Manuals (II): Nous relats per al segle XXI

—Els manuals de les primeres dècades del segle XXI han integrat les noves tendències historiogràfiques mitjançant diverses estratègies narratives.—

Portada de Clifford D. Conner A People’s History of Science: Miners, Midwives, and Low Mechanicks (Nation Books, 2005).

Als inicis del segle XXI, una nova historiografia, etiquetada durant alguns anys com a “post-socioconstructivista”, va tractar de superar les apories del relativisme, el vocabulari esotèric, la desconnexió amb els públics destinataris i la futilitat de la fragmentació dels estudis localment situats. Es tractava de superar les denominades “guerres de les ciències” (war sciences), una sèrie de polèmiques de les darreries dels anys noranta que van crear dubtes i confusions respecte al paper dels estudis socials de la ciència, tot i accentuant la desconnexió entre una part de la comunitat científica i els estudis acadèmics d’història i sociologia de la ciència. Una de les estratègies per a sortir d’aquest atzucac fou l’exploració de nous relats històrics solvents, fonamentats en la ingent quantitat d’investigacions acadèmiques, i amb capacitat d’atraure l’atenció de les diferents comunitats científiques, així com d’altres disciplines humanístiques, des de la història a l’antropologia. En l’apartat anterior s’ha vist que existia una llarga tradició en aquest sentit, així com debats sobre la manera de construir els nous relats (Big Pictures). Als primers anys del segle XXI aquestes tendències es van plasmar diverses propostes que van donar lloc a manuals, enciclopèdies i altres publicacions, entre elles aquest projecte de Sabers en acció.

Algunes obres van estar fonamentades en conceptes particulars, com la noció de Styles of Knowing desenvolupada per l’historiador britànic John Pickstone per tal de superar la tradicional història disciplinar i commemorativa (Kwa, 2011; Pickstone, 2001, 2011). En altres casos, d’acord amb els nous temps historiogràfics, es va aguditzar el protagonisme d’aspectes com la cultura material (Beretta, 2002) o es va prioritzar la perspectiva des de “baix”, seguint les propostes d’historiadors com Howard Zinn (Conner, 2005). La interacció entre ciència i societat és el fil conductor del manual d’Andrew Ede i Lesley B. Cormack que ha aconseguit recentment la seua quarta edició. El seu centre d’atenció són les “tensions” entre “els aspectes intel·lectuals de la ciència” i “l’aplicació del saber científic”. El biaix eurocèntric és reconegut en la seua última edició, de 2022, on s’ha inclòs una “coda” per a marcar el “camí cap a una història global de la ciència” (Ede, 2022).

Portada de l’obra editada per Mark Jackson A Global History of Medicine (OUP, 2018).

Aquest plantejament global és compartit en obres com el petit volum editat per Mark Jackson (2018) a partir de l’experiència de l’Oxford Handbook of the History of Medicine (Jackson, 2011). Sense establir un relat de conjunt, el volum editat ofereix capítols de revisió per àrees geogràfiques signats per especialistes que discuteixen els reptes per a l’elaboració d’una història global de la medicina des dels desafiaments plantejats pels estudis postcolonials i la necessitat d’integrar les dimensions locals i globals, així com la diversitat de maneres d’afrontar la lluita contra les malalties, amb la varietat de factors implicats: socials, culturals, epidemiològics, polítics, ambientals, etc.

Amb diversos resultats i plantejaments, l’aspiració cap a una història global és una de les tendències més marcades de la història de la ciència de l’última dècada (Delbourgo, 2019). Es tracta de “provincializar” els sabers produïts a Europa, de manera que també es puguen repensar des dels marges, des dels grups subalterns i marginats, des d’objectes, personatges o espais poc tractats en els relats tradicionals, amb nous problemes, escales i mirades (Chakrabarty, 2000; Douki i Minard, 2007; Guldi i Armitage, 2014). A més dels exemples ja esmentats, resulta significatiu el recent volum 8 de la Cambridge History of Science, dedicat precisament a incorporar diversos contextos geogràfics poc considerats en els volums anteriors (sud d’Europa, Àfrica, la Indoxina, Filipines, l’Amèrica Llatina, etc.), així com temes de caràcter internacional i transnacional (expedicions, diplomàcia, imperialisme, etc.) amb una orientació d’història global (Slotten, Numbers i Livingstone, 2020).

Portada del llibre editat per Bernard Lightman A companion to the history of science (John Wiley & Sons, 2016).

D’altra banda, les noves tendències també situen els sabers etiquetats com a científics, mèdics o tecnològics dins d’un conjunt més ampli de sabers i pràctiques. Un exemple és el corrent anomenat History of Knowledge defensat per autors com Peter Burke i el grup de la Universitat de Lund (Burke, 2015; Östling i Heidenblad, 2020). Sense incórrer en els problemes de l’antiga història de les idees, aquesta línia defensa una història “més inclusiva” que “provincialitze” els sabers denominats “científics”, per a situar-los dins d’un conjunt més ampli de maneres de fer i conèixer, amb els quals formen un continu, moltes vegades trencat per visions retrospectives (Daston, 2017). Tendències similars cap a l’ampliació de qüestions, temes, protagonistes i escenaris poden observar-se en comparar tractats, diccionaris temàtics i altres obres similars publicades fa uns vint o trenta anys (Heilbron, 2003; Olby, 1990) amb els més recents (Lightman, 2016). Aquest últim s’organitza entorn de quatre eixos temàtics: rols (diversos protagonistes i les seues canviants definicions socials), llocs i espais (des de l’observatori i el laboratori fins a les aules, els contextos domèstics i els museus), comunicació (manuscrits, manuals, traduccions, revistes, televisió, etc.) i eines de la ciència (des de microscopis i col·leccions botàniques fins a diagrames, unitats i models tridimensionals).

Organitzada mitjançant seccions de dues pàgines, en una cronologia recent d’història de la ciància es prioritza l’“aventura col·lectiva de la recerca científica”, així com “els mecanismes de transmissió i apropiació de sabers, incloent el públic general” (Aubin, Aragó i Herran, 2019). Un altre exemple, molt diferent, també publicat a França, és el manual col·lectiu dirigit per Dominique Pestre amb el títol d’Histoire des savoirs. Tracta d’evitar la consideració de la ciència, la tecnologia i la medicina com “una entitat evident i fixada d’una vegada per sempre” per tal d’abordar les seues “variables definicions” a través del temps. Analitza així temes absents dels relats tradicionals: qüestions polítiques i econòmiques, dimensions espacials, noves zones geogràfiques (des de l’Índia fins al món atlàntic) i espais poc habituals (com els domèstics o el gabinet d’un ministre de Louis XIV). Els tres toms s’organitzen segons un eix cronològic superposat a quatre blocs temàtics: ciència en societat, disciplines científiques, mundialització i ciència com a eina de govern (Pestre, 2015).

Amb dimensions més reduïdes, però gran circulació i diverses traduccions, un dels principals manuals de les últimes dècades ha sigut l’elaborat pels historiadors britànics Ian Morus i Peter J. Bowler. Està organitzat en dues seccions: una cronològica i una altra temàtica (Bowler i Morus, 2007). Més recentment, en una obra dirigida a un públic més ampli, Morus assenyalava la tensió entre les novetats historiogràfiques i la persistència de vells relats. El text, també organitzat en dues seccions com l’anterior, posa un èmfasi especial en la cultura visual i material (Morus, 2017).

En la cerca de noves formes i relats, un dels llibres més innovadors dels últims anys ha sigut realitzat per Patricia Fara. Conscient dels problemes esmentats, l’autora va decidir abandonar les seues investigacions per a crear obres populars amb els nous avenços de la història de la ciència: gènere, ciència en l’esfera pública, circulació de sabers, noves geografies i espais, interaccions amb la literatura o la religió, ciència i política, etc. La seua proposta està organitzada en capítols breus i ordenats cabalísticament: set parts amb set capítols cadascuna, segons un ordre alhora temàtic i cronològic. Es tracta d’abandonar definitivament els relats de progrés basats en una reduïda llista de genis europeus per a recuperar protagonistes fins ara invisibles (incloent dones) procedents de diversos punts del planeta. Fara aspira així a “desafiar les idees preconcebudes, que poden semblar naturals” i “provocar reflexió i debat, no sols oferir informació” (Fara, 2010).

En aquesta línia d’obres “escandalosament curtes” figura la història de la medicina de Jacquelyn Duffin, una historiadora canadenca que ha incorporat nous recursos didàctics amb una pàgina d’internet (Duffin, 2018, 2021). També es poden destacar els volums relacionats amb aquestes temàtiques de la sèrie Short Introduction d’Oxford University Press (Brock, 2016; James, 2010; Principe, 2011, 2013) i obres d’altres editorials, amb receptes més o menys tradicionals (Bynum, 2012; Gingras, 2021). Altres exemples són les versions curtes de la història de la medicina de Roy Porter que, ja a la fi del segle XX, va afrontar el repte d’assimilar plantejaments de la història social i cultura de la medicina, allunyats del iatrocentrisme i els relats de progrés (Bynum i Porter, 1993; Porter, 1999, 2003). Dins del terreny de la història de la tecnologia mereix ser destacada, per la seua brevetat i els seus plantejaments nous, la monografia de David Edgerton The Shock of the Old. Es tracta d’un recorregut per la història d’objectes tecnològics quotidians que permeten discutir qüestions com la rellevància, la tradició i la innovació des de la perspectiva dels usos i amb una escala global que permet reconstruir diferències segons països, classes i gèneres (Edgerton, 2007, 2019).

Els vuit volums (en verd, part superior) de la recent enciclopèdia Cambridge History of Science conviuen en aquesta biblioteca amb tractats més antics com la Storia della scienza moderna e contemporánea dirigida per Paolo Rossi als anys vuitanta, el popular manual de John D. Bernal en la seua traducció castellana o els gruixuts i polsegosos volums del tractat incomplet de George Sarton de la primera meitat del segle XX. Biblioteca Vicent Peset-Llorca (Institut Interuniversitari López Piñero). Fotografia de l’autor.

Altres dos projectes col·lectius dels últims dos anys tracten d’arreplegar les noves tendències dins de la història disciplinar. Es tracta de les recents col·leccions de l’editorial Bloomsbury dedicades respectivament a la història cultural de la medicina i la història cultural de la química. En el primer, el seu editor Roger Cooter revisa els nous temes incorporats, des de les imatges del cos i les seues representacions literàries fins a qüestions de medicina i gènere i l’epistemologia de la salut, així com les tensions entre sabers acadèmics i pràctiques de curació i les diverses experiències existencials de patiment, malaltia i dolor en el marc del pluralisme assistencial. S’articula en períodes cronològics, cadascun d’ells dividit sempre en cinc temes: medi ambient, alimentació, malaltia, animals, objectes, experiència, ment/cervell i autoritat (Cooter et al., 2021). L’altre exemple, sota la direcció de Peter Morris i Alan Rocke i centrat en la història de la química, segueix una estructura semblant: un volum per a cada època, cadascuna amb les mateixes vuit seccions: teoria i conceptes, pràctica i experimentació, llocs i tècniques, cultura i saber, societat i medi ambient, comerç i indústria, aules i institucions, art i representació (Morris i Rocke, 2022). Són obres amb nous relats i novetats de gran relleu, però el seu preu astronòmic fa gairebé impossible la seua lectura per part d’un públic ampli.

Tot el contrari ocorre amb una obra recentment editada, però que ha aconseguit ja un èxit internacional notable: Horizons, del jove historiador britànic James Poskett. Des de la seua publicació als inicis de 2022, ha estat traduïda a nombrosos idiomes, incloent espanyol, francès, alemany, holandès o italià (Poskett, 2022). L’obra pretén ser una “reformulació radical de la història de la ciència qüestionant el relat eurocèntric”. En lloc de personatges i escenaris habituals, apareixen en el llibre assumptes com la col·lecció d’ocells de Moctezuma en Tenochtitlan, l’observatori de Samarcanda en el món islàmic, una carta nàutica realitzada a la Polinèsia o la fascinant vida de Graman Kwasi, un esclau africà que va acabar interessant-se per les plantes medicinals a l’Amèrica Llatina. Seguint les tendències abans assenyalades, el llibre de Poskett també pretén integrar els sabers etiquetats com a científics en un entorn més ampli. L’obra arreplega, per tant, moltes de les tendències en la historiografia recent, tot i que, al contrari de les obres col·lectives abans esmentades, els casos triats estan reconstruïts mitjançant fonts secundàries publicades exclusivament en anglès, de vegades amb obres desfasades i poc adients per a un projecte d’història global sense biaixos imperialistes.

Projectes d’història global de la tecnologia han estat desenvolupats en obres col·lectives com l’editada per Guillaume Camino et al (2022) que inclou capítols dedicats a Àfrica, Àsia, Europa central, Amèrica Llatina, així com també temes nous relacionats amb usos, riscos o reciclatge de productes quotidians. Un altre exemple és el llibre de Mikael Hård (2023), producte d’una ajuda ECR dedicada a escriure una història global de la tecnologia (Global-HoT). L’autor recull un grapat de “micro-històries de la tecnologia” dels segles XIX i XX, principalment de poblacions colonials o post-colonials situades a Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina, amb la intenció explícita de desdibuixar les dicotomies habituals del relat eurocèntric (centre i perifèria, Orient i Occident, cultures avançades i primitives, etc.). L’obra qüestiona així idees difusionistes com la de transferència tecnològica unidireccional que domina molts relats sobre la propagació de novetats i invents. Per a Hård, si es dirigeix el focus a la història de la cultura material ordinària és possible analitzar, a una escala local, diverses accions d’acomodació i resistència, tant pel que fa a tècniques recents com tradicionals, així com també explorar processos d’hibridació i sinergia de diferent caire segons contexts i protagonistes. La seva proposta és un punt de partida per a una història post-colonial de la tecnologia que, com el mateix autor reconeix, ha de ser continuada amb altres casos, contextos i temes d’interès.

L’anterior revisió mostra el context editorial i historiogràfic d’un projecte de manual col·lectiu com Sabers en acció. Es troba plenament dins de l’aspiració de cercar nous relats sobre la ciència, la tecnologia i la medicina, concordes amb les investigacions recents. Igual que ocorre amb els llibres de Fara o Poskett, el projecte fa servir relats curts, personatges poc coneguts i escenaris inèdits per tal d’adreçar-se a un públic ampli i incidir en debats públics. Tanmateix, al costat de publicacions com les esmentades, d’origen acadèmic, hi ha una gran quantitat de produccions de divulgació, moltes vegades realitzades per persones sense cap mena de formació que empren exclusivament fonts electròniques de dubtosa o nul·la qualitat. Moltes d’aquestes obres tenen una vida fugaç, però dominen el mercat en produccions impreses, recursos electrònics i xarxes socials, amb l’aval de grans editorials, premis de divulgació o l’autoritat prestada d’altres dominis acadèmics, tal com s’ha vist en l’anterior apartat. En aquest escenari de postveritat i notícies falses, les persones dedicades a la història de la ciència han de defensar la seua credibilitat en un context hostil, amb una allau de textos sense rigor ni perspectiva historiogràfica. Paradoxalment, aquestes obres són també indicatives de l’interès del públic per qüestions tractades recentment en les investigacions sobre història de la ciència, la tecnologia i la medicina (Hamlin, 2021). Aquest interès del públic ha estat reafirmat per l’episodi de l’epidèmia de covid-19, que ha incrementat la demanda editorial en aquests temes amb una gran quantitat de producció de molt diversa qualitat, la qual cosa, junt amb l’atomització, la pluralitat de perspectives i la manca de relats generals, ha produït ansietat en la comunitat acadèmica (Perdiguero, 2022).

Prestatgeria de la sala de consulta de la biblioteca Vicent Peset-Llorca (Institut Interuniversitari López Piñero), on conviuen vells i nous manuals d’història de la ciència, la tecnologia i la medicina esmentats en aquest apartat. Fotografia de l’autor.

En aquest context, els manuals del futur hauran d’afrontar els reptes del nou escenari: oferir materials acadèmicament solvents i accessibles, mitjançant relats elaborats i matisats, que eviten biaixos de gènere i discursos eurocèntrics, mitjançant nous problemes, personatges i escenaris, que conjuguen dimensions locals i globals. Amb tots aquests ingredients, els nous manuals hauran d’atraure l’atenció d’un públic ampli i variat, des de professionals científics fins a personal investigador d’àrees de les humanitats i les ciències socials, així com també de la ciutadania en general, amb la finalitat d’incidir en debats públics sobre la ciència, la tecnologia i la medicina.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. Manuals (II): Nous relats per al segle XXI. Sabers en acció, 07-12-2022. https://sabersenaccio.iec.cat/manuals-ii-nous-relats-per-al-segle-xxi/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.