La ciència de la sàtira

—El telescopi de Galileu, els usos del vidre i els límits de la ficció a l’Espanya del segle XVII.—

Portada del llibre de Benito Daza de Valdés Uso de anteojos para todo género de vistas. Impresso en Sevilla por Diego Perez, 1623. Biblioteca Nacional de España.

Quin impacte va tenir la nuova scienza a la prosa de ficció del segle d’or espanyol? L’Espanya del Barroc va gaudir d’una tradició literària en què van abundar les referències a les meravelles de la ciència. El vidre, per exemple, havia estat utilitzat ja com a eina didàctica al Renaixement en parlar de llei i educació als famosos miralls de prínceps, i va ser extraordinàriament útil durant el XVII per tractar qüestions d’identitat, destí i passió amorosa; pensi’s, per exemple, en el mite de Narcís i el seu estès ús en les lletres castellanes des de Garcilaso a Calderón. Quan els primers telescopis arriben a la península ibèrica, reben el nom d’ulleres –la paraula telescopi no es va començar a utilitzar fins el 1710, malgrat que els florentins ja la feien servir cap al 1611.

Galileu va intentar mudar-se almenys tres vegades a Madrid, però l’edicte promulgat contra ell pel Cardenal Roberto Belarmino el 1616, així com certs recels dels seus protectors, van fer que fracassessin unes negociacions que van ser facilitades en alguns moments per agents com el poeta Bartolomé Leonardo de Argensola. Tanmateix, ja des de 1623 tindrem mostres del seu impacte a la península: el catedràtic d’oftalmologia de la Universitat de Sevilla i notari de la Inquisició Benito Daza de Valdés (1591-1634) va incloure en el seu Uso de anteojos para todo genero de vistas les tesis galileanes exposades al Sidereus Nuncius, encara que sense esmentar el seu nom.

Fases de la lluna, Galilei, Galileo. Sidereus, nuncius magna longeqve admirabilia spectacula pandens, suspiciendaque proponens vnicuique praesertim vero philosophis, atque astronomis. Publicat per primera vegada a Venècia, 1610, p. 88. Wellcome Collection, United Kingdom – CC BY.

Cap al 1630 ja s’ha obert un estimulant diàleg entre la ficció del moment i els avenços en òptica provinents de l’estranger. Es produeix llavors una veritable explosió a la prosa i poesia del moment quan les noves lents s’utilitzen per denunciar el lamentable estat de coses. Paral·lelament, la influència italiana es manifesta a la figura del virtuós, com serà el cas de Juan de Espina, un aristòcrata admirat, envejat i inclús idolatrat per la seva col·lecció d’obres d’art, instruments musicals, llibres rars i un telescopi galileà enfilat en una cadira giratòria. Però la sospita que aquest objecte genera com a instrument de dominació es discuteix obertament en dos testimonis d’aquests anys en què el seu ús provoca un comentari d’índole política.

A mitjan dècada Francisco de Quevedo escriu La Hora de todos y la Fortuna con seso (publicada el 1650), una violenta sàtira en què denuncia la política del Conde Duque de Olivares així com el suposat espionatge als venecians, atès que, si aquests eren coneguts com a vidriers, els espanyols per la seva banda estaven ‘bufant’ amb una metàfora diferent: “nuestra razón de Estado es vidriero que con el soplo da las formes y hechuras a las cosas, y de lo que sembramos en la tierra a fuerza de fuego fabricamos hielo”. La frase es pot llegir de dues formes depenent del valor que li assignem a soplo: literalment, s’al·ludeix a les arts diplomàtiques dels espanyols a l’estranger; però en llegir soplo en el seu sentit col·loquial, el que es realitza aleshores és una burla que apunta a l’èxit de l’espionatge a l’enemic.

Més fascinant encara resulta en aquesta peça el capítol XXXVI titulat “Los Holandeses en Chile”, on Quevedo narra l’arribada d’un grup de pirates holandesos a les costes de Valdivia, on són rebuts per una comitiva d’indis. Els visitants els ofereixen un “tubo óptico, que llaman antojo de larga vista”, instrument amb el qual Quevedo estava probablement familiaritzat després de la seva missió diplomàtica a Roma a la primavera del 1617, és a dir, unes setmanes després que Galileu fos obligat a presentar les seves teories com a hipotètiques fins que hi hagués proves del contrari. Mitjançant aquest instrument els nadius podran veure vaixells a la distància i meravelles celestials com taques al sol i “la boca y ojos de la luna”. La seva reacció, tanmateix, enxampa els holandesos desprevinguts: el líder local, després d’un primer intent subjectant el telescopi amb la mà esquerra, crida enfadat:

“Instrumento que halla mancha en el sol, y averigua mentiras en la luna, y descubre lo que el cielo esconde, es instrumento revoltoso, es chisme de vidrio, y no puede ser bienquisto del cielo. Traer a sí lo que está lejos es sospechoso para los que estamos lejos; con él debisteis de veros en esta grande distancia, y con él hemos visto nosotros la intención que vosotros retiráis tanto de vuestros ofrecimientos.”

La confusió que provoca aquesta tensió entre allò nou i allò heretat prové de la cultura oral, o almenys d’una cultura oprimida per la cultura escrita, que se sent allunyada dels centres urbans de poder (“lejos… lejos”) i de la veu d’un Quevedo hegemònic i poc amic de la conquesta, una veu que ni tan sols pot subjectar l’instrument pròpiament. I atès que els primers telescopis van ser perfeccionats a Holanda, aquest Quevedo aïllacionista veu els holandesos no només com a pirates, sinó també com una amenaça jueva ara que Amsterdam és ja la nova Jerusalem del nord. Per tant, el perill no només és protestant, sinó també semita.

Telescopi galileà. PNGWING.

Si aquest apunt ofereix una visió transatlàntica del fenomen del telescopi, l’ús que en fa Diego de Saavedra Fajardo a la seva obra mestra Empresas Políticas. Idea de un príncipe político cristiano podria considerar-se el seu equivalent transpirinenc. L’activitat del murcià a Europa va ser, sens dubte, fascinant: ordenat sacerdot a la seva joventut, va tenir el privilegi d’assistir als conclaves que van elegir Gregori XV (1621) i Urbà VIII (1623) en plenes controvèrsies galileanes, i va ser nomenat ambaixador de Roma el 1631. A partir de llavors, la seva activitat diplomàtica no va cessar, ja que va estar a càrrec d’una part molt substancial de la política exterior de Felip IV durant els seus 25 anys a Itàlia, Alemanya i Suïssa.

La setena de les seves Empresas presenta un telescopi amb el següent lema: “Reconozca las cosas como son, sin que las acrescienten o mengen las pasiones. Auget et minuit. [Affectibus crescunt, decrescunt]”. Però l’explicatio que l’acompanya ens diu, entre altres coses que “La diversidad de juicios y opiniones” (i) “la estimación varia de los objetos” (resulten sempre de) “la luz a que se los pone […] No de otra suerte nos sucede con los afectos que cuando miramos las cosas con los antojos largos, donde por una parte se representan muy crecidas y corpulentas, y por la otra muy disminuidas y pequeñas. Unos mismos son los cristales y unas mismas las cosas”. Aquest és, un cop més, un tractament molt cautelós de les possibilitats del telescopi, una aproximació que no condemna l’objecte per se sinó més aviat el seu ús incorrecte. Després de tot, conclou el mateix Saavedra Fajardo, “no siempre las novedades son peligrosas. A veces conviene introducillas. No se perficionaría el mundo si no innovase”.

Empresa 7, Empresas políticas. Saavedra Fajardo, Diego de. Idea de vn principe politico christiano: rapresentada en cien empresas, dedicada al principe de las Españas nuestro señor. Monaco-Milán, 1640-1642, p. 67. Biblioteca Nacional de España.

Vull tancar aquest breu recorregut amb un exemple final, Luis Vélez de Guevara (1579-1644) i el seu El Diablo Cojuelo. El de Vélez de Guevara és un viatge que penetra per les cases i edificis urbans a través de la mirada de Cojuelo i el seu amic l’estudiant en Cleofás Leandro Pérez Zambullo, dilatant els límits formals de la sàtira del moment en incloure sucoses opinions sobre astronomia. La novel·la està condimentada amb al·lusions constants als usos del vidre: s’obre amb el rescat de la fiola del diable al gabinet d’un astròleg rotaire que ha estat llegint a Galileu; continua amb una visita al “Carrer dels Gestos” on els cortesans passen el temps mirant-se als miralls i fent ganyotes que després portaran fixes al rostre tot el dia; i finalitza amb una visita dels nostres protagonistes a una acadèmia literària a la que acudeixen amb ulleres robades per semblar més distingits. Però la part més interessant té lloc sens dubte a la meitat del llibre, quan els protagonistes s’ajeuen a descansar en un prat i observen el cel estrellat, i reflexionen aleshores sobre els recents avenços en astronomia a càrrec de Galileu. És llavors quan llegim com el Diable critica aquest fervor nou per parlar d’estrelles, exculpant –no sabem molt bé si de forma irònica– la labor duta a terme pel pisà i pel ja citat Juan de Espina:

“—Don Cleofás, nuestra caída fue tan apriesa que no nos dejó reparar en nada; y a fe que si Lucifer no se hubiera traído tras de sí la tercera parte de las estrellas […] aún hubiera más en que hacernos más garatusas la Astrología. Esto, todo sea con perdón del antojo del Galileo y el del gran don Juan de Espina, cuya célebre casa y peregrina silla son ideas de su raro ingenio; que yo hablo de antojos abajo, como de tejas…”.

Portada del llibre de Diego Saavedra Fajardo, Idea de vn principi politico christiano… Biblioteca Nacional de España.

Es tracta d’un passatge únic, i no només per la seva audàcia en esmentar Galileu, en un moment en què havia estat ja condemnat a arrest domiciliari pel Papa Urbà VIII després del judici de 1633. També ho és perquè Vélez se serveix de l’adjectiu “gran”, així com aquella ja esmentada cadira giratòria per estudiar el firmament. La segona part de la cita de Cojuelo resulta més ambigua. Vélez, mestre del concepte, escriu sobre “la óbtica [sic] de esos señores antojadizos, que han descubierto al Sol un lunar en el lado izquierdo, y en la Luna han linceado montes y valles, y han visto a Venus cornuta”. El terme lincear, veure de lluny, al·ludeix sens dubte a la famosa Accademia dei Lincei, de la qual Galileu n’era el sisè membre, que li havia finançat publicacions com el famós Il Saggiatore (1623). El virtuosisme lèxic li permet a Vélez expressar dos tipus d’idees gairebé contraposades: per una banda, admet sentir respecte pel telescopi o ullera de Galileu en introduir les tesis del Sidereus Nuncius (1610) al voltant de la rugositat de la lluna; per una altra, adverteix contra l’anomenada “astrologia judiciària” i els seus pronòstics, que es plasmen aquí en un joc gairebé infantil on els astròlegs poden crear les seves pròpies cares. Com a escriptor del seu temps, Vélez és alhora curiós (com el jove estudiant Cleofás) i prudent (com el vell diable Cojuelo). El mateix Diable defensa que l’astrologia judiciària és un antull de l’ociós, tal com la ullera de Galileu pot ser tan enganyosa com les ulleres dels intel·lectuals de l’acadèmia: ambdós són, segons el seu punt de vista, antulladissos, el pitjor de la societat cortesana del seu temps.

Les dècades que he cobert aquí coincideixen amb la publicació d’una sèrie de textos capitals escrits a Anglaterra, França i Itàlia que van arraconar l’antiga filosofia natural de biaix aristotèlic impartida a les universitats, alhora que van construir els ciments d’una “nova casa”, tal com va escriure José Ortega y Gasset a la seva col·lecció de conferències titulada En torno a Galileo (1933): “ya está hecha la casa, el edificio de cultura según el nuevo modo”. Aquests breus tasts responen, per tant, a la pregunta plantejada al principi i apunten l’existència d’un camp literari permeable a allò nou i juganer també a l’hora d’enfrontar-se als límits d’allò permès.

Enrique García Santo-Tomás
University of Michigan, Ann Arbor

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.