—El desenvolupament de la indústria farmacèutica va canviar substancialment la forma de producció i venda de medicaments.—

 

Amb anterioritat a la industrialització i a les especialitats farmacèutiques, els apotecaris elaboraven de forma artesanal les fórmules magistrals o preparats farmacèutics. Aquest procés de producció era complex, delicat i variat, tal com s’ha descrit en altres entrades. Per regla general, les apotecaries tenien una capacitat de manufactura escassa, i dedicaven molt de temps a l’elaboració dels preparats, des de la recol·lecció o adquisició de les plantes medicinals fins a la seva dispensació als pacients. En l’actualitat, les empreses farmacèutiques produeixen a gran escala substàncies per al tractament de malalties, fonamentalment medicaments, entre ells vacunes, així com també aliments artificials i productes sanitaris.

Fragment de la patent espanyola núm. 99.731 per protegir l’obtenció de Plasmochin (derivat del 6-metoxi-8-aminoquinolina). Titular: I.G. Farbenindustrie AG. Data de sol·licitud: 02/10/1926. Data de concessió: 12/03/2917. Va passar a domini públic l’01/01/1946. Arxiu històric OEPM, Madrid, expedient de patent núm. 99.731.

Les patents es van establir molt abans del desenvolupament de la indústria farmacèutica. Encara que hi ha molts precedents anteriors, es pot afirmar que el concepte actual de patent neix, després de la Revolució Industrial, com un privilegi o dret legal atorgat per un Estat al titular, per a l’explotació en exclusiva de la invenció durant un temps determinat. Al sector industrial farmacèutic, un element crucial en el sistema de patents van ser els acords internacionals aconseguits mitjançant el Conveni de París per a la Protecció de la Propietat Industrial, de 20 de març de 1883. Va ser un primer pas per facilitar que els drets de patents fossin aplicables a més d’un país; les empreses químico-farmacèutiques van emprar aquest marc legal per protegir les seves innovacions i expandir-se internacionalment. Les empreses podien fer ús de la llicència d’explotació d’una patent per introduir la innovació en un nou territori. Aquest va ser el cas del medicament Plasmochin, considerat com el primer compost sintètic efectiu contra la malària. La llicència d’explotació d’aquesta patent per a Espanya, les seves colònies i protectorats, va ser cedida el 1929 per I.G. Farbenindustrie AG, el principal consorci d’indústries químiques i farmacèutiques alemanyes, a l’empresa Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos (FNCE), una de les seves filials espanyoles.

En termes generals, les patents farmacèutiques atorguen un dret en exclusivitat al titular durant un temps màxim de vint anys, fet que impedeix que tercers fabriquin o comercialitzin l’objecte d’aquesta patent sense el seu consentiment. Des de la llei espanyola de patents de 26 de juliol de 1929, que va estar vigent fins al 1986, es va establir l’obligatorietat tant de la llicència d’explotació com de la posada en pràctica d’una patent concedida, abans que passés a domini públic o caduqués.

Durant el denominat període autàrquic del franquisme, la llei d’ordenació i defensa de la indústria nacional, de 24 de novembre de 1939, va limitar la participació estrangera al capital social de les empreses espanyoles al 25%, fet que va dificultar la presència a Espanya d’empreses farmacèutiques de capital estranger. Les grans indústries van resoldre el problema mitjançant la creació d’empreses “espanyoles” auxiliars per a la fabricació de medicaments. Per exemple, la indústria alemanya Schering va deixar en mans de Química Española S.A. la producció de medicaments sota llicència de patent de Schering, com ara la insulina i Prontosil Album, els quals serien comercialitzats a través del seu col·laborador a la dècada del 1940: l’Instituto Llorente.

Ja a la dècada del 1960, van ser les empreses nord-americanes les que es van interessar per establir plantes de producció de medicaments (sobretot d’antibiòtics) sota llicència d’explotació de les seves patents. Així va passar amb la novaiorquesa Chas Pfizer a favor de la seva empresa filial espanyola Bioquímica Española, S.A. (BINESA).

Instal·lacions de Bioquímia Industrial Española, S.A. (BINESA) a San Sebastián de los Reyes (Madrid). Als anys centrals de la dècada del 1960 es van elaborar els antibiòtics terramicina i oleandomicina, sota llicència d’explotació de patents números 220.281 i 242.142, respectivament, que van ser atorgades per Chas Pfizer a la seva filial BINESA. Barbero Rebolledo, Manuel; De la Joya Castro, Rafael. “Conjunto industrial «BINESA», Madrid”. Informes de la Construcción; 1966, 18 (177): 39-48, 41.

A inicis de la dècada del 1970 va entrar en vigor l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI), creada a Estocolm el 14 de juliol de 1967, una organització intergovernamental que, el 1974, va passar a ser un dels organismes especialitzats del sistema de les Nacions Unides.

El 1970 es va establir a Washington un acord internacional en matèria de patents, conegut com a sistema PCT (Tractat Internacional de Cooperació en matèria de Patents). Va començar a aplicar-se el 1978 i, des de llavors, és possible efectuar una sol·licitud internacional de patent d’invenció simultàniament en nombrosos països signataris (actualment fins a 153) , a través d’una única instància a nivell nacional o regional com l’Oficina Europea de Patents, fundada el 1973 i posada en marxa l’any 1977. Espanya es va adherir a aquest tractat PCT el novembre de 1989.

A finals del segle XX es va signar l’Acord de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) relatiu als Acords dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC). Aquest acord obliga els estats membres de l’OMC, actualment integrada per 164 països, a concedir patents o protegir productes i processos farmacèutics que satisfacin els criteris establerts d’innovació, invenció i aplicació industrial. Normalment, el procés de producció del medicament pot, alhora, estar protegit per una o diverses patents i, a molts països, una combinació o una nova indicació terapèutica pot ser patentada. Com a conseqüència d’això, un sol principi actiu pot estar protegit per un gran nombre de patents. Espanya va ratificar aquest acord el 30 de desembre de 1994, vigent des del 25 de gener de 1995.

L’acord ADPIC contenia disposicions que exigiren la modificació de les legislacions de patents de la gran majoria dels països en desenvolupament. Aquests van haver d’introduir, ampliar i enfortir la protecció de la propietat intel·lectual dels medicaments, cosa que requeria diversos períodes de transició per a la seva aplicació. Aquesta situació va fomentar els recels sobre els preus abusius dels medicaments i, posteriorment, l’accés a medicaments que salven vides. En alguns països, com que no estava totalment implantat aquest acord, les patents van ser denegades. Aquest va ser el cas dels medicaments per tractar la sida a Sud-àfrica o alguns càncers a l’Índia.

En aquestes darreres dècades, les tasques de recerca i desenvolupament a la indústria químico-farmacèutica es duen a terme de manera planificada. Es modelitzen, analitzen i monitoritzen les oportunitats dels diferents estadis del desenvolupament d’un nou medicament, des de les primeres recerques de laboratori fins a les diverses fases dels assaigs clínics i la comercialització posterior. El procediment de patentar és una mesura estratègica que utilitzen les empreses com a forma de control de temps, ja que és un procés llarg (dura dècades) i requereix diferents etapes, fins a la posada al mercat del medicament. Durant aquest període de temps, la millor forma que tenen aquestes companyies de protegir i posar en valor el coneixement generat per la investigació (dades químiques, farmacològiques i clíniques d’un principi actiu) és a través de la propietat industrial, bàsicament, en les modalitats de patents d’invenció, així com també mitjançant signes distintius, sota la forma de marques, principalment.

Sala d’ompliment del xarop Paracodin, instal·lacions de Productos Químico-Farmacéuticos S.A., filial espanyola d’E. Merck. Barcelona. Any 1950. Arxiu històric Merck AG, Darmstadt, Alemanya; signatura: Y1-3832.

Com a exemple il·lustratiu podem citar el cas d’un medicament per al tractament de l’hepatits C, sofosbuvir, que va ser conegut inicialment com a PSI-7977. L’empresa nord-americana Pharmasset va patentar el seu procediment de síntesi acollint-se al sistema PCT als Estats Units d’Amèrica, l’any 2008. Atès que un dels requisits per poder patentar és ser nou, que no es conegui públicament o s’hagi divulgat, els investigadors d’aquesta empresa i autors de la invenció no van donar a conèixer els seus estudis sobre la possible activitat antivírica d’aquest compost i la seva potencial aplicació en el tractament de l’hepatitis C, en diferents revistes científiques especialitzades, així com la seva possible síntesi química, fins al 2010. El novembre de 2010 es van iniciar els assaigs clínics en humans. Aquest previsible tractament no va passar desapercebut per a la companyia nord-americana Gilead Sciences, que, el novembre de 2011, va adquirir Pharmasset Inc. com a forma d’inversió empresarial i, amb això, la titularitat de les patents de Pharmasset, la transferència de les quals va ser comunicada el març de 2013. Per la seva banda, PSI-7977 va passar a conèixer-se com a GS-7977 (ara amb les inicials de la nova empresa propietària). Finalment, el producte va passar a ser designat, l’any 2012, com a sofosbuvir, una denominació única, genèrica, reconeguda internacionalment i de titularitat pública. Aquestes denominacions comunes internacionals tenen la finalitat de facilitar la identificació de totes les substàncies o ingredients farmacèutics actius i és recomanada des de l’Organització Mundial de la Salut.

Atès que les patents atorguen l’exclusivitat o el monopoli per un temps limitat, les empreses propietàries poden establir un preu elevat per al medicament i així maximitzar els beneficis de la inversió realitzada. És molt freqüent que medicaments patentats es comercialitzin amb preus moltíssim més elevats del que costarien si no estiguessin protegits pel sistema de patents. Seguint amb l’exemple del sofosbuvir, el producte es va comercialitzar el 2014 sota la denominació Sovaldi® per tractar l’hepatitis C crònica en pacients amb genotips 1-4, amb bons resultats en la majoria dels casos. El seu preu era molt més gran que altres teràpies disponibles. Inicialment costava uns 24.000 euros per pacient en alguns països d’Europa, mentre que als Estats Units d’Amèrica el preu pujava a uns 63.000 euros per pacient. No obstant això, en països en què no havia estat acceptada cap patent sobre el sofosbuvir, com Egipte i l’Índia, produïen el mateix fàrmac genèric per uns 675 euros i 150 euros de cost, respectivament.

Aquest mateix any de 2014 es va constituir a Espanya la Plataforma d’Afectats per l’Hepatitis C (PLAFHC), una organització la finalitat de la qual era aconseguir tractaments per a pacients afectats per aquesta malaltia. Es tractava de medicaments d’última generació ja comercialitzats com Sovaldi® que el Govern espanyol no volia finançar a tots els malalts, atesos els altíssims preus establerts pel laboratori farmacèutic com a titular de la patent: uns 24.000 euros per pacient i per tractament complet. Aquest preu posava en risc el finançament de la sanitat pública de molts països, entre els quals hi ha Espanya. Aquests muntants astronòmics contrastaven amb els calculats per una recerca de la Universitat de Liverpool que va estimar els costos marginals de producció del sofosbuvir (400 mg, tractament de 12 setmanes) en un rang de preus entre els 68 i 136 dòlars, atenent a procediments químics de síntesi per patents. Els costos van baixar els anys posteriors, mentre que els preus de venda es van mantenir. Un altre estudi de l’any 2020 va calcular que els beneficis obtinguts per vendes d’aquest i altres nous tractaments contra l’hepatitis C ascendien a 80.000 milions de dòlars des de 2013. Els seus autors concloïen que aquests beneficis serien més que suficients per pagar els tractaments dels 71 milions de persones que viuen actualment amb hepatitis C.

Tenint en compte aquestes descomunals diferències entre costos de producció i preus de venda, la PLAFHC va realitzar nombroses acciones per aconseguir medicaments a un preu just, tant a Espanya com a la resta de la Unió Europea. A principis de 2015 es va realitzar una proposta política al Ministeri de Sanitat per emetre una llicència obligatòria “per una qüestió de salut pública” i produir aquest medicament per a tots els afectats per aquesta malaltia, la qual va acabar sent rebutjada. Va ser tan gran la implicació social que va arribar a aglutinar aquest col·lectiu que, el març de 2015, l’empresa productora del medicament Sovaldi®, l’estatunidenca Gilead, va ser considerada com la pitjor empresa de l’any 2014, valoració obtinguda després d’una enquesta social realitzada per l’organització no governamental, sense ànim de lucre, FACUA-Consumidores en Acción.

Enquesta de FACUA-Consumidores en Acción: La Peor Empresa del Año. Li va ser assignada a l’empresa nord-americana Gilead: “per tenir segrestats els malalts amb un preu desorbitat que no està gens relacionat amb el cost de descobrir el seu principi actiu i produir-lo”. FACUA-Consumidores en Acción.

En definitiva, les patents farmacèutiques de medicaments han estat, i continuen sent, un aspecte molt controvertit socialment, ja que generen un debat molt complex, atès que es tracta de conciliar interessos inicialment contraposats com són la salut pública global i l’accés als medicaments (actualment visible amb la necessitat d’acabar amb la pandèmia de covid-19) i els forts interessos comercials que tenen les companyies farmacèutiques, beneficiades per l’actual sistema de patents. A això cal afegir que no és un secret que les empreses farmacèutiques gasten més en publicitat i màrqueting que en recerca i, en moltes ocasions, la seva recerca resulta esbiaixada pel fet que està dirigida a la recerca de medicaments que responguin a estils de vida, abans que els que salven vides.

En el context de la salut pública, els encarregats de formular polítiques s’enfronten al desafiament de cercar un equilibri òptim entre els drets dels titulars de les patents, els autors d’innovacions tecnològiques que milloren les condicions sanitàries i les necessitats del públic en general. El dret a la salut de ciutadans de molts països es veu afectat, en la forma d’accés als medicaments, a causa dels preus inaccessibles de molts dels nous medicaments, com ara els fàrmacs contra alguns càncers, l’hepatits C o els medicaments per al tractament de la sida. Aquest problema s’agreuja encara més als països menys desenvolupats, els quals s’enfronten a una enorme pressió de les institucions internacionals i de les empreses farmacèutiques multinacionals perquè es facin complir els acords internacionals vigents en matèria de patents, tal com s’observa en la situació actual de pandèmia per covid-19 i els debats per alliberar temporalment els drets de les patents de les vacunes contra aquesta malaltia.

 

 

Rafaela Domínguez Vilaplana
Universidad Complutense de Madrid

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Gómez Franco Tomas; Matarín Rodríguez-Peral Eva; García García Francisco. La sostenibilidad del sistema de salud y el mercado farmacéutico: una interacción permanente entre el costo de los medicamentos, el sistema de patentes y la atención a las enfermedades. Salud Colectiva [publicació seriada a Internet]. 2020 [citat 29 Set 2021]; 16: 1-19. Disponible en aquest enllaç.

Rodríguez Nozal, Raúl; González Bueno, Antonio. Entre el arte y la técnica. Los orígenes de la fabricación industrial del medicamento. Madrid: CSIC; 2005.

Velásquez, Germán. Alternativas al modelo de investigación y desarrollo de medicamentos. Salud Colectiva [publicació seriada a Internet]. 2015 [citat 20 Set 2021]; 11 (1): 23-34. Disponible en aquest enllaç.

Estudis

Barber Melissa J. et al. Price of a hepatitis C cure: Cost of production and current prices for direct-acting antivirals in 50 countries. Journal of Virus Eradication [Internet]. 2020 [citat 7 Des 2021]; 6:100001. Disponible en aquest enllaç.

Bergel, Salvador; Bertomeu, María Julia. Medicamentos esenciales, patentes y licencias obligatorias: Doha no es la respuesta. Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason [publicació seriada a Internet]. 2020 [citat 29 Set 2021]; 65, 75-84. Disponible en aquest enllaç.

De Miguel Rodríguez, Jesús Manuel. Análisis sociológico del sector farmacéutico en España. Reis [publicació seriada a Internet]. 1979 [citat 20 Set 2021]; 5: 55-79. Disponible en aquest enllaç

Domínguez Vilaplana, Rafaela; González Bueno, Antonio. La industria químico-farmacéutica alemana en España (1880-1949). Llull: Revista de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas [publicació seriada a Internet]. 2009 [citat 29 Set 2021]; 32 (70): 295-316. Disponible en aquest enllaç

Domínguez Vilaplana, Rafaela. Chas. Pfizer & Co., Inc. en España (1945-1966): innovaciones terapéuticas. In: González Bueno, Antonio; et al, eds. De Guadalupe al Mundo: materia farmacéutica y medicamentos en las culturas de ambos lados del Atlántico. Guadalupe: SDUHFE; 2021, p. 181-204.

Gallardo Fierro, Lucía. Las exigencias de Estados Unidos bajo el Tratado de Libre Comercio: Las patentes farmacéuticas. Ecología Política. [publicació seriada a Internet]. 2005 [citat 20 Set 2021]; 29: 29-36. Disponible en aquest enllaç

Gold, E. Richard; et al. Are Patents Impeding Medical Care and Innovation? PLOS Medicine [publicació seriada a Internet]. 2010 [citat 27 Set 2021]; 7 (1): e1000208. Disponible en aquest enllaç.

Hill, Andrew; et al. Minimum Costs for Producing Hepatitis C Direct-Acting Antivirals for Use in Large-Scale Treatment Access Programs in Developing Countries. Clinical Infectious Diseases [publicació seriada a Internet]. 2014 [citat 20 Set 2021]; 58 (7): 928-936. Disponible en aquest enllaç.

Hüntelmann, Axel C. Priority, Property, and Trust. Patent law and pharmaceuticals in the German Empire. InterDisciplines. Journal of History and Sociology [publicació seriada a Internet]. 2012 [citat 27 Set 2021]; 3 (2): 194-226. Disponible en aquest enllaç

Ortega Gómez, Marta. El derecho de acceso a los medicamentos y el derecho de patente en países en desarrollo. Revista Española de Derecho Internacional [publicació seriada a Internet]. 2016 [citat 20 Set 2021]; 37: 23-36. Disponible en aquest enllaç

Sampat, Braven. N.; Shadlen, Kenneth. C.; Amin, Tahir. M. Challenges to India’s Pharmaceutical Patent Laws. Science [publicació seriada a Internet]. 2012 [citat 20 Set 2021]; 337 (6093): 414-415. Disponible en aquest enllaç

Tansey, Tilli. Medicines and men: Burroughs, Wellcome & Co, and the British drug industry before the Second World War. Journal of the Royal Society of Medicine [publicació seriada a Internet]. 2002 [citat 20 Set 2021]; 95 (8): 411-416. Disponible en aquest enllaç

Van de Ven, Nikolien; et al. Minimum target prices for production of direct-acting antivirals and associated diagnostics to combat hepatitis C virus. Hepatology [publicació seriada a Internet]. 2015 [citat 27 Set 2021]; 61 (4):1174-1182. Disponible en aquest enllaç

Velásquez, Germán. Acceso a medicamentos en perspectiva global: retos, respuestas y derechos. In: Seuba Hernández, Xavier, ed. Salud Pública y patentes farmacéuticas: Cuestiones de Economía, Política y Derecho. Barcelona: Bosch; 2009, p.17-40.

Velásquez, German. Algunas cuestiones clave relacionadas con el acceso a los medicamentos y la Propiedad Intelectual [libro en Internet]. Paterna (Valencia): Farmamundi 2014 / South Centre 2014; 2014 [consultada 29 Set 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d’internet i altres recursos

Belda Soriano, Leopoldo. Las patentes sobre el sofosbuvir de nuevo de actualidad [actualitzada 21 Nov 2018; citada 21 Set 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Lamata Cutanda, Fernando. Acceso a los medicamentos y sistema de patentes: Algunas reflexiones. [actualitzada 1 Jun 2016; citada 27 Set 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Krishtel, Priti. Why are drug prices so high? Investigating the outdated US patent system. [actualitzada Des 2019; citada 27 Set 2021]. Disponible en aquest enllaç

[Asociación Acceso Justo al Medicamento]. Seminario: Política de Medicamentos en la Reconstrucción después de la Pandemia. [actualitzada 28 Jul 2020; citada 27 Set 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Laporte, Joan Ramon. Los medicamentos en Sociedad y en el Sistema Sanitario: Cómo promover una prescripción y consumo favorables a la Salud Pública. [actualitzada 28 Jul 2020; citada 27 Set 2021]. Disponible en aquest enllaç.