Rellotges i carregaments

—Temps, viatges i imperi a l’era de la industrialització.—

 

S’acostuma a denominar com a “Revolució Industrial” tota una varietat de canvis en la indústria, la ciència, l’agricultura, les comunicacions i la política que van transformar algunes regions europees en algun moment entre 1600 i 1800. Es va passar de modes de vida predominantment feudals a altres principalment capitalistes amb sistemes estrictes de regulació del temps de treball que van començar a estructurar la vida de la majoria de la població. Certes tecnologies com la màquina de vapor són centrals per entendre aquesta transformació, però s’ha subratllat també la importància de l’estandardització del temps o, per dir-ho d’una altra manera, la implantació d’una relació entre humans i treball regulada pel temps mecànic en comptes de per altres estructures organitzadores de les rutines diàries i estacionals de les persones com, per exemple, el clima. Aquest interès en el “temps cronomètric” va promoure la producció i ús de complexes rellotges mecànics, especialment del segle XVIII ençà. Com ha assenyalat l’historiador Peter Linebaugh, la frase més llarga en els tres volums del Capital de Marx es refereix a un passatge sobre el nombre d’artesans qualificats que eren necessaris per construir un cronòmetre. Des de llavors, s’ha escrit molt sobre rellotges i rellotgers. Un exemple recent és el best-seller de Dava Sobel Longitud, que tracta justament sobre un artesà i el seu esforç per obtenir reconeixement per la construcció d’un rellotge especialitzat per a la navegació. Tanmateix, la majoria d’històries sobre el temps cronomètric reprodueixen punts de vista esbiaixats sobre els rellotges mecànics i pequen d’una concepció heroica tant de la seva invenció com del seu ús.

En primer lloc s’abordarà el mite de la “invenció heroica” dels cronòmetres a través de la figura de John Arnold. Arnold va ser un mestre artesà anglès especialitzat en la construcció de rellotges i cronòmetres a la segona meitat del segle XVIII. Arnold i altres rellotgers han guanyat notorietat en la història de la tecnologia per la seva participació en les temptatives britàniques de trobar un mètode per mesurar la longitud a alta mar. En particular, els seus èxits van ser registrats i controlats per la Junta de Longituds (The Board of Longitude, en anglès), una institució governamental que va existir entre 1714 i 1828, composta per astrònoms, filòsofs naturals, oficials navals i polítics. Trobar una manera de mesurar la longitud (cartogràfica) en què es trobava una nau a alta mar era considerat un problema fonamental als segles XVIII i XIX. La combinació d’un creixement en el comerç i d’una expansió global cada vegada més agressiva van conduir a la necessitat que els vaixells fossin capaços de determinar de forma precisa llur posició al mar. La Junta de Longituds va ser una de les moltes institucions establertes per a aquesta finalitat per estats europeus en aquest període de revolució industrial (i política!).

La Junta, a la seva època, oferia una enorme recompensa per aquells que ideessin una solució per mesurar la longitud al mar d’una embarcació amb un marge d’error d’entre 30 i 60 milles. Els que van arribar més lluny en aquestes competicions van ser rellotgers com John Arnold, els èxits dels quals els van comportar grans sumes de diners. La producció de cronòmetres marítims de precisió, incentivada per les importants recompenses monetàries atorgades pel jurat d’experts científics i oficials navals de la Junta, s’ha considerat una evidència del que alguns historiadors han anomenat la “Il·lustració Industrial”: la idea que els invents que van impulsar la Revolució Industrial i l’expansió global europea van ser fomentats per un clima de col·laboració lliure i solidària entre artesans, experimentalistes i filòsofs.

Molts historiadors actuals han defensat o acceptat que els cronòmetres van ser el resultat d’aquesta suposada associació entre artesans i científics del segle XVIII. Els arguments a favor d’aquesta idea tendeixen a recolzar-se en els registres històrics més visibles i accessibles, com els cronòmetres antics conservats en museus nacionals així com els testimonis d’un reduït nombre d’artesans premiats. El que és menys visible en aquests vestigis materials i textuals són les veus i els sentiments d’aquells altres artesans, mestres i treballadors amb molts menys mitjans o al·licients per discutir amb astrònoms, matemàtics i filòsofs naturals de l’alta societat.

Aquestes qüestions es poden analitzar a través de la “làmina de calibratge” reproduïda en la figura adjunta. Era una part essencial del mecanisme d’un cronòmetre i també el mitjà de comunicació principal pel que uns cent cinquanta artesans especialistes al Regne unit es comunicaven instruccions precises i dissenys especialitzats per al procés de manufactura d’aquestes complexes i delicades màquines. La comunicació secreta es realitzava mitjançant la sèrie de forats i línies de la màquina. A més, les làmines de calibratge tenien una altra funció: protegir el gremi dels rellotgers del que ells percebien com una intrusió destructiva contra el seu medi de vida i una indesitjada vigilància per part d’experimentalistes i filòsofs naturals.

La tasca de filòsofs “il·lustrats” com Denis Diderot i la seva Encyclopédie és ben coneguda. Són moltes menys les informacions sobre l’enorme resistència que hi van oposar els artesans. Des d’inicis del segle XVIII, les estructures tradicionals de l’activitat dels artesans es van veure sotmeses a una gran pressió per part de governs i comerciants que veien els gremis com una institució massa poderosa i opaca, pendent d’una reforma en profunditat. Els gremis, segons Diderot, Bentham, Voltaire i altres, estaven envoltats per misteris i secrets que impedien la producció de mecanismes de precisió amb una organització més racional. El declivi dels gremis va significar per a artesans i obrers la destrucció de la garantia de drets consuetudinaris relatius al pagament de salaris i al control sobre el producte del seu treball. Una de les maneres per protegir-se de les “llums” brillants de la ciència va ser la comunicació per mitjans no verbals entre artesans: la làmina de calibratge era una tecnologia innovadora de resistència contra la Il·lustració.

Com veien aquests artesans resistents a persones com John Arnold, que es presentaven entusiastes davant els jurats de científics i astrònoms i que adquirien una gran visibilitat? Les seves veus són difícils de recuperar, però es poden rastrejar en ocasions als arxius històrics. En resposta a les ambicions de rellotgers rics, orgullosos de les seves relacions amb institucions com la Junta de Longituds, un rellotger anomenat George Muston va qüestionar que artesans com Arnold reclamessin recompenses per invencions que no eren exclusivament individuals: “Pot ser que enganyin als que estan imbuïts de certes idees sobre la manufactura, però significaria que l’única propietat particular que distingiria un treballador qualificat d’un comerciant seria que el segon posseeix el capital”. El que Muston argumentava era que la noció de l’inventor heroic estava reemplaçant la idea de la producció col·lectiva pel sol fet de l’accés a la riquesa. Però la producció col·lectiva era indispensable per a la manufactura d’instruments d’alta precisió en què necessàriament participaven múltiples artesans.

El segon mite recurrent sobre els cronòmetres europeus (i, en general, sobre moltes tecnologies europees) és que s’utilitzaven per a funcions “heroiques”. Un exemple famós permetrà qüestionar aquesta imatge. El juliol de 1772, el capità James Cook va assumir el comandament d’una expedició per circumnavegar el globus finançada per l’estat britànic. Dels milers d’objectes a bord, pocs han rebut tanta atenció com el cronòmetre que Cook va anomenar “el seu amic de confiança” i el seu “guia infal·lible”.

En el seu segon viatge, a James Cook li van assignar tres cronòmetres. Els hi va proporcionar la Junta de Longituds amb instruccions precises sobre la necessitat de guardar-los en caixes especials proveïdes de “tres bons cadenats… per assegurar cada caixa”. Les claus s’havien de repartir entre els oficials de major rang que havien d’estar presents cada vegada que se’ls donés corda i se sincronitzessin entre si. Cadenats i claus tenien un significat molt concret en aquells anys perquè eren una part essencial de la “lògica del tancament” del capitalisme que s’estava accelerant a l’Anglaterra de finals del segle XVIII. Aquest sistema de tancaments abastava des de la propietat privada de cases fins a articles personals com còmodes i caixes de joies, totes elles sota clau i cadenat. El fet que la Junta de Longituds no hagués simplement confiat les claus a Cook, com a comandant dels dos vaixells, diu molt de la “xarxa de desconfiança” generalitzada que caracteritzava el trànsit transoceànic europeu. Aquesta desconfiança es veia exacerbada quan hi estaven involucrats instruments cars.

Tots els membres de la tripulació eren agudament conscients de la tensió entre les ordres, la mobilitat i la culpabilització. En efecte, durant els segles XVIII i XIX, els mariners europeus de vaixells cap a l’hemisferi sud realitzaven una important cerimònia de passatge de la línia de l’Equador. Els mariners ja experiments s’encarregaven de dirigir la cerimònia per als que entraven a l’hemisferi sud per primera vegada. Els oficials i els membres de la societat europea refinada i racional de l’època acostumaven a mostrar-se extremament hostils cap aquestes cerimònies de passatge. Diderot les descrivia com quelcom avorrible i ridícul, mentre que el capità William Bligh les considerava inhumanes i brutals. Tanmateix, existia un important significat rere aquest ritual. No només marcava el trànsit entre hemisferis, sinó que també apuntava a les formes brutals de la disciplina naval i de la coacció sobre la mà d’obra marinera.

La línia de l’Equador era també important simbòlicament perquè significava creuar cap a un temps i un lloc futurs on les convencions del món europeu es podien ensorrar. Una forma menys simbòlica de desbaratar expedicions era a través dels motins. L’abril de 1789, el capità Bligh, company del capità Cook en el seu tercer viatge, va ser forçat per part de la seva tripulació a abandonar el vaixell i va quedar en una petita embarcació a mil milles a l’oest de Tahití. Després de la insurrecció, els amotinats, que s’havien fet amb un carregament de mapes, un sextant i un cronòmetre, es “van sortir de la quadrícula”, una metàfora per descriure la fugida a una illa fora dels mapes europeus, on van cremar el seu vaixell.

Els historiadors afirmen freqüentment que la mesura de la longitud a alta mar era important perquè sense ella el risc de naufragar era molt alt: sense l’equipament especial dels cronòmetres, els navegants no podien saber “on eren”. Tanmateix, la longitud era important per als capitans de la Companyia Britànica de les Índies Orientals per assegurar-se que els oficials viraven en un punt específic a l’est del Cap de Bona Esperança a fi d’aprofitar els vents estacionals dels monsons que els portessin en direcció nord. Sense terra a la vista i amb pocs recursos per orientar-se, ser capaç de saber la longitud en què hom es trobava era considerat essencial. Perdre els vents significava endarrerir el retorn al Regne Unit dels vaixells i les seves valuoses càrregues, la qual cosa podia provocar importants pèrdues comercials. Si ocorria un incident d’aquest tipus, els membres de la tripulació havien de retre comptes sobre els seus errors a través del diari de bitàcola. En definitiva, el registre de la longitud tenia per objectiu principal establir la magnitud de l’error i de la responsabilitat.

Per a capitans de viatges de descobriment com James Cook, la necessitat d’imaginar els cronòmetres com un “amic de confiança” era igualment vital. A fi de poder declarar l’èxit del viatge, mapes, apunts i diaris havien de ser creïbles. Quan Cook entregava els seus documents de tornada a l’almirallat, el grau d’èxit havia de ser calibrat en relació al grau de fiabilitat d’allò que declarava: havia succeït realment el que Cook deia? L’ús d’instruments cars com els cronòmetres atorgava credibilitat a les afirmacions de Cook, així com també generaven confiança en els mètodes de control de l’Armada Reial per comprovar les seves asseveracions. Per tant, l’ús d’instruments de precisió estava certament relacionat amb el transport de coses, però també amb la necessitat d’estimar el grau de fracàs quan l’empresa no arribava a bon port.

Els exemples anteriors mostren els perills de les aproximacions històriques que assumeixen que les tecnologies sempre funcionen per mitjans i per a fins “heroics”. Amb perspectives així es tendeixen a privilegiar relats focalitzats al voltant de qui ambiciona el poder. Cal començar a mesurar, analitzar i valorar el temps passat amb altres “rellotges” i “cronòmetres”.

 

 

Eóin Phillips
Universitat Ramon Llull

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.