—La història de la ciència del segle XX va inventar una “revolució científica” dels segles XVI i XVII per dotar-se d’un passat prestigiós.—

 

La revolució científica dels segles XVI i XVII és una invenció dels historiadors de les primeres dècades del segle XX. A partir de la dècada de 1940, l’expressió va triomfar en els llibres de text, les obres enciclopèdiques i les obres de divulgació; un triomf no exempt de connexió amb el trauma de les dues guerres mundials i la pèrdua de la innocència respecte a les atroces conseqüències que el desenvolupament tecnològic i científic podien tenir aplicades a la destrucció. L’èxit de la invenció va ser tal que, tot i el temps transcorregut, encara és present en bona part de les aproximacions a la història de la ciència de científics i professionals de l’ensenyament, el periodisme o les ciències socials. Els arguments més sòlids per defensar l’existència de tal revolució tenen l’origen en una visió de la història de la ciència com una història de les idees científiques en bona part autònoma del context històric en què aquestes idees es van produir i van circular, i inicialment es van centrar en els “descobriments” procedents dels sabers astronòmics i cosmològics, protagonitzats per un grapat de grans figures tocades per una suposada genialitat per descobrir les lleis per les quals es regia l’univers.

En efecte, la revolució científica es va construir al principi sobre la base de tres fites, fonamentals i successives, en línia ascendent i progressiva fins a arribar a un coneixement cert de la realitat física. La primera de les fites va ser la teoria heliocèntrica formulada per Nicolau Copèrnic en la seua De revolutionibus  orbium coelestium libri VI (Sis llibres de les revolucions dels orbes celestes), obra publicada el 1543. La segona van ser  les observacions telescòpiques i les experiències sobre el moviment dutes a terme per Galileu Galilei entre el 1604 i el 1632. Finalment, el tercer mite de la revolució científica sol consolidar-se sobre la formulació de les lleis de la física gravitacional en els Philosophiæ Naturalis Principia Mathematica (Principis matemàtics de la filosofia natural), l’obra que Isaac Newton va publicar el 1687.

El model heliocèntric copernicà il·lustrat el 1661 pel cartògraf alemany Andreas Cellarius. Wikimedia.

Aquests tres pensadors haurien trencat amb el paradigma de la cosmologia antiga i medieval (representada per Ptolemeu en l’astronomia i per Aristòtil en la física) i haurien fet possible l’aparició de la ciència moderna, l’evolució de la qual –lineal, progressiva i inevitable– arribarà fins al món contemporani. La invenció de la revolució científica està estretament relacionada amb una imatge del Renaixement positiva i prestigiosa, procedent d’altres disciplines com la història de l’art i la de la filosofia. El Renaixement era presentat com la superació dels “foscos segles” medievals gràcies a la recuperació del saber clàssic, l’abandonament del teocentrisme i la secularització del coneixement filosòfic i científic. L’èxit de la fórmula va portar a defensar l’ampliació del concepte de revolució científica per abastar altres disciplines, més enllà de la cosmologia, l’astronomia, les matemàtiques i la física. Així, també la química, la medicina, fins i tot l’agronomia, van construir el passat de les seues disciplines amb la intenció de descobrir les seues particulars “revolucions” i situar-les en l’albada de la modernitat.

Diàleg entre Aristòtil, Ptolomeu i Copèrnic. Gravat d’Stefano della Bella per a la portada del Diàleg de Galileu (Florència, 1632). Wikipedia.

La primera branca a construir un relat semblant va ser la medicina. Es tractava de cercar una sèrie de fites que tingueren parangó amb les de les ciències fisicomatemàtiques i que ara tindria com a resultat la crítica de la medicina medieval, basada en la lectura escolàstica de l’obra de Galè. No va costar gaire trobar dus d’aquestes fites fonamentals. La primera, va coincidir amb l’aparició de l’obra de Copèrnic. Es tracta de la publicació a Basilea el 1543 de De humani coporis fabrica, d’ Andreas Vesalius, defensor d’una anatomia humana que no es basara en el saber llibresc sinó en l’observació directa del cadàver a la taula de dissecció. El desenvolupament de la suposada revolució anatòmica vesaliana en el terreny de la fisiologia comportarà la segona de les fites “revolucionàries”: el descobriment de la circulació de la sang descrita en l’obra de William Harvey De motu cordis et sanguinis in animalibus (Sobre el moviment del cor i la sang en els animals), text publicat el 1628 en el qual soscavaven els fonaments de la fisiologia galènica.

Rèplica del segon model de telescopi reflector presentat per Isaac Newton davant la Royal Society de Londres el 1672. Wikipedia.

A partir dels anys seixanta del segle XX, el progressiu auge d’una història social de la ciència presentada com a superació de la història de la ciència entesa exclusivament com a història de les idees científiques, va adaptar la narració sobre la revolució científica dels segles XVI i XVII, encara que sense qüestionar-ne l’existència. Es tractava d’incorporar els aspectes socials, econòmics i culturals, més enllà dels purament internalistes. L’obra del físic nord-americà Thomas S. Kuhn sobre L’estructura de les revolucions científiques (publicat en anglès el 1962 i traduït a nombrosos idiomes, entre els quals l’espanyol el 1971 i el català el 2008) va tenir un considerable impacte en aquesta reorientació, perquè proposava una fórmula aparentment simple per identificar “revolucions científiques” i “canvis de paradigma” en la concepció del món físic, tenint en compte tant l’estructura de pensament dels seus grans protagonistes com el context social i institucional en què van tenir lloc. Una lectura simplista i superficial de l’obra de Kuhn va acabar per produir també una considerable quantitat de “soroll” acadèmic, en forma d’exegesi del text kuhnià, convertit gairebé en un catecisme per a docents amb poques ganes i estudiants amb presses, a més de servir per generar discussions -en general, estèrils– sobre quan i com es van produir les successives “revolucions científiques” i qui les va provocar. Mentrestant, en l’àmbit especialitzat de la història de la ciència, es va prestar més atenció a les institucions, a les condicions econòmiques i als grups socials que havien desenvolupat activitats científiques i tècniques al llarg del període en què suposadament s’havien produït aquestes revolucions.

Vesali efectuant a Pàdua la dissecció d’una dona davant un públic nombró. Portada de la Fabrica (Basilea, 1543). Wikipedia.

La revolució científica va deixar de ser una successió de descobriments, teories o invencions individuals per fonamentar-se en processos de canvi social i cultural més complexos. Per exemple, l’aparició de la impremta en la segona meitat del segle XV, els canvis experimentats per l’ensenyament universitari des de la segona meitat del segle XVI o el sorgiment d’acadèmies i revistes científiques en la segona meitat del segle XVII van esdevenir noves fites de la “ciència moderna”. L’efecte de tot això va ser paradoxal: la reivindicació de la revolució científica en difuminava les fronteres, perdia la lluentor de les seues grans figures i en dilatava tant els límits cronològics que acabava per diluir i deixar sense sentit el concepte mateix de revolució. Per això, a partir sobretot de l’inici del present segle, l’existència  mateixa de la revolució científica va començar a posar-se seriosament en dubte.

En primer lloc, no semblava raonable acollir-se a una defensa d’una suposada revolució de més de dos segles de durada. En segon lloc, no tenia sentit projectar unes divisions disciplinàries que procedien del segle XIX (i algunes del segle XX) a un passat remot en què aquestes divisions ni existien, ni tenien sentit. Els anacronismes derivats d’aquesta aproximació dificultaven la comprensió d’un dilatat període històric que continuava sent crucial per comprendre el triomf de la ciència i la tecnologia en el món contemporani, però l’explicació del qual no podia continuar basant-se en el relat heroic. En tercer lloc, la reivindicació crítica del saber dels antics no va ser exclusiva dels segles XVI i XVII. La persistència de la cultura llibresca, el pes de les creences religioses en la concepció de la natura, del seu suposat ordre o dels seus processos de canvi i transformació va continuar sent notable durant aquests dos segles.

Finalment, igual que no existeix una evolució del pensament i de les idees humanes de forma aïllada o immanent, no ha existit mai un recorregut històric progressiu i ordenat per “revolucions” o “canvis de paradigma” que mitjançant un creixement imparable han portat a la meta final, que en el nostre cas seria el triomf de la tecnociència en el nostre present. Aquest traçat és fictici, fa abstracció de les realitats culturals de les diferents societats del passat, peca d’eurocèntric  i androcèntric i, en suma, implica la defensa d’un teleologisme que resulta, en última instància, ahistòric i presentista. En certa manera, podríem dir que la “ciència”, entesa com un conjunt de pràctiques i sabers relacionats amb el coneixement de la naturalesa, va sorgir molt abans que la ciència tal com l’entenem actualment, concepció que arranca més aviat del segle XIX.

Experiència que mostra la funció de les vàlvules a les venes de l’avantbraç. Gravat de l’obra de William Harvey De motu cordis et sanguinis (Frankfurt, 1628). Wikipedia.

El que sembla evident és que durant els segles XVI i XVII les elits culturals de la societat europea occidental van protagonitzar, de manera cada vegada més visible, nombroses controvèrsies entre “antics i moderns”, que es van dirimir en els territoris de la teologia, la cosmologia, la matemàtica, la filosofia natural, la geografia, la filologia, així com en els de la història general, natural i moral. En aquest sentit, la societat europea occidental va conèixer un desenvolupament notable tant d’un cultura acadèmica com d’unes cultures artesanes entorn del coneixement de la natura. Al seu si van sorgir pràctiques experimentals cada vegada més controlades i amb resultats que atorgaven i afermaven la visibilitat i el prestigi social de nous actors i de nous coneixements, que tractaven d’assimilar les conseqüències intel·lectuals i materials de l’expansió colonial i comercial, i també del descobriment “dels altres” a escala global, temes tractats a altres apartats.

 

 

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Dear, Peter; Revolutionizing the Sciences. Knowledge and Its Ambitions 1500-1700. Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2009.

Principe, Lawrence M.; La revolución científica: una breve introducción. Madrid: Alianza Editorial; 2013.

Shapin, Steven; La Revolución científica. Una interpretación alternativa. Barcelona: Paidós; 2000.

Estudis

Cohen, Floris H. The Scientific Revolution: An Historiographic Inquiry. Chicago: The University of Chicago Press; 1994.

Freudenthal, Gideon; McLaughlin, Peter; The Social and Economic Roots of the Scientific Revolution. Dordrecht; Springer Netherlands; 2009.

Koyré, Alexandre. The Origins of Modern Science: A New Interpretation. Diogenes, 1956; 16: 1-22.

Kristeller, Paul Oskar. The Place of Classical Humanism in Renaissance Thought. Journal of the History of Ideas, 1943; 4 (1): 59-63.

Kuhn, Thomas S. La estructura de las revoluciones científicas. México: Fondo de Cultura Económica; 1971.

Lindberg, David C.; Westman, Robert S. eds. Reappraisals of Scientific Revolution. Cambridge: Cambridge University Press; 1990.

Porter, Roy; Teich, Mikuláš. The Scientific Revolution in National Context. Cambridge: Cambridge University Press; 1992.

Rosen, Edward. Renaissance Science as seen by Burckhardt and his Successors. In: Tinsley Helton, ed. The Renaissance: A Reconsideration of the Theories and Interpretations. Madison, WI: University of Wisconsin Press; 1961: 77-103.

Sarton, George. Science in the Renaissance. In: Westfall Thompson, James; Rowley, George; Schevill, Ferdinand; Sarton, George, eds. The Civilization of the Renaissance. New York: F. Ungar; 1959.

Fonts

Copèrnic. Disponible en aquest enllaç.

Vesali. Disponible en aquest enllaç.

Galileu. Disponible en aquest enllaç.

Harvey. Disponible en aquest enllaç.

Newton. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d'internet i altres recursos

Marcus Hellyer, ed. The Scientific Revolution: the Essential Readings. Disponible en aquest enllaç.

The Scientific Revolution: Science & Society from the Renaissance to the Early Enlightenment. Disponible en aquest enllaç.