—La ciència a les altures va produir noves mirades sobre les muntanyes, alhora que va qüestionar formes de saber i fer imperants en altres espais de ciència.—

 

Les muntanyes, com a espais de producció de coneixement, han estat objecte d’interès per a la història de la ciència de les últimes dècades. A partir de diversos estudis de cas sobre recerques d’història natural, geografia, medicina, astronomia i astrofísica, s’ha demostrat en diverses publicacions que les muntanyes van constituir espais propicis per a la recerca científica i, alhora, objectes científics en si mateixes. A més, aquests treballs mostren que l’interès científic per les muntanyes va ser part de percepcions culturals i experiències de diversa índole vinculades a les mateixes. De la mateixa manera, la ciència va contribuir a conformar una manera d’entendre-les i imaginar-les. Des d’aquesta perspectiva, en aquesta entrada de Sabers en acció es proposa una revisió del paper de les muntanyes en la ciència, a través de l’exemple particular de la serralada dels Andes, que permetrà sortir de les mirades eurocèntriques hegemòniques.

Geografia de les plantes de la regió andina, segons l’altura. Dibuix d’Alexander von Humboldt que es va publicar per primera vegada en francès, el 1805. Wikipedia.

Atès el que s’ha afirmat anteriorment, no és exagerat dir que l’interès científic pels Andes constitueix un antecedent d’allò més rellevant. Ja al segle XVI, les muntanyes dels Andes van ser objecte d’escrutini per part de cronistes i historiadors naturals europeus que van arribar a aquestes terres arran de la conquesta, sense oblidar, per suposat, els coneixements acumulats per les civilitzacions que les havien habitat i encara les habitaven. Tal i com s’ha vist en altres apartats, els coneixements del món natural en aquesta època es van nodrir en bona mesura de l’intercanvi de sabers, malgrat que es van donar enmig del domini colonial.

Mapa de la regió andina de l’antic Virregnat del Perú on van tenir lloc els mesuraments de Godin, Bouguer i La Condamine,  ca. 1736. Wikipedia.

De finals del segle XVI, destaquen els tractats d’història i filosofia natural del Nou Món del jesuïta espanyol José de Acosta (1539-1600). Després de gairebé dues dècades habitant i estudiant la natura, el clima i el cosmos que es podia admirar des d’aquestes terres, Acosta va qüestionar preceptes de la física i la cosmologia clàssica: va arribar fins i tot a afirmar que la física aristotèlica es capgirava als Andes. Com ell, altres savis europeus que van estudiar la biogeografia, la meteorologia i la cosmologia des dels Andes al segle XVII van situar el paradís terrenal a les muntanyes andines, retent compte detalladament de la riquesa natural del lloc i inspirant futures expedicions, locals o foranes, que van abastar la serralada de nord a sud. Enviats de la corona com José Celestino Mutis (1732-1808) i criolls del Nou Món com Francisco José de Caldas (1768-1816) van continuar l’estudi de la diversitat botànica, geogràfica i climàtica d’aquestes muntanyes al segle XVIII, atents als sabers desenvolupats a Europa, encara que també reivindicant el coneixement únic i original produït localment.

Durant els segles XVIII i XIX hi va haver grans expedicions científiques a les muntanyes andines procedents de diferents llocs del continent europeu. Algunes d’elles van ser tan cèlebres con la del francès Charles Marie de La Condamine (1707-1774) el 1735, la del prussià Alexander Von Humboldt (1769-1859) a finals d’aquell segle o la de l’anglès Charles Darwin (1809-1882) el 1831. Tots aquests naturalistes van ser conscients abans o després de la producció científica local. Sabien, o van saber quan eren allà, que en aquestes terres hi havia molt més que salvatges i natura. Els seus coneixements es van transformar després de l’experiència, sens dubte impactant, de travessar, escalar, estudiar i veure als Andes. D’aquestes muntanyes es van extreure col·leccions botàniques, espècimens, il·lustracions i dades que van circular pel continent europeu. L’estudi científic als Andes va contribuir amb coneixements de diversa índole geològica, botànica, biològica, astronòmica, climàtica, geofísica, geogràfica i mèdica. Entre altres coses, gràcies a la ciència produïda als Andes, es va conèixer la ubicació terrestre més pròxima al Sol, la forma de la Terra, les elevacions terrestres més grans (el Chimborazo va ser considerat el cim més alt del món fins que va ser desbancat per l’Everest el 1800), la relació clima, altura i nínxols ecològics i, està clar, la formació geològica de les muntanyes.

Mapa per a la intel·ligència, de l’Atlas de la historia física y política de Chile de Claudio Gay, 1854. Memoria Chilena.

El coneixement científic de les muntanyes andines també va contribuir a la construcció de les nacions independents sud-americanes al segle XIX. Els governs de les naixents repúbliques van comissionar noves expedicions per cartografiar els seus territoris, com ara les encapçalades per Agustín Codazzi (1793-1859) a Colòmbia i per Claudio Gay (1800-1873) a Xile a mitjan segle. Els interessos polítics nacionals es van veure reforçats amb aquestes noves representacions geogràfiques de la regió andina. En el primer cas, per establir diferències entre terres altes i baixes associades a prejudicis racials i socials que van justificar científicament el domini polític des de l’altiplà. En el segon, per ubicar als Andes el límit oriental del territori xilè.

Trobar les localitzacions aptes per a la vida i la civilització a les altures andines va ser una de les preocupacions de construcció nacional de les autoritats i l’elit costanera peruanes de finals del segle XIX. Consideraven com a racialment inferiors els pobladors dels Andes i, en canvi, buscaven atraure la immigració europea, per a la qual cosa van sol·licitar estudis geogràfico-mèdics detallats que senyalessin les ubicacions més saludables a les altures tropicals. Segons els resultats obtinguts, les millors ubicacions es trobaven entre 1.600 i 3.600 metres sobre el nivell del mar. Es buscava així contrarestar les afirmacions formulades a Europa sobre la impossibilitat d’aclimatació en altura i els problemes de l’oxigenació insuficient que limitaven les capacitats físiques i mentals dels individus. Tant a Perú com també a Mèxic es van realitzar estudis per refutar aquestes teories, com és el cas del fisiòleg mexicà Daniel Vergara-Lope Escobar (1865-1938). Al segle XX, els metges peruans van aportar els seus coneixements sobre la fisiologia d’altura, fins i tot argumentant l’existència d’una raça de les altures amb característiques úniques, proposta defensada per Carlos Monge Medrano (1884-1970).

Vista aèria de la Serralada dels Andes, 2008. Wikipedia.

Nous camps de recerca científica es van sumar a l’interès pels Andes al segle XX. Destaca l’estudi dels rajos còsmics, per a la qual cosa, a la varietat d’altures s’hi va sumar una altra característica fonamental dels Andes: la seva ubicació al voltant de l’equador geomagnètic. Físics estatunidencs, tan famosos com els premis Nobel Robert Millikan (1868-1953) i Arthur Compton (1892-1962), van ser nous exploradors a les muntanyes andines en les seves respectives indagacions sobre la composició dels rajos còsmics. Per a aquestes recerques va ser fonamental la infraestructura d’estacions científiques localitzades als Andes Estaven al servei de fundacions com la Smithsonian Institution, a Xile, i la Carnegie Institution of Washington, a Perú. Així mateix, en estacions com la de Huancayo (Perú) es va agregar l’estudi dels rajos còsmics als seus registres de l’activitat solar i del magnetisme terrestre. Prèviament altres institucions havien establert els seus observatoris astronòmics als Andes, com la Universidad de Harvard en Arequipa (Perú) i la Universidad de California en la montaña de San Cristóbal (Xile). L’esmentada estació de Huancayo va ser més tard donada al govern del Perú i s’hi va instal·lar l’Instituto Geofísico de Huancayo a mitjan segle XX. En aquell temps, una altra estació per a la investigació dels rajos còsmics va ser instal·lada a la muntanya Chacaltaya, ubicada a 5.000 metres d’altura als Andes bolivians, gràcies a l’acord de col·laboració bilateral entre el Brasil i Bolívia. Va esdevenir més endavant un espai de cooperació internacional on van confluir científics dels Estats Units i del Japó, entre altres països.

Observatori de Física Còsmica, Chacaltaya, Bolívia. Wikipedia.

Així doncs, les muntanyes constitueixen una realitat física, geogràfica i cultural amb diferents significats i configuracions en relació als projectes que s’hi realitzen. Tal com s’ha vist de manera panoràmica aquí, des de fa segles, les muntanyes dels Andes han estat espais que han atret l’interès científic i confrontat els coneixements, les pràctiques, els instruments i les estratègies de validació científica que imperaven en cada moment. Les seves característiques biològiques, geològiques, climàtiques, geogràfiques, geomagnètiques i astronòmiques, així com les dels seus pobladors i cultures que les han habitat, conegut i dotat de significats, van ser fonamentals per a la producció de coneixements científics en diversos camps, la majoria de les vegades vinculats amb projectes polítics de construcció imperial o nacional. Així mateix, s’ha pogut comprovar que, alhora, l’activitat científica va dotar aquestes muntanyes de noves associacions, representacions i significats. És evident que les muntanyes van estar allí abans que qualsevol empresa científica i que allí continuaran, malgrat el setge i les desventures humanes.

 

 

Adriana Minor
Centro de Estudios Históricos, El Colegio de México

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Charlotte Bigg, David Aubin y Philipp Felsch. “Introduction: The Laboratory of Nature. Science in the Mountains”, Science in Context 22 (3), 2009, 311–321.

Bernard Debarbieux y Gilles Rudaz. The Mountain: A Political History from the Enlightenment to the Present, Chicago: The University of Chicago Press, 2015.

Mark Thurner y Jorge Cañizares-Esguerra. “Andes,” en: New World Objects of Knowledge, ed. Mark Thurner y Juan Pimentel, Londres: University of London Press, 2021, 217–224.

Estudis

Catherine Nisbett Becker. “Professionals on the Peak”, Science in Context 22 (3), 2009: 487–507.

Laura Cházaro García y Ana Cecilia Rodríguez de Romo. A 2774 Metros de Altitud: La fisiología de la respiración de Daniel Vergara-Lope Escobar (1865-1938), Ciudad de México: CONACyT e Instituto de Investigaciones Filosóficas-UNAM, 2006. 

Jorge Lossio. El peruano y su entorno: Aclimatándose a las alturas andinas, Lima: Instituto de Estudios Peruanos, 2012. 

Adriana Minor. “Up and down journeys: The making of Latin America’s uniqueness for the study of cosmic rays”, Centaurus 62 (4), 2020: 697-719. 

Rafael Sagredo Baeza. “De la naturaleza a la representación. Ciencia en los Andes Meridionales”, Historia Mexicana 67 (2), 2017: 759–818.

Neil Safier. Measuring the New World: Enlightenment Science and South America: Enlightenment Science and South America, Chicago: The University of Chicago Press, 2008. 

Bárbara Silva Avaria. Estrellas desde el San Cristóbal: La singular historia de un observatorio pionero en Chile, Santiago de Chile: Catalonia, 2019. 

Fonts

Entrevista a Jorge Lossio sobre el seu llibre El peruano y su entorno. Aclimatándose a las alturas andinas. Disponible en aquest enllaç.