Mar

—Conèixer, connectar i historiar el món des del mar.—

“Ya havemos contado la mayor parte de la universidad del linage humano y, aunque no es mi intento tractar en esta historia sus innumerables ritos y costumbres, paréceme no ser algunas cosas de callar, mayormente de los que viven más apartados del mar, entre las cuales no dubdo que muchas parecerán monstruosas e increíbles, porque ¿quién creyera que havía negros antes que los viesen?”

Plini, Historia natural, VII-1 [traducció de Francisco Hernández, ca. 1570]

El filòsof Aristip, nàufrag, troba traços geomètrics a la platja de Rodes. Gravat de portada en una edició d’Euclides (Oxford, 1703). Google Books.

El reconeixement del món a partir del mar: a les illes i franges de terra que l’envolten, habiten els humans, les plantes, els animals coneguts; cap a l’interior, hi viu allò desconegut; com més apartat del mar, més monstruós i increïble. Aquesta forma d’ordenar el coneixement del “llinatge” humà, com l’anomena Plini, va determinar l’ordre geogràfic del saber a l’antiguitat grecollatina, capaç de solcar una vegada i una altra i sorgir en cadascun dels ports, rades i replecs del Mediterrani i del mar Negre, inclús d’aventurar-se al mar Roig fins Aden o a les costes atlàntiques ibèriques fins Gadir, però caut a l’hora de penetrar cap a l’interior de les terres desconegudes. Un ordre geogràfic que, lluny de ser insòlit, es repetia sota un patró similar en altres parts del globus, com al mar de la Xina meridional fins al mar de Banda, al Carib, al mar del Japó i fins i tot a la immensitat del Pacífic sud, jalonada d’illes i solcada per les naus polinèsies fins a Rapa Nui o Hawaii.

En tots aquests casos, el mar és el medi geogràfic conegut a partir del qual s’explora i es reconeix la terra i els seus habitants. L’escala espacial condiciona una visió del món i una forma de conèixer-lo i investigar-lo. No és l’única, és cert, però és la que aquí volem tractar perquè no ha estat la més habitual entre les formes d’explorar, ordenar i escriure la història de la ciència. Encara que en la darrera dècada sembla que han començat a proliferar apropaments que indiquen un canvi de tendència en aquest terreny.

Podem partir de la distinció de tres formes d’abordar la relació entre el mar i la història de la ciència. La primera concep el mar com el gran connector; encara que seria millor especificar que és la superfície del mar la que juga aquest paper i, per descomptat, la capacitat dels humans per navegar per ella (almenys, fins l’arribada de les naus submarines, és clar); d’aquí les propostes de “regions” del globus en funció del mar que les conforma, cohesiona, connecta.

Oceà Índic al mapa mundi de Diego Ribero, 1529. Museu de Propaganda Fide, Roma. Wikipedia.

La segona, per la seva banda, pren el mar com a objecte d’estudi, obre la superfície, que deixa de ser allò primordial i és, en canvi, el món submarí el que s’erigeix com a espai per al coneixement. En primer lloc, de la fauna i la flora marina, ja que són recurs alimentari, però també objecte de curiositat i col·lecció. Més tard, a mesura que els artefactes tecnològics ho van permetre, l’exploració del fons marí va augmentar la nòmina de fauna a estudiar, però sobretot va obrir el camí a l’estudi de la geografia física marina, on l’explotació de recursos energètics impulsa finalment la possibilitat de cartografiar el fons marí; històries d’exploradors i artefactes que arriben fins a l’actualitat, atès que no fa tant (en tot cas, després d’haver solcat amb naus espacials el sistema solar) que se va poder tenir una cartografia completa del fons marí, encara amb diverses incògnites.

Fauna marina en un gravat acolorit en una edició de la Carta Marina, d’Olaus Magnus, 1544. Wikipedia.

La tercera forma d’abordar la relació entre el mar i la història del a ciència és la que concep el mar com a escala per entendre la circulació del coneixement, les connexions entre els seus portadors (persones i objectes) i la transformació de sabers elaborats a les seves ribes o en plena navegació sobre les seves naus. Aquí l’escala passa a ser global i inseparable en el seu esdevenir històric d’estructures socials com els imperis, el colonialisme, l’esclavitud i la depredació mediambiental.

La història de la ciència ha estat la que ha dominat la narració de la segona forma, però en canvi ha estat la darrera a arribar a la primera, durant tant de temps en mans de la història naval, gairebé en exclusiva ocupada de la guerra, com un apèndix immens i blau de la història militar. I pel que fa a la tercera forma, la història de la ciència s’hi ha sumat, després de l’entusiasme circulatori amb què la seva historiografia hegemònica va iniciar el segle XXI. Encara que, en certa manera, la tercera és una evolució de les altres dues (el mar com a connector i el mar com a objecte de coneixement), partint d’una història marítima, reconvertida i independitzada poc a poc de la fèrria estructura ideològica de la història naval, que encobria amb ostentació d’erudició i tecnicismes un marc teòric pobre.

SS-Savannah, un vaixell mercant a vela que incorporava un motor a vapor i va ser el primer d’aquesta modalitat que va creuar l’Atlàntic, 1819. Wikipedia.

Aquest eixamplament i aquest alliberament metodològic van permetre a altres disciplines sumar-se a aquesta escala mar per narrar, per exemple, una història del comerç, una història dels imperis o una història de la navegació practicades ara a la manera moderna. Aquí és on la història de la ciència s’ha situat i ha començat –en realitat només fa un parell de dècades– a participar no només a la carrera de publicacions, sinó també als debats acadèmics sobre els problemes metodològics i conceptuals associats amb l’adopció d’una geografia bàsicament marítima, gairebé en exclusiva orientada ara a la defensa d’una determinada manera de practicar la història global.

Tanmateix, la història de la ciència té molt a dir encara pel que fa al mar com a gran connector; aquí el camp encara està per desbrossar (si es permet el joc metafòric mar-camp), no necessàriament sota el paradigma circulatori, que és sense cap mena de dubte un límit prescindible per a la vasta superfície marítima. Els abordatges poden ser molt diversos: el coneixement per orientar-s’hi, la tecnologia que permet travessar-lo, el paper del colonialisme en el seu ús com a mitjà de transport de mercaderies, no només de manufactures o matèries primeres, sinó també de mercaderia humana, animal i vegetal.

I, per descomptat, la història de la ciència –en connexió imprescindible amb la més recent història ambiental– ha de seguir exercint el seu domini preferent en el tractament del mar no ja com a escala o com a espai de connexió, sinó com a objecte d’estudi. La història natural del món submarí, la història de la seva exploració pels humans, la de les formes d’explotació i regeneració, o la de les tecnologies empleades per ambdós processos.

El DSV-Alvin explorant el fons marí el 1978. Wikipedia.

Encara que, de moment, el pertinaç paradigma circulatori en què es troba enredada la història de la ciència hegemònica en el que portem de segle XXI està bloquejant un desenvolupament més ambiciós i renovador, aplanant innecessàriament el volum de coneixement nou que es pugui generar. El mateix ha ocorregut amb les successives propostes d’històries oceàniques regionals a les dècades finals del segle passat, encapçalades per l’Atlantic History i la Pacific History, determinades per l’abalisament de territoris i nínxols acadèmics en el concorregut i competitiu món universitari angloestatunidenc, que han trossejat innecessàriament les possibilitats d’un relat històric de la ciència des d’una perspectiva marítima i a escala global. Tanmateix, si ens fixem en alguns projectes més recents, sembla que s’està forjant una quarta forma de construir una història de la ciència a escala marítima que podria ser la suma de les tres que hem succintament presentat.

Una narració panoràmica ambiciosa a escala mar podria jugar un paper d’alternativa als insistents relats a escala nacional o a la primigènia –i pertinaç– narració eurocèntrica de la història de la ciència, encara que caldria evitar que acabés sent només un pretext per trobar la manera de revestir amb disfressa aparentment innovadora el mateix conte de sempre: vi vell –i ranci– en odres nous.

Mirar de construir una història del coneixement humà del món des del mar, com va fer en temps Plini amb la seva Naturalis historia, podria ajudar a comprendre millor, entre altres coses, la producció polifònica de sabers, objectes, persones, imatges, instruments, espècimens, etc. sense necessitat de quedar-se ancorada en aquest artefacte conceptual de la “circulació”, que ha constituït el nucli hegemònic de les dues últimes dècades de producció historiogràfica en història de la ciència.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.