—Entre la medicina retrospectiva, el diagnòstic social i la crítica cultural de la modernitat.—

 

En un conegut fragment de la segona edició del seu Tractat medico-filosòfic sobre la alienació mental (1809), el metge francès Philippe Pinel justificava l’adopció d’un nou terme de referència per a la patologia mental. Així, defensava la necessitat de desterrar del vocabulari mèdic la denominació vulgar de “bogeria” perquè, segons ell, aquesta expressió podia “tenir una latitud indeterminada i estendre’s a tots els errors i tares que afecten l’espècie humana”. “No faria falta llavors” –es preguntava Pinel– “incloure en aquesta categoria totes les idees falses i inexactes que es formen dels objectes, tots els notoris errors de la imaginació i del seny o tot allò que irrita o provoca desitjos fantàstics?”

La naturalesa de les al·lucinacions ha estat intensament debatuda pels especialistes des dels inicis mateix de la medicina mental. Litografia de Gustave Doré de 1855 que il·lustra la mort del poeta Gérard de Nerval. Minneapolis Institute of Art.

L’elecció de l’expressió “alienació mental” reflectia certament una innovadora comprensió de la bogeria i perseguia delimitar l’objecte específic de la nova especialitat enfront d’altres anomalies de la conducta i l’experiència. Però no deixa de resultar significatiu que, amb una lucidesa premonitòria, Pinel alertés expressament sobre el fet que, en cas de no acotar amb precisió els seus termes i conceptes, l’alienista anava pel camí d’“erigir-se en censor suprem de la vida privada i pública dels homes, i d’ocupar-se amb els seus punts de vista de la història, la moral, la política i fins i tot les ciències físiques, els dominis de les quals s’han vist sovint infestats d’estats de somni i brillants floritures”.

Malgrat aquestes prevencions retòriques, la veritat és que el sorgiment de la clínica psiquiàtrica en el trànsit del segle XVIII al XIX va conduir a l’emergència d’una nova mirada sobre l’ésser humà i a la introducció de noves eines per a l’anàlisi, no només de la conducta i l’experiència individuals, sinó també de fets històrics, patrons col·lectius de comportament o realitzacions culturals amb una suposada miríada d’efectes secundaris. Així, per exemple, alguns pioners de la medicina mental no van vacil·lar a qualificar com a deliris o al·lucinacions –o, més tard, histèria– les experiències místiques i creatives de figures eminents del passat, tot esbossant una interpretació alternativa, “racional” i secular d’aquests fenòmens davant les narratives tradicionals de la religió o l’art.

Portada de la monografia Sobre el demon de Sócrates (1836) de l’alienista francès Louis-Francisque Lélut, obra en què es defensava la tesi que el cèlebre filòsof atenès havia patit autèntiques al·lucinacions. Google Books.

Així mateix, les disputes “tècniques” al voltant de l’existència d’entitats clíniques com la monomania (o bogeria parcial) no van impedir la seva utilització (corporativa) com una categoria que estenia l’abast de la mirada psicopatològica a gairebé qualsevol tipus de conducta o experiència, per la qual cosa, en opinió de Jean-Étienne-Dominique Esquirol, resultava particularment útil per detectar les tendències espirituals predominants a la societat. I, de la mateixa manera, molts alienistes de primera hora van postular un hipotètic augment de la incidència de la bogeria, el crim o el suïcidi que reproduïa la molt estesa percepció d’arrelada rousseauniana sobre les problemàtiques conseqüències de la civilització, percepció que alguns d’ells van alimentar aviat amb formulacions teòriques més ambicioses sobre un suposat declivi biològic i cultural de la espècie humana.

En gran manera, tal i com va assenyalar en el seu moment la historiadora nord-americana Jan Goldstein, la història de la psiquiatria és la d’un conjunt de categories i una manera de contemplar i fer intel·ligibles l’experiència i la conducta humanes, de manera que una de les qüestions crucials que ha d’abordar el seu estudi és el procés mitjançant el qual aquest marc interpretatiu ha adquirit autoritat a la nostra cultura. De fet, i malgrat haver d’enfrontar-se a importants resistències ideològiques i agres disputes professionals, cap a finals del segle XIX la mirada del psiquiatra –que Marcel Proust equiparava llavors amb la d’un jutge o un inquisidor– havia aconseguit ja “penetrar als tribunals, on va poder transformar la criminalitat en monomania; a les consultes privades dels metges, on va poder convertir el malestar anímic en una histèria lleu; i fins i tot als cementiris, on va aconseguir erradicar el pecat del suïcidi tot substituint-lo per un trastorn mental moralment neutre”.

Fotografía d’Alexandre Brierre de Boismont (1797-1881) presa per Nadar en data indeterminada. BNF Gallica.

Un dels pocs alienistes vuitcentistes que es va distingir justament per qüestionar d’una manera explícita aquesta expansió de la mirada psicopatològica va ser el francès Alexandre-Jacques-François Brierre de Boismont (1797-1881). Antic membre del cercle d’Esquirol, metge-director i propietari de diverses maisons de santé especialitzades en el tractament de malalties mentals, autor d’una notable i prolífica obra mèdica i psiquiàtrica, editor i col·laborador dels Annales Médico-Psychologiques, membre prominent de la Société Médico-Psychologique i autoritat reconeguda de la medicina mental francès a nivell internacional, Brierre pot ser considerat com un exponent de l’espiritualisme postsensualista francès i un autor proper a les posicions ideològiques i polítiques del catolicisme i el conservadorisme postrevolucionari. Així, “partidari declarat del principi de la dualitat humana” i “ple de respecte per les creences que han il·luminat el món i a les quals la humanitat deu les seves més belles conquestes”, no va cessar de “combatre la doctrina que pretén explicar els actes intel·lectuals i morals per l’estat patològic dels òrgans” i, sobretot, d’impugnar l’apreciació segons la qual “les opinions més sublims, les empreses més grans, les accions més belles han estat preconitzades o realitzades per bojos”.

Representació fortament estetitzada del cèlebre episodi de la mort d’Ofèlia a Hamlet (William Shakespeare). Oli de John Everett Millais conservat al Museu Tate Britain de Londres. Wikipedia.

En concret, la croada de Brierre es va centrar en dos àmbits emblemàtics del naixent discurs psicopatològic com eren les al·lucinacions –forma extrema, si voleu, de les representacions mentals– i les conductes suïcides –forma extrema, al seu torn, dels actes de l’ésser humà en relació a si mateix–. Des que van ser canònicament descrites per Esquirol, les al·lucinacions s’havien convertit en un dels símptomes distintius, però també més polèmics, de la medicina mental. Així, la seva definició, la seva comprensió psicopatològica i el seu valor semiològic van ser objecte de nombroses discussions a les dècades centrals del segle XIX, en què es van posar de manifest no només apreciacions clíniques o teòriques més o menys subtils –com ara la seva relació amb les imatges sensorials o les il·lusions òptiques, la seva naturalesa preferentment visual o auditiva, o les seves possibles analogies amb el son o els estats místics–, sinó també importants qüestions epistemològiques i ideològiques. Respecte a això, Brierre va destacar per defensar ardorosament l’existència d’al·lucinacions “fisiològiques” i atacar frontalment les apreciacions d’alguns alienistes segons les quals grans figures religioses, literàries o filosòfiques del passat que, suposadament, havien experimentat fenòmens al·lucinatoris havien de ser catalogats com a malalts mentals.

Il·lustració del reportatge “El drama del carrer dels màrtirs. Tres suïcidis”, publicat pel diari parisenc Le Petit Journal el 29 de gener de 1894. BNF Gallica.

Animat per una intenció una mica diferent, si bé amb un plantejament similar, Brierre es va proposar delimitar els suïcidis secundaris, és a dir, aquells consumats en absència d’alteracions cognitives o afectives i que havien estat posats en dubte per Esquirol. En el seu afany d’elaborar un model mèdic convincent de les conductes suïcides mitjançant conceptes i categories com la malenconia (“lipemania” en la seva terminologia) o la “monomania suïcida”, Esquirol havia precisat que el suïcidi no s’havia de veure com una malaltia en si mateixa, sinó com “un símptoma consecutiu dependent gairebé sempre del deliri de les passions o d’algun tipus d’alienació mental”. Però, en opinió de Brierre, “buscant establir que [el suïcidi] sempre implica un desordre psíquic”, el seu mestre no havia tingut en compte l’important paper de la cultura en la gènesi de “disposicions anímiques i corporals” com ara el “tedi vital”, el qual, “inclús amb tendències suïcides, no es pot considerar com una varietat de la bogeria llevat que vagi acompanyat d’un trastorn dels sentiments i de les facultats intel·lectuals”. En aquest cas, i a diferència de les al·lucinacions, els excessos de la mirada psicopatològica –que, per a Brierre, justificaven “el retret que tan sovint es dirigeix als alienistes de veure els seus assumptes pertot”– no transformava de forma irreverent la normalitat en patologia, però impedien advertir les conseqüències de certs fenòmens que tenallaven la societat moderna i la conduïen per un perillosíssim pendent d’ociositat, escepticisme i estat de somni.

Les aportacions de Brierre de Boismont i les tensions relacionades amb la seva comprensió de les al·lucinacions i el suïcidi s’han de veure en el context dels problemes epistemològics derivats de les dificultats dels primers alienistes a l’hora d’establir, amb límits precisos, la distinció entre la bogeria i la normalitat. I, sobretot, s’han d’entendre en el marc dels conflictes de fons que van acompanyar el desplegament de la nova mirada encarnada pels conceptes i les categories de la medicina mental. En el seu cas, no obstant, l’important lloc que la societat burgesa havia de concedir a l’alienisme no estava exempt de paradoxes: el discurs psicopatològic no havia de desplaçar en cap cas la preeminència de les creences i els dogmes cristians al voltant de la divinitat, l’espiritualitat de l’ànima o el lliure albir; però, alhora, la causa de la tradició requeria l’ull entrenat i el testimoni privilegiat dels alienistes per diagnosticar i reconduir adequadament la profunda crisi moral i civilitzatòria a la que s’enfrontava la cultura europea amb la irrupció de la modernitat.

 

 

Enric Novella
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Novella, Enric. El discurso psicopatológico de la modernidad. Madrid: Los Libros de la Catarata; 2018.

Rosen, George. Locura y sociedad: Sociología histórica de la enfermedad mental. Madrid: Alianza, 1974.

Estudis

Andrés, Ramón. Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente. Barcelona: Acantilado; 2015.

Goldstein, Jan E. Console and Classify: The French Psychiatric Profession in the Nineteenth Century. Cambridge: Cambridge University Press; 1987.

James, Tony. Dream, Creativity and Madness in Nineteenth-Century France. Oxford: Clarendon Press; 1995.

Lantéri-Laura, Georges. Las alucinaciones. México DF: Fondo de Cultura Económica; 1994.

Minois, George. History of Suicide. Voluntary Death in Western Culture. Baltimore MD: The Johns Hopkins University Press; 1999.

Pigeaud, Jackie. Aux portes de la psychiatrie: Pinel, l’ancien et le moderne. París: Aubier; 2001.

Rigoli, Jean. Lire le délire: Aliénisme, rhétorique et littérature en France au XIXe siècle. París: Fayard; 2001.

Roelcke, Volker. Krankheit und Kulturkritik: Psychiatrische Gesellschaftsdeutungen im bürgerlichen Zeitalter (1790-1914). Frankfurt: Campus; 1999.

Fonts

Brierre de Boismont, Alexandre. Des hallucinations. París: G. Baillière; 1845.

Brierre de Boismont, Alexandre. Du suicide et de la folie suicide. París: G. Baillière; 1856.

Calmeil, Louis-Florentin. De la folie. París: J.B. Baillière; 1845.

Esquirol, Jean-Étiene-Dominique. Suicide. En: Dictionnaire des sciences médicales, par une société de médecins et de chirurgiens, Vol. 53. Paris: C. L. F. Panckoucke; 1821; p. 213-283.

Lélut, Louis-Francisque. Du démon de Socrate. Spécimen d’une application de la science psychologique à celle de l’histoire. París: Trinquart; 1836.

Pinel, Philippe. Traité médico-philosophique sur l’aliénation mentale ou la manie, 2ª ed.. París: J.A. Brosson; 1809.

Pàgines d’internet i altres recursos

Caire, Michel. Portal “Histoire de la psychiatrie en France” [Accedit 10 Nov 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Museu Dr. Ghislain (Gante, Bélgica). Exposició permanent sobre la història de la psiquiatria i exposicions temporals.  [Accedit 10 Nov 2020]. Web disponible en aquest enllaç.

Portal “Histoire de la santé” de la Bibliothèque Interuniversitaire Santé (BIU Santé), que inclou accés a diverses exposicions virtuals i a la Biblioteca Digital Medic@. [Accedit 10 Nov 2020]. Disponible en aquest enllaç.