Sífilis en primer pla

—El cartellisme i el cinematògraf van tenir un paper protagonista a la lluita antivenèria, alhora que avançava la quimioteràpia.—

La tardor de 1909, el microbiòleg Jean Comandon (1877-1970) va presentar al món les primeres imatges cinematogràfiques del Treponema pallidum, l’agent etiològic associat a la sífilis. Havien passat a penes quatre anys des que Fritz Schaudinn (1871-1906), juntament amb Erich Hoffmann (1869-1959), realitzés les primeres observacions microscòpiques d’aquesta bactèria espiroqueta en unes mostres de sang de pacients de l’Hospital de La Charité, però la pel·lícula de Comandon aconseguia una nova fita, encara que d’un altre abast, en l’avenç científic al voltant d’aquesta malaltia de transmissió sexual.

Fotografia de l’agent Syphilis spirochaetae, presa el 1905. U.S. National Library of Medicine.

Amb una mica més de tres minuts de durada, la filmació Spirocheta Pallida (Agent de la Syphilis) es va realitzar mitjançant un aparell format per 25 elements tecnològics que, grosso modo, combinava l’ultramicroscopi amb la càmera cinematogràfica. Amb l’objectiu que les mostres biològiques no morissin a causa de la calor de la llum de la càmera, l’aparell constava de components protectors, com cortinetes i sistemes de refredament, i es va construir gràcies al finançament de l’empresari cinematogràfic Charles Pathé (1863-1957). Com a resultat, aquesta tecnologia oferia imatges en moviment inèdites de l’agent bacterià de la sífilis, preses de la còrnia d’un conill amb queratitis sifilítica, que ajudarien a entendre, entre altres qüestions, la seva conducta motriu. A més, aquesta petita pel·lícula va suposar la consolidació d’un nou règim visual de la ciència inaugurat pels daguerreotips d’Alfred Donné (1801-1878), metge, microscopista i pioner de la fotomicrografia, realitzats a París juntament amb el seu assistent Léon Foucault (1819-1868), que obriria les portes a noves narratives visuals sobre la malaltia i la salut.

Si bé és cert que el treball de Comandon continuava els postulats del fisiòleg i pioner de la cronofotografia Étienne-Jules Marey (1830-1904), en un altre importantíssim pas de cara a definir allò patològic des d’allò visual, la utilització del cinematògraf en el marc de la ciència no se circumscriurà únicament al seu ús al laboratori fisiològic o microbiològic, com tampoc a la sala d’operacions o a l’interior de les estructures de l’hospital psiquiàtric. Pocs anys després de la presentació comercial del cine el 1895, en el famós acte dels germans Lumière al Salon Indien de París, i quan comenci a establir-se un model de narració cinematogràfica, naixeran els films de propaganda sanitària.

Juntament amb les posteriors pel·lícules biogràfiques sobre els prohoms de la medicina, els films propagandístics ajudaran, primer, a difondre pràctiques higièniques de cara a controlar socialment certes patologies, en un moment en què es produïa una transició entre la visió del a malaltia com a pecat individual a una altra entesa com un atac a la societat i, per tant, com un perill social.

Jean Comandon i Pierre de Fonbrune preparant el set de rodatge cinemicrogràfic al seu laboratori de Marnes-la-Coquette, ca. 1955-1960. Gallica. BNF.

De la mateixa manera, els films propagandístics ajudaran a legitimar unes pràctiques mèdiques professionals encara no generalitzades a les societats industrials de finals del segle XIX i principis del XX. L’objectiu d’aquestes produccions radicava en el reforç de les creences i pràctiques de salut pública, però també complien diferents i variats propòsits de les organitzacions o individus que els van promoure, realitzar i distribuir. En la seva majoria, agents considerats autoritat cientificomèdica.

Com succeeix amb els films primerencs, en part degut a la desaparició de molt patrimoni cinematogràfic, és difícil assenyalar quina és la primera pel·lícula de propaganda sanitària de la història. De les produccions que han sobreviscut al pas del temps i als avatars de la història, Victimes de l’alcoolisme (1902), de la companyia francesa Pathé, pot considerar-se la primera cinta propagandística europea; mentre que A Drunkard’s Reformation (1909), a càrrec de David Wark Griffith (1875-1948), seria la primera realitzada als Estats Units. No hi ha cap dubte, per altra banda, que el gruix d’aquestes peces es va produir a l’empara de les oficines estatals lligades a la Medicina Social i a la Higiene Pública, disciplines que tenien entre els seus focus d’atenció la lluita contra les malalties venèries, la tuberculosi i l’alcoholisme. Juntament amb l’atenció a la infància o l’epidèmia de grip espanyola, bona part d’aquest tipus de pel·lícules que es conserven avui dia en filmoteques i altres institucions estan, no debades, centrades en aquests tres ítems patològics.

Encara que existeixen excel·lents films propagandístics sobre la lluita contra la tuberculosi i l’alcoholisme, les malalties venèries van generar un corpus propagandístic d’un volum i una qualitat notables. La revisió d’aquets corpus permet explorar l’entramat de discursos dominants sobre la salut, la malaltia i, molt especialment, la sexualitat en un període amb nombrosos canvis, molts d’índole moral. També permet constatar la forma en què el relat cinematogràfic s’ha anat fornint de forma gradual amb tècniques narratives i audiovisuals cada cop més complexes, de manera estretament relacionada amb les transformacions de les societats industrials durant el primer terç del segle XX. Medicaments com el Salvarsán, que Paul Ehrlich i Sachahiro Hata van presentar a la comunitat mèdica el 1910, serien clau per frenar l’expansió de la sífilis, però la propaganda antivenèria, juntament amb altres estratègies assistencials, van tenir un rol tan important com aquestes innovacions terapèutiques en la lluita antisifilítica.

En el cas de França, la producció de pel·lícules propagandístiques sanitàries va engegar de ple en finalitzar la Primera Guerra Mundial, quan el Comitè Nacional d’Assistència per a la Tuberculosi Auxiliar va sol·licitar a Jean Comandon la posada en marxa d’una sèrie de pel·lícules cinematogràfiques per a la propaganda sanitària. De les diferents sèries i dotzenes de curtmetratges, produïts per la companyia Pathé, destaca On doit le dire (1918), una pel·lícula de propaganda antivenèria a càrrec del reconegut dibuixant i publicista Marius O’Galop (1867-1942), creador de l’emblemàtic ninot de la casa de pneumàtics Michelin.

On doit le dire és una peça de sis minuts de durada sobre dos soldats que, després d’una nit en un prostíbul, contreuen el virus de la sífilis. Si el primer acudirà a demanar l’ajuda d’un professional mèdic, el segon optarà per l’opció contrària, de la qual es derivaran conseqüències nefastes. L’obra alterna fragments de dibuixos animats amb seqüències filmades d’una forma innovadora inclús per a les convencions de l’època. A part d’aquesta combinació de recursos audiovisuals, On doit le dire també inclou una escena microscòpica d’espiroquetes de la sífilis filmada per Comandon deu anys abans. La incorporació d’aquest tipus d’imatges microscòpiques de gèrmens, bactèries o virus en pel·lícules de propaganda sanitària, i inclús en films biogràfics de grans personalitats de la ciència, serà una constant en obres posteriors a la Primera Guerra Mundial. La seva funció en el relat és d’ampli abast, ja que operaven tant com a recurs iconogràfic i narratiu com per distingir aquestes produccions com a pel·lícules de l’àmbit científic.

Als Estats Units, The American Social Hygiene Associaton va néixer el 1913 amb una estratègia higienista desplegada en diversos fronts i, com les seves homòlogues internacionals, va adoptar un missatge dirigit a grups específics sensibles a la contracció de malalties socials, com ara soldats, treballadors i dones prostitutes. L’organització també va entendre el paper instrumental del nou mitjà cinematogràfic i va produir el 1917 el film propagandístic antiveneri Fit to Fight, retitulat dos anys més tard com a Fit to Win en una versió revisada i ampliada. Dirigida pel tinent Edward H. Griffith (1888-1975), la cinta segueix la sort de cinc homes aptes per al servei militar, quatre dels quals sucumbeixen davant “contrabandistes i prostitutes”, en una narrativa similar a la proposada per la peça francesa On doit le dire.

Tant Fit to Fight com Fit to Win han desaparegut. Es conserva d’aquells anys la pel·lícula propagandística antivenèria The End of the Road (1919), també realitzada per Griffith per a The American Social Hygiene Association. Conta la història de la diferent sort de dues noies amb una educació sexual oposada i estava dirigida a un nou públic. A diferència dels exemples anteriors, el missatge dels quals s’enfocava a joves soldats que tornaven des dels fronts de la Primera Guerra Mundial, The End of the Road es va orientar a les dones en uns anys marcats per l’increment de la població femenina en centres urbans i industrials nord-americans. Per això, i de cara a aconseguir un missatge al més eficaç possible, el relat manllevava convencions del melodrama del primer cine de Hollywood: dones com a protagonistes, posada en escena que realçava el rostre de les heroïnes, una narrativa més pendent de les emocions que de l’acció, etc.

Dues escenes escenes del film estatunidenc de propaganda sanitària The End of the Road (1919), dirigida al públic femení. Extretes de Woman’s part in social hygiene and Social hygiene and the war, woman’s part in the campaign. U.S. National Library of Medicine.

Moltes pel·lícules propagandístiques de lluita antivenèria van adoptar les convencions d’aquest gènere cinematogràfic per transmetre un missatge higienista que incidia en els problemes sanitaris i que també abordava qüestions d’índole moral. Especialment, com s’ha vist, els films orientats al públic femení. Els estudis d’història del cine assenyalen el missatge innovador, i inclús polèmic per a l’època, de The End of the Road, atès que abordava un assumpte tan espinós llavors com la sexualitat de les dones, que, fins al moment, apareixia en l’àmbit d’allò públic només mitjançant retrats de dones prostitutes. Un bon exemple d’això són els discursos higienistes promoguts als cartells propagandístics realitzats a l’empara dels organismes competents.

Cartell Sífilis, de Ramón Casas. Wellcome Collection.

Sífilis. Curación absoluta y radical en el sanatorio para sifilíticos (1900), de l’artista noucentista Ramón Casas (1866-1932), és un dels cartells més coneguts en matèria de propaganda antivenèria. Es tracta d’un anunci del sanatori especialitzat del doctor Abreu, al barri barceloní de Sant Gervasi – La Bonanova. Mostra una dona pàl·lida i quasi nua, amb un mantó de Manila que li tapa l’esquena, en una postura insinuant, que ofereix una flor amb la seva mà esquerra mentre que la seva mà dreta sembla amagar entre el mantó una serp, la forma sibil·lina de la qual cal interpretar com a metàfora de la sífilis. Aquesta elaborada construcció al·legòrica es repetiria als cartells de Ximénez & Herráiz i de Manchón, premiats pel Comitè Executiu Antiveneri al concurs de 1927, i reflecteix, en qualsevol cas, l’imaginari de la por lligat a aquesta malaltia propi de l’època.

A la pel·lícula La terrible lección (1927), dirigida per Fernando Delgado (1891-1950) per al Comitè Executiu Antiveneri, també la dona prostituta és el vector de la infecció i de la malaltia de la sífilis. No obstant, com succeïa als exemples previs, el missatge pedagògic i propagandístic d’aquest llargmetratge no pretén únicament alertar els homes joves de les fatals conseqüències d’una conducta sexual “perillosa” sinó també enaltir l’arsenal científic de la medicina d’aquell moment que retornarà a la dona i al fill del protagonista, infectats a causa de les relacions del marit amb dones sexualment actives, “la salut i l’alegria”.

L’ús del cine i del cartellisme com a armes profilàctiques modernes en la lluita antivenèria continuaria durant dècades, amb especial èmfasi als albors de la Segona Guerra Mundial. Als Estats Units, els llaços entre autoritats sanitàries i indústria cinematogràfica van produir films propagandístics com With these Weapons. The Story of Syphilis (1939) o biopics com La bala màgica (1940), de William Dieterle, i la seva versió reduïda Magic Bullets per al Public Health Service, que ajudarien a definir per al gran públic el rol del metge i del científic juntament amb el de les institucions sanitàries en l’avenç del benestar social.

Escena de la pel·lícula de propaganda antivenèria With these Weapons. The Story of Syphilis (1939). U.S. National Library of Medicine.

Amb el pas del temps i amb l’increment de les estratègies narratives de les arts gràfiques i cinematogràfiques, els cartells i pel·lícules de propaganda sanitària articularien de manera més complexa el missatge profilàctic contra les malalties venèries. Un dels èxits d’aquestes eines va ser, sens dubte, la seva contribució al debat públic d’unes patologies situades en l’àmbit d’allò privat, ja que, amb això, es van obrir possibilitats d’intervenir jurídicament i assistencialment aquestes malalties. A pesar de la contínua producció de films i cartells propagandístics en aquestes primeres dècades del segle XX, cal posar en dubte la seva eficàcia real per erradicar l’expansió de la malaltia. La producció industrial de penicil·lina a partir de 1943 va millorar-ne substancialment el tractament, malgrat que la patologia no ha pogut ser encara erradicada.

Paula Arantzazu Ruiz
Universidad de Castilla-La Mancha

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.