La ciència entre temples i àgores

—Dels escribes mesopotàmics al debat aferrissat a les places de la Grècia clàssica. Així es va construir el saber en les societats mediterrànies de l’antiguitat.—

Les persones que duen a terme investigacions requereixen institucions que les ocupe i els proporcione espai on exposar les seues idees. Sol ser necessari que la seua feina es perceba com una cosa útil o pràctica i que siguen incentivats  per això. Tot i així, a mesura que la investigació s’institucionalitza, els individus veuen reduïdes les seues opcions per a innovar. Ara bé, les persones que decideixen anar per lliure, buscant la independència, es poden trobar sense feina i sense públic, i les seues idees segurament no els sobreviuen. El preu de la independència pot ser l’oblit més absolut. Seguint aquestes disjuntives, les societats de l’antiguitat van oferir diversos models per al desenvolupament de la investigació, sia coordinat des de l’estat i el poder, sia deixant iniciativa lliure a les persones interessades.

L’escriba assegut egipci de la dinastia V. Museu del Louvre, segle XXIV aC. Wikipedia.

En l’època antiga, els temples eren uns dels escenaris més importants per a la producció de coneixement. Així va ser a Babilònia i Uruk, a Mesopotàmia. A Grècia van ser imponents santuaris, dedicats a déus i herois com Asclepi, els centres de les pràctiques mèdiques més populars. Institucions com el Museu (el lloc per a rendir-hi culte a les muses), amb una comunitat de pensionistes savis, i la Biblioteca a Alexandria, fundats tots dos per la dinastia dels Ptolemeu (segles iv a i aC), serien una autèntica excepció com a llocs específicament dedicats a la conservació i el cultiu del coneixement, pel seu volum i la seua llarga durada. La composició és difícil d’establir, però en alguns moments aquesta última institució va arribar als 400.000 rolls de papir, suport sobre el qual es va conservar el coneixement acumulat.

La biblioteca d’Alexandria en una reconstrucció artística basada en dades arqueològiques. Wikipedia.

Galè explicava que tots els llibres que arribaven en vaixells a Alexandria havien de passar per la Biblioteca d’Alexandria. Una vegada copiats, els originals eren guardats i els propietaris en rebien una còpia. Per això, la Biblioteca es va convertir en un centre d’investigació on els coneixements de matèries com les matemàtiques, l’astronomia o les ciències de la natura, entre altres, s’acumulaven sense parar. Aquests tractats, dels quals a vegades hi havia diverses còpies, van ser sotmesos a una forta crítica textual. Alexandria es va convertir també en el centre d’ensenyament de la medicina més important del seu temps, amb mestres com Heròfil i Erasístrat, pioners de la dissecció sistemàtica de cadàvers humans. No obstant això, moltes vegades el mite i la llegenda s’han barrejat excessivament amb la realitat en referir-se a la Biblioteca. Per exemple, més que d’un paorós incendi com a causa de la seua destrucció, cal parlar de diferents incendis patits al llarg dels anys. Tampoc són gens clares les destruccions del final del segle iv, com l’efecte que tindria en el segle vii la conquesta musulmana.

Grècia disposava de poques destinacions laborals per als seus savis i, per a augmentar la seua reputació i guanyar-se la vida com a mestres, tot depenia de l’habilitat que els individus demostraren en el debat públic. La tradició del debat es va erigir com a institució. La rivalitat endèmica de la vida intel·lectual grega va anar lligada a la falta de llocs fixos o oficials i a la necessitat de guanyar-se fama com a mestre. Això va permetre explorar moltes més possibilitats teòriques, però també que mai no arribara a formar-se una base comuna consensuada a partir de la qual desenvolupar un marc teòric d’investigació. Va haver-hi, més aviat, un cúmul de visions divergents.

L’Acròpolis d’Atenes segons Leo von Klenze (Munich, 1846). Wikipedia.

En el món grec van proliferar els “especialistes”, que anaven de ciutat en ciutat venent els seus serveis.  Alguns transmetien als fills els seus coneixements; els sofistes són un cas molt evident. Ensenyaven sobre una gamma molt àmplia de coneixements: astronomia, geometria, gramàtica, teologia, literatura, etc.  Aquests ensenyaments depenien sovint dels públics, ja que, segons la ciutat, hi havia uns interessos als quals s’ajustaven. Certament, en una societat sense títols ni diplomes era molt necessari fer exhibició del coneixement per a aconseguir feina. A més, aquests mestres van servir en cases poderoses on ensenyaven privadament.

Els grecs van ser discutidors infatigables. La difusió de la democràcia i la influència dels sofistes van contribuir a fer que tot poguera ser discutit i que qualsevol poguera discutir. Molts professors ambulants acudien a àgores i gimnasos a demostrar la seua capacitat dialèctica. Al gust per la discussió sumaven els grecs un fort esperit competitiu. Les festes religioses eren moment per als certàmens en santuaris on els savis s’enfrontaven en públic fins a guanyar la glòria o perdre-la. Aquests debats no van tenir regles fins que Aristòtil les va imposar en la seua “tècnica dialèctica”. Des dels temps de Plató, el més rellevant era discutir, cosa reservada a savis filòsofs matemàtics. Això sí, el més important no eren les opinions pròpies, com en el cas dels sofistes, sinó les veritats objectives.

La lliçó oral i el debat, amb llargs discursos o contestació de preguntes, van ser molt freqüents. La casa dels rics, les places, els gimnasos públics o les palestres, amb pòrtics i bancs per a seure-hi, eren escenaris habituals de les intervencions dels savis mestres. Cada escola, a la qual es fa esment per l’ensenyament o pel seu emplaçament físic, preferia un escenari i un mètode. Sòcrates preferia ensenyar a les places públiques, ja que per a ell la remuneració no era important. Els acadèmics, peripatètics, estoics i altres preferien ensenyar dins d’un lloc tancat, ben equipats d’instruments científics i de biblioteques, o també a les cases més riques. Només un lloc tancat permet obtenir un pagament per part dels assistents.

Els grans mestres cèlebres (metges, filòsofs o sacerdots) eren buscats pels alumnes, i amb aquesta associació es van anar configurant les escoles. Les lliçons eren posades per escrit i formaven el patrimoni doctrinal d’aquests centres. Aquest seria el cas del Corpus hipocràtic a Cos, o les Sentències cnídies a Cnidos.  En canvi, alguns mestres com Plató van renunciar a posar per escrit la seua filosofia. Així era difícil crear una escola, però això va fomentar que molts altres escrigueren sobre ell. El mestre no podia ser contestat de cap manera. Marcava totalment el pensament de l’escola (excepte en el cas esmentat de Plató). No és estrany, doncs, que hi haguera el costum de soterrar el mestre difunt als locals d’ensenyament.

Mosaic de l’Asclepeion de Cos, amb Asclepi al centre, Hipòcrates a l’esquerra i un habitant de Cos a la dreta. Wikipedia.

Probablement, els entorns docents més populars van ser els atenesos. Fora de les seues muralles hi havia tres grans santuaris amb gimnasos, jardins, pòrtics i altres instal·lacions: el de l’Acadèmia (dedicat a l’heroi Academ), el de Cynosargos (dedicat a Hèrcules) i el Liceu (dedicat a Apol·lo, caçador de llops). Aquests jardins i pòrtics eren llocs de reunió i esplai, particularment dedicats a les xarrades i discussions. Plató va establir la seua escola al gimnàs de l’Acadèmia, mentre que Aristòtil va preferir el Liceu. Aquell lloc tenia un llarg passeig porticat conegut com a perípatos, on aquest donava les lliçons. Per això, aquesta escola va ser coneguda com la dels peripatètics. Aquestes institucions s’assemblaven entre si; hi havia joves estudiants i professors que investigaven i impartien classes. Però tots ells vivien pel seu compte, ja que no existia cap remuneració, fet que exigia una posició folgada per part dels seus membres.

L’Acadèmia de Plató a Atenes. Mosaic de Pompeia. Wikipedia.

Totes aquestes escoles que impartien ensenyament superior a Atenes eren completament privades, sense estar sotmeses a cap control per part de l’estat, i sense rebre ajudes o subvencions. Tanmateix, hi havia diferències. Mentre que els membres de l’Acadèmia s’inclinaven més per la discussió i emfatitzaven l’ensenyament de les matemàtiques, al Liceu es preferia la instrucció formal i sistemàtica, i es descuraven les matemàtiques, de manera que se centraven en l’estudi empíric de la natura i de l’erudició jurídica i social. Al Liceu es feien servir taules anatòmiques, cartes geogràfiques, models del globus celeste o cartes estel·lars. Aquest lloc no preparava per a la vida política, sinó per a tenir una vida feliç. Aristòtil i la seua escola van gaudir d’un gran patrimoni, una condició fonamental per a no dependre de ningú. Va ser el seu deixeble, Teofrast, qui va consolidar l’escola peripatètica, que va continuar gestionada per successius mestres.

D’escoles n’hi va haver moltes i van evolucionar amb el pas del temps fins a entrar en crisi, a vegades remuntant i altres vegades, però, acabant en la decadència. Però totes compartien tres interessos: desenvolupar la inspiració teòrica del fundador envers dominis que aquest havia rebutjat o obviat, editar críticament els seus escrits i interpretar-los i mantenir polèmiques amb les altres escoles.

Roma no va estimular el naixement d’escoles filosòfiques. Molts mestres grecs van continuar treballant per als romans o van ser expulsats, i algunes escoles de pensament succeirien les antigues escoles gregues desaparegudes. Fins i tot hi hauria un renaixement del pensament platònic. Se’n sap poc, d’aquestes escoles, a vegades afavorides pel mateix emperador, com en el cas de Marc Aureli, que el 176 va fundar una sèrie de centres a Atenes en totes les branques del saber i sobre la filosofia de les més importants escoles clàssiques. Tot i així, per als metges coetanis a aquest emperador, l’aire lliure podia ser un bon medi per a ensenyar. Un ciutadà romà podia contemplar als carrers escenes avui tan poc edificants com una vivisecció. Galè, de fet, va mantenir un programa sistemàtic de disseccions d’animals que li va permetre construir una imatge anatòmica del cos humà per analogies. El metge buscava causar sorpresa en el públic gràcies a l’enorme impacte visual, cognitiu i emocional de les seues activitats, un impacte que elevava la força lògica dels arguments. La performance dissectiva va ser clau per a la reputació de Galè i del triomf davant els seus adversaris.

Carmel Ferragud
IILP-UV

Com citar aquest article:
Ferragud, Carmel. La ciència entre temples i àgores. Sabers en acció, 06-11-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/la-ciencia-entre-temples-i-agores-cat/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.