Manuals (I): Relats amb una llarga tradició

—Hi ha manuals d’història de la ciència, la tecnologia i la medicina fa més de dos segles. Els seus continguts i estructura han canviat segons les tendències historiogràfiques, també als darrers anys.—

L’any 1993 es va publicar un número especial de la prestigiosa revista British Journal for the History of Science amb el títol “The Big Picture”. James Secord, editor del volum, considerava “escandalosa” la falta de manuals actualitzats per a l’educació universitària en història de la ciència. Aquesta situació comportava que “estudiants i públic lector en general havien d’enfrontar-se a llibres amb imatges desfasades, amb poc espai per a les conclusions de les noves investigacions històriques”. En efecte, les noves recerques dels anys setanta i vuitanta havien introduït problemes, personatges i escenaris poc habituals en els manuals de les dècades anteriors: ciència i gènere, els públics i l’esfera pública, la cultura material i visual, les noves geografies de la ciència, etc. Incorporar aquestes qüestions dins dels relats d’història de la ciència, la medicina i la tecnologia no ha estat fàcil.

George Sarton (1884-1956). Wikipedia.

Existeix una llarga tradició històrica referent a la ciència, la tecnologia i la medicina, amb un ple desenvolupament en forma de tractats, diccionaris biogràfics i fins i tot revistes especialitzades ja des del segle XIX. Aquests treballs van produir una gran quantitat d’obres destinades a l’ensenyament que molt sovint van sorgir de l’activitat pedagògica universitària. Ja en el segle XX és habitual esmentar diverses efemèrides relacionades amb George Sarton (1927-1948) i Henry Sigerist (1891-1957) com a punt de partida de la plena institucionalització de les investigacions sobre la història de la ciència i la medicina: creació de societats professionals, revistes acadèmiques, docència reglada en universitat, tractats i manuals, congressos, celebracions i memòria compartida, etc.

En el seu gran tractat, George Sarton va defensar una “història general de la ciència” que superara la història per disciplines. Pretenia presentar “totes les branques científiques” amb “les seues relacions mútues”, les quals són “freqüents i complicades” (Sarton, 1968). La seua obra està organitzada cronològicament, amb períodes marcats pels grans genis, relativament fàcils d’identificar, tot el contrari que “les personalitats de segon ordre”, que considerava de pertinència més discutible per a un relat general. D’altra banda, encara que va adoptar una visió àmplia del conjunt de sabers susceptibles de ser inclosos, pensava que no calia perdre massa temps amb la història de la “superstició i la màgia” perquè no ajudava a “entendre el progrés dels humans”. Referent a biaixos “racials, nacionals, religiosos o científics”, Sarton afirmava no tenir-ne cap, excepte “contra les persones irreligioses”. “Tinc poca paciència amb aquesta gent”, ironitzava Sarton, “però no crec que em trobe a ningú així en temps antics i medievals”. En efecte, el seu tractat, amb aspiracions enciclopèdiques, es va limitar a les èpoques més remotes i no va poder continuar-se després del volum dedicat a l’edat mitjana (Sarton, 1927).

Henry Sigerist (1891-1957) a la portada del setmanari Time, 30 de gener de 1939. Time. 

Per part seua, l’historiador d’origen suís Henry Sigerist va exercir als Estats Units un paper decisiu en el terreny de la història de la medicina semblant al de Sarton dins de la història de la ciència. Van protagonitzar diverses polèmiques al voltant de les relacions entre aquestes dues especialitats i el seu grau d’institucionalització (Sarton, 1935; Sigerist, 1936). De fet, el manual de Sigerist era molt diferent a l’enciclopèdia de Sarton i es va publicar a mitjans del segle XX (Sigerist, 1951). Encara va ser més influent i reeditat el seu llibre Civilization and Disease, producte de les seues conferències a la Universitat de Cornell l’any 1940 (Sigerist, 1970). Una part de la polèmica entre Sigerist i Sarton estava relacionada amb el diferent grau d’institucionalització de la història de la ciència i la medicina. Al contrari que la primera, amb pocs espais acadèmics per a la recerca i la docència universitària, la història de la medicina es trobava ben assentada en les universitats, fonamentalment a les facultats de medicina. En 1925, Sigerist esmentava 63 càtedres al llarg dels Estats Units (9 càtedres) i Europa, amb particular presència a Alemanya (15) i Itàlia (8). Aquest context va crear les condicions per a la publicació de grans tractats i manuals com els de Max Neuburger (1868-1955) i Julius Pagell (1902-1905), Arturo Castiglioni (1927) o Fielding H. Garrison (1913).

El metge militar Fielding H. Garrison va ser també pioner en documentació mèdica amb el seu famós Index-Catalogue of the Library of the Surgeon General’s Office. Recolzat en aquesta eina, el seu manual oferia, amb un extraordinari aparell crític, un recorregut per les principals etapes, biografies de metges, cronologies i un conjunt de preguntes per a l’avaluació de l’estudiantat. Va tenir nombroses reimpressions i reedicions amb addendes i va ser traduïda a diversos idiomes, incloent el castellà per Eduardo García del Real, en 1921. En el pròleg a la seua quarta edició, Garrison assenyalava la incorporació d’una nova secció dedicada a la medicina prehistòrica i una altra a la medicina més recent del segle XX, un tema complex on afirmava haver fet un esforç exorbitant, tant per a descriure les noves tendències com per a “fer justícia a la medicina recent de Rússia, Itàlia, Espanya i els països d’Amèrica Llatina” (Garrison, 1929).

No tots els manuals d’història de la medicina i de la ciència van adoptar aquesta perspectiva global. A Anglaterra, una altra obra molt popular, publicada en un gruixut volum amb nombroses il·lustracions, va ser realitzada per Charles Singer en 1928. Va ser posteriorment reeditada durant els anys seixanta pel seu deixeble Edward A. Underwood, que esdevingué director del Wellcome Institute for the History of Medicine, una de les institucions líders dins de l’àrea. Encara que comença en èpoques prehistòriques, els apartats dedicats a períodes antics i medievals són molt reduïts i tres quartes parts pertoquen els desenvolupaments del segle XIX a Europa i els Estats Units, sense gairebé referències a altres llocs del món (Singer, 1962).

A l’esquerra, F. H. Garrison. Portada d’An Introduction to the History of Medicine (1929). Internet Archive. A la dreta, portada del manual de Pedro Laín Entralgo, Historia de la medicina (1978). Barcelona: Salvat. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

A mitjan segle XX van aparèixer obres de caire més enciclopèdic com la Geschichte der Medizin (1949-1955) de Paul Diepgen, la Histoire Générale des Sciences editada per Réné Taton (1957-1964), la Histoire Générale des Techniques (1962-1978) editada per Maurice Daumas o el seu equivalent anglosaxó A History of Technology (1954-1958), editat per Charles Singer i altres especialistes. En castellà, a més de les corresponents traduccions, es poden citar des de les enciclopèdies d’Aldo Mieli i Desiderio Papp, publicades per l’editorial Austral entre 1954 i 1961, fins a la Historia Universal de la Medicina dirigida per Pedro Laín Entralgo en l’editorial Salvat entre 1972 i 1974. Encara que amb la pretensió d’universalitat, el pes fonamental d’aquestes obres estava situat en les contribucions realitzades a Europa, tot i que existien importants capítols o fins i tot seccions molt rellevants dedicades a altres territoris. Per exemple, al primer volum de l’enciclopèdia dirigida per Laín Entralgo, hi ha seccions dedicades a la medicina a l’Orient Mitjà, l’Amèrica precolombina, l’Índia o Àsia (la Xina, el Japó, Corea), juntament amb apartats dedicats a la paleopatologia i la “medicina dels actuals pobles primitius”. La resta dels sis volums, no obstant això, estaven centrats en el desenvolupament de la medicina a Europa i als Estats Units, amb apartats dedicats a “les ciències bàsiques” i altres a les diverses branques i especialitats de la medicina (Laín Entralgo, 1972).

Laín Entralgo també va publicar un xicotet manual d’història de la medicina reeditat amb diverses versions des dels anys seixanta (Laín Entralgo, 1963). Altres exemples d’obres de grandària reduïda van ser els populars Short History of Technology (1960) de T. K. Derry i Trevor I. Williams o la Kurze Geschichte der Medizin d’Erwin H. Ackerknecht (1959). Aquesta obra va inspirar treballs posteriors, entre ells les diverses versions de la història de la medicina publicada per José María López Piñero, tant per als seus estudiants com per al gran públic, en diversos formats, que esdevingueren molt populars dins del món hispanoparlant (López Piñero, 1981, 1989). Encara que basats en aquests relats anteriors, i amb una forta influència de l’obra de Laín Entralgo, aquests manuals incorporaven moltes novetats amb apartats dedicats a la història de les malalties, la història social de la medicina i l’assistència mèdica (López Piñero, 2000, 2002).

Llibreria de la sala de referència de la biblioteca Vicent Peset-Llorca (Institut Interunviersitari López Piñero) amb obres esmentades en aquest treball i moltes altres que també podrien haver-se comentat. Fotografia de l’autor.

En l’últim terç del segle XX, la consolidació de l’ensenyament de la història en carreres científiques i en cursos de divulgació dirigits al gran públic va propiciar l’aparició de nous manuals, més o menys actualitzats amb les noves tendències. Van tenir molta circulació els volums editats per Roy Porter en la col·lecció Fontana History of Science en la dècada de 1990 i que estava organitzada per disciplines: astronomia (John North), química (William Brock), ciències ambientals (Peter Bowler), etc. Amb una grandària més reduïda, va aparèixer en castellà la col·lecció de breus volums amb una gran varietat de temes d’història de la ciència, la tecnologia i la medicina publicats per l’editorial Akal en els anys noranta (Puerto Sarmiento, 1991).

I fou precisament a les darreries del segle XX quan es va produir la gran transformació de la historiografia que descriuen altres apartats de Sabers en acció. Els nous treballs de sociologia i antropologia de la medicina van créixer en un context marcat pels debats del postmodernisme i el socioconstructivisme. El desenvolupament dels estudis socials sobre la ciència i la tecnologia (STS) va introduir noves línies de col·laboració més o menys intenses al llarg del temps. Els estudis de gènere van assenyalar la necessitat de rescatar personatges i escenaris invisibles, així com evitar biaixos de tot tipus amb noves mirades més integradores. L’interès pels contextos locals i la circulació de la ciència va introduir nous escenaris geogràfics poc tractats anteriorment. Totes aquestes transformacions es van entremesclar amb successius turns que van aglutinar, amb més o menys fortuna, estudis en determinats camps sota l’etiqueta del gir lingüístic, espacial, visual, material, etc.

Per aquests anys, diversos manuals van marcar les aspiracions de ruptura mitjançant nous casos, personatges i perspectives, encara que sense produir grans relats alternatius. Un exemple primerenc, més pròxim als estudis STS, és el llibre Science in Action, que era més aviat una primerenca presentació de la teoria actor-network del seu autor (Latour 1987). Dins d’aquesta línia de forta interacció entre estudis STS i història, podem esmentar els manuals “Golem” publicats pels sociòlegs Harry Collins i Trevor Pinch dedicats a la ciència (1994), la medicina (2008) i la tecnologia (2014).

Moltes d’aquestes obres continuaven estant centrades en espais occidentals, amb un marcat biaix eurocèntric, malgrat l’existència d’obres enciclopèdiques com les de Joseph Needham i el seu equip d’investigadors al voltant de la ciència, la tecnologia i la medicina xinesa, un projecte que també va produir manuals dirigits al gran públic (Needham, 1974, 1977). En 1997 es va publicar una gran enciclopèdia dedicada a la història de la ciència, la tecnologia i la medicina en contextos no occidentals. La seua editora, Helaine Salin, reconeixia que hi havia molta producció acadèmica en aquest sentit, encara que poques obres de conjunt dirigides al gran públic. De fet, en 1992 Salin va recopilar més de huit-cents llibres sota l’etiqueta “Science Across Cultures”. Amb aquestes obres, i amb l’ajuda d’un equip de més de tres-cents especialistes de totes les parts del món, va poder elaborar un gegantesc volum amb més de sis-centes entrades, agrupades per matèries i per zones geogràfiques. Esperava que la seua obra mostraria que “la ciència no està limitada a una xicoteta fracció del món” (Selin, 1997).

La producció d’obres d’història global de la ciència, la tecnologia i la medicina ha seguit fins a dates recents, tal com es veurà en el següent apartat. L’interès del públic per aquests nous relats queda reflectit en l’èxit editorial de les obres, així com en la gran quantitat de producció realitzada per divulgadors i científics de divers tipus. Aquestes últimes obres, alienes als canvis historiogràfics ací esmentats, han proliferat com a negocis editorials fins al present. Un exemple n’és la sèrie “Esto no estaba en mi libro de…” de l’editorial Almuzara, que ha publicat recentment nombroses històries de la ciència, la toxicologia o les matemàtiques, amb el cimbell de recuperar temes silenciats als manuals tradicionals. Res d’això trobem als llibres publicats, atès que els seus autors són desconeixedors de la recerca acadèmica en aquests temes i dels canvis historiogràfics abans esments (Simón, 2019). Una cosa similar ocorre en moltes biografies populars d’autors com Newton, Lavoisier, Darwin o Mendeléiev, que repeteixen els tòpics habituals per a convertir-los en sants laics o profetes de la modernitat científica (Bertomeu Sánchez, 2019).

Prestatge d’una llibreria amb obres de divulgació relacionades amb la història de la ciència, la tecnologia i la medicina. Fotografia de l’autor.

La persistència d’aquests relats s’observa també en l’escenari internacional, així com en el ciberespai. La producció d’aquesta mena d’obres és enorme i domina la informació sobre la història de la ciència en l’esfera pública, amb fenòmens editorials com les obres de la periodista Dava Sobel sobre la història de la longitud, la revolució copernicana o la germana de Galileu (Miller, 2002). Dins d’aquest terreny cal situar també les incursions de científics famosos o intel·lectuals influents en terrenys espinosos com la revolució científica o el significat de la Il·lustració (Shapin, 2015). Tot i que hi ha honroses excepcions, el més habitual és trobar obres realitzades des de la ignorància de fonts primàries indispensables o de la literatura acadèmica més elemental. Solen ser relats de progrés, trufats d’afirmacions sense fonament, de vegades al servei de les ideologies hegemòniques, però amb gran circulació gràcies al ganxo editorial dels seus autors. En una ressenya d’una obra d’aquest tipus, l’historiador John Heilbron conclou que “les persones de formació científica que escriuen història sense dominar els principals fets rellevants demostren que no es prenen seriosament el seu treball històric”. I es pregunta “per què hauríem de prendre’ls de debò els seus lectors?” (Heilbron, 1998). Aquesta situació actual contrasta amb la tradició històrica esmentada dels segles XIX i XX, quan els grans tractats d’història de la ciència, la tecnologia i la medicina eren escrits per professionals d’aquestes àrees que es prenien molt de debò la seua tasca per tal de deixar així un conjunt d’obres rellevants per a la comunitat científica del seu temps i indispensables per a la recerca posterior.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. Manuals (I): Relats amb una llarga tradició. Sabers en acció, 02-11-2022. https://sabersenaccio.iec.cat/manuals-i-relats-amb-una-llarga-tradicio/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.