Un gran bosc de mercuri

—Com la comunitat científica brasilera va rastrejar el mercuri al bosc tropical més gran del món.—

La selva amazònica, el bosc tropical més gran del planeta, ocupa una superfície d’uns 5,5 milions de kilòmetres quadrats a l’Amèrica del Sud, amb aproximadament el 60% situat en territori brasiler. Reconeguda per la seua immensa biodiversitat i el seu paper fonamental en la regulació climàtica global, l’Amazònia sempre ha despertat l’interès de viatgers, naturalistes i científics. Des del segle XVIII, va esdevenir un objecte privilegiat d’observació i estudi per part de diverses expedicions científiques i missions d’exploració. A més del seu valor natural, el bosc també va ser concebut com un espai d’imaginació, exotisme i construcció de sabers sobre el món tropical.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, naturalistes europeus com Alexandre Rodrigues Ferreira, Carl Friedrich Philipp von Martius i Alfred Russel Wallace van recórrer l’Amazònia, descrivint-ne els ecosistemes, catalogant-ne espècies i produint coneixement científic alineat amb els interessos colonials, econòmics i il·lustrats de l’època. Els seus diaris de viatge, herbaris i mapes van assentar bases importants per a la botànica, la zoologia i la geografia física. Al segle XX, el bosc va continuar sent objecte d’estudi per part de científics brasilers i estrangers. Va ser destacat el paper d’institucions com l’Institut Nacional de Recerques de l’Amazònia (INPA), fundat el 1952, i l’Institut Evandro Chagas, creat el 1936. Aquestes institucions van desenvolupar estudis sobre la biodiversitat amazònica, els sistemes fluvials, les malalties tropicals i els impactes ambientals de l’ocupació humana.

A partir de les dècades del 1970 i 1980, l’Amazònia va passar a ocupar el centre dels debats ambientals a escala internacional. L’avenç de la desforestació, la construcció de grans projectes d’infraestructures i la intensificació de l’explotació de recursos naturals van alertar la comunitat científica, moviments ambientalistes i organismes multilaterals sobre els riscos de la degradació del bosc i els seus impactes socioambientals. En aquest context, es va consolidar una nova sensibilitat ecològica que articulava ciència, política i ètica ambiental. En el camp de les humanitats, va emergir l’ecocrítica: un enfocament que analitza les representacions de la natura i els problemes ambientals en les produccions culturals. Al Brasil, aquesta perspectiva va passar a dialogar amb la història ambiental, els estudis culturals i l’antropologia, promovent lectures crítiques de les narratives de progrés i civilització basades en la dominació de la natura. En aquest bosc, espai marcat per disputes epistemològiques, polítiques i culturals, més enllà de les amenaces concretes a la seua existència com a bioma, científics formats i organitzats al voltant de l’Institut de Biofísica Carlos Chagas Filho (IBCCF) de la Universitat Federal de Rio de Janeiro (URFJ), van iniciar el 1985 una duradora agenda de recerques.

El 1956, es va crear el Laboratori de Radioisòtops de l’Institut de Biofísica, a la Universitat de Brasil. La coordinació va ser a càrrec del jove químic Eduardo Penna Franca (1927-2007), tècnic de l’Institut Oswaldo Cruz, qui havia rebut formació entre 1953 i 1955 als principals laboratoris estatunidencs sobre l’ús de radioisòtops en biologia. El Laboratori de Radioisòtops responia a una demanda del director de l’Institut de Biofísica, Carlos Chagas Filho (1910-2000), que estava alineat amb la ciència global i amb el Consell Nacional de Recerca, un organisme nacional centrat en aquell moment en qüestions nuclears.

El Laboratori de Radioisòtops va tenir inicialment una funció protocol·lària, tot i que articuladora. El seu primer programa de recerca es va desenvolupar a començaments de la dècada del 1960. Procedia de la preocupació de la comunitat científica —i d’agències com el Comitè Científic de les Nacions Unides sobre els Efectes de les Radiacions Atòmiques (UNSCEAR)— sobre les conseqüències dels assajos nuclears iniciats als anys cinquanta. En col·laboració amb físics de la Pontifícia Universitat Catòlica de Rio de Janeiro, els pares Francisco Roser i Thomas Cullen, i el científic de la Universitat de Nova York Merril Eisenbud, es va desenvolupar un gran projecte entre 1961 i 1975 en regions brasileres amb alta radioactivitat natural.

Wolfgang Christian Pfeiffer (1942–2017). IBCCF/UFRJ.

Amb l’experiència adquirida en aquest projecte, el laboratori va participar activament entre 1974 i 1979 en el procés de donar la llicència ambiental de la primera planta nuclear a Angra dos Reis (RJ). Posteriorment va iniciar estudis pioners sobre contaminació aquàtica per metalls pesants. Els científics Wolfgang Christian Pfeiffer i Luiz Drude de Lacerda van desenvolupar un paper fonamental en aquest procés en adaptar mètodes d’estudi de la radiació per a l’anàlisi de metalls pesants. Així, el centre, que va mantenir el nom de Laboratori de Radioisòtops, va guanyar un nou impuls en mapar llocs de contaminació en quasi tots els cossos d’aigua de Rio de Janeiro. Va començar d’aquesta manera una prolífica sèrie de publicacions sobre la toxicologia ambiental d’aquestes regions.

Gràcies a aquestes publicacions, investigadores de la Universitat Federal de Rondônia (UNIR), de nova creació, en plena regió amazònica, van contactar els científics de l’Institut de Biofísica de Carlos Chagas i els van convidar a estudiar la situació crítica del mercuri i la mineria d’or al riu Madeira. En aquest riu, que va esdevenir una de les regions més estudiades pel laboratori, la mineria va començar el 1978 i es va concentrar principalment a la zona alta de la seua conca (Alt Madeira), una zona amb nombroses cascades que es trobava principalment a l’estat de Rondônia, fins a la frontera amb Bolívia. L’explotació aurífera a la regió reprenia una llarga tradició en què el mercuri va ser un entrada central per a l’amalgamació de l’or, connectant l’Amazònia amb circuits històrics més amplis de contaminació. Aquest ús intensiu del mercuri no només responia a necessitats tècniques de separació del mineral, sinó que també prolongava una dependència que havia marcat la mineria des del període colonial. Així, la reactivació d’aquestes pràctiques al Madeira evidenciava com vells mètodes extractius seguien modelant economies i paisatges amazònics al segle XX.

La pujada del preu de l’or al mercat internacional a finals dels anys setanta va intensificar l’interès per l’explotació d’aquesta zona, la qual cosa va resultar en el sorgiment per tota l’Amazònia de garimpos artesanals, és a dir, petites explotacions informals de buscadors d’or. El preuat metall es trobava en forma al·luvial, o sigui, en petites partícules disperses entre sòls i sediments. El procediment d’obtenció requeria amalgamar aquestes partícules amb mercuri metàl·lic per a posteriorment sotmetre-la a escalfament i volatilitzar-ne el mercuri, que se desprenia cap a l’atmosfera.

Mineria il·legal a Parauapebas, Pará. Foto: Policia Federal, Organização do Tratado de Cooperação Amazônica (OTCA).

Les estimacions optimistes de Pfeiffer i Lacerda indicaven que, per cada quilogram d’or, s’alliberaven 1,4 quilograms de mercuri a l’ambient. És important tenir en compte que el mercuri es bioconcentra en la cadena alimentària, de manera que s’acumula en nivells tròfics superiors fins arribar a l’ésser humà. El mercuri metàl·lic es transformava als sistemes aquàtics en metilmercuri (CH₃Hg), una substància soluble i, almenys, cent vegades més tòxica. Té efectes especialment greus en el desenvolupament neurològic de fetus i infants petits —reducció de la capacitat cognitiva, deteriorament del llenguatge, l’atenció i la memòria—, a més de causar problemes cardiovasculars i alteracions immunitàries en exposicions cròniques en adults. Estudis recents han demostrat dèficits neuroconductuals, efectes citogenètics, alteracions immunològiques i cardiovasculars en adults i infants de la regió. Regions com Tapajós i Madeira presenten variacions estacionals i nivells creixents de contaminació en els darrers 40 anys, evidenciant que es tracta d’un problema històric, creixent i multifactorial.

El 1988, Pfeiffer i Lacerda van publicar el primer article sobre contaminació per mercuri a l’Amazònia. Van revelar, entre altres coses, que el 55% del mercuri usat als garimpos era alliberat a l’atmosfera, mentre que el restant romania als rius. Aquesta recerca alertava així sobre els riscos per a la cadena alimentària i la salut humana, col·locant l’Amazònia al centre del debat global sobre la biogeoquímica del mercuri. L’estudi assenyalava que les escasses dades disponibles sobre la regió amazònica podien ser decisius per a comprendre el cicle global del mercuri, mostrant també com les llacunes de coneixement podien formar part d’una producció activa d’ignorància.

Mineria il·legal a Tierra Indígena Munduruku, Pará. Foto: Marizilda Cruppe/Amazônia Real/Watch, Organização do Tratado de Cooperação Amazônica (OTCA).

Durant els anys següents, el grup va ampliar les recerques. El 1989 van publicar un estudi amb concentracions alarmants de mercuri en aigües, sediments i peixos en zones mineres de Rondônia. Aquesta línia de recerca va ser enfortida amb l’ingrés de Jean Remy Davée Guimarães, un biòleg especialitzat en radioisòtops que va realitzar un doctorat el 1992 centrat en la metilació i la volatilització del mercuri en ambients tropicals mitjançant l’ús de tècniques radioquímiques innovadores. Guimarães va demostrar que, al contrari del que es pensava, la conversió del mercuri metàl·lic en metilmercuri no tenia lloc principalment als sediments, sinó al si de comunitats bacterianes adherides a les arrels de plantes aquàtiques, uns conglomerats coneguts com a perífiton.

La dècada del 1990 va estar marcada per aliances que van ampliar l’abast de la recerca. Una de les més controvertides va involucrar el banc Goldmine, principal comprador d’or d’aquestes mines. A través de la Fundación Ecologica Goldmine, de nova creació, es va llançar el projecte “Aigua Neta”, que buscava reduir les emissions de mercuri mitjançant la distribució de retortes que suposadament podrien recuperar el metall durant la crema de l’amalgama. També van dissenyar accions formatives amb els sindicats de miners. A pesar del discurs ambiental, el projecte no es va implementar de forma consistent, la qual cosa l’identifica com un cas de greenwashing, és a dir, una estratègia per a millorar la imatge de l’empresa, directament implicada en la cadena de l’or contaminat. Encara que va finançar part de la recerca i va donar visibilitat al problema, el projecte va fracassar en el seu objectiu d’eliminar l’ús indiscriminat del mercuri.

Mineria il·legal a la vall del Jaraví, Amazones. Foto: Ibama, Organização do Tratado de Cooperação Amazônica (OTCA).

Durant els anys noranta, el grup va establir col·laboracions amb institucions internacionals, entre elles el projecte Chemical Time Bombs, coordinat per Lacerda amb l’investigador holandès Wim Salomons. Els seus informes van mostrar que, a diferència dels ecosistemes temperats, als tròpics el mercuri circulava sobretot per la biomassa, cosa que va portar a substituir la imatge de “dipòsit definitiu” per la d’una “esponja”, subratllant la redistribució del contaminant al bosc. Cap a finals de la dècada, nous estudis —com el projecte CARUSO, en associació amb la Universitat de Quebec— van qüestionar la idea que la mineria fos la principal font de mercuri, en revelar alts nivells de contaminació també en àrees sense activitat minera, la qual cosa apuntava a fonts naturals, transport atmosfèric i processos de remobilització.

El grup de l’IBCCF, al llarg de quinze anys, va exercir un paper definitiu en la construcció d’una ecologia d’ecosistemes tropicals al Brasil. Els seus estudis van combinar anàlisis tècniques, disputes interpretatives, col·laboracions internacionals i negociacions amb el sector privat. La trajectòria d’aquests científics mostra com l’Amazònia va desafiar paradigmes, permetent pensar la contaminació per mercuri com un problema global, les causes i efectes del qual creuen fronteres entre natura i societat, ciència i política, allò local i allò planetari.

Jorge Tibilletti de Lara
Departamento de Investigación en Historia de la Ciencia y de la Salud (DEPES)
Casa de Oswaldo Cruz – Fundación Oswaldo Cruz (COC/Fiocruz)

* Traducció: Judit Gil-Farrero

Com citar aquest article:
Tibilletti de Lara, Jorge. Un gran bosc de mercuri. Sabers en acció, 06-08-2025. https://sabersenaccio.iec.cat/un-gran-bosc-de-mercuri/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.