—L’obsessió d’un col·leccionista va contribuir a crear una xarxa d’intercanvi i circulació de coneixement científic sobre la natura i les seues produccions.—

 

Ulisse Aldrovandi va ser un dels més coneguts naturalistes de la segona meitat del segle XVI, a causa fonamentalment de la seua enorme activitat com a col·leccionista. Al llarg de gairebé seixanta anys d’infatigable treball, el seu Museu (ell mateix feia servir aquest terme per referir-se al seu gabinet) es va omplir no solament d’espècimens provinents dels tres regnes de la natura (animal, vegetal i mineral), sinó també de dibuixos, gravats, pintures, planxes xilogràfiques, plecs d’herbari, manuscrits i milers de cartes, que intercanviava –acompanyades d’objectes per a les respectives col·leccions– amb altres naturalistes europeus.

Ulisse Aldrovandi retratat per Agostino Caracci cap al 1600. Wikipedia.

L’amplitud i les dimensions de la seua col·lecció, en efecte, no són concebibles sense la constància d’Aldrovandi en el manteniment d’una correspondència amb molti amici in varii luoghi («molts amics a diferents llocs»), com ell mateix va reconèixer en els seus escrits. Va ser a través d’aquesta correspondència que Aldrovandi va construir la seua fama d’excel·lent coneixedor de la natura, perspicaç observador i acurat recol·lector de plantes, animals i minerals. Una fama que va assolir sense necessitat de publicar quasi cap llibre, sinó gràcies a la seua col·lecció i a una excel·lent estratègia de donar-la a conèixer. Aldrovandi va aconseguir aquest objectiu principalment mitjançant la creació d’una xarxa de corresponsals sostinguda per un infatigable treball d’escriptura d’infinitat de cartes, a través de les quals proposava i aconseguia intercanvis d’espècimens, de pintures, de llavors i de qualsevol informació relativa a les novetats científiques que reportaven els viatges transoceànics i les exploracions terrestres.

Portada e la edición de Bolonia, 1602, de la obra de Aldrovandi sobre las aves, Ornithologiae libri XII. Internet Archive.

Va ser, per tant, la col·lecció i la seua circulació a través de la correspondència epistolar allò que no solament va construir el prestigi científic d’Aldrovandi, sinó també una comunitat internacional de «curiosos de la natura», obstinats en el seu estudi científic. De fet, l’obra impresa d’Aldrovandi és tardana i, en la seua majoria, pòstuma, duta a terme pels seus deixebles amb editors diversos, moltes vegades poc respectuosos amb els textos originals del mestre bolonyès. Dels nombrosos volums publicats amb el seu nom, els dotze llibres sobre els ocells (Ornithologiae libri XII), publicats a Bolonya el 1590, poden ser considerats com la seua obra impresa més important. També va poder editar encara en vida el seu tractat sobre els insectes (De animalibus insectis), el 1602. La resta de la seua producció impresa va veure la llum després de la seua mort.

Nascut el 1522 a Bolonya, una ciutat estat italiana que formava part dels dominis territorials del Papat, Aldrovandi va tenir una agitada joventut, que va incloure diverses escapades a Roma, una peregrinació a Santiago de Compostel·la, un projecte frustrat de peregrinació a Terra Santa i una acusació per heretgia que el va portar presoner a Roma, encara que després, gràcies a influències familiars, el procés va ser sobresegut. Tinguera o no més recorregut la seua heterodòxia religiosa, la veritat és que la xarxa dels seus corresponsals va incloure catòlics, luterans, calvinistes i altres confessions cristianes, i va traspassar les fronteres confessionals d’una Europa que en el seu temps estava dominada pels conflictes bèl·lics derivats del trencament del cristianisme occidental.

Coberta del tom sisè de l’herbari d’Aldrovandi (Tomus Sextus Plantarum Ulyxis Aldrovandi). Università di Bologna.

Durant la seua estada forçosa a Roma, el jove Aldrovandi va conèixer Guillaume Rondelet (1507-1566), que s’hi estava com a metge del cardenal Tournon. Rondelet va ser qui va iniciar Aldrovandi en l’estudi de la natura, especialment dels animals, ja que el francès estava preparant llavors el seu tractat sobre la fauna marina, que publicarà a Lió el 1554 (De piscibus marinis libri XVIII). És per això que Aldrovandi va començar per col·leccionar peixos i aprendre les diverses tècniques per a la seua conservació, observació i descripció. Els seus treballs incloïen la dissecció anatòmica, l’extracció de diversos òrgans per conservar-los en diversos suports i el dibuix dels exemplars recol·lectats i disseccionats. També va incorporar coneixements procedents directament de pescadors, marins i artesans d’oficis relacionats amb el món de la flora i la fauna aquàtiques.

Poc després d’aquesta iniciació naturalística, cap al 1549, Aldrovandi va entaular relació amb Luca Ghini, professor de «simples medicinals» (és a dir, els elements de la natura, principalment plantes, considerats d’utilitat mèdica) a la Universitat de Pisa. Gràcies a Ghini, Aldrovandi va aprendre la tècnica d’elaboració de l’herbari, un mètode de conservació de plantes que consistia en el premsatge, dessecació i encolada en un plec de paper dels exemplars botànics collits al camp, durant les eixides per herboritzar. La tècnica de l’herbari era llavors una novetat per al treball pràctic dels naturalistes, herboristes, metges i apotecaris; però des de llavors es continua fent servir en botànica sistemàtica com un excel·lent mètode de conservació de la planta, que permet la seua descripció, identificació i intercanvi. Al final de la seua vida, l’herbari d’Aldrovandi  contenia diversos centenars de plecs i era un dels més extensos i coneguts d’Europa, gràcies entre altres coses al constant intercanvi epistolar.

Exemplar de Nigellia damascena L. en un plec procedent de l’herbari d’Aldrovandi. Università di Bologna.

El 1553, Aldrovandi es va doctorar en filosofia i medicina a la universitat de la seua ciutat natal. El curs següent era ja professor de lògica, l’any següent va ocupar una càtedra de filosofia i des del curs 1556-1557 va tenir l’encàrrec de l’ensenyament dels «simples medicinals», compartida amb el metge Cesare Odoni fins al 1571 i després, en solitari, fins a la seua jubilació el 1600. Aquesta activitat docent va estar directament relacionada amb la creació el 1568 del Giardino dei semplici (jardí botànic) de la Universitat de Bolonya, al capdavant del qual va estar Aldrovandi durant més de trenta anys. Encara que no va ser el primer dels jardins botànics universitaris, apareguts un parell de dècades abans també a la Itàlia central (Pisa, Pàdua, Florència, Ferrara…), el de Bolonya és paradigmàtic del que van ser aquests espais de pràctica científica en l’àmbit de les facultats de medicina. De fet, l’enfocament essencial pel qual es van crear els primers jardins botànics va ser de vincular-los a l’ensenyament universitari de la matèria medica, és a dir, de l’arsenal terapèutic que la medicina hipocraticogalènica havia anat creant al llarg dels segles. Un paper semblant, encara que més restrictiu, que el que tenien els diversos jardins botànics privats, inseparables moltes vegades dels col·leccionistes naturalistes i dels seus gabinets de curiositats, ja tractats en altre apartat.

No hi ha imatges de l’Orto botanico de Bolònia a l’època d’Aldrovandi. Aquesta, de l’obra de Gaetano Monti (1753), és una de las més antigues que es coneixen. OBJ Digital.

Així va ser com, malgrat la seua agitada vida de joventut, una vegada assentat a Bolonya i en la seua respectable posició universitària, Aldrovandi es va convertir en el prototip de naturalista de gabinet. Encara que cap al 1569 va concebre el projecte d’oferir els seus serveis a Felip II per organitzar una expedició científica a les Índies occidentals, la veritat és que els desplaçaments d’Aldrovandi no el van portar mai gaire lluny, ja que es van limitar a algunes excursions de recol·lecció pels voltants de Bolonya i regions pròximes. El seu Museu va ser, doncs, l’espai on va desenvolupar la seua activitat experimental, observacional i descriptiva; i la seua extraordinària col·lecció va ser el motor de la seua obra, a més del fonament de la seua fama entre la comunitat naturalista de tot Europa.

A la seua mort, el 1605, Aldrovandi va cedir el seu Museu, el seu herbari, la seua biblioteca i els seus manuscrits al Senat de Bolonya, de manera que –malgrat diversos avatars– han continuat estant sempre a disposició dels estudiosos. Malgrat això i, atès el volum de la documentació conservada, avui dia, més de quatre-cents anys després de la seua mort, encara no han sigut estudiats íntegrament.

 

 

José Pardo Tomás
IMF-CSIC

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Olmi, Giuseppe. Ulisse Aldrovandi: Scienza e natura nel secondo cinquecento. Bologna: Cooperativa Libraria Universitaria; 1976.

Simili, Rafaella, ed. Il teatro della natura di Ulisse Aldrovandi. Bologna: Compositori Editrice; 2001.

Estudis

Bacchi, Maria Cristina. Ulisse Aldrovandi e i suoi libri. L’Archiginnasio. 2005; 100: 255-366.

Findlen, Paula. The Formation of a Scientific Community: Natural History in Sixteenth-Century Italy. In: Grafton, Anthony; Siraisi, Nancy, eds. Natural Particulars. Nature and the Disciplines in Renaissance Europe. Cambridge: The MIT Press; 1999, p. 369-400.

Kraemer, Fabian. Ulisse Aldrovandi’s Pandechion Epistemonicon and the Use of Paper Technology in Renaissance Natural History. Early Science and Medicine. 2014; 19 (5): 398-423.

Olmi, Giuseppe. Molti amici in varii luoghi’: studio della natura e rapporti epistolari nel secolo XVI. Nuncius. 1991; 6 (1): 3-31.

Olmi, Giuseppe; Trabucco, Oreste. I nuovi mondi da Aldrovandi ai Lincei: viaggi reali e viaggi nello studio. In: Il viaggio. Mito e scienza, catalogo della mostra. Bologna: ; 2007, p. 149-167.

Pugliano, Valentina. Ulisse Aldrovandi’s Color Sensibility: Natural History, Language and the Lay Color Practices of Renaissance Virtuosi. Early Science and Medicine. 2015; 20 (4-6): 358-396.

Sallent del Colombo, Emma. Natural History Illustration between Bologna and Valencia: The Aldrovandi–Pomar Case. Early Science and Medicine. 2016; 21 (2-3): 182-213.

Fonts

Aldrovandi, Ulisse. Natura picta, ed. A. Alessandrini; A. Ceregato. Bologna: Compositori; 2007.

Tossi, Alessandro, ed. Ulisse Aldrovandi e la Toscana. Carteggio e testimonianze documentarie. Firenze: Leo S. Olschki; 1989.

Tugnoli Pàttaro, Sandra, ed. Osservazione di cose straordinarie: Il De observatione foetus in ovis (1564) di Ulisse Aldrovandi, Bologna: Cooperativa Libraria Universitaria; 2000.

Pàgines d'internet i altres recursos

Els manuscrits, cartes, herbari i altres objectes del museu aldrovandià es conserven avui dia a la Biblioteca dell’Archiginnasio (disponible en aquest enllaç), les coleccions científiques de la Universitat, exhibides al Palazzo Poggi (disponible en aquest enllaç)

L’herbari d’Aldrovandi digitalitzat, es pot veure i consultar en aquest enllaç.

Amb motiu del centenari de la mort d’Aldrovandi el 2005, la Universitat de Bolònia va crear una exposició que més tard va transformar en una pàgina web permanent, sota el títol Teatro della natura (disponible en aquest enllaç).

Les seves obres impreses i alguns dels seus manuscrits es poden consultar online en aquest enllaç i en aquesta adreça.