—Aconseguir «fer la volta al món» solcant els oceans va ser un assoliment extraordinari, fruit d’una peculiar conjunció de saber teòric i d’experiència pràctica, protagonitzada per la figura del cosmògraf.—

 

Ser cosmògraf en el Renaixement suposava el domini de sabers (matemàtiques, astrologia, astronomia, geografia) elaborats principalment a les universitats, però també el correcte domini d’una sèrie de pràctiques vinculades a la cartografia, la construcció d’instruments, l’observació dels cels i l’anomenat “art de navegar”, que no pertanyien a l’escenari universitari, sinó que procedien de cultures artesanals de origen i tradició diversa.

Vista de la ciutat de Sevilla cap al 1600, quadre atribuit a Alonso Sánchez Coello. Museo del Prado.

En aquesta conjunció de sabers erudits i artesans, la cosmografia es va constituir en un àmbit original, especialment atractiu i decisiu per a la ciència cortesana dels poders europeus implicats en l’expansió colonial. De fet, la cort va ser moltes vegades l’espai que va actuar de vincle entre sabers acadèmics i pràctiques de navegació. Aquesta especial simbiosi es va donar, a la fi del segle XV, a la cort de Portugal i a la de Castella, cosa que va donar peu a la gènesi i la consolidació d’una cosmografia ibèrica, sens dubte una de les realitzacions científiques i tecnològiques més excel·lents de la cultura renaixentista europea. Però, el foment del cultiu de la cosmografia no va ser una actitud exclusiva de les corts ibèriques, sinó que, a vegades abans i en la majoria dels casos després, es va donar també en uns altres entorns, de Venècia a Londres, de Gènova a Amsterdam, de Mèxic a Manila, d’Oman a Goa, de Malacca a Salvador de Bahia.

Portada de la traducció de Rodrigo Zamorano dels sis primers llibres de la geometria d’Euclides (Sevilla, 1576). Wikipedia.

L’elogi que el cosmògraf Pedro de Medina va dedicar en la seua obra Arte de navegar, publicada a Valladolid el 1545, als resultats que la cosmografia permetia obtenir, no deixa cap dubtes sobre la seua transcendència: «Es una sutileza tan grande que un hombre con un compás y unas rayas señaladas en una carta sepa rodear el mundo, y sepa de día y de noche a dónde ha de allegar, y de dónde ha de apartar, y cuánto ha de andar a una parte y a otra; y que acierte a caminar por una cosa tan larga y espaciosa como es el mar, donde no hay camino ni señal de él». La gran subtilesa, doncs, recolzava inexcusablement en uns instruments precisos i en una tècnica cartogràfica que permetia llegir al cel i al paper els camins per navegar el globus terrestre. I el cosmògraf –com Pedro de Medina, per això el seu elogi era també una reivindicació– era el personatge que feia possible aquesta proesa, alhora teòrica i experimental.

Coneixem noms i carreres de més d’un centenar de cosmògrafs que, en un moment o un altre, van treballar al servei de les corts portuguesa o espanyola. Les seues trajectòries biogràfiques ens proposen un perfil típic del científic cortesà, sota la supervisió del qual, a més, s’aplegava tota una sèrie dels anomenats oficis matemàtics, que depenien del poder real: cartògrafs, topògrafs, constructors d’instruments, pilots, etc.

Retrat de Rodrigo Zamorano, gravat anònim inclòs en el seu Repertorio y razón de los tiempos (Sevilla, 1594). Wikimedia.

Un excel·lent representant d’aquests cosmògrafs de sa majestat va ser Rodrigo Zamorano. Va nàixer a Medina de Rioseco el 1542 i va morir a Sevilla el 1623. Va ser nomenat el 1575 catedràtic de “cosmografia i art de navegar” de la Casa de Contratación de Sevilla. S’havia format com a matemàtic a Valladolid i Salamanca i era ben conegut en la cort, on havia ensenyat matemàtiques i astronomia a diversos nobles castellans. Durant trenta-vuit anys, Zamorano va mantenir la càtedra de Sevilla, i es va jubilar el 1613. Des del 1586 va ser, a més, pilot major, encarregat entre altres coses d’examinar els pilots de la carrera de les Índies.

Les tasques de Zamorano, de fet, van ser ingents i van sobrepassar les teòriques obligacions dels seus dos oficis. El 1582, recordava a Felip II algunes d’aquestes coses, esperant una recompensa econòmica, ja que excedien del que hi havia estipulat en el seu nomenament (el científic cortesà era també un estricte buròcrata): «observé algunos eclipses para la averiguación de las longitudes en todos los lugares, así de España como de todas las Indias […] gasté muchos dineros en hacer algunos instrumentos […] en la armada que fue al estrecho de Magallanes, asistí a la descripción del padrón, por donde se hicieron las cartas de marear […] hice yo solo, por no haber otros cosmógrafos, todos los astrolabios, ballestillas, agujas de marear y regimiento de la navegación y todos los demás aparejos tocantes al arte de marear». Rodrigo Zamorano va ser, a més, l’autor de la primera traducció al castellà de Los seis primeros libros de la Geometria d’Euclides, obra impresa a Sevilla, el 1576. També va publicar un Compendio de la Arte de navegar el 1581 i una Cronología, repertorio y razón de los tiempos el 1585, sempre a Sevilla. Altres obres seues d’astronomia, però també d’arquitectura i matemàtiques, van quedar manuscrites.

El geògraf al seu estudi, oli de Jan Vermeer, 1669. Wikimedia.

Tots aquests cosmògrafs de sa majestat van tenir una sòlida formació matemàtica i, abans d’obtenir el nomenament reial per a algun dels oficis, presentaven una experiència provada. Cal destacar que tots ells van deixar una enorme quantitat d’escrits de matemàtiques, astronomia, cronologia, astrologia, cartografia, nàutica i geografia, encara que només una petita part va aconseguir arribar a la impremta. I és que els escrits científics dels cosmògrafs de sa majestat no podien fer-se públics sense ordre expressa del monarca. En certa manera, els manuscrits elaborats mentre es treballava exercint un ofici cortesà, en qualitat de criats del rei com eren anomenats, pertanyien al monarca; per això, quan algun d’aquests oficials moria, normalment tots els seus papers es quedaven a l’ “Alcázar” madrileny, en poder del “Consejo de Indias”, o a Sevilla, a la “Casa de la Contratación”, i passaven al seu successor.

Globus terraqüi elaborat pel cosmògraf franciscà Vincenzo Coronelli cap al 1681, actualment exhibit a la Biblioteca Nacional de França. Wikimedia.

En aquest sentit, la matèria cosmogràfica era un assumpte d’estat, perquè en depenia l’eficàcia de l’empresa colonial. Per això, s’havia de preservar de la rapacitat dels rivals. En més d’un aspecte, la cosmografia ibèrica va ser, en efecte, una «ciència secreta», com la va denominar fa uns anys la historiadora de la ciència María Portuondo. La paradoxa és que, en altres aspectes, va ser la ciència més pública del moment, com ho demostren els milers d’exemplars dels manuals de navegar publicats, les seues traduccions a les principals llengües europees, l’extensió i l’èxit de la producció de globus terraqüis, mapes i atles i la prosperitat que va acabar tenint la indústria artesana de la fabricació d’instruments de navegació.

 

 

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Carrió Cataldi, Leonardo Ariel. Temps, science et empire. Conceptions du temps au XVIe siècle dans les monarchies ibériques. París: Scuola Normale Superiore et École d’Hautes Études en Sciences Sociales; 2015.

Portuondo, Maria. Ciencia secreta. La cosmografía española y el Nuevo Mundo. Madrid: Marcial Pons; 2013.

Sánchez Martínez, Antonio. La espada, la cruz y el Padrón: soberanía, fe y representación cartográfica en el mundo ibérico bajo la Monarquía Hispánica, 1503-1598. Sevilla: CSIC; 2013.

Estudis

Acosta Rodríguez, Antonio et al. La Casa de la Contratación y la navegación entre España y Las Indias. Sevilla: CSIC; 2004.

Cañizares-Ezguerra, Jorge. Nature, empire and nation : explorations of the history of science in the Iberian world. Stanford: Stanford University Press; 2006.

Esteban Piñeiro, Mariano; Vicente Maroto, Isabel. La ciencia y el mar. Valladolid: Fundación Carolina – Centro de Estudios Históricos e Iberoamericanos; 2006.

Rubiés, Joan Pau. Travellers and Cosmographers. Studies in the History of Early Modern Travel and Ethnology. Farmhan: Ashgate; 2007.

Pàgines d'internet i altres recursos

L’Islario general de todas las islas del mundo del cosmògraf Alonso de Santa Cruz es pot trobar en aquest enllaç.

El Compendio del arte de Navegar de Rodrigo Zamorano està disponible en aquest enllaç.

Descripció i gravats d’instruments cosmogràfics al Whipple Museum of the History of Science, Cambridge. Disponible en aquest enllaç.