Resistències en acció

—Bicicletes, molins de vent i altres arts de resistir la tecnologia als camps d’Ibèria.—

Els últims anys, hem vist les seves espectaculars imatges en molts reportatges, i potser hem sentit el seu brunzit en parcs urbans o en bodes mentre fan perilloses piruetes entre els convidats. Els drons han colonitzat els nostres espais, i molt més enllà. Al mateix temps, hem estat testimonis d’encesos debats socials sobre el seu impacte en la nostra privacitat, hem vist aparèixer legislació sobre el seu ús en l’espai aeri, hem llegit articles de premsa difamant el seu soroll a les platges, hem assistit tant a protestes de la població civil a Pakistan com a manifestos d’alts directius d’empreses de Silicon Valley contra el seu ús militar… Altres animals també han demostrat la seva “disconformitat”: en canals de YouTube, es pot trobar una divertida panòplia de vídeos d’atacs a drons per part d’àligues, felins i cangurs. Inclús veiem ximpanzés amb útils, com un pal, i amb una mirada atenta al que han fet sucumbir, que ens remunten als albors de la humanització. Des de llavors, el desenvolupament de la tecnologia i la resistència a la tecnologia han estat fenòmens permanentment entreteixits.

La resistència a la tecnologia és tan antiga com la tecnologia. Quan la tecnologia apareix, la resistència entra per la porta del darrere. Exemples clàssics no en falten a la història. Eric Hobsbawm i George Rudé ens ho van mostrar en relació a les màquines de la fàbrica i del camp d’aquella “primera Revolució Industrial”, Marc Bloch ens ho va mostrar per als molins hidràulics de l’edat mitjana tardana, i, fins i tot Plató ens ho va assenyalar per a aquella tecnologia que va deixar enrere la prehistòria (l’escriptura), si creiem en la llegenda de Fedre. I no només es tracta de resistències a noves tecnologies: des de la seva creació fins avui, per exemple, l’automòbil ha estat un objecte en contínua disputa per restringir altres mobilitats, per condicionar la política econòmica, per incentivar violents conflictes pels recursos petrolífers, o per impactar greument en la pol·lució urbana i el canvi climàtic. La bicicleta, al seu torn, ha esdevingut un icònic artefacte de resistència contra el cotxe en l’espai urbà.

Bicicletada (massa crítica) a Lisboa el 30 de juny de 2006, Avenida da República, on avui hi ha un carril bici. Foto presa per anabananasplit (2006). Wikipedia.

Aquesta peça intenta repensar què és la tecnologia a través de la seva “contra”: la resistència a la tecnologia. Per entendre aquestes dues cares de la mateixa moneda, cal abandonar algunes idees esbiaixades sobre la resistència a la tecnologia. Durant els últims segles, mites basats en anècdotes, històries falses i narratives inexactes han proliferat per ridiculitzar les angoixes i els dubtes sobre riscos ambientals i impactes socials de les noves tecnologies. A continuació, s’esbossaran set tesis sobre la resistència a la tecnologia per capgirar aquests mites distorsionadors del passat i del present.

En primer lloc, cal assenyalar que la resistència a la tecnologia no és una activitat que s’oposi a “ser modern”, ho haguem estat o no alguna vegada. Al contrari, és una activitat profundament moderna. L’estat modern va ser fruit d’un nou concepte de resistència: el dret (i el deure!) a resistir contra qui viola els drets fonamentals de les persones, com John Locke va teoritzar en els seus Two Treatises of Government, de 1689. Així va constar a la Declaració d’Independència dels Estats Units de 1776, i encara està present, si bé més tèbiament, a la vigent Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU de 1948. En aquest sentit, la resistència a les tecnologies que atempten contra alguns d’aquests drets fonamentals, com la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat, podria considerar-se no només legítima, sinó també profundament moderna.

En segon lloc, és necessari tenir en compte que no es tracta, per regla general, d’una activitat “anti-progrés” en mans de persones retrògrades, primitives, primitivistes o “tecnofòbiques”, com fins i tot es va patologitzar a qui s’oposava a la cibernètica als Estats Units de la dècada dels vuitanta. Aquest biaix només es pot defensar des d’aquelles visions tecno-optimistes que fan concloure ingènuament que la tecnologia és universal, objectiva, emancipadora i neutra. Si, en una de les seves famoses lleis, Melvil Kranzberg va promulgar que “La tecnologia no és bona, ni dolenta; ni tampoc és neutra” i Langdom Winner va assenyalar que els artefactes poden contenir “política” en el seu mateix engranatge, és raonable pensar que la resistència a la tecnologia no sigui bona ni dolenta en termes absoluts, i que esdevingui “una clau anglesa” en aquest engranatge.

Un tercer aspecte important és el fet que tot el món resisteix, d’una manera o d’una altra, a una o altra tecnologia. I no només tot el món (també altres animals, com hem vist). La resistència no només està adscrita a classes populars, grups subalterns o persones desvalgudes. Hi ha hagut una poderosa oposició a la tecnologia de part dels poders vigents, ja siguin religiosos, econòmics, militars o estatals. Entre els incomptables exemples, es poden rastrejar alguns casos propers al context de Barcelona en la bibliografia final: la perenne oposició del Bisbat de Vic a una tecnologia tan petita i tan rellevant per als segles XX i XXI com el preservatiu i la píndola; les traves de les empreses catalanes de gas a la difusió de la il·luminació elèctrica en el pas del segle XIX al segle XX; el paper de l’exèrcit espanyol en la caiguda a les fosses de l’oblit del submarí de Monturiol a mitjan segle XIX; o la desídia del Consell de Cent de la Barcelona del segle XV a l’hora d’implantar el rellotge mecànic, una tecnologia que alguns autors han caracteritzat com la llavor de la mecanització del globus.

“Si no destruïu les ventadores mecàniques vosaltres, ho començarem a fer nosaltres”, carta del Capità Swing, el “germà” camperol del Rei Ludd. Reproduït a Hobsbawn i Rudé, 1969, p. 204.

Si entenem aquest últim aspecte, és fàcil acceptar el següent (quart): l’oposició al canvi tecnològic no és un assumpte exclusiu de grups revolucionaris, progressistes o de l’esquerra política. Partits conservadors, monàrquics, de dreta i fins i tot declaradament feixistes han resistit també a objectes tècnics en forma de ferrocarrils, preses hidroelèctriques, centrals nuclears o indústries càrnies. A l’Anglaterra del vuit-cents hi va haver més afinitat amb els luddites (Luddites) per part d’un lord, Lord Byron (com ho va mostrar en la seva locució parlamentària contra la Frame Breaking Act de 1812), que per part de socialistes utòpics i socialistes “científics” com Friedrich Engels i Karl Marx (que més aviat entenien aquelles màquines com a necessàries per crear les condicions materials per a la formació de la classe obrera i la conseqüent revolució social).

La cinquena idea que cal tenir en compte és que, com succeeix amb la innovació, la resistència a la tecnologia és un procés que comprèn tant persones llegues com expertes. No es limita a treballadores manuals, pacients passius, consumidors desinformats o usuàries illetrades. Inclús, ho podem veure al contrari. Per a historiadors com David Edgerton, els més grans “destructors de màquines” van ser, i són, professionals de la ciència i l’enginyeria, atès que la seva activitat els obliga a escollir diàriament entre diferents opcions tecnològiques possibles i renunciar a moltes altres.

Això ens condueix al sisè punt desmitificador: la resistència a la tecnologia està freqüentment associada a l’experiència, el dubte i el saber (i no sempre a la creença, la desinformació i la ignorància) i acostuma a ser un esperó a la circulació científica (i no una negació de la ciència).

Un cop superades les imatges rebudes i acceptades les conclusions de les noves recerques, resulta necessari considerar la setena i última tesi: la resistència a la tecnologia és una part integral de la construcció de la tecnologia. Té un paper clau en la selecció d’alternatives i en la regulació de sistemes i pràctiques tecnològiques. No és estrany llavors que existeixin avui perspectives en l’enginyeria que proposin que les crítiques sociotècniques s’integrin formalment en el disseny i la planificació tecnològica a través de metodologies específiques. I és que, en ocasions, la resistència a la tecnologia no es presenta solament com una forma de mediació central en els processos de construcció tecnològica, sinó més aviat com una catapulta a la innovació.

L’hàbit no fa el monjo, ni la bata blanca el saber ni la boina la ignorància. Coordinadora Anti-Nuclear de Catalunya, BIEN, 27, 1983, p. 24.

Aturem-nos en l’exemple dels molins de vent que actualment giren sobre els camps de La Manxa i Catalunya. Estan construïts sobre una quixotesca lluita contra els gegants nuclears que molen l’àtom com si fos blat. Molts d’ells tenen la seva llavor en un modest aerogenerador instal·lat davant els vents de tramuntana a l’Empordà el 1984. De 12 metres de diàmetre i 15 kW de potència, va ser una de les primeres turbines comercials a la península i va ser batejat com a “Ecotècnia 12/15”. Ecotècnia era una petita cooperativa d’enginyeria constituïda anys enrere a l’empara de les lluites antinuclears i ecologistes. Un dels seus fundadors, l’enginyer industrial Pep Puig, recordava a finals de 2006 a les pàgines de La Vanguardia: “La gent ens deia: ‘Si no voleu nuclears, llavors, què proposeu?’. Vam veure que l’energia eòlica començava a desenvolupar-se i com a tècnics ens vam entossudir a demostrar que podria funcionar”. I tant que va funcionar…

L’enginyeria industrial antinuclear de Barcelona cap al 1980. Pòster. CRAI Pavelló de la República.

El 1976, Puig havia quedat captivat per un article que va aparèixer a la revista de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona, Novatècnia. Parlava de comunes, contracultura i “tecnologies radicals” als Estats Units i el seu autor era Joaquim Corominas, un professor de “telecos” que investigava sobre formes no jeràrquiques d’organització d’empreses. Havia estudiat un màster a Berkeley quan els campus d’aquesta universitat eren un fervent camp de cultiu contracultural, a l’abric del qual emergien nombrosos grups i revistes “contra tecnològiques”. L’altra banda de l’Atlàntic no es va quedar enrere en aquest corrent, i projectes francesos i britànics com Undercurrents o La Gueule Ouverte van influir un grup de joves d’inclinació llibertària que vivien entre les “movides” de Barcelona i les comunes de Menorca de l’època: el grup TARA (acrònim de Tecnologies Alternatives Radicals i Autogestionades). En base a aquestes publicacions, van començar a fer els seus propis experiments amb enginys que recollien energia provinent del sol, del vent i de la biomassa. Ràpidament, Corominas els va convidar a participar en el (probablement) primer curs sobre “tecnologies alternatives” a Catalunya, organitzat a l’Associació d’Enginyers Industrials. Va ser l’inici d’una gran col·laboració.

Pocs mesos més tard, el juliol de 1977, se celebraven les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona. TARA va participar activament en l’organització i va instal·lar els seus aparells i quincalles a la part alta del Parc Güell de Barcelona. Els centenars de milers de visitants que van participar a les sonades festes i encesos debats de les Jornades van poder veure doms geodèsics, forns solars i una petita turbina eòlica per primera vegada. TARA va presentar-hi també la seva nova revista de “crítica ecològica i alternatives”, Alfalfa. Dedicava una especial atenció a les lluites antinuclears transnacionals i tenia una secció especial Do-It-Yourself de tecnologies lleus amb materials barats i reciclats: col·lectors solars, microturbines hidràuliques, bidons de biogàs, circuits electrònics per a ràdios pirates, tècniques d’agricultura ecològica, arquitectures bioclimàtiques i, per suposat, molins de vent.

Ecotècnia 12/15. La seva inauguració va ser anunciada com el “primer molí de vent dissenyat i construït a Catalunya”, La Vanguardia, 26 febrer 1984. Hemeroteca La Vanguardia i Vilopriu, 30 anys.

Quan el projecte Alfalfa va acabar a la tardor de 1978, els grups editorial i col·laborador (amb una alta participació de dones) van decidir que calia continuar en aquesta direcció. Després de moltes reunions i algunes tensions, es va crear la Cooperativa per a l’Autonomia Tecnològica i Energètica, però no va arribar a bon port. Corominas, Puig i altres col·laboradors van fundar el 1981 un altre projecte amb el mateix motto: “Ecotècnia, Societat Cooperativa Per a l’Autonomia Tecnològica”. Mentre escrivien contra les centrals nuclears i la mineria de l’urani, elaboraven un pla alternatiu energètic per Catalunya, n’avaluaven els recursos eòlics, oferien kits escolars de tecnologia alternativa i divulgaven els projectes eòlics comunitaris de les escoles Tvind a Jutlàndia. Tanmateix, la seva tasca principal es va centrar en el disseny i la fabricació de tots els components d’un aerogenerador de tres pales, el nom del qual ja sabeu: “Ecotècnia 12/15”.

Quan els membres d’Ecotècnia van rebre de mans del president de Catalunya, Jordi Pujol, un accèssit al Premi a la Creativitat de l’Associació d’Enginyers Industrials el 1982, li van recordar el que havia dit uns mesos abans: “Per als polítics, el fàcil és dir que el problema de l’energia es pot resoldre acudint a la solar o a l’eòlica, però això són bajanades. I són bajanades que han dit alguns polítics molt importants. Queda clar que la base de l’energia és avui la d’origen tèrmic o nuclear (…). No podem tornar als molins de vent…”. A principis del segle XXI, Ecotècnia era un líder mundial en enginyeria eòlica i havia instal·lat més de 1.500 MW a tot el món. La multinacional Alstom la va comprar per 350 milions d’euros com a part del seu programa de “capitalisme verd” el 2007, en un moment en què la cerca de l’“autonomia tecnològica” quedava ja molt lluny… Sigui com sigui, el 2013, el sector eòlic es va convertir en el que va produir més electricitat a Espanya (21%), just per sobre d’aquell sector nuclear que tant havia resistit al poder del vent unes dècades enrere.

Jaume Valentines-Álvarez
CIUHCT / FCT-NOVA, Universidade Nova de Lisboa

M. Luísa Sousa
CIUHCT / FCT-NOVA, Universidade Nova de Lisboa

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.