Ignaz Semmelweis

—Una biografia per reflexionar sobre la importància de la higiene per a la salut.—

Fins a mitjan segle XIX, una de les principals complicacions després del part era l’anomenada sèpsia puerperal o infecció postpart. Una vegada despresa la placenta, els vasos de la paret uterina on estava adherida queden oberts fins que es contrauen. Durant aquest temps, és possible que els gèrmens de les mans de la persona que atén la dona en el part penetren en l’organisme a través seu, produint una infecció generalitzada i moltes vegades la mort si no s’aplica el tractament adequat. Ja en les darreres dècades del segle XVIII, els obstetres Charles White a Manchester i Joseph Clark i Robert Collins a Irlanda van reduir dràsticament la incidència d’aquesta complicació mitjançant la rentada de mans de tot el personal que atenia la partera, la limitació dels exàmens vaginals durant el part, la ventilació de les habitacions i una contínua neteja de la sala de parts, així com dels llits i llençols. Les seues pràctiques higièniques a penes van tenir seguidors.

Estreptococs (David Goulding, Wellcome Trust Sanger Institute). Wellcome Collection.

L’estatunidenc Oliver Wendell Holmes (1809-1894), en el transcurs d’una conferència pronunciada el 1843 a Boston davant la Societat per al Progrés de la Medicina, va suggerir que la sèpsia puerperal era una malaltia infecciosa transmesa per les persones que atenien la dona durant el part. Per evitar-la, suggeria que el personal mèdic deixara passar almenys un dia entre la realització d’una autòpsia a una dona morta per sèpsia puerperal i l’assistència a un part. També urgia al canvi freqüent de roba i a rentar-se les mans amb una solució d’hipoclorit càlcic. Va difondre el seu mètode a través de la seua obra La contagiositat de la febre puerperal, publicada aquell mateix any. La seua idea no va ser acceptada i fins es va considerar un insult afirmar que els metges pogueren transmetre una infecció.

Etiologia, concepte i profilaxi de la febre puerperal. Portada de l’obra de I. Semmelweis. Semmelweis University.

Tres anys després, l’obstetre hongarès Ignaz Semmelweis (1818-1865) va observar una gran disparitat en la mortalitat de dones ingressades en dues sales de maternitat de l’Hospital General de Viena en què treballava. La Clínica I era atesa per metges i estudiants de medicina i la mortalitat oscil·lava entre el 10 i el 20%. A la Clínica II, assistida per professorat i estudiants de matrona, la mortalitat es reduïa al 3%. El tipus d’assistència practicada en les dues clíniques era semblant. L’única diferència era que les matrones no realitzaven autòpsies. Aquesta disparitat era ben coneguda per les parteres que acudien l’hospital. Es tractava de dones pobres que optaven així per una assistència gratuïta a canvi d’acceptar que els estudiants de medicina i les matrones feren les seues pràctiques amb elles. L’ingrés en l’una o l’altra clínica es feia en dies alterns i les dones suplicaven no ser admeses a la Clínica I per por de morir poc després de donar a llum. Semmelweis va observar també que les dones que ingressaven tard i ja havien donat a llum a casa seua o en un cotxe, rares vegades emmalaltien per febre puerperal. Semblava, per tant, que la infecció es contreia al moment mateix del part.

Estàtua de marbre de Ignaz Semmelweis, per A. Strobl, localitzada a l’Hospital Szent Rókusde Budapest. Wellcome Collection.

La prova definitiva de l’origen de la infecció la va proporcionar el 1846 la mort d’un amic de Semmelweis, Jakob Kolletschka, metge forense de l’hospital. Va morir després de patir una infecció generalitzada originada per una picada anatòmica, un tall que es va produir en un dit amb un escalpel mentre realitzava l’autòpsia a una dona morta per febre puerperal. Quan al seu torn se li va practicar l’autòpsia, Semmelweis va observar alteracions semblants a les que patien les dones amb infecció postpart, unes acumulacions de pus distribuïdes per tot l’organisme. Va concloure que metges i estudiants, que realitzaven autòpsies abans de passar a la sala de part, portaven a les mans restes de la carn putrefacta dels cadàvers, on es trobava l’agent infecciós que es transmetia així a les parteres.

El fet de rentar-se les mans amb aigua i sabó no feia desaparèixer per complet l’olor de cadàver, per la qual cosa Semmelweis va pensar que no s’eliminaven totes les partícules cadavèriques. El 1847 va ordenar que tot aquell que assistira a la sala de parts, tant metges com estudiants, s’havien de rentar les mans amb aigua clorada, una dissolució d’hipoclorit càlcic utilitzat des del segle XVIII per eliminar la mala olor de la putrefacció. Un mes després, la mortalitat a la sala 1 era molt semblant a la que s’observava a la sala 2. Al cap d’un any, la mortalitat va baixar a l’1%. Uns resultats tan contundents no van servir per convèncer el cap del servei de la sala de maternitat per al qual treballava, Johann Klein, qui va desaprovar les seues pràctiques i va limitar la seua activitat clínica. Tot i comptar amb el suport dels qui havien sigut els seus professors a la Facultat de Medicina de Viena, l’anatomopatòleg Carl von Rokitansky i el clínic Joseph Skoda, i també del dermatòleg Ferdinand Hebra, Semmelweis va ser acomiadat de l’hospital el 1849 i va tornar a Hongria.

Oliver Wendell Holmes (1809-1894). Wellcome Collection.

A Budapest, Semmelweis va aplicar amb èxit el seu mètode, tant a la sala d’obstetrícia de l’hospital de St. Rochus, com a la Unitat Maternal de la Universitat. El 1861 va publicar la seua obra Etiologia, concepte i profilaxi de la febre puerperal, que va ser rebuda amb hostilitat per la comunitat mèdica. Es van oposar a les seues idees personalitats de la talla del patòleg Rudolph Virchow. Semmelweis, home de caràcter difícil, no va saber assimilar les crítiques al seu treball. El 1865 una greu demència, deguda potser a una sífilis terciària, va fer que Skoda acudira a Budapest per traslladar-lo a Viena, on va quedar ingressat en una clínica per a malalts mentals. Semmelweis es va resistir a ser internat i va ser durament colpejat pels treballadors de la institució, que el van immobilitzar amb una camisa de força. Possiblement li van ocasionar una ferida i la gangrena li va produir la mort tres setmanes després. Durant molt de temps es va creure que abans de ser traslladat a Viena, Semmelweis va entrar a la sala de dissecció d’anatomia de la Universitat de Budapest i, davant dels estudiants, va obrir un cadàver amb lesions purulentes i es va autolesionar en un dit amb l’escalpel. En qualsevol cas, va voler el destí que morira de la mateixa malaltia que havia tractat de prevenir, una sèpsia generalitzada, sense aconseguir la difusió del seu mètode antisèptic.

La idea que era el personal mèdic que podia transmetre determinades malalties infeccioses, mortals moltes vegades, era difícil d’admetre. Faltava una interpretació sòlida que la sustentara i aquest va ser el paper de la teoria microbiana de la malaltia en l’últim quart del segle XIX. El procés no va ser senzill, ni exempt de polèmiques. El 1879, es va celebrar un congrés a l’Acadèmia de Medicina de París, en el qual el ginecòleg Edouard Hervieux va criticar amb duresa la teoria dels gèrmens com a causa de la sèpsia puerperal. Un dels assistents el va interrompre, va pujar a l’estrada i va dibuixar a la pissarra una filera de punts mentre deia: “Ací estan els seus gèrmens, senyor”. Era Luis Pasteur i mostrava els estreptococs, microorganismes causants de la infecció postpart segons experiments que acabava de realitzar. Havia sigut el primer a poder cultivar-los després d’aïllar-los de la sang d’una malalta de febre puerperal i la d’un nounat amb sèpsia neonatal.

Mª José Báguena Cervellera
IILP-UV

Com citar aquest article:
Báguena Cervellera, Mª José. Ignaz Semmelweis. Sabers en acció, 18-01-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/ignaz-semmelweis-cat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.