—El compromís social en la lluita contra la fam: lluitar, saber i servir.—

 

Amb aquestes tres paraules resumia el professor José María Bengoa Lecanda (1913-2010) alguns dels valors que van guiar la seua trajectòria vital. Després de finalitzar els seus estudis de medicina a la Universitat de Valladolid, a penes acabat de llicenciar, es va incorporar, després de l’esclat de la Guerra Civil, als Serveis de Sanitat de l’Exèrcit Basc, i es va veure obligat a exiliar-se a Veneçuela en 1937, després de la caiguda de Bilbao en mans de les forces colpistes. Les seues primeres activitats professionals en terres veneçolanes van estar dedicades a la medicina social i, de manera particular, a la problemàtica sanitària del món rural. En 1940 va ser reclamat pel Ministeri de Sanitat i Assistència Social de Veneçuela per a col·laborar amb la recentment creada Secció de Nutrició. Iniciava així una llarga i fructífera carrera com a expert en nutrició i salut pública. Primer en l’àmbit nacional veneçolà i, posteriorment, en l’àmbit internacional a través de la seua participació, durant més de dènou anys, en l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Organització Panamericana de Salut, on va ocupar els càrrecs d’assessor interregional de nutrició, adjunt del Departament de Nutrició, i, finalment, el de cap del Departament de Nutrició de l’OMS. Després de la seua jubilació forçosa com a funcionari de l’OMS, va retornar a Veneçuela per fer-se càrrec de la Fundació Cavendes (en l’actualitat, Fundació Bengoa), una institució dedicada a abordar els problemes de la nutrició i la fam en el món i, de manera particular, en el subcontinent llatinoamericà.

Imatge de la Veneçuela rural entre 1938 i 1940. Imatge proporcionada per José María Bengoa Rentería.

En el pròleg a la reedició de 1992 del seu llibre Medicina social en el medio rural venezolano, publicat per primera vegada en 1940, el doctor Bengoa recordava que la raó que l’havia portat a escriure la monografia no era altra que la d’aclarir-se a si mateix sobre el que esdevenia al seu voltant. Les seues paraules reflectien el desconcert que li va produir haver de fer front a una realitat, la de la Veneçuela rural de 1938, marcada per la misèria, la pobresa i els problemes de salut que es derivaven d’aquestes, i que tenia poc o res a veure amb les entitats nosològiques i les síndromes ben definides que havia estudiat en la Facultat de Medicina de Valladolid. La hipòtesi de treball sobre la vinculació que existeix entre els problemes de salut/malaltia i aquelles condicions de vida, desenvolupada pel doctor Bengoa en aquell primer treball, va estar present al llarg de tota la seua trajectòria professional i científica.

La seua va ser una medicina de l’ètica i el sentit comú, on sempre destacava l’enfocament global de la problemàtica social que sol estar darrere de les principals deficiències en matèria de salut. Va ser el marc de la medicina social el que li va permetre conjuminar les perspectives que li oferien la salut pública, la ciència de la nutrició i les ciències socials en el moment d’abordar i intentar resoldre els problemes de malnutrició. Però va ser també l’esperit crític que caracteritza la medicina social el que li va fer mantenir una actitud de denúncia constant de les injustícies i les desigualtats socials que expliquen les diferències sociosanitàries.

Unitat de Nutrició de l’OMS, 1956. José María Bengoa és la segona persona per l’esquerra. Imatge proporcionada per José María Bengoa Rentería.

En aquest sentit, en el seu assaig autobiogràfic, publicat en 2005 amb el títol Tras  la ruta hambre. Nutrición y salud pública en el siglo XX, Bengoa recordava que va ser en el Comité d’Experts de l’OMS i la FAO sobre polítiques alimentàries que es va celebrar a Roma a finals de 1974, i en el qual va tindre ocasió de participar, on es va assenyalar que el problema de la fam en el món no era el de la producció d’aliments, ja que la mitjana per persona aconseguia les 2.500 calories, una quantitat suficient si existira una justa distribució. El problema fonamental de la fam mundial residia en la pobresa.

En analitzar les relacions entre malaltia, desnutrició i pobresa, el doctor Bengoa sempre va subratllar el paper que juguen els factors de naturalesa estructural en el moment d’explicar la fatídica correlació. L’anàlisi de la pobresa contemporània li va portar a denunciar les limitacions d’una acció sanitària, capaç d’aportar un nombre creixent de supervivents, però incapaç de corregir la vulnerabilitat de les seues condicions de vida i de salut i d’acabar amb les injustícies i les mancances més primàries.

Portada del llibre Nutrition in Preventive Medicine, publicat per la OMS el 1976. Imatge proporcionada per José María Bengoa Rentería.

Com assenyalava Bengoa en la introducció al text Nutrition in Preventive Medicine, editat en 1976 en col·laboració amb G. Beaton, al llarg del segle XX l’abordatge de la problemàtica nutricional lligada a la fam i a la desnutrició va passar per diverses etapes. La condició subjacent de la població –la desnutrició en general– no va ser objecte d’estudi durant molt de temps. Només quan les malalties per carències de micronutrients van reduir la seua prevalença es va comprendre la importància d’aquell estat general i el seu paper com a factor de predisposició. L’aplicació, en les dècades de 1920 i sobretot de 1930, del mètode epidemiològic als problemes que interessaven a la higiene de la nutrició va permetre generar noves idees i conceptes entorn del problema de la fam i la desnutrició. Després d’una primera etapa en la qual els especialistes en nutrició s’havien centrat en la identificació dels agents causals (fonamentalment manques específiques), van començar a preocupar-se per la víctima i el mitjà. Els problemes de malnutrició i de salut deficients van començar a ser estudiats de manera sistemàtica, al mateix temps que grups d’especialistes en matèria de nutrició, sociologia, economia, agricultura, salut i educació s’esforçaven per trencar el cercle viciós de pobresa, malnutrició i indigència.

Ho subratllava Bengoa en molts dels seus treballs, la desnutrició crònica trasllada el resultat d’un procés d’adaptació irreversible en molts dels seus paràmetres. Es tractaria d’un fenomen biològic d’autodefensa, on la disminució dels requeriments nutricionals té lloc a través d’una reducció en el ritme del creixement i de la disminució de l’activitat física. La talla baixa, com a indicador sintètic de l’estat nutricional, amaga una patologia total del desenvolupament físic i funcional amb repercussió en el desenvolupament social. En la seua opinió, la problemàtica contemporània de la desnutrició havia d’emmarcar-se entre els components de l’anomenada síndrome d’endarreriment o de misèria i la dislocació social que l’envolta.

Per al professor Bengoa, els responsables de lluitar contra la desnutrició es trobarien davant un fals dilema. En actuar sobre els factors precipitants de les formes greus de malnutrició, es pot reduir la desnutrició aguda i també el nombre de supervivents seriosament afectats. No obstant això, és necessari plantejar una millora duradora i real dels factors subjacents o condicionants a través de canvis en el mitjà social i econòmic, encara que es tracte d’un procés lent. Totes dues solucions han de ser empreses de manera simultània, ja que no existeix tal alternativa.

En un text publicat en 1981, Bengoa s’ocupava de les estratègies per millorar l’estat nutricional. Després de destacar la seua gran complexitat, les resumia, d’una banda, en els enfocaments o models economètrics que busquen millorar la cadena alimentària, des de la producció al consum, però que en realitat només aborden una part del problema; i, d’altra banda, la denominada estratègia social profunda, orientada a eliminar la síndrome de privació social (pobresa). En la seua opinió, la clau estaria en la radicalitat o no del canvi social. En el tema de la producció d’aliments, Bengoa insistia que aquesta havia de contribuir a l’assoliment dels objectius nutricionals i socials, a través d’avanços en la productivitat i renda d’una fracció nombrosa de famílies llauradores, i no concentrar la producció en el subsector modern d’explotació agrícola, tal com hauria ocorregut amb la revolució agroquímica, o mal anomenada revolució verda, després de la Segona Guerra Mundial.

Durant la crisi energètica i alimentària que es va viure en la dècada de 1970, veus com la de Bengoa denunciaven la relació que existia entre totes dues i la suposada idoneïtat de les pràctiques intensives agrícoles per resoldre l’escassetat d’aliments. L’ésser humà estava esgotant les seues disponibilitats naturals i desaprofitant els recursos amb els efectes que això generava sobre el mitjà social, físic i biològic. La creixent demanda de proteïnes animals que s’estava produint als països desenvolupats després de la seua industrialització havia portat a la producció ramadera a sobrepassar el punt òptim d’utilització de recursos alimentaris, com era la producció de farratge en terres no adequades per a la producció d’aliments de consum humà, i s’havia començat a produir grans per al consum animal. Les fonts d’energia no renovables, en utilitzar-se en la mecanització de l’agricultura, transport, reg i producció de fertilitzants i pesticides, entre altres elements, tenien un gran impacte en la disponibilitat d’aliments al mateix temps que la condicionaven. S’imposava la necessitat de buscar altres fonts d’aliments i promoure patrons de producció i consum que foren més eficients com a recurs alimentari i fonts d’energia.

El desenvolupament rural no podia reduir-se únicament al desenvolupament agrícola, sinó que havia d’incloure estratègies i polítiques tendents a la creació d’ocupació, l’augment dels ingressos i el millorament de les condicions de vida de la població rural. Bengoa insistia en la importància que calia atorgar als programes de desenvolupament rural integral o desenvolupament social rural i recordava la Declaració de Principis que va aprovar la Conferència Mundial sobre Reforma Agrària i Desenvolupament Rural que va tindre lloc a Roma al juliol de 1979, en la qual s’afirmava “que la pobresa, la fam i la malnutrició retarden els esforços en pro del desenvolupament nacional i repercuteixen negativament en l’estabilitat social i econòmica del món, i que la seua erradicació és l’objectiu fonamental del desenvolupament mundial”.

També recordava l’estudi sobre desenvolupament humà i globalització que va publicar en 1997 el Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament. En l’informe en qüestió s’afirmava que els beneficis de la globalització per als països pobres eren molt incerts, i que tot apuntava al fet que la liberalització econòmica estava incrementant les desigualtats i les privacions relatives. Els patrons de consum estaven canviant, al mateix temps que es produïa un augment de la pobresa absoluta en disminuir la producció dels béns dels quals depenen els pobres.

José María Bengoa Lecanda durant el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat d’Alacant el gener de 2004. Imatge proporcionada per José María Bengoa Rentería.

En el seu text, Hambre, cuando hay pan para todos, publicat l’any 2000, en un dels seus apartats finals, el professor Bengoa es preguntava si hi hauria pa per a tots. Responia afirmant que existien raonables esperances per a esmorteir el problema de la fam en el món, al mateix temps que advertia d’alguns dels perills que podien entorpir aquelles perspectives, i entre ells assenyalava a les polítiques neoliberals i més concretament a la substitució del paradigma de l’estat del benestar per l’estat neoliberal amb una reducció significativa de la despesa social. Insistia en la necessitat de fer compatibles l’estat del benestar amb la globalització i l’economia de mercat. En la seua opinió, era la justícia social internacional la que reclama aquesta compatibilitat.

En els anys finals del segle passat, la pobresa, al mateix temps que continuava determinant els problemes de desnutrició, adquiria un nou protagonisme com a factor coadjuvant de l’obesitat i altres efectes no desitjats de les transicions alimentàries i epidemiològic-nutricionals. Com sostenien veus tan autoritzades com la del professor Bengoa, el major obstacle per al desenvolupament d’una autèntica solidaritat internacional enfront de la fam és assumir-lo.

Podem concloure aquesta aproximació sobre el posicionament del doctor Bengoa en abordar la dimensió sociosanitària de la desnutrició recordant les paraules recollides en un article on es preguntava si anàvem bé en l’erradicació de la fam mundial: “Tinc la impressió que, durant el segle XX, els aspectes científics i d’actuació mèdico-sanitària han estat exitosos, en haver identificat els elements essencials de la nutrició i haver aconseguit el tractament i maneig dels desnodrits, fins arribar a nivells de mortalitat i morbiditat relativament baixos. Va ser un assoliment de grans abastos, que ha sigut entelat pels desajustaments d’una societat injusta, on els abusos, la corrupció, la cobdícia, l’ambició i els set pecats capitals han distorsionat el nostre ésser, que en el fons continua sent bo, intel·ligent i ple d’amor amb els seus semblants […] Per això vaig dir als participants en el XIII Congrés Llatinoamericà de Nutrició –Mèxic, 9 a 13 de novembre de 2003–, que la nutrició era una mescla màgica d’amor i ciència”.

 

 

Josep Bernabeu-Mestre
UA

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Bengoa Lecanda, J.M. Tras la ruta del hambre. Nutrición y salud pública en el siglo XX. Alicante: Universidad de Alicante; 2005.

Estudis

Aguirre, P.  Sociologando: Reflexiones sobre las nuevas formas de hambre en el siglo XXI: la obesidad de la escasez. Boletín Científico Sapiens Research  1(2), (2011): 60-64.

Bengoa Rentería, J.M. El alcance internacional de José María Bengoa. Anales Venezolanos de Nutrición 27(1), (2014): 14-20.

Bernabeu-Mestre, J.; Esplugues i Pellicer, J.X.; Trescastro-López, E.M. El reto y la oportunidad de acabar con el hambre reflexiones desde la obra de José María Bengoa Lecanda (1913-2010). OBETS: Revista de Ciencias Sociales 7(1), (2012): 61-79.

Bernabeu-Mestre, J.; Trescastro-López, E.M.; Martínez Rosillo, M.C. La dimensión sociosanitaria del hambre: el testimonio de José María Bengoa Lecanda (1913-2010). Anales Venezolanos de Nutrición 27(1), (2014): 21-25.

Carmona, A. José María Bengoa, el nuestro. Elegía en ocasión de su centenario. Anales Venezolanos de Nutrición 27(1), (2014): 9-13.

Espert Boronat, M.; Bernabeu-Mestre, J.; Soriano del Castillo, J.M. Centros de recuperación nutricional: 1984-2011. Archivos Latinoamericanos de Nutrición 69(3), (2019): 182-199.

González, M.J. Reflexiones de José María Bengoa sobre la pobreza: aportes de una conferencia en la Universidad Simón Bolívar. Anales Venezolanos de Nutrición 27(1), (2014): 218-222.

Landaeta Jiménez, M. La huella de José María Bengoa en la nutrición de ayer y hoy en Venezuela. En: Alemany, M. et al (eds.) Hambre cunado hay pan para todos. Homenaje al profesor José María Bengoa Lecanda (1913-2010). Alicante: Seminario sobre Bioética y Nutrición/Universidad de Alicante; 2012, 41-68.

Fonts

Bengoa Lecanda, J.M. Niveles individuales y sociales asociados a la desnutrición. En Galofré, F. (Ed.), Pobreza crítica en la niñez de América Latina y el Caribe. Santiago: CEPAL/UNICEF; 1981, 159-198.

Bengoa Lecanda, J.M. Hambre cuando hay pan para todos. Caracas: Fundación Cavendes; 2000.

Bengoa Lecanda, J.M. De, con, en, sobre tras la pobreza (Conferencia dictada en la Universidad Simón Bolívar el 15 de noviembre de 1990).  Anales Venezolanos de Nutrición 26(2), (2013): 125-131.