La utopia d’un llenguatge “científic”

—La pèrdua de precisió, de neutralitat o de qualsevol altra suposada característica del llenguatge de la ciència és més freqüent del que es creu i del que hauria de ser.—

El missatge científic sol relacionar-se amb la funció representativa del llenguatge, atès que la transmissió de coneixements, conceptes o teories de de la manera més objectiva possible és el seu objectiu més rellevant. Aquesta missió determina el que molts autors entenen com les que han de ser les seves característiques principals (universalitat, concisió, claredat, etc.), entre les quals les més destacables són la precisió i la neutralitat o objectivitat. Tanmateix, no només els estudis diacrònics dels textos científics mostren que aquestes característiques s’han de matisar per a altres moments històrics, sinó que tampoc en l’actualitat es manifesten de manera constant. De fet, no és estrany que, juntament ambla funció representativa, el discurs científic serveixi també per a altres funcions, com la conativa o l’expressiva, amb finalitats molt diferents de la mera transmissió de coneixement, més inclinades a aconseguir una resposta per part del receptor del missatge o a convèncer-lo d’alguna cosa. Això comporta que les que s’acostumen a considerar com les “característiques” del llenguatge científic en realitat s’hagin d’interpretar com unes “metes” cap a les quals es tendeix, unes metes que, contra el que es pot suposar, no sempre s’assoleixen.

Final del pròleg del Vocabulario Médico-Quirúrgico…, publicat per Manuel Hurtado de Mendoza el 1840 a Madrid. Exemplar de la Biblioteca Nacional de España. Biblioteca Digital Hispánica.

La precisió consisteix en què el significat, tant el dels termes d’un missatge com el del conjunt del missatge en si, està clarament delimitat per endavant, sense deixar lloc a la confusió o a la interpretació, com ocorre tantes vegades en el llenguatge comú i molt més encara en altres llenguatges, com el poètic, per exemple. Dit d’una altra manera: el significat del missatge científic no pot dependre ni del context, ni de l’emissor o receptor, ni de cap altre element de l’acte comunicatiu. Si bé la precisió pot tenir a veure amb l’ús en els textos científics d’aclariments o incisos explicatius, que desfacin la possible ambigüitat existent, aquesta qualitat de la precisió s’associa sobretot amb la precisió mateixa dels termes que, tal com succeeix en el cas del missatge científic en conjunt, està lligada al fet que els elements que participen en l’acte comunicatiu no influeixin en el seu significat. Això només serà possible si el terme compta amb una definició acceptada, que en fixi el concepte i el delimiti clarament d’altres conceptes. És a dir, no només serà monosèmic, sinó que tampoc podrà tenir sinònims.

Fins aquí la teoria. Perquè a la pràctica les condicions apuntades anteriorment no són més que quimeres, raó per la qual no resulta difícil que en els missatges científics aquesta precisió trontolli de moltes formes diferents i s’allunyi d’aquella amb què mesuren els instruments científics. Per descomptat, la més evident és la que es deriva de l’existència de sinonímia terminològica, que no és un fet anecdòtic, sinó quelcom força freqüent i que respon a nombroses causes, de les que les tres que se citen a continuació són les més rellevants. Per una banda la que deriva del fet de recórrer alhora als formants grecs i als llatins per crear termes, la qual cosa té com a resultat la producció de parells de termes amb ¡el mateix significat, com antipirètic i febrífug, per exemple. O trios de termes, quan als creats amb formants grecs (antimicòtic) i els creats amb formants llatins (fungicida) s’hi afegeixen els híbrids greco-llatins (antifúngic). Per una altra banda, de la puixança de l’anglès i el desconeixement o menyspreu de la llengua pròpia per part d’alguns científics i traductors, es deriva que, malgrat haver-hi denominacions en una llengua amb què anomenar perfectament molts conceptes, se n’introdueixin d’altres, sinònimes, procedents de l’anglès, per a referir-s’hi. És el que succeeix amb rash, per exemple, que en el llenguatge de la medicina competeix amb exantema o granellada. Per últim, l’afició que la ciència contemporània i els seus cultivadors demostren cap a l’eponímia (temperatura de Néel, malaltia de Parkinson, model atòmic de Rutherford…) fa que sigui comú que a la denominació no eponímica d’un concepte (nervi occipital major), s’hi afegeixi una altra d’eponímica (nervi d’Arnold), la qual cosa causa sinonímia, òbviament, amb pèrdua de precisió. A més, en aquest cas de sinonímia per eponímia, com que no sempre hi ha unanimitat sobre la persona descobridora o inventora d’alguna cosa, pot succeir que una mateixa realitat, un mateix concepte, s’anomeni amb diversos epònims diferents, com ocorre, per exemple, amb la fractura de Colles invertida, la fractura de Goyrand, la fractura de Smith o la fractura de Goyrand-Smith, que deixa al receptor del missatge amb el dubte de si es tracta de quatre tipus de fractura diferent o d’una de sola amb diferents denominacions.

Instrument de mesura del temps (rellotge), del Musée International d’Horlogerie, La Chaux-De-Fonds, Suïssa, com a exemple de precisió. Wikipedia.

La presència del fenomen contrari a l’anterior també menyscaba la precisió del llenguatge científic: la polisèmia. Es produeix quan un únic terme serveix per referir-se a conceptes diferents, ja pertanyin només a l’àmbit científic o a aquest àmbit i, alhora, al comú. El primer cas es pot exemplificar amb el terme tars, que es pot utilitzar en medicina tant per referir-se a la parpella com a una part del peu. Per il·lustrar el segon serviria la paraula còlera, que tant pertany al domini científic (amb diferents significats en medicina o en veterinària) com al llenguatge comú. Evidentment, si un terme té més d’un significat caldrà recórrer al context o a altres elements per desfer l’ambigüitat, la qual cosa no hauria de ser necessària quan es tracta de missatges “científics”: si el metge li diu al pacient “és molt important controlar aquesta tensió”, aquest no sabrà si li ha volgut dir que se l’ha de mesurar periòdicament o si l’ha de normalitzar prescindint de la sal o prenent una pastilla. El pes que exerceix l’anglès sobre les altres llengües és, de nou, una font molt important de polisèmia, que es concreta en l’arribada de nous significats a paraules que abans no els tenien. Així li ocorre, per citar només un exemple, a la paraula ignorar que, originalment, responia al significat de “desconèixer” fins que li va arribar de l’anglès el de “menysprear”, amb la qual cosa sense el context –i, de vegades, ni tan sols recorrent-hi– és molt difícil saber amb quin significat s’està utilitzant: si el metge ignora els efectes secundaris d’un medicament que prescriurà, serà complex discernir si és que els desconeix (cosa que pot arribar a ser molt greu) o si, coneixent-los, els menysprea i decideix receptar-lo de totes maneres, perquè estima que a pesar d’ells el tractament serà beneficiós.

La pèrdua de precisió va més enllà de la que puguin tenir els termes i està lligada molt més del que imaginem a l’ús d’altres elements que formen part del missatge científic: “Es va trobar un tumor de grans dimensions” (com de gran és quelcom que és de gran dimensió?); “Es constata una certa desviació a la dreta” (a què equival una certa desviació?); “Es va comprovar amb regularitat” (i aquesta regularitat implica minuts?, hores?, dies?); “La glucosa estava alta” (mesurada en metres?, decímetres?, centímetres?); “Es van realitzar diversos experiments” (quants són diversos?); “En un període llarg” (de mesos?, anys?, segles?).

Per la seva banda, la neutralitat o objectivitat, a la que haurien de tendir els missatges científics, té a veure amb l’absència de connotacions o matisos afectius, subjectius. És una neutralitat difícil de trobar en els missatges del llenguatge comú o el literari. La neutralitat mateixa, en definitiva, que se suposa a la ciència i als científics als seus laboratoris quan duen a terme el procés de recerca.

Científics treballant al laboratori, com a exemple d’objectivitat de la ciència que cal traslladar també al seu llenguatge. Wikipedia.

La neutralitat del missatge s’uneix estretament a la mateixa neutralitat dels termes científics, més difícil d’assolir en els que pertanyen a aquelles branques de la ciència l’objecte d’estudi de la qual està més pròxim a la nostra pròpia realitat, com la biologia o la medicina, per exemple. Sens dubte, és més complicat que equació, integral o sumatori perdin la seva neutralitat que no pas que ho facin alcoholisme, sifilític o suïcidi. Cal afegir que aquesta propietat es relaciona, per altra banda, amb la utilització de recursos típics del text científic com cites i referències, l’ús de taules, diagrames, gràfics, etc. Com s’associa, igualment, amb la impersonalitat típica del discurs científic, buscada per mitjà de la sintaxi: ús poc habitual de la primera persona del singular i, cada vegada amb més freqüència, la del plural, l’ús abusiu de verbs impersonals i de la veu passiva, entre d’altres.

Com en el cas de la precisió, la neutralitat es veu amenaçada amb facilitat i s’ha d’entendre com una tendència. Existeixen raons, com la d’adscripció a una escola de pensament o els conflictes d’interessos entre diverses especialitats, que porten a escollir uns termes concrets amb els quals elaborar el discurs o a lluitar entre ells fins aconseguir que un s’imposi a la resta. Per posar un únic exemple, només cal fixar-se en tota la càrrega que hi ha al darrera de dos veus com estomatologia i odontologia, que encarnen dues maneres molt diferents de concebre la formació i l’execució professional d’aquells que es dediquen a la boca i les seves malalties. Però és que, a més, encara que l’autor d’un text se’n preocupi, de qualsevol treball per neutre que sembli, es desprenen nombroses dades, entre les quals es troben les motivacions, les finalitats, la ideologia o els dubtes de l’investigador. Això pot quedar patent de diverses formes, entre les quals la més simple de detectar té a veure amb l’ús de determinades expressions, adjectius o adverbis: “Desgraciadament no hem obtingut els resultats esperats”; “És trist que els fumadors segueixin desenvolupant aquest tipus de càncer”; “Per sort, tots els pacients van acudir a la nostra crida”, són alguns exemples.

Per si el que s’acaba de mostrar no fos suficient, la distribució de l’espai en el treball científic permet reconèixer les intencions del seu autor, si no el seu desconeixement sobre l’assumpte abordat. Així, en un tractat general sobre el tema que sigui, concedir una extensió notable a uns aspectes i oblidar-ne d’altres igual d’importants només pot ser degut a dues raons: que no es domina la matèria tractada o que hi ha un clar interès per demostrar un desequilibri inexistent.

Utòpica, com es veu, l’existència d’un llenguatge científic que realment ho sigui.

Bertha M. Gutiérrez Rodilla
Universidad de Salamanca

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.