Regió

—Estudi, espai i significats en la història de la ciència.—

“Les regions, com les èpoques, sorgeixen de la percepció i la comprensió de la realitat i mesclen l’experiència de qui les viu o ha viscut amb la de qui les estudia.”

Bernardo García Martínez, Historia regional de México (2008)

L’enfocament regional en la història de la ciència s’ha expressat de tres formes principals: com a escala d’anàlisi històrica, objecte d’estudi científic i element articulador alhora que produït per la ciència. Aquestes expressions de la regió remeten a la convergència de ciència, geografia i història, ingredients essencials de l’anomenat gir espacial en la història de la ciència. Aquesta perspectiva ha afavorit l’interès per entendre les maneres en què la regió determina el coneixement científic i les seves pràctiques, així com els significats associats a aquesta escala que contribueixen a generar al seu torn espais i cultures regionals. L’enfocament regional es presentarà en aquest text mitjançant alguns exemples de la història de la ciència a Amèrica Llatina.

L’estudi i caracterització de les regions com a medi físic diferenciat va tenir gran importància en la geografia del segle XIX i inclús hi va haver geògrafs que van considerar la regió com l’objecte d’estudi principal d’aquesta disciplina. Precisament, l’enfocament corogràfic –interessat per les parts i les seves singularitats– va ser escollit per al projecte de caracteritzar el territori de la naixent república independent de la Nueva Granada a mitjans de segle, amb ressonàncies de llarg abast en la construcció de Colòmbia com a país de regions, a través d’una combinació de mapes, textos i il·lustracions produïdes per l’anomenada Comisión Corográfica. El 1850, Agustín Codazzi (1793-1859), un enginyer militar italià autor de mapes corogràfics del veí territori veneçolà, va ser comissionat pel govern de Nueva Granada per aixecar informacions al llarg del territori amb la finalitat de produir cartes i mapes detallats que permetessin, com tota empresa geogràfica, un major control del territori, els seus recursos i els seus habitants, a més de donar un sentit d’unitat i identitat a la nació.

Fortament inspirat pel naturalista prussià Alexander von Humboldt (1759-1859) i l’estudi de les regions naturals diferenciades per la seva vegetació, clima i altura, Codazzi va emprendre una sèrie de viatges durant gairebé tota la dècada en companyia d’un equip de col·laboradors. Va cobrir pràcticament tot el territori, però el projecte va quedar inconclús just a la costa atlàntica, degut a la seva sobtada mort el 1859. La Comisión va construir una contraposició entre terres altes i baixes, amb els seus respectius climes i vegetacions, associades a les qualitats morals i civilitzatòries dels seus habitants. Aquesta associació es va generar en gran manera amb una producció complementària a les cartes corogràfiques: una sèrie d’aquarel·les de tipus humans, molt propis del costumisme de l’època. Així, la nació colombiana va ser caracteritzada en termes de regions que comprenien una combinació de natura, climes i races, la qual cosa exhibeix els inseparables vincles de les regions naturals amb elements polítics, socials i culturals. Particularment, aquest projecte de pretensions científiques es va emparellar amb la cristal·lització d’una sèrie d’estereotips racials associats a les regions constitutives de la nació colombiana i va contribuir a justificar científicament el domini polític, econòmic i cultural des de l’altiplà, predominantment blanc, distanciat de les seves costes carib i pacífica per considerar-les inferiors en termes racials, naturals i civilitzatoris. Aquest exemple mostra la regió com a objecte d’estudi científic, la caracterització del qual no només té a veure amb la natura i el medi físic, sinó també amb cultura, identitat i projectes polítics. Així mateix, posa de manifest que la regió es concep a partir de diferenciacions i comparacions que donen coherència a un tot, en aquest cas ni més ni menys que una nació.

A l’esquerra, tipus de la província de Medellín (Biblioteca Nacional de Colombia). A la dreta, Mapa Corográfico de la Provincia de Medellin levantado de orden del gobierno por Agustin Codazzi 1852 (Biblioteca Nacional de Colombia).

La comprensió del món al voltant del concepte de regió va ser una perspectiva adoptada de manera decidida per la geografia del segle XIX. En èpoques posteriors el debat va continuar a partir de les tensions entre la pretesa neutralitat científica de les regions naturals fixes i determinades i una consciència geogràfica cada vegada més atenta als elements històrics, socials i culturals que han donat forma, vida i sentit als espais. En aquest sentit, un espai regional pot ser articulat al voltant de la ciència allí produïda, adaptada o interpretada, tal com alguns historiadors de la ciència han notat, per exemple, en referència a Escòcia i la península de Cornualla en el context de la societat britànica victoriana. Aquests casos mostren que les regions científiques es diferencien per les seves temàtiques, pràctiques, llocs de producció de coneixement, institucions, associacions i cultures científiques pròpies.

Fauna de Cornualla. Wikipedia.

Ens trobem així que la regió cobra forma i importància al voltant de l’entramat naturalesa i cultura, es transforma en temps i espai i, com a escala d’anàlisi històrica, pot estar dins o fora dels límits d’allò nacional. En una època d’emergència d’organitzacions internacionals que van promoure noves divisions del món, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO, per les seves sigles en anglès) va propiciar una fragmentació per regions supranacionals per fomentar la cooperació científica. Es va basar en el “principi de la perifèria”, el qual, segons Joseph Needham, afavoriria les regions del món menys desenvolupades en termes de coneixements científics, gràcies a l’ajut de països líders en qüestions científiques i tecnològiques. Per això es van establir oficines regionals de cooperació científica a l’Orient Mitjà (1947), Amèrica Llatina (1947), Àsia Oriental (1947), Àsia Meridional (1948), l’Àfrica (1965) i Europa (1972). Aquesta forma d’organització regional partia de la superioritat científica de certes regions, les quals es considerava que tenien el deure de contribuir a la redistribució dels beneficis de la seva ciència a la resta del món. Es justificava així una distinció de cada regió en termes dels elements que caracteritzaven el seu paisatge científic, la qual cosa permetia identificar estratègies d’intervenció internacional i integració regional.

Conferència de la UNESCO a Mèxic, 1947. Wikipedia.

En el cas de l’Oficina per a la Cooperació Científica a l’Amèrica Llatina (LASCO, per les seves sigles en anglès), establerta a Montevideo el 1949, s’hi van convocar científics importants d’alguns països de la regió (Argentina, Brasil, Bolívia, Xile, Mèxic, Uruguai i Veneçuela) amb el fi de discutir propostes de creació de laboratoris de caràcter regional. El debat d’aquest grup d’homes (literalment) de ciència va posar de manifest els criteris amb què es buscava diferenciar la ciència produïda a la regió, en termes de característiques geofísiques i naturals que permetien estudiar-hi particularment certs temes de rellevància internacional, la infraestructura científica i tecnològica disponible i els objectes d’estudi que havien donat origen a tradicions i comunitats científiques a la regió. Els elements al voltant de les quals van esbossar un paisatge científic particular exhibeixen l’orientació circumstancial que es plasma quan s’articula una regió i es dona forma a una identitat compartida, en aquest cas per a la ciència llatinoamericana. D’aquesta manera, la LASCO va jugar un paper rellevant en la creació d’espais d’interacció i integració regionals al voltant de temes convergents, com la fisiologia, les ciències marines i els rajos còsmics, entre d’altres. Aquest exemple mostra maneres de conglomerar i connectar una regió al voltant de la ciència, que cobra realitat i sentit en un moment històric particular.

Com hem vist, la regió és objecte d’estudi científic i espai que la ciència contribueix a produir. Al mateix temps, les maneres de produir coneixement científic, així com les implicacions que arriba a tenir, tenen relació amb cultures, societats i associacions regionals. Així, no és estrany que la història de la ciència també s’organitzi regionalment, atesa la proximitat temàtica, geogràfica i cultural, com és el cas de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. A l’Amèrica Llatina, en canvi, fa dècades que es va extingir la societat regional d’història de la ciència, sense que a hores d’ara hagi estat possible reprendre una iniciativa a aquesta escala, la qual cosa mostra que els espais regionals no existeixen per si sols i que la seva articulació demanda la mobilització de grans esforços col·lectius.

Adriana Minor
Centro de Estudios Históricos, El Colegio de México

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.