Medicina i ciències de la natura a Bagdad

—Medicina, filosofia, ciències de la natura, agricultura i alquímia durant el segle IX.—

Al-Manṣūr va estar envoltat d’astròlegs de renom des d’abans de ser califa, però la primera menció d’un metge important relacionat amb ell data del 765, el mateix any de la fundació de Bagdad segons diu una font, encara que això no és del tot exacte. El califa estava desganat i tenia mal d’estómac però els seus metges no encertaven amb el remei. Desesperat, demanà a aquells metges si coneixien algú que el pogués curar i li digueren que sí, el director de l’hospital de Gundixapur, Jūrjis ibn Jibrīl ibn Bukhtīshūʿ (m. 769), un cristià nestorià. Encara que es feu pregar molt, acabà acudint a Bagdad, on hi fundà una mena de “lobby mèdic” familiar que serví els califes fins al segle XI, a canvi de generosos emoluments i poder social. El seu net, Jibrīl ibn Bukhtīshūʿ, esdevindria el director de l’hospital suposadament fundat per Hārūn al-Rashīd. Un dels grans escriptors de l’època, al-Jāḥiẓ (767-868), ens parla d’un metge que no tenia clients perquè el seu nom no era cristià i no vestia ni parlava com els de Gundixapur. Els metges cristians siríacs, molts d’ells procedents de Pèrsia, constituïren l’espina dorsal de la classe mèdica, encara que d’altres grups s’hi afegiren.

El cas més significatiu és el de Thābit ibn Qurra, que segurament aprofità el seu talent i el seu domini de les llengües per aprendre medicina i dedicar-s’hi amb profit. I no sols ells, sinó també els seus descendents, que esdevingueren una de les nissagues mèdiques més poderoses de Bagdad. En un cert moment, Thābit degué pensar que es podien guanyar més diners amb la medicina que amb altres professions científiques, inclosa l’astrologia, i aprofità la seva elevada posició per fer-se un forat en l’exclusivista professió mèdica. Això no ha de treure mèrit a l’obra mèdica de Thābit, autor de, entre d’altres, un tractat en què es diferenciava per primera vegada el xarampió de la verola, descoberta que s’atribuí posteriorment a al-Rāzī. Aquests autors aconseguiren que, de pràcticament el no res, l’àrab fos la llengua internacional de la medicina. El símbol d’aquests esforços inicials és el Paradís de la saviesa de ʿAlī ibn Rabbān Ṭabari, manual mèdic escrit a mitjans del segle IX. L’obra sintetitza els principals interessos dels inicis, marcats per la pluralitat i un cert diletantisme: medicina hipocràtico-galènica més filosofia i una mica de medicina hindú.

Representació de Galè que apareix en un manuscrit àrab sirià del segle XIII del Tractat de la triaga. Wikimedia.

Els abbàssides propiciaren una tradició mèdica que arrelà fondament a la societat, tant a la benestant com a la que ho era menys, perquè l’hospital esdevingué una part essencial de la praxi de la medicina. Hem de ser prudents amb el mite de Gundixapur, i no creure acríticament que el model d’hospital que suposadament hi havia allà es transposà a Bagdad com es podria deduir d’algunes fonts. Però el mite té una base, com demostra el testimoni d’al-Jāḥiẓ. El que sembla relativament clar és que el model d’assistència de la medicina cristiana nestoriana s’imposà durant el regnat de Hārūn al-Raixīd (r. 786-809). El primer hospital de l’era abbàssida el fundà en aquest període el patriarca de l’església nestoriana, Timoteu I, a Madāʾin, l’antiga Ctesifont, amb els fons aportats per la comunitat cristiana, inclosos els dels metges que tan bé es guanyaven la vida a la cort. Timoteu era un personatge a la cort, i traduí els Tòpics d’Aristòtil per al califa al-Mahdī.

Per la mateixa època, Yaḥyā ibn Khālid ibn Barmak, antic tutor de Hārūn al-Rashīd i home fort del seu règim, fundà un hospital a Bagdad. Semblaria que s’hauria establert una competència cultural perquè els barmakides, que eren perses, havien professat antigament el budisme i, lògicament, tenien poc a veure amb la cultura cristiana. L’hospital dels barmakides esdevingué un actiu centre de traducció de fonts mèdiques hindús, on experts d’aquest origen traduïen del sànscrit a l’àrab, en contraposició al corrent principal de la medicina hipocràtico-galènica que practicaven els cristians, que finalment acabà per imposar-se. L’any 803, els barmakides caigueren en desgràcia i el seu hospital degué ser requisat pel califa Hārūn al-Raixīd, a qui després se li atribuí la seva creació, que el posà sota la direcció del cristià Jibrīl ibn Bukhtīshūʿ.

La fundació d’hospitals continuà a la capital i altres ciutats, activament impulsada pel patrocini del califes i altres dignataris, entre els que també s’hi podien comptar dones com Xaghab (m. 932), la mare del califa al-Muqtadir (r. 908-932). Al segle XI, Bagdad comptava amb dotze hospitals, que no sols servien com a hospicis sinó que eren centres destinats a guarir els malalts, també malalts mentals, amb metges, farmacèutics i personal auxiliar, dirigits per un metge de prestigi. A més, servien com a centre de docència on metges tan importants com al-Rāzī (m. 925) impartirien classes. Sembla que l’estat organitzà d’alguna manera la professió mèdica encara que les dades són escasses, més enllà del paper que les fonts atribueixen a Sinān ibn Thābit (m. 943), el fill de Thābit ibn Qurra: fou comissionat pel califa al-Muqtadir l’any 931 per revisar la capacitat dels metges de Bagdad, arran d’un cas sonat de mala praxi. Es diu que examinà vuit-cents seixanta metges. Una font li atribueix, a més, haver estat nomenat supervisor de tots els hospitals de Bagdad en una època d’epidèmies. El control de la professió en els seus nivells més alts l’exercien els propis metges, organitzats en exclusius clans familiars, com ja hem vist abans.

La mateixa activitat traductora que es dona en l’astronomia i les matemàtiques es dona en medicina. L’esperit del temps i l’exemple de l’astronomia influeixen, sense dubte, però també la necessitat dels metges de perfeccionar el seu coneixement, que no era especialment profund a l’inici, en un entorn molt competitiu. Al mateix temps, les classes benestants contribueixen amb el seu mecenatge perquè la medicina esdevé un component important de la cultura de les elits i, juntament amb les dades i notícies curioses sobre animals, passa a formar part de la literatura no científica en qualitat d’alta divulgació.

Al principi del període, trobem un obscur traductor d’origen cristià, al-Biṭrīq, de qui es diu que al-Manṣūr li encarregà traduccions de “llibres antics”. Coneixem sis títols traduïts per ell, un sobre astrologia, el Quadripartit de Ptolemeu, que potser traduí per a ʿUmar ibn Farrukhān al-Ṭabarī, i cinc sobre medicina, una obra atribuïda a Hipòcrates i quatre tractats atribuïts a Galè o pseudogalènics. Les traduccions mèdiques s’intensifiquen durant el califat de Hārūn al-Raixīd, en què ja hem vist el transvasament del sànscrit a l’àrab a l’hospital dels barmakides. Com en el cas de l’hospital, Hārūn al-Raixīd sembla voler compensar la influència hindú encarregant a Ibn Māsawayh (m. 857) la traducció dels llibres mèdics que els musulmans havien trobat a les ciutats capturades d’Ancyra (l’actual Ankara), Amorium (avui en ruïnes, al costat del poble turc de Hisarköy) i altres ciutats. A tal fi, el califa el va anomenar cap dels traductors i li facilità un equip de col·laboradors per a la feina d’escriptura. Aquesta anècdota ha servit perquè es creés modernament el mite historiogràfic fals segons el qual Ibn Māsawayh dirigí la Bayt al-ḥikma. De fet, sembla que no va traduir mai un sol text, encara que escriví una copiosa obra mèdica i un tractat de lògica. Però el mite deu contenir una certa veritat, perquè Ibn Māsawayh havia assolit el màxim nivell dins de la classe mèdica, essent, a més del metge de sis califes, director de l’hospital de Hārūn al-Raixīd.

La Matèria mèdica de Dioscòrides és un dels tractats més importants sobre medicaments simples de l’antiguitat. Plantejà molts problemes als traductors, que maldaven per trobar el nom exacte de les espècies, essencialment vegetals. La imatge representa la preparació d’un xarop. Wikimedia.

Era, per tant, una mena d’empresa mèdica en si mateix, i un dels seus empleats, Ḥunayn ibn Isḥāq (808-864), fou segurament el més gran traductor de la història de la llengua àrab. Quan Ibn Māsawayh el feu fora del seu costat, Ḥunayn se n’anà a l’imperi bizantí i s’hi estigué dos anys aprenent grec i reunint fonts. De retorn, es reconcilià amb Ibn Māsawayh, qui l’encoratjà a traduir. Traduí del grec al siríac i a l’àrab i del siríac a l’àrab i es dedicà principalment a la medicina i a la filosofia, però també tractà astronomia, matemàtiques, màgia i altres matèries, i cal remarcar el fet que Ḥunayn entenia el que traduïa. En un tractat que escriví sobre les traduccions de Galè, Ḥunayn diu que abans d’ell se n’havien traduït 50, i ell i els seus deixebles, 214, 106 al siríac i 108 a l’àrab. Encara que també se l’adscriu erròniament a la Bayt al-Ḥikma, el cert és que Ḥunayn treballà en una mena d’empresa familiar formada per ell, el seu fill Isḥāq ibn Ḥunayn, el seu nebot Ḥubaix i dos col·laboradors més, que traduïren, literalment, de tot (també l’Antic Testament). A més, Ḥunayn i els seus es dedicarem a corregir les traduccions dels altres. Les traduccions mèdiques del cercle de Ḥunayn, que després foren retraduïdes al llatí, formen una part essencial de la bibliografia medieval, tant a l’islam com a Europa occidental. Evidentment, al costat de Ḥunayn i el seu cercle, hi hagué altres traductors i, a més de Galè, altres fonts traduïdes, començant per Hipòcrates i seguint per Dioscòrides (autor d’una obra fonamental en farmacologia, la Matèria mèdica), Sorà, Alexandre de Tral·les, Pau d’Egina i altres. Ḥunayn fou, a més, un metge important en el seu temps (cap dels metges del califa al-Mutawkkil), i autor d’una vasta obra pròpia en què destaca una introducció a la medicina que esdevingué un llibre d’accés a la matèria tant en àrab com en llatí.

Ḥunayn havia assumit fondament el paper de metge-filòsof que hem esmentat abans i traduí un gran nombre d’obres filosòfiques, essencialment d’Aristòtil, però també del Galè filòsof, Plató, Procle, Procle, Alexandre d’Afrodísia, Temisti, Porfiri i altres. Escriví, a més, un speculum principes, Adab al-falāsifa, (Educació dels filòsofs) que difongué l’estereotip del rei savi que aprèn dels filòsofs. Traduït més tard al llatí i a llengües vernacles, esdevingué un best-seller europeu que fins i tot arribà a la llengua catalana, com una de les fonts del Llibre de saviesa atribuït a un rei Jaume, que devia ser el segon, encara que s’especula que no fos el primer.

L’obra personal de Ḥunayn ibn Isḥāq destaca per les seves aportacions a l’oftalmologia. Imatge de l’anatomia de l’ull que es troba a un ms. del s. XII dels Deu tractats sobre l’ull. Wikimedia. 

En aquesta època apareix el primer filòsof àrab, al-Kindī (m. 873), que mereix aquest apel·latiu no sols perquè és el primer autor que construeix una obra sòlida en filosofia sinó perquè era d’origen ètnic àrab. Es formà a la cort d’al-Ma’mūn, que el protegí, i el seu gran moment arribà amb el califa al-Muʿtasim (r. 833-842), que fou el seu gran protector i el nomenà preceptor del seu fill. Consolidà una bona posició a la cort que li valgué les enveges dels Banū Mūsa i la caiguda en desgràcia. Al voltant seu s’articulà l’anomenat “cercle d’al-Kindī”, des d’on el filòsof promogué l’activitat científica i les traduccions. Yaḥyā al-Biṭrīq, el fill de Biṭrīq, fou el traductor més actiu del grup, traslladant a l’àrab obres de filosofia i medicina. Al-Kindī defensà la formació científica completa segons un model semblant al clàssic trívium-quadrívium, i un desenvolupament de la ciència basada en el mètode empírico-deductiu d’Aristòtil, que complementà amb una intensa recerca de les bases matemàtiques subjacents en els fenòmens naturals.  Es pot dir que cap ciència li fou aliena perquè conreà, entre d’altres, matemàtica, astronomia, medicina, farmacologia, música i òptica.

Amb les traduccions dels filòsofs i els metges grecs, les principals fonts de les ciències naturals també s’arabitzaren. Es diu que Ibn al-Biṭrīq traduí en dinou llibres els tractats zoològics d’Aristòtil, tot i que la seva autoria està en qüestió. Isḥāq ibn Ḥunayn traduí un Llibre de les plantes atribuït a Aristòtil, però el que traduí fou una obra de Nicolau de Damasc (m. 4 dC) que, per la seva exhaustivitat, ningú no havia dubtat que fos d’Aristòtil. La botànica estava a més inclosa en els tractats mèdics sobre remeis. Els metges també escriviren tractats sobre els animals degut a les seves propietats curatives. Un dels que ha sobreviscut és el Llibre de les utilitats de les parts dels animals, de ʿĪsā ibn ʿAlī, deixeble de Ḥunayn.

Per la seva banda, els filòlegs i els literats, en la seva recerca del que avui anomenem etnociència, compilaren el lèxic i els coneixements tradicionals sobre plantes i animals. El Llibre de les plantes del persa Abū Ḥanīfa al-Dīnawarī (m. 894 o 903) seria en endavant àmpliament citat pels metges i botànics àrabs. El polígraf bagdadí Ibn Qutayba (m. 276/889) recollí molts materials beduïns sobre animals i altres fenòmens naturals en obres com Les fonts de les notícies, afegint-hi també notícies manllevades dels tractats dels filòsofs. L’obra més destacada en aquest gènere és el Llibre dels animals d’al-Jāḥiẓ, que pouà tant dels beduïns com d’Aristòtil. La seva obra, escrita amb una finalitat teològica, està tan plena d’agudes observacions sobre el comportament animal i les seves característiques que diversos autors el consideraren como un precedent de les teories de Wallace i Darwin sobre la selecció natural. Avui aquesta interpretació ja ha quedat superada.

Al-Jāḥiẓ, en el seu Llibre dels animals, especula sobre la fi del món mentre reflexiona i investiga sobre la conducta humana i animal. És un perfecte exemple de la complexa vida intel·lectual del Bagdad del segle IX. Wikimedia.

En un àmbit més pragmàtic, també es traduí sobre agricultura i, en concret, les Geoponica de Cassià Bas Escolàstic (final s. VI-principi s. VII). Aquest geòpon compilà l’agricultura bizantina heretada dels romans i, per tant, d’origen cartaginès. S’atribueix la traducció a l’àrab a Sirjis ibn Hiliyā al-Rūmī, qui l’hauria feta a principis del segle IX perquè sabem que col·laborà amb al-Ḥajjāj ibn Yūsuf en la traducció que aquest havia fet de l’Almagest per a al-Maʾmūn en 827. El tractat d’agronomia de Cassià es conegué com a Agricultura bizantina. Potser ja circulava un text similar amb el nom d’Agricultura persa, com hem vist, i després, a finals de segle, aparegué la complexa Agricultura nabatea d’Ibn Waḥxiyya (m. 930), compilada segons l’autor de misteriosos autors “nabateus”.

Imatge procedent d’un manuscrit del Tractat de l’aigua argentada d’Ibn Umayl (ca. 900- ca. 960). Representa la cerca de la pedra filosofal, però els significats que amaga són molts. La imatge explica millor que mil paraules el caràcter simbòlic i esotèric de l’alquímia. Una interpretació de la imatge es pot trobar a Persis Berlekamp, “Painting as Persuasion: A Visual Defense of Alchemy in an Islamic Manuscript of the Mongol Period”, Muqarnas 20/1 (2003): 35-5. Wikimedia.

Savis tant importants com al-Kindī o Hunayn ibn Isḥāq dubtaven de la cientificitat de l’alquímia: el primer, radicalment, malgrat que creia en els talismans, i el segon, amb matisos. Potser per aquesta raó, l’alquímia fou conreada pels científics de Bagdad al segle IX. El que podem considerar com a nucli fundacional de l’alquímia àrab és un conjunt de centenars de textos atribuïts a Jābir ibn Ḥayyān (el Corpus jabirianum). Segons el mateix Jābir, ell hauria après l’alquímia del sisè imam xiïta, Jaʿfar al-Ṣādiq (m. 765). Alguna tradició el situa a Bagdad sota la protecció dels barmakides, i hauria mort poc després de la caiguda en desgràcia d’aquests, en 805 o 816. El caràcter esotèric impregnat de religiositat i mística heterodoxa de l’alquímia s’adiu molt bé amb la creença per part de l’imam de tot allò que és ocult. Els mateixos àrabs dubtaven que Jābir hagués existit mai. El Corpus jabirianum hauria estat escrit més tard en cercles xiïtes, compilant de fonts gregues i siríaques, a les que adjuntaren les seves pròpies doctrines. Una de les més curioses seria un intent de quantificació dels processos alquímics conegut com a “teoria de les balances”. Els textos de Jābir, Geber en llatí, van tenir una àmplia difusió. Savis tan seriosos i rigorosos com el metge i filòsof persa al-Rāzī (m. 925), format a Bagdad, es van prendre l’alquímia com a ciència igualment seriosa i contribuïren a desenvolupar una de les literatures científiques més fascinants de la història. Recordem que captivà ments de la talla de Newton.

Miquel Forcada
Universitat de Barcelona

Com citar aquest article:
Forcada, Miquel. Medicina i ciències de la natura a Bagdad. Sabers en acció, 03-12-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/medicina-i-ciencies-de-la-natura-a-bagdad/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.