Què és la Il·lustració?

—Relats, mites i supersticions sobre la Il·lustració i la seua relació amb les ciències.—

El 1783, un rector d’una església de Berlín, Johann Friedrich Zöllner, va formular una pregunta en una revista: «Was ist Aufklärung?» (Què és la il·lustració?). La resposta més famosa va ser enviada per Immanuel Kant i s’ha convertit en un dels textos més cèlebres de la història de la filosofia. Va definir la Il·lustració com “l’alliberament de l’ésser humà de la seua culpable incapacitat”, és a dir, de “la impossibilitat de servir-se de la seua intel·ligència” sense altres guies. Kant considerava que la causa de tal incapacitat no raïa en la manca d’intel·ligència, sinó més aviat en la falta de “decisió i valor” per servir-se de la raó sense tuteles. Per això, exhortava els seus contemporanis: “Sapere aude! Atreveix-te a saber! Tingues el valor de servir-te de la teua pròpia raó!”. Aquest, pensava Kant, havia de ser el lema de la Il·lustració.

Resposta d’Immanuel Kant a la pregunta «què es la Il·lustració?» apareguda el desembre de 1784 a la revista Berlinische Monatsschrift. Wikimedia.

Aquesta visió de la Il·lustració, considerada el triomf de la raó, ha modelat molts dels relats sobre la història de la ciència d’aquest període. Aquests relats presenten aquest període com la consolidació d’avanços assolits els segles anteriors, és a dir, en l’època de la «revolució científica» i el període de «naixement» de la ciència moderna. Per exemple, referent a les ciències físiques, se sol identificar el «triomf de la raó» amb la «difusió» de l’obra de Newton, tant de les seues concepcions sobre la mecànica i l’astronomia, com dels seus mètodes de treball, que són presentats com a exemples paradigmàtics del mètode experimental. Des d’aquesta visió més tradicional, la ciència de la Il·lustració, almenys en el camp de la física, tindria poc d’original i es limitaria a un procés de «consolidació» i «assimilació» de sabers dels dos segles anteriors. Seria, així, un període poc apassionant, caracteritzat per una lenta difusió de les grans conquestes del període anterior.

Aquesta visió de la Il·lustració no se sosté a la llum de les investigacions històriques de les últimes dècades. Aquestes investigacions, tal com han pogut comprovar els lectors i les lectores de Sabers en acció, han qüestionat la noció de «revolució científica» sobre la qual es basen les línies anteriors. Així mateix, en els últims anys s’ha produït un major interès pels processos de circulació de la ciència. Des d’aquesta òptica s’han analitzat els complexos processos -amb la participació d’un gran nombre de personatges- que van conduir a la transformació del newtonianisme en el «sentit comú» de les ciències físiques, segons l’expressió emprada per Simon Schaffer. També s’ha pogut comprovar que, fins i tot en el limitat terreny del que avui es coneix com a ciències físiques, es van produir moltes més qüestions rellevants que la circulació creativa de les obres de Newton. Els anys de la Il·lustració, fins i tot en àrees com l’astronomia o la mecànica, van estar farcits d’innovacions, relacionades amb observacions astronòmiques, instruments, pràctiques experimentals i plantejaments teòrics de caire molt divers.

Més enllà de l’astronomia i la mecànica, el relat «del triomf de la raó» s’ha aplicat també a altres àmbits, com la química o la medicina. En el cas de la història de la química, se sol presentar el període de la Il·lustració com l’alliberament de la seua antiga relació amb l’alquímia, considerada com a part del pensament irracional, replet de «ficció i de foscor», en el qual era «gairebé impossible trobar la veritat», segons que va escriure un dels primers historiadors de la química, Thomas Thomson. Per a aquests primers químics historiadors, la Il·lustració era un procés en el qual la química s’havia desprès d’aquests «rudes i desgraciats orígens» per poder conquerir la seua «dignitat» com a ciència. S’ha vist en altres apartats que aquestes imatges de l’alquímia, creades per autors com Thomson amb la finalitat de reforçar la imatge pública de la química, no s’adiuen amb la investigació històrica actual.

Una altra imatge que també ha sigut abandonada, però que continua tenint molt de pes en la divulgació científica i en algunes narratives escolars, és la idea d’una «revolució retardada» en el camp de la química. Segons aquests relats, aquesta revolució s’hauria produït mitjançant l’abandó de la denominada teoria del flogist, tot això mitjançant l’avanç de la precisió i la quantificació (virtuts simbolitzades per la balança com a instrument químic) i experiments cada vegada més complexos i amb aparells més sensibles. D’aquesta manera, i sempre mitjançant la intercessió de grans genis com Antoine Lavoisier (1743-1794), la química va tenir la seua revolució amb un segle de retard respecte a les altres ciències físiques. Aquesta imatge va ser formulada per historiadors com Henry Butterfield en obres amb el significatiu títol de The Postponed Scientific Revolution in Chemistry.

Imatges de cranis d’animals reproduïda al llibre de Carl Linné, Systema Naturae, 1748. Wikimedia.

Dins d’aquesta mena de mitologies, encara presents en els manuals de ciències actuals, el paper dels genis fundadors hi és crucial. Un paper semblant al de Lavoisier en química se sol atribuir en la botànica a la figura de Carl Linné (1707-1778). El seu paper va ser la introducció de noves classificacions i la sistematització d’una nova nomenclatura binomial que també va inspirar la reforma de la terminologia química i mèdica durant el segle XVIII. En realitat, el seu treball es va basar en una xarxa d’intercanvis molt àmplia de dades i objectes de tota mena, per la qual cosa caldria considerar-la una empresa col·lectiva que, a més, va estar marcada per les relacions d’intercanvi entre els poders imperials de l’època. Les seues classificacions també estan marcades per biaixos de gènere i valors sobre el paper de les dones, de manera que contenen una naturalització implícita de la divisió sexual del treball en les societats del seu temps, tal com han mostrat els treballs de Londa Schiebinger. Com passa en el cas de Linné, els nous estudis sobre la ciència en la Il·lustració recuperen aspectes com el caràcter col·lectiu de la producció científica, les xarxes imperials d’intercanvi d’objectes o els biaixos de gènere, que amb prou feines es troben tractats en els relats tradicionals.

En el cas de la medicina, se sol afirmar que la denominada «revolució clínica» de principis del segle XIX va ser precedida d’una llarga crisi de les teories galèniques. El pensament crític de la Il·lustració hauria servit, sempre des d’aquest punt de vista, per qüestionar els sistemes mèdics (no solament el galenisme, també la iatroquímica o la iatromecànica), propiciant així un període escèptic o antisistemàtic que va servir de punt de partida per al naixement de la medicina moderna, la qual és habitualment representada per l’escola de París amb la denominada «revolució clínica» i l’aparició de la «medicina hospitalària», nocions que són presents en obres escrites durant la dècada de 1960 per autors tan diferents com Michel Foucault o Erwin Ackerknecht. També en aquest cas els nous estudis han mostrat un panorama bastant diferent i més complex. S’ha vist que molts canvis suposadament revolucionaris es van introduir gradualment a les escoles de cirurgia del segle XVIII. També s’ha mostrat que moltes imatges de la «revolució clínica» van ser creades i popularitzades a través de relats de la comunitat mèdica de la segona meitat del segle XIX.

Un experiment amb un ocell dins d’una màquina de buit. Quadre de Joseph Wright of Derby, 1768. Wikimedia.

Com passa amb la «revolució clínica», la interpretació abans descrita de la Il·lustració i les ciències, encara que abandonada en el món acadèmic, continua tenint una forta presència pública, tant en l’ensenyament de les ciències com en obres de divulgació, fins i tot llibres best-sellers, com Enlightenment now! de Steven Pinker, que fa servir la visió tradicional de la Il·lustració per, segons que indica el subtítol, defensar «la raó, la ciència, l’humanisme i el progrés» enfront dels seus suposats detractors, és a dir, totes les persones que, d’una manera o una altra, qüestionen les virtuts de les societats capitalistes contemporànies que, sempre segons Pinker, serien la prova més contundent que «la Il·lustració ha funcionat». Els crítics de la visió defensada per Pinker, tanmateix, arranquen des de la mateixa Il·lustració, on van coexistir diverses tendències més o menys radicals, amb visions contraposades sobre el paper de la ciència i la raó. En el terreny acadèmic, la crítica de la imatge tradicional de la Il·lustració s’ha realitzat des de molts angles. Una de les fonts d’inspiració van ser els autors de la denominada Escola de Frankfurt, amb la noció de «raó instrumental», sotmesa a la utilitat o l’interès econòmic, i no tant al saber i a la prudència, utilitzada en els textos de Max Horkheimer i Theodor Adorn, escrits després del terror de la Segona Guerra Mundial. Una altra noció sorgida en aquesta mateixa escola, formulada per Jürgen Habermas, també ha tingut molta importància en els estudis històrics: el naixement de l’«esfera pública» i el paper de la ciència en aquest context. Finalment, els treballs de Michel Foucault, que també va escriure una resposta a la pregunta que dona títol a aquesta entrada, han remarcat les relacions entre coneixement, disciplina i poder. Enfront de la tradicional associació amb el desenvolupament de la raó i l’augment de les llibertats, la Il·lustració, segons Foucault, hauria iniciat un gir cap a noves formes de sotmetiment i «biopoder».

Un experiment amb electricitat estàtica en un saló del segle XVIII. Procedent del llibre Essai sur l’électricité des corps, de l’abbé Nollet (París, 1771). Bibliothèque Nationale de France.

Sota la inspiració d’aquests treballs, els nous estudis han prestat més atenció a l’arribada de la ciència a l’esfera pública, dins dels nous espais de sociabilitat sorgits en aquells anys (cafès, salons, acadèmies), nous mitjans (particularment la premsa periòdica, la gran novetat), formes de lectura (col·lectives i privades) i un nou tipus de discurs i actitud irreverent enfront del dogmatisme polític, religiós o acadèmic. També es revisaran els discursos sobre la «utilitat pública» dels nous sabers, un tret també característic de la Il·lustració. També és habitual trobar discursos que associen la divulgació de sabers amb el creixement econòmic i la felicitat pública, dins de processos que poden exemplificar-se amb la famosa Encyclopédie de Diderot i D’Alembert, la gran empresa editorial del segle XVIII, que contenia molts temes avui relacionats amb la física, la química, la medicina o les matemàtiques. Els polítics cameralistes centreeuropeus, així com altres membres dels governs il·lustrats i algunes de les elits d’aquells anys, van imaginar la ciència com a eina per renovar l’agricultura i la producció industrial, per la qual cosa van impulsar cursos dirigits a agricultors i artesans.

Juntament amb aquesta retòrica de la utilitat, i sovint confosa amb ella, els sabers relacionats amb la ciència serviran com a font de diversió i espectacle. Es crearà un comerç d’instruments perquè siguen utilitzats a les llars o pels demostradors que recorren Europa amb la seua llarga sèrie d’experiments que feien les delícies de públics molt diversos, combinant la diversió amb la utilitat. Entre aquests públics, hi van tenir un paper destacat les dones, que van ser protagonistes molt rellevants, com es veurà. Per això, el període de la Il·lustració resulta particularment interessant per revisar qüestions sobre ciència i gènere, atès que moltes dones també van participar activament en la producció de sabers, sovint des d’espais com els salons on regien normes de sociabilitat que afavorien la seua participació. També hi va haver autores, en ocasions anònimes, d’importants obres de ciència, algunes de les quals van arribar a integrar-se plenament en el món acadèmic, com mostra la carrera de Laura Bassi com a professora de física a la Universitat de Bolonya.

D’aquesta manera, els nous treballs han permès mirades plurals sobre la Il·lustració que van molt més enllà dels temes tradicionals i les interpretacions interessades com les que s’han assenyalat abans. Aquests nous temes apareixen plenament assentats en els llibres col·lectius amb un panorama general de la ciència, la medicina i la tecnologia durant la Il·lustració, com ara els que es descriuen en la bibliografia adjunta. Aquestes obres aborden tota una sèrie de temes nous, a penes tractats en les descripcions tradicionals, com ara els instruments científics i els seus fabricants, la producció, el comerç i la lectura de llibres, la ciència i la religió, el canvi tecnològic, la ciència i el gènere, les cultures visuals, les grans expedicions, el comerç i el saqueig imperial, etc. També s’han realitzat nombrosos estudis sobre territoris i cultures situats fora d’Europa, per conèixer la perspectiva de veus habitualment silenciades. Una ullada als manuals més recents, com l’editat per Dominique Pestre, indica la consolidació d’aquests temes i l’ampliació a nous, per exemple relacionats amb la circulació global de sabers a través dels desequilibris entre metròpolis i colònies, els espectacles públics com els globus aerostàtics, la història mediambiental i les noves formes de pol·lució propiciades per la revolució industrial, la col·laboració creixent entre poder acadèmic, polític i econòmic, etc. Molts d’aquests temes seran abordats en les entrades següents de Sabers en acció.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón. Què és la Il·lustració? Sabers en acció, 21-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/que-es-la-illustracio/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.