Natura cívica. Divulgar la ciència a la ciutat

—L’exposició pública de la natura a la Barcelona de principis de segle XX mostra que la divulgació científica està amarada dels valors cívics i morals dels seus promotors.—

Tot just encetat el segle XX, el parc de la Ciutadella de Barcelona va esdevenir un magnífic aparador de la ciutat per mostrar una natura fascinant i moderna als públics urbans de l’època. S’hi van veure mamuts, balenes i altres formes de vida prou desconegudes. Aquesta fauna “exòtica” servia de reclam d’un programa de divulgació més ampli per donar a conèixer la diversitat natural “autòctona”, amb exemplars de roques i d’animals d’arreu del territori català. Aquest desplegament de la natura “catalana” al bell mig del parc urbà no era fruit de la casualitat. Responia a la gran vitalitat experimentada per les ciències naturals durant els primers anys de segle, un desenvolupament afavorit per l’arribada del catalanisme polític a les institucions. Les exposicions científiques organitzades en aquest espai “verd” de la ciutat estaven impulsades per un sector dels naturalistes barcelonins, de perfil catòlic, catalanista i conservador, els quals van veure en el parc un lloc privilegiat per divulgar la ciència. Representaven una ideologia força allunyada de la que havia defensat el catedràtic d’història natural de la Universitat de Barcelona Odón de Buen (1863-1945) en altres indrets de la ciutat. Ara bé, la ideologia “conservadora” d’aquests naturalistes es podia plasmar en una activitat aparentment “neutra” com la divulgació científica?

Escultura del mamut en fase de construcció, 1907. Arxiu del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona.

Mitjançant tres exemples veurem que, en efecte, la ideologia es va materialitzar a les instal·lacions científiques del parc. A l’hora de fer l’escultura d’un mamut, d’exposar un centenar de grans blocs de roca i de mostrar la riquesa piscícola del país, el pensament científic no es podia desvincular de la mentalitat d’uns naturalistes que mantenien estrets lligams amb la burgesia i l’Església. La intervenció museística per divulgar les ciències naturals a l’espai públic inclogué quelcom més que ciència i natura. També plasmava idees i valors sobre la societat, la ciutat i el país. El programa de divulgació l’impulsà la Junta de Ciències Naturals, organisme autònom de l’Ajuntament de Barcelona, i es va posar en marxa tan bon punt aquesta es constituí el setembre de 1906. Composta per representants polítics i científics, la Junta estava encapçalada per figures de talla internacional com Jaume Almera (1845-1919), canonge i catedràtic de geologia del Seminari Conciliar de Barcelona, i d’altres en alça com Norbert Font i Sagué (1874-1910), també geòleg i clergue. Un dels trets distintius de llur concepció de la natura, predominant a la Junta, és que estava estretament lligada al fet nacional i a la veritat catòlica. Així, tot i que la voluntat fos donar a conèixer la natura mostrant-la “tal com és”, com se la trobaria al lloc d’origen, aquesta sempre estigué impregnada de consideracions de tipus moral, polític i econòmic.

La primera iniciativa que portà a terme la Junta de Ciències Naturals fou el projecte de reproduccions a escala natural de grans mamífers extingits. Es volia donar a conèixer la fauna del passat geològic de la Terra. El projecte s’inspirava en les escultures de dinosaures del Crystal Palace a Sydenham, un districte de la ciutat de Londres. La Junta va adaptar aquesta exposició en clau identitària amb reproduccions d’espècies de les quals s’havien trobat restes fòssils a Catalunya. L’única escultura, però, que s’arribà a executar i que feu reviure així la fauna pretèrita “catalana” fou la del mamut, que encara avui es conserva al parc. L’escultura d’aquell elefant del quaternari mostrava als barcelonins de principi de segle XX l’aspecte d’“una gran bèstia antediluviana”, segons el setmanari satíric La Esquella de la Torratxa, del 13 de setembre de 1907. De fet, la premsa contribuí de manera decisiva a construir la imatge pública de l’animal. En aquest cas, el terme “antediluvià”, d’ús força estès a l’època, és important perquè els seus impulsors justament n’explicaven l’extinció per causa de l’episodi bíblic. Almera i Font i Sagué defensaven una postura dintre de l’Església que, allunyant-se de les posicions més integristes, intentava conciliar els avenços de la paleontologia moderna amb les Sagrades Escriptures. Era la manera com l’Església catalanista, des de feia diverses dècades, havia volgut mantenir la seva influència en l’esfera pública. El mamut probablement n’era el resultat més visible i dona testimoni d’aquella mentalitat. A principis de segle XX, l’elefant “antediluvià” cobrà novament vida gràcies a un procediment innovador: el ciment armat. Aleshores aquest nou material s’utilitzava en grans obres de construcció, però encara no s’havia introduït a la ciutat. Amb el seu ús, la Junta volia subratllar la modernitat del seu programa i, en contrapartida, servia a la burgesia industrial per mostrar públicament el potencial del nou procediment per a ús urbà. El mamut lligava així ciència i ciutat, i també ens mostra com tècniques innovadores poden estar al servei d’ideologies conservadores.

Detall de la col·lecció petrogràfica davant del Museu Martorell, 1909. La Esquella de la Torratxa, 8 de gener de 1909, p. 30. Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.

La segona iniciativa que la Junta posà en marxa, a principis de 1907, fou l’exposició d’una col·lecció de grans blocs de roca. En poc més de tres anys, assolí més d’un centenar d’exemplars procedents de tota la geografia catalana. El projecte tenia un marcat caràcter nacionalista. La col·lecció de roques a l’aire lliure volia ser un mostrari dels recursos geològics de Catalunya i presentar així els fonaments sobre els quals s’havia de bastir un país modern. La major part de les roques exposades al parc procedien de les pedreres d’arreu del territori. Els donants eren membres de la burgesia, amb personalitats com Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), el marquès de Marianao, Salvador de Samà i Torrens (1861-1933) i l’arquitecte Pere Falqués i Urpí (1850-1916). També n’hi havia d’indústries emergents com la societat “Obras y Construcciones” i la companyia dels ferrocarrils de Madrid a Saragossa i a Alacant. El gest de donar un bloc era prova de la sintonia entre donants i naturalistes. Alhora, feia palès qui tenia accés als recursos naturals i qui, de facto, estava construint el país. Però no van ser els propietaris burgesos els que van extreure la roca de la muntanya, ni tampoc els que la van tallar, polir i transportar fins al parc. Per muntar l’exposició va caldre tot un treball humà “invisible”, de picapedrers, transportistes i artesans de la pedra, que tenien un contacte molt íntim amb el recurs geològic i, en canvi, un accés efectiu molt limitat al recurs. Les roques que manipulaven de seguida passaven de les seves mans a unes altres, fins que arribaven a col·locar-se damunt del pedestal (i, de forma més habitual, fins que arribaven al seu destí a la ciutat per a usos diversos). Aquests treballadors, com la resta de sectors de la classe obrera, justament durant aquests anys estaven lluitant per defensar unes condicions laborals més dignes que les que els oferien els patrons i això va originar nombrosos conflictes, també a peu de pedrera. Durant la Setmana Tràgica, la revolta que va viure Barcelona el juliol de 1909, la col·lecció de blocs del parc no va semblar ressentir-se’n. Però un element clau d’aquella protesta col·lectiva ens hi remet de retruc: les llambordes que es van utilitzar per aixecar barricades als carrers procedien d’aquelles mateixes pedreres i d’aquells mateixos propietaris, que les empraven per pavimentar la ciutat. La Junta volia presentar una “natura” que, gràcies a la ciència, havia de contribuir a bastir una capital digna d’un país modern. Però aquell tràgic episodi va esmicolar la feliç imatge de progrés i, de fet, va suposar un punt d’inflexió en el seu programa de divulgació de les ciències naturals.

1916/57. Postal amb una vista del Laboratori Ictiogènic del Parc Zoològic, 1909. Fons d’imatges del Museu Darder de Banyoles.

La tercera iniciativa de la Junta va ser l’Exposició de Piscicultura i Pesca que es va organitzar el 1912 als jardins i a l’edifici del Castell dels Tres Dragons, que havia sigut el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de 1888. Era la culminació d’un programa piscícola més ampli que s’havia iniciat tres anys enrere al Laboratori Ictiogènic del Parc Zoològic. El seu director, Francesc Darder (1851-1918), amb el suport de la Junta, havia creat aquesta instal·lació científica amb l’objectiu de criar i reproduir espècies de peixos per repoblar els rius i llacs de Catalunya. Les repoblacions massives de peixos es van materialitzar a través de les “festes del peix”. La primera se celebrà a l’estany de Banyoles i la seguiren diverses localitats entre 1910 i 1915, com Terrassa, Manresa, Torelló, Roda de Ter i Ripoll. Les localitats corresponien a zones industrialitzades on les condicions de treball eren cada cop més penoses. La fascinació piscícola, doncs, es sembrava en un territori de conflictivitat social i s’hi volia promoure un lleure sa i instructiu, tan allunyat de la taverna com de les idees revolucionàries. Va comptar amb un gran desplegament de mitjans, d’entitats (associacions de pesca, escoles) i un públic concorregut.

1916/58. Postal fotogràfica. Interior de l’exposició de Piscicultura i Pesca de Barcelona, 1913. Fons d’imatges del Museu Darder de Banyoles.

L’Exposició de Piscicultura i Pesca de Barcelona va generar molta expectació. La Junta volia mostrar amb tota la pompa els resultats d’aquell programa. Comptava amb tres seccions diferenciades: l’Aquarium, les piscines per a peixos i l’exposició d’aparells i artefactes relacionats amb la piscicultura i la pesca (des d’esponges a rems, canyes de pescar i xarxes; des de maquinària hidràulica a indumentària per a pescadors), procedents de més d’una quarantena d’empreses. Es va celebrar tres anys després de la Setmana Tràgica i, primerament, va voltar pel territori gràcies a les festes del peix. Aquests fets fan pensar que, amb el programa piscícola, la Junta havia volgut contribuir a la pacificació social mitjançant l’acció moralitzadora, com a forma de rearmament clerical, una de les mesures que les elits burgeses van implementar per evitar que uns fets com aquells es tornessin a repetir.

1916/65. Postal fotogràfica dels vivers de l’Exposició de Piscicultura i Pesca de Barcelona, 1913. Fons d’imatges del Museu Darder de Banyoles.

Així doncs, l’actuació de la Junta al parc volia mostrar una natura moderna i cívica, fonamentada en els valors de la burgesia, per tal d’impulsar el progrés urbà i la construcció nacional. Condicionada per les circumstàncies, però, la Junta va fer un gir en la manera de divulgar la ciència, implicant altres protagonistes i actors socials per reforçar la seva posició pública en una situació de gran conflictivitat. Això indica que el parc no era aliè a la realitat social que l’envoltava, al contrari, era un espai permeable i dinàmic amb capacitat d’adaptar-se als esdeveniments del moment.

Laura Valls Plana
Investigadora independent

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.