La ciència mediàtica: a la recerca dels orígens de la humanitat

—Els paleoantropòlegs i els mitjans de comunicació es necessiten mútuament. Junts han construït el coneixement sobre els nostres orígens des del segle XIX.—

El 19 de maig de 2009, Ida, un fòssil d’un primat de 47 milions d’anys d’edat, va irrompre en l’escena pública. Aquest dia, un equip liderat pel paleontòleg noruec Jørn Hurum va publicar la seva troballa en una revista científica. Durant molts mesos l’equip havia preparat en secret una promoció publicitària per a presentar Ida com la “baula perduda” entre home i simi, el Sant Greal de la paleoantropologia. L’ofensiva mediàtica va incloure un llibre de divulgació científica, un documental i una pàgina web. Per a donar-li un toc humà, el petit primat (amb nom científic Darwinius masillae) va ser batejat com a “Ida”, el nom de la filla menor d’Hurum. L’impacte d’aquesta notícia en l’esfera pública a nivell mundial va ser enorme, però al mateix temps els periodistes científics es van sentir menystinguts. Els investigadors van anunciar que ells mateixos s’ocuparien de la divulgació de la notícia, per a comunicar de “manera directa” amb el públic, sense necessitat d’acudir als mitjans. La promoció d’Ida és probablement un cas extrem de màrqueting científic, però forma part d’una llarga trajectòria històrica: els paleoantropòlegs i els arqueòlegs que investiguen els nostres orígens sempre han buscat un impacte mediàtic.

Home petit, sorpresa gran. Portada del llibre de Mike Morwood, el descobridor del “Hobbit”.

Just uns anys abans d’Ida, en 2004, el “Hobbit” havia dominat els titulars a tot arreu. Es tractava d’una troballa, feta a l’illa de Flores a Indonèsia, de fòssils d’un homínid molt recent (al voltant de 50.000 anys), però diminut: l’anomenat Homo floresiensis. Es podria pensar que el nom “Hobbit” va ser idea d’un periodista, però no va ser així. El propi equip científic, liderat per l’arqueòleg Mike Morwood, va triar el nom perquè va pensar, ben assenyadament, que era un nom adequat per a triomfar en els mitjans. L’ús d’aquest referent cultural va facilitar, sens dubte, la difusió del descobriment. A l’inici del mil·lenni, la versió cinematogràfica de “El Senyor dels Anells” s’exhibia en totes les sales de cinema.

Els exemples d’Ida i del Hobbit serveixen per a qüestionar una idea massa simplista sobre la relació entre ciència i mitjans de comunicació. No es tracta d’una precisa divisió de treball segons la qual els investigadors generen nou coneixement i els periodistes en fan la divulgació. Tal com ensenyen les investigacions sobre els orígens de la humanitat, es tracta d’una relació molt més complexa, en la qual els propis científics juguen un paper molt actiu.

Buscar l’aliança amb els mitjans: Juan Luis Arsuaga ofereix una entrevista al jaciment de la Serra d’Atapuerca. Elaboració de l’autor.

Si hi hagués un premi per als campions del màrqueting en paleoantropologia, és molt probable que aquest honor sigui per als investigadors d’Atapuerca. Des dels seus inicis durant els anys setanta del segle passat la divulgació ha estat una part integral d’aquest projecte. En la dècada del 1990, quan van sortir a la llum les grans troballes de la serra d’Atapuerca, a quinze quilòmetres de Burgos, es va construir immediatament una veritable indústria de divulgació. Aquesta indústria inclou avui més de quaranta llibres de divulgació escrits per Juan Luis Arsuaga, José M. Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell, els tres codirectors d’Atapuerca. També es van realitzar moltes xerrades i conferències, exposicions itinerants, visites guiades als jaciments, centres de visita, un parc arqueològic als pobles confrontants i l’anomenat “Museo de la Evolución Humana” a Burgos, inaugurat l’any 2010. S’han publicat a més milers d’articles en diaris i revistes, per no parlar de l’àmplia cobertura en ràdio i televisió. Els investigadors d’Atapuerca han sabut crear una forta aliança amb els mitjans de comunicació de tota Espanya: han oferit una infinitat de notícies vistoses i, a canvi, han obtingut una enorme visibilitat pública. A tot plegat ha contribuït el fet de descriure les seves troballes amb adjectius superlatius: “el crani més complet del registre fòssil”, “el primer europeu”, “el jaciment més important del món”.

Home o ase? El Papus, juny de 1984.

Un altre cas espanyol molt mediàtic, contemporani amb el d’Atapuerca, va ser l’anomenat “home d’Orce”. Es tractava d’un fragment d’un crani, descobert en 1982 a Andalusia, que va provocar una gran expectació pública. Amb una antiguitat datada en 1,4 milions d’anys, l’home d’Orce reivindicava el títol de “primer europeu”. No obstant això, el significat d’aquest fòssil ràpidament va ser un assumpte polèmic, quan s’hi va detectar una cresta que es podia associar a la d’un equí, potser d’un ase. Josep Gibert, un dels codescobridors, defensava amb vehemència l’origen humà del fòssil, mentre que la gran majoria de prehistoriadors més aviat pensaven tot el contrari. Aquest debat es va desenvolupar en gran part als mitjans de comunicació fins a la mort de Gibert en 2007. L’home d’Orce va rebre durs atacs que van cridar l’atenció dels mitjans, que van jugar amb el sensacionalisme d’una polèmica entre científics.

A través dels casos del jaciment d’Atapuerca i dels fòssils de l’home d’Orce podria semblar que la ciència mediàtica, que exemplifiquen les recerques sobre els orígens de la humanitat, és un fenomen recent. En realitat, si es viatja enrere en el temps, és fàcil comprovar que són trets típics de la paleoantropologia i de la prehistòria en la seva cerca d’un impacte mediàtic des de la segona meitat del segle XIX ençà. El descobriment del primer neandertal l’any 1856 semblava demostrar que els humans van viure a la Terra molt abans del que afirmava el relat bíblic i que, fins i tot, hi havia espècies humanes diferents de la nostra. Quan, a mitjan segle XIX, els diaris van esdevenir mitjans de comunicació de masses, gràcies a noves tècniques d’impremta i a l’accelerada alfabetització de la població, es va obrir un nou espai públic per a la discussió sobre els nostres orígens com a espècie. Una part important d’aquest imaginari comú és l’aspecte físic dels nostres avantpassats. Amb dibuixos molt “imaginatius” (avui dia semblen meres especulacions) produïts per artistes, la premsa il·lustrada va ser un mitjà poderós per a distribuir imatges del neandertal o de “l’home primitiu” des de les darreries del segle XIX. Avui dia és costum que la publicació científica d’un descobriment de fòssils humans contingui, com a part del dossier de premsa, una reconstrucció feta per un artista. És evident que volem veure els nostres ancestres.

Un fòssil humà en “bones condicions”. L’“home de Menton” compleix amb els requisits dels mitjans. L’Illustration (1872).

En 1872, l’anatomista francès Ernest Hamy (1842-1908) va descriure què esperava el públic de la paleontologia humana: una història ben contada, centrada en descobriments espectaculars i en “bones condicions”, amb peces atractives per a la vista. Hamy es referia a “l’home de Menton” (prop de Mònaco), un esquelet ben conservat i adornat per fer gaudir els sentits visuals. El cas d’Hamy/Menton és només un exemple. Ja des de mitjan segle XIX era comú que els investigadors contactaren amb periodistes i també era habitual que escriviren articles. Avui diríem que van llançar campanyes de relacions públiques (public relations), tant per a donar visibilitat a la seva recerca com per a impulsar la seva interpretació particular de les troballes de fòssils humans.

Florentino Ameghino seguia molt detingudamente com la premsa argentina relatava els seus descobriments arqueològics i col·leccionava els retalls dels articles al seu àlbum (1874). Archivo y Biblioteca Jorge M. Furt.

Una prova del seu interès mediàtic és la multitud de retalls d’articles de premsa que es troben entre els papers llegats pels paleoantropòlegs. La col·lecció de Florentino Ameghino (1854-1911) inclou retalls de més de trenta diaris, que descriuen les seves polèmiques al voltant de la prehistòria a l’Argentina a les darreres dècades del segle XIX. El paleontòleg francès Marcellin Boule (1861-1942) es va subscriure a un servei de premsa (molt típic de l’època, cap a 1900) per a seguir el controvertit debat sobre el famós neandertal de la Chapelle-aux-Saints. Avui la descripció detallada de la cobertura mediàtica de la seva recerca és gairebé obligatòria per als científics.

No resulta estrany que les troballes de la recerca sobre els orígens dels éssers humans hagin estat interpretats molt sovint en clau nacionalista. Els mitjans de comunicació tenien i encara tenen un paper important per tal de “promoure” l’orgull nacional mitjançant les troballes prehistòriques. Un cas clàssic d’aquesta mena d’apropiació nacionalista és “l’home de Piltdown”, un crani trobat a Sussex, Anglaterra, el descobriment del qual va ser publicat els darrers mesos de 1912. Fins llavors les troballes més mediàtiques de fòssils humans havien tingut lloc a Alemanya, França i Java, aleshores una colònia holandesa. Després va arribar l’hora dels britànics. La premsa va ressaltar el descobriment en to triomfalista. “L’ancestre de la raça anglesa” o “el britànic antic” van ser titulars habituals de l’època. L’any 1953 es va comprovar que “l’home de Piltdown” era, en realitat, una falsificació realitzada amb una combinació del crani facial d’un home de l’edat mitjana i diverses dents i una mandíbula de simis antropomorfs.

Existeixen dos tipus d’apropiació nacionalista dels fòssils: la reivindicació d’una continuïtat biològica d’una “raça” o “nació“ i l’orgull patriòtic dels assoliments “dels nostres investigadors”. Els mitjans de comunicació solen potenciar ambdues estratègies. La premsa espanyola va presentar les troballes de l’equip d’Atapuerca com un triomf de la ciència espanyola, mentre es va batejar, per exemple, l’Homo antecessor com el “primer espanyol”. Avui ja cap persona de la comunitat científica creu seriosament en la continuïtat biològica d’una espècie extingida amb una nació actual. En l’esfera pública, tanmateix, les coses funcionen de manera diferent. Gràcies al gran impacte de la seva indústria de divulgació, Atapuerca ha contribuït a l’imaginari comú sobre l’inici de la història d’Espanya, reemplaçant la cova d’Altamira.

La prehistòria i els mitjans de comunicació són recursos que es realimenten. Els investigadors proporcionen grans titulars a canvi d’obtenir una visibilitat pública útil per tal d’obtenir finançament per a les seves recerques. Ara bé, tenir veu directa en el debat públic té també les seves contrapartides. La “lògica dels mitjans”, la constant lluita per captar l’atenció del públic, influeix en la manera com es presenten descobriments i controvèrsies de la paleoantropologia. Els diaris no només són útils per als prehistoriadors per a divulgar els seus descobriments; també els proporcionen plataformes adients per a presentar les seves pròpies interpretacions. Com les recerques sobre els nostres orígens estan plenes d’incerteses, aquestes hipòtesis són sovint controvertides i els mitjans es converteixen així en una espècie de “camp estès de batalla” per a les disputes sobre filogènies, orígens i datacions.

L’esfera pública atorga als investigadors molta més llibertat per a especular amb noves teories sobre els nostres orígens (o en qualsevol altre camp científic) o per a atacar de manera feroç altres col·legues. No requereix l’argot habitual de la ciència, ni tampoc ha d’obeir les estrictes normes de les publicacions acadèmiques i el seu sistema d’avaluació per parells. És ben cert que la premsa és sovint acusada d’exageracions i distorsions de les afirmacions científiques o, fins i tot, d’inventar fabulacions, però també es podria argumentar a l’inrevés. El context mediàtic permet aclarir certs arguments implícits en el terreny acadèmic i, de vegades, pot ser productiu i creatiu. Conceptes com “home primitiu”, “neandertal”, “Hobbit” o “baula perduda” es van forjar a través de la interacció entre recerca acadèmica i mitjans de comunicació. De fet, moltes criatures prehistòriques han tingut, i encara tenen, una doble vida: són objectes de recerca científica alhora que icones públiques.

Oliver Hochadel
IMF-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.