Què en fem, dels nostres residus?

—La gestió de residus davant l’augment de població i l’aparició de nous materials.—

El contingut estomacal inalterat d’un pollet d’albatros mort fotografiat al Refugi Nacional de Vida Silvestre de l’Atol de Midway, al Pacífic, el setembre de 2009, inclou deixalles marines de plàstic amb què va ser alimentat pels seus pares. Wikipedia.

Els últims anys ha aparegut de manera repetida als mitjans de comunicació la coneguda com a illa d’escombraries, illa de plàstic o sopa de plàstic (en altres idiomes també en diuen ‘pegat’), situada en una zona força remota, allunyada de les costes de l’oceà Pacífic Nord, i que ocupa una superfície equivalent a Alemanya, Espanya i França juntes. Potser són menys conegudes les altres quatre concentracions d’escombraries trobades, respectivament, als oceans Atlàntic Nord, Índic, Pacífic Sud i Atlàntic Sud, més petites que la del Pacífic Nord. Totes elles estan situades als principals girs oceànics, llocs on els corrents marins formen un vòrtex al qual arriba la brossa, arrossegada per aquests mateixos corrents, i on roman. Al contrari de les imatges típiques d’acumulacions d’ampolles de plàstic i altres envasos, aquestes illes d’escombraries estan formades per equips de pesca i moltíssims trossos de plàstic diminuts, els anomenats microplàstics, que són el resultat de la fotodegradació de plàstics de mida més gran. Malgrat que no hi ha un consens clar sobre el percentatge de plàstics procedents de terra ferma i el de plàstics procedents de vaixells, el que sí està clar és qui els ha produït i llençat: els éssers humans. És un dels molts exemples de contaminació provocats per la humanitat sobretot al darrer segle i mig, amb una major intensitat a partir del segle XX. Present a l’aire, a la terra, a les aigües i als éssers vius, inclosos nosaltres, la contaminació és una realitat ubiqua.

Traçat de la Cloaca Maxima sota el Fòrum Romà, el Velabrum i el Fòrum Boari, dels temps de l’Imperi. Wikipedia.

Si bé la magnitud i l’abast de la contaminació és un fet de les últimes dècades o segles, segons com es miri, la contaminació en si no ho és. Des de l’aparició de les primeres ciutats, va haver-hi problemes de contaminació per acumulació de despulles (restes de menjar) i aigües residuals, als quals calia afegir la contaminació que produïen activitats com la metal·lúrgia, l’adobat de pells i els forns de ceràmica, que es basaven en l’ús de productes tòxics com el plom, el mercuri o l’arsènic. L’Atenes i la Roma clàssiques van patir contaminació acústica, atmosfèrica i de l’aigua, així com problemes d’acumulació de deixalles. Moltes ciutats grans comptaven amb clavegueram que difícilment recollia tots els residus que s’hi generaven, i també comptaven amb un servei de recollida d’escombraries, que era transportada extramurs. Un cop fora de les ciutats, les deixalles es llençaven en el que avui anomenaríem abocadors. La generació de residus, sobretot orgànics, va seguir sent un problema durant l’edat mitjana i l’edat moderna, i es va aguditzar amb l’augment de les poblacions urbanes a partir de la Revolució Industrial. L’acumulació d’escombraries en abocadors i el seu abocament en rius i costes van ser els mètodes més comuns per fer desaparèixer les deixalles de les ciutats, quan s’hi feia alguna cosa. A Londres, les escombraries es llençaven al Tàmesi. A Nova York, a l’East River. Tanmateix, cal tenir en compte que durant tot aquest temps es va generar molta menys quantitat de deixalles per persona que en l’actualitat, perquè atesa l’escassetat i el preu dels materials, es procurava reutilitzar tant com era possible.

El problema va arribar a mitjan segle XX, després de dècades de creixement de la població mundial i una aglomeració de persones en grans ciutats en augment. A aquesta situació calia afegir l’aparició i proliferació de nous materials i un canvi en els hàbits de consum i en la generació i aprofitament de residus. El cas de la ciutat de Barcelona és un bon exemple del que va succeir en molts altres llocs. Fins a finals de la dècada de 1950, les deixalles generades pels habitants de la ciutat eren recollides pels escombriaires. Amb els carros o camions plens, tornaven a casa, als afores de la ciutat, i un cop allí seleccionaven les escombraries. Draps, paper, llaunes i altres residus metàl·lics, vidre i fusta eren venuts per a la seva recuperació. Les deixalles orgàniques alimentaven porcs, gallines i ànecs criats pels escombriaires, i el fem que generaven, el venien als camperols com a adob per als seus camps.

Això va canviar a finals de 1960, quan va arribar la pesta porcina i com a conseqüència es va prohibir utilitzar residus orgànics com a aliment per a porcs. A més, el plàstic i altres materials nous no es podien recuperar, així que el sistema de recollida d’escombraries va deixar de ser rendible i la brossa es va començar a portar cap a pedreres i zones d’extracció d’àrids properes a la ciutat (fins i tot dins d’ella, com va ser el cas de Montjuïc), on van passar a omplir els forats creats per aquestes explotacions. A principis de la dècada dels setanta es va començar a buscar un lloc per utilitzar com a abocador controlat dels residus de Barcelona i altres poblacions. El lloc escollit, que va funcionar com a tal des de 1974 fins 2006, va ser el massís del Garraf, situat a 20 km de Barcelona.

Panoràmica de l’abocador del Garraf, en restauració. Gener de 2020. Cortesia de Laura Masó Ferrerons.

Hi ha diversos riscos associats als abocadors, entre els quals destaca la generació de lixiviats i de metà. Els lixiviats són aigües residuals amb una concentració de contaminants per sobre de la mitjana, atès que es generen durant la descomposició de la matèria orgànica i en filtrar-se l’aigua de pluja a través de les escombraries. Si arriben a les aigües subterrànies, les contaminen. El metà es produeix durant la fermentació de la matèria orgànica, i la seva acumulació pot produir explosions. Hi ha altres riscos, com el soroll, les males olors, els incendis i els corriments de terra. Així doncs, en un abocador controlat, el terreny de la base i els laterals han de ser impermeabilitzats per evitar que els lixiviats puguin arribar a les aigües subterrànies, i a més s’ha d’instal·lar un sistema de recollida i tractament d’aquests líquids. També és necessària la disposició d’un sistema de recollida del metà, ja siguin xemeneies o canonades que el condueixin a una planta de generació de biogàs, per ser utilitzat com a fon d’energia alternativa. Hi ha altres tractaments que minimitzen els riscos dels abocadors i n’allarguen la vida útil, com per exemple la trituració de les deixalles prèvia a l’abocament, que en redueix el volum i permet recollir a la planta de trituració els lixiviats que es generen en el procés, i la seva compactació. Un cop dipositada, anar-la cobrint amb capes de terra evita les males olors i la presència de plagues.

Un altre risc potencial és l’afectació de la salut dels animals silvestres o salvatges. A Ampara, Sri Lanka, hi ha una manada d’elefants salvatges que s’alimenta de les deixalles d’un abocador. Sis d’ells ja han mort a causa de la ingestió de tòxics. Wikipedia.

Atesos els riscos inherents a qualsevol abocador, un aspecte fonamental n’és la ubicació, concretament, les característiques del terreny on s’instal·larà la infraestructura. En el cas del Garraf, un massís càrstic ple de coves i avencs i amb una elevada permeabilitat, la qual cosa el convertia en un dels indrets menys idonis per utilitzar com a abocador. Les característiques geològiques del massís han estat el principal argument dels detractors del projecte, que durant dècades s’hi han manifestat en contra. Abocadors i incineradores són infraestructures incòmodes, si bé necessàries (encara que això és molt discutible), i com a tals, sovint generen moviment coneguts com a NIMBY per les seves sigles en anglès (Not In My Back Yard) o la seva variant SPAN (Sí, però aquí no), que són reaccions de les comunitats en el territori de les quals es projecta instal·lar equipaments, infraestructures o serveis considerats perillosos, molestos o desagradables.

Tanmateix, la ubicació d’un abocador, amb els riscos que comporta, implica una desigual distribució dels costos ambientals per a determinats grups humans, la qual, al seu torn, implica un conflicte ambiental. Les lluites contra aquesta distribució no equitativa són conegudes en tot el món com a moviments de justícia ambiental. Hi ha instal·lacions o equipaments altament tòxics però que, com que es consideren necessaris, han estat ubicats en llocs determinats, que s’han convertit en una mena de zona de sacrifici, i als habitants dels quals se’ls ha ocultat de manera deliberada i sistemàtica la toxicitat de l’activitat, quan ha estat possible, o se’ls ha venut la idea que el tancament de l’activitat suposaria la pobresa econòmica de tota la població. Un exemple el podem trobar en la crisi de la gestió de residus a la Campània italiana.

Compostatge a nivell comunitari en una zona rural d’Alemanya. Wikipedia.

L’alternativa a l’ús d’abocadors i incineradores és evident: una menor generació de residus. I aquí apareixen les famoses “R”, tots aquests verbs que comencen amb aquesta lletra i l’objectiu dels quals és minimitzar la quantitat final de residus. A més de les conegudes reduir, reutilitzar i reciclar, n’han anat apareixent d’altres, com ara rebutjar, reparar, recuperar o reincorporar. A Espanya ja fa dècades que es va implantar la recollida selectiva d’escombraries, és a dir, la selecció i separació de les deixalles a les llars, i el seu dipòsit en contenidors de diferents colors segons el tipus de residu, per al seu posterior tractament, com el compostatge o el reciclatge. Algunes comunitats autònomes han implementat, generalment en municipis amb baixa densitat de població, la recollida porta a porta que també funciona en diversos països europeus, i que consisteix a entregar els residus al servei municipal de recollida davant de la porta de l’habitatge o comerç, en dies i hores determinats per a cada fracció recollida. Aquest sistema obté millors resultats que la recollida selectiva en contenidors, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat, i, alhora, permet implantar sistemes de fiscalització més justos, com el de pagament per generació de residus. Tanmateix, les dades no són precisament optimistes. Segons l’Instituto Nacional de Estadística, l’any 2016 es van recollir a Espanya 21,9 milions de tones de residus urbans; és a dir, 471 kilograms per habitant. De tot plegat, només se’n va reciclar al voltant d’un 34% dels residus urbans recollits, el 54% es va portar a abocadors, i gairebé un 12% es va incinerar. I això són només xifres de residus sòlids urbans. Si hi sumem els residus generats per la indústria, la construcció i el sector serveis, el total de residus generats va ser de gairebé 129 milions de tones. I encara caldria afegir les aigües residuals.

Màquina expenedora inversa a Polònia. La persona usuària fica les ampolles buides a la màquina i aquesta li retorna diners a canvi. Wikipedia.

Ara bé, amb tots els seus problemes, els residus urbans son quelcom relativament tangible per a la població, perquè, malgrat que els abocadors acostumen a estar en llocs més o menys amagats i les incineradores converteixen les deixalles en gas, com a mínim la gent veu la quantitat de bosses d’escombraries que porta als contenidors. En canvi, hi ha altres tipus de residus, que també generem com a societat, que no són tan visibles. Sovint aquesta invisibilització és buscada [REF TÒXICS], com per exemple la contaminació que es produeix en determinades mines i indústries, localitzades en països distants dels consumidors. Però també hi ha residus que són intrínsecament invisibles, com determinats gasos (els CFC, el diòxid de carboni, etc.), o la radiació nuclear, per posar alguns exemples.

No obstant, que no veiem un residu no hauria de ser una excusa per desentendre’ns del problema, un problema que afecta tota la humanitat, si bé no d’igual manera. Els últims anys sembla haver augmentat la conscienciació de bona part de la població, així com de les administracions, i s’estan fent passes per reduir els residus que generem. Una iniciativa molt interessant és la de residu zero (zero waste), que consisteix, com el seu nom indica, en la reducció pràcticament total dels residus a través d’un canvi d’hàbits de consum basat en la compra i ús de menys materials i en què aquests materials puguin ser reincorporats a un model d’economia circular. Esperem que aquesta tendència s’accentuï i un abast cada cop més gran.

Judit Gil-Farrero
UB

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.