—Científics, activistes i diplomàtics van discutir al voltant de les conseqüències de viure en “una sola Terra” al congrés de l’ONU del Medi Ambient Humà (1972).—

 

Uns mesos després de finalitzar la cimera del Medi Ambient Humà a Estocolm (UN Conference on the Human Environment), organitzada per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) del 5 al 16 de juny de 1972, van aparèixer publicades nombroses fotografies de delegats del congrés, passejant amb bicicleta pels carrers de la capital sueca, liderats per Maurice Strong (1929-2015), un empresari canadenc, secretari general del Congrés. Mostraven així la seva sensibilitat ambiental a l’opinió pública internacional. Probablement aquest passeig ciclista no era més que un recurs retòric, ja que moltes veus de l’època es lamentaven de la poca eficàcia dels acords adquirits en aquesta cimera mundial pels diferents països en nom de la lluita contra la contaminació i la preservació del medi ambient. Tanmateix, aquests delegats en bicicleta representaven només una petita mostra del dinamisme d’aquest Congrés i de la seva importància històrica.

Maurice Strong, Jan Mårtenson i el personal del centre d’informació suec utilitzen les bicicletes compartides de la Conferència de l’ONU de 1972 sobre Medi Ambient Humà. Maurice Strong Papers, Environmental Science and Public Policy Archives. Harvard Library.

A la fi dels anys seixanta, la contaminació de la indústria europea ja havia arribat a Escandinàvia. El govern suec, en particular, havia suggerit a les Nacions Unides la possibilitat d’organitzar una conferència internacional sobre medi ambient. El secretari general de l’ONU, en aquell moment, U Thant, va encarregar el projecte a Maurice Strong, qui ben aviat va seleccionar un conjunt ampli d’experts, liderats per l’economista britànica Barbara Ward i el biòleg ambientalista francès René Dubos. L’informe Only One Earth (1972) es va convertir en un text de treball fonamental per a la preparació d’aquest congrés d’Estocolm. En un context internacional de Guerra Freda, quan molts països pensaven que hi havia altres temes més prioritaris, científics, polítics, diplomàtics i intel·lectuals van aconseguir, no obstant això, col·locar una nova agenda ecologista dins del context internacional.

D’esquerra a dreta, a la taula del davant, Maurice Strong, Curt Waldheim i Ingemund Bengtsson. Aktivism.

Estocolm es va convertir així en la capital mundial del medi ambient. Malgrat l’absència dels països de l’Est i de la Unió Soviètica, les delegacions de més de cent països van arribar a un acord que destacava la dimensió planetària i global de la contaminació i la degradació ambiental del planeta, i van aprovar un pla d’acció i de recomanacions concretes, a més d’una declaració de 26 principis. Malgrat la dificultat d’obtenir resultats pràctics i tangibles de les conclusions d’aquesta cimera, amb el pas del temps, el congrés d’Estocolm de 1972 ha esdevingut un punt d’inflexió en la dimensió internacional de la problemàtica ambiental i una referència per a les successives cimeres de les Nacions Unides, fins a les més recents que han girat al voltant del canvi climàtic. És impossible reconstruir aquí tots els detalls dels esdeveniments d’Estocolm en aquestes setmanes de juny de 1972, però ens aproparem a les activitats d’alguns dels seus principals protagonistes per tal de reflexionar sobre la dimensió diplomàtica de l’ambientalisme i descobrir així la seva veritable naturalesa política.

Maurice Strong parla en una acció del Life Forum. Aktivism.

De fet, els successos ocorreguts a la capital sueca durant aquests dies semblen ser bastant més complexos del que les elits polítiques i científiques de l’època van voler mostrar. La ciutat es va omplir d’activistes, organitzats en grups diversos, que es van mostrar extremadament crítics amb els postulats (des del seu punt de vista, poc ambiciosos) dels delegats oficials de la conferència. Aquests grups van transformar la ciutat d’Estocolm en una immensa àgora de debat, de gran influència per a la futura conformació dels moviments ambientalistes. Els barris d’Estocolm estaven replets de conferències alternatives, exposicions, cursos, instal·lacions, performances artístiques i manifestacions de tot tipus. Podem destacar, per exemple, una exposició dedicada al costat fosc de l’urbanisme de la ciutat. En un altre lloc es van organitzar una mena de jocs olímpics de la pol·lució, amb medalles per a les empreses multinacionals més contaminants. Les tecnologies alternatives (solar, eòlica, reciclatge) van jugar també el seu paper dins dels debats de l’esfera pública.

Entre els activistes destacaven per exemple l’Environmental Forum, el People’s Forum i el Dai Dong, que, amb plantejaments diversos, criticaven durament el discurs oficial i la seva incapacitat per a integrar les qüestions ambientals amb altres temes de gran gravetat com ara la pobresa, la fam i la guerra. També assenyalaren l’intent de les elits per presentar el medi ambient como un tema separat de la seva profunda naturalesa política. Denunciaven per exemple els crims causats per la guerra química i biològica, en particular la responsabilitat dels Estats Units en l’anomenat “ecocidi” de Vietnam. Defensaven la necessitat de preservar les matèries primeres dels països del Tercer Món, i també promovien la potenciació de tecnologies més respectuoses amb el medi ambient.

Barry Commoner parla a l’Environmental Forum. Aktivism.

Amb les seves indumentàries hippies i les seves actituds contraculturals, aquests grups semblaven estar molt allunyats dels delegats oficials, fins i tot del propi Strong o dels intel·lectuals més orgànics de l’organització, com Ward i Dubos. No obstant això, la presència controvertida dels activistes es va convertir en un estímul per al flux d’idees i propostes oficials i alternatives, en una espècie de comunitat epistèmica única, capaç de crear un nou coneixement col·lectiu des de l’activisme i la mobilització. Així, entre l’oficialitat més freda, lligada a la Realpolitik, i els grups alternatius, aparegueren figures com Barry Commoner, biòleg ecologista. Al seu llibre The Closing Circle (1972) va presentar quatre principis que creia fonamentals per tal que el gir ambiental dels setanta tingués conseqüències efectives: (a) Tot està relacionat amb tota la resta; (b) Tot anirà a parar a algun lloc; (c) La naturalesa és més sàvia; (d) No hi ha cap menjar gratis.

Els debats alternatius van comptar també amb l’antropòloga Margaret Mead (1901-1978), coneguda per les seves etnografies en el sud-est asiàtic i el seu impacte en la revolució sexual de l’època. El biòleg Paul Ralph Erlich (n. 1932), expert en l’estudi de la població, era un altre dels noms destacats. Tampoc podem oblidar, per exemple, el doctor japonès Masazumi Harada, que havia viatjat des del Japó a Estocolm amb algunes persones afectades per la síndrome de Minamata, pacients amb greus danys neurològics causats per la intoxicació amb mercuri, amb el propòsit de denunciar aquest crim ambiental en aquella àgora oberta que la ciutat d’Estocolm li proporcionava. Així mateix, el paper dels periodistes va ser fonamental, abans, durant i després de la Conferència. Els articles, per exemple, de Claire Sterling, publicats en The Washington Post, van tenir un impacte significatiu en la creació d’una consciència ambiental dins de l’opinió pública global de l’època.

Desafiant els delegats oficials de la Conferència. Aktivism.

Es pot discutir l’eficàcia real d’aquestes turbulentes setmanes a Estocolm, però sembla bastant evident que alguns dels temes discutits, en confrontació directa amb el discurs oficial, van crear les llavors d’aspectes clau del pensament ambiental desenvolupat durant les dècades següents. Estocolm esdevingué aleshores una espècie de laboratori de diplomàcia ambiental, dins del qual el lema “una sola Terra” semblava adquirir una dimensió global a l’hora d’abordar determinades qüestions i negociar possibles solucions. Va sorgir així una comunitat amb múltiples veus, de vegades enfrontades i cacofòniques, però que representava bé les característiques dels futurs problemes ambientals i la dificultat d’abordar-los amb eficàcia per raons de la seva considerable complexitat. A més a més, Estocolm ens recorda la naturalesa intensament política dels problemes ambientals. Durant la cimera, els esforços de la delegació nord-americana per a desvincular-los de les qüestions econòmiques i socials, així com també de la guerra de Vietnam, van crear friccions no solament amb els grups alternatius, sinó fins i tot amb la delegació sueca oficial i el primer ministre socialdemòcrata Olof Palme (1927-1986).

Aquestes setmanes irrepetibles a la ciutat d’Estocolm mostren que, en qualsevol conflicte ambiental, cal tenir molt en compte la diversitat de grups protagonistes, tots amb raons i interessos peculiars, sovint divergents i fins i tot contradictoris, que es dirimeixen en l’esfera pública. Cal anar així més enllà de la suposadament objectiva autoritat acadèmica dels científics professionals, incapaços amb freqüència d’aconseguir transformacions tangibles sense la participació dels activistes. És tota una lliçó de la naturalesa intrínsecament política dels fets ambientals.

 

 

Agustí Nieto-Galan
IHC-UAB

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Nieto-Galan, Agustí. El ministro en bicicleta: la invisibilidad de la contaminación en el Congreso de Naciones Unidas de Estocolmo (1972. En Guillem-Llobat, Ximo; Nieto-Galan, Agustí (eds). Tóxicos invisibiles. Barcelona: Icaria, 2020, 109-132.

United Nations Conference on the Human Environment. Report of the United Nations Conference on the Human Environment, Stockholm, 5-16 June 1972. New York: United Nations, 1973. 

Estudis

Strong, Maurice. Where on Earth are We Going? New York/London: Texere, 2000.

Tolba, Mostafa Kamal., O. A. El-Kholy, and Essam E. Hinnawi. The World Environment: 1972-1992: Two Decades of Challenge. London: Published by Chapman & Hall on Behalf of the United Nations Environment Programme, 1992.

Jennifer Thomson. Surviving the 1970s: The Case of Friends of the Earth. Environmental History 22 (2017): 235–256.

Rothschild, Rachel Emma. Poisonous Skies: Acid Rain and the Globalization of Pollution. Chicago: The University of Chicago Press, 2019.

McCormick, John. The Global Environmental Movement. London: John Wiley, 1995. 

Fonts

Solo una Tierra. Introducción a los problemas de supervivencia. La Conferencia de Estocolomo. Organización de la Naciones Unidas. Amigos de la Tierra. Barcelona: Vicens Vives, 1972.

Ward, Barbara; René Dubos. Only One Earth. Harmondsworth: Penguin, 1972.

Clarke, Robin; Lloyd Timberlake. Stockholm Plus Ten. Promises, Promises? The Decade since the 1972 UN Environmental Conference. London: Earth Scan, 1973.

Friends of the Earth. The Stockholm Conference. Only One Earth. An Introduction to the Politics of Survival. London: Earth Island, 1972. 

Only One Earth. The UNESCO Courrier. January 1973, 26th year. 

Pàgines d'internet i altres recursos

Nilsson, Peter. NGO involvement in the UN Conference on the Human Environment in Stockholm 1972. Interrelations Between Intergovernmental Discourse Framing and Activist Influence (2003). Disponible en aquest enllaç.

Tord Björk (Ed.) Challenging Western Environmentalism at the UNCHE in Sotckholm 1972. Rio+20-SHT+40. Paper II. Disponible en aquest enllaç.

Only One Earth. The UNESCO Courrier. January 1973, 26th year. Disponible en aquest enllaç.