Trencant la barrera de l’invisible

—Dos instruments creats gràcies al saber i la perícia dels artesans del vidre –el telescopi i el microscopi– van suposar una gran aportació al desenvolupament de la nova filosofia experimental del segle XVII.—

Des de final del segle XV i durant tot el segle XVI, el saber sobre la natura es va anar fent cada vegada més visual, a mesura que s’estenia l’ús de dispositius i recursos tècnics derivats de la impremta i el gravat, però també a mesura que s’imposava la nova valoració social d’artistes i filòsofs naturals. El fet de fer visibles mitjançant representacions iconogràfiques objectes, espècimens o fenòmens que d’una altra manera no podrien ser totalment entesos, va acabar tenint importants conseqüències per al coneixement científic, així com per a la manera com es construïa i es comunicava. En aquest context, la invenció, els últims anys del segle XVI, de dos instruments que permetien visualitzar objectes que no estaven a l’abast de l’ull humà tindrà un enorme impacte en la manera d’entendre el cosmos, les formes de vida i la composició de la matèria durant les dues centúries següents. Ens referim al telescopi i al microscopi. Però, el seu pas de l’entorn artesà on es van inventar a altres espais socials, entre els quals el dels estudiosos de la natura, va ser un llarg procés no exempt d’interessants aspectes, tant en l’ordre del coneixement com, sobretot al principi, en el pla dels prejudicis culturals i socials sobre la construcció i interpretació de la realitat.

Els dos telescopis de Galileu, datats cap al 1609, conservats al Museo Galileo (Florència). Wikimedia.

Així, l’ús del telescopi i del microscopi en mans dels filòsofs naturals del segle XVII va contribuir de manera substancial a establir nous criteris de prova i versemblança, criteris que es van plasmar de manera especial en la demostració experimental. El fet de mirar allò que és enormement llunyà a través del telescopi i infinitament petit a través del microscopi va donar forma a pràctiques experimentals que són invenció de la ciència europea del segle XVII, encara que els seus efectes es van deixar notar en tot el globus. Els programes sistemàtics d’observacions experimentals van mobilitzar una quantitat de gent cada vegada major i els flamants instruments que permetien aquestes observacions van viatjar en les naus dels exploradors i en l’equipatge de marins, soldats, evangelitzadors i colonitzadors.

Un cavaller holandès observa per un telescopi. Gravat de Jan van de Venne (1624). Wikipedia.

D’una banda, la configuració d’una espècie de nova ètica per a l’experimentació filosòfica (encara que s’emparara sovint en les seues innegables arrels clàssiques) feia adoptar i adaptar una sèrie de regles que regiran, a partir de llavors, l’obtenció dels fets científics dels quals la filosofia experimental es nodria. D’altra banda, publicar els resultats de les observacions fetes mitjançant el telescopi o el microscopi en llibres o en les primeres revistes i periòdics científics serà des de llavors un component més del comportament inherent a la cultura científica de la República de les Lletres. Així, ara se sotmetien a la palestra pública tant els fruits de les especulacions filosòfiques i de les indagacions sobre la natura, com els resultats de les observacions a través d’aquests instruments basats en els coneixements del maneig de les lents i del saber sobre l’òptica.

Gravat de les taques solars observades per Galileu mitjançant el seu telescopi (1613). Galisphere.

Com ja van assenyalar en el seu moment Steven Shapin i Simon Schaffer, la producció experimental de fets científics es va basar en consensos, en certs acords tàcits entre els actors implicats. Un d’aquests acords tàcits va ser la garantia de la fiabilitat del testimoniatge a força d’acatar normes de conducta en la comunicació «entre cavallers» del resultat de les seues observacions i experiments. Per això, comunicar experiències (i fer-ho de manera adequada a les expectatives dels agents implicats) va esdevenir una pràctica essencial de la filosofia experimental en el seu afany per assolir major visibilitat social. Per aquest motiu van cobrar tanta importància aquests dos instruments que permetien aportar no solament visions inèdites del món celeste o de les estructures internes dels éssers vius o de les produccions terrestres, sinó també proves fiables, socialment acceptables, de diversos aspectes de la realitat natural.

Gravat d’un fragment de pell de gat observat al microscopi, publicat al Journal des sçavans (1666). Pablo Lines, Biblioteca Salvador, Institut Botànic de Barcelona.

La fabricació dels nous instruments era lluny d’haver aconseguit una producció estandarditzada a mitjan segle XVII. Era imprescindible el contacte estret entre el fabricant de l’instrument i el seu ulterior usuari. Aquest contacte va ser l’origen de les primeres observacions telescòpiques o microscòpiques amb finalitats científiques. De fet, el coneixement sobre la fabricació, el maneig i l’ús de les lents no va eixir dels filòsofs naturals, sinó dels artesans. Les fronteres entre artesans i filòsofs experimentals no estaven, per descomptat, gens clares. Robert Hooke va ser considerat durant generacions com un mer ajudant de Robert Boyle, perquè construïa telescopis i microscopis amb les seues pròpies mans, utilitzant un saber artesà desproveït del prestigi social del gentleman filòsof. També molts entusiastes de l’observació telescòpica, i bona part dels que van contribuir a perfeccionar els instruments, eren persones mancades tant de posició social com de formació acadèmica convencional.

Gravat d’un mosquit observat al microscopi por Francesco Redi, 1688. Pablo Lines, Biblioteca Salvador, Institut Botànic de Barcelona.

Una altra característica rellevant de les cultures artesanes va ser la seua relació directa amb objectes, materials i instruments que, degudament manipulats o tècnicament modificats, serviran per mesurar, quantificar i controlar els protocols experimentals dels filòsofs naturals. Finalment, les cultures artesanes van aportar també espais on desenvolupar aquestes pràctiques experimentals. El taller artesà –del fabricant de lents, del pintor dibuixant o de l’apotecari que, en aquest sentit, no deixava de ser un altre artesà més– irrompia així en la nòmina d’espais per a la ciència.

En l’actualitat, resulta evident la forta relació entre espais i instruments. Per exemple, quan una comunitat acadèmica necessita realitzar observacions mitjançant un microscopi electrònic, és habitual que es configure una determinada arquitectura de laboratori, amb unes característiques definides i unes regles peculiars per situar-lo en el si d’edificis que alberguen també indústries de medicaments, hospitals o universitats. És suggeridor imaginar el que va poder representar, des d’aquest mateix punt de vista, la introducció del telescopi en la pràctica de matemàtics de cort com Galileu, o l’arribada de l’observació microscòpica en el quefer de naturalistes, anatomistes o filòsofs naturals. Les dependències universitàries, els palaus cortesans, els salons dels particulars, igual que les naus o els magatzems dels comerciants, van anar adaptant-se a aquestes novetats, a les exigències de la pràctica d’una filosofia experimental cada vegada més i millor vista socialment i políticament.

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

Com citar aquest article:
Pardo Tomás, José. Trencant la barrera de l’invisible. Sabers en acció, 16-12-2020. https://sabersenaccio.iec.cat/trencant-la-barrera-de-linvisible/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.