Vitalisme i Natura

—Gaspar Melchor de Jovellanos i el vitalisme a l’Espanya il·lustrada: una visió poètica i reformista de la natura.—

Carlos de Haes, Montañas de Asturias (1872). Oli sobre llenç. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Els complexos canvis ideològics en les ciències que van transformar la consideració de la força vital de la natura durant el segle XVIII van tenir un impacte significatiu a les esferes literàries i intel·lectuals d’Espanya. Al llarg d’aquest període, es va posar de manifest fins a quin punt els tradicionalistes i els apologistes religiosos de tot tipus es van resistir a l’expansió de la ciència vitalista. Pioners de la ciència vitalista com Ignacio María Ruiz de Luzuriaga (1763-1822) van ser condemnats per haver desenvolupat enfocaments innovadors per dilucidar el dinamisme del cos. Aquests plantejaments no només redefinien l’ordre vital de la natura i el lloc de l’individu en ell, sinó que també subvertien la metafísica teològica del cos/ànima i el dogmatisme intel·lectual en general.

Per al magistrat, diplomàtic, assagista, poeta, reformista i il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), la ciència vitalista va ser una font d’inspiració per considerar com la natura obria noves possibilitats per explorar els misteris de la vida. Tal com ell ho entenia, el vincle vital del cos amb la natura es feia patent quan es prestava a una interpretació organicista de l’univers i oferia indicis de la immensitat de l’Absolut, o de l’esdevenir infinit, actiu i viu. En analitzar la poesia, els quaderns de viatge, els diaris i les oracions de Jovellanos, resulta evident que no només estava familiaritzat amb la ciència vitalista, sinó que es va apropiar de les creences vitalistes per prefigurar el que Robert J. Richards ha anomenat la “concepció romàntica de la vida”.

Sens dubte, Jovellanos va desenvolupar la tradició il·lustrada de l’escriptura de viatges. A les seves Cartas del viaje de Asturias (cartas a Ponz) de 1872, és conscient que la seva tasca de textualitzar el paisatge per als responsables polítics de Madrid. Tanmateix, queda clar que com més interactua amb les remotes i verdes regions d’Astúries, més exhibeix una simpatia per la natura que es resisteix a la lògica instrumentalitzadora del que ell va denominar “l’observació analítica”. Així, les seves impressions manifesten una major consideració subjectiva de la natura, ja que els judicis estètics i els sentiments íntims acoloreixen progressivament les seves observacions. Aquestes impressions tenen l’efecte de desplaçar la veu objectiva per la de l’excursionista i de l’entusiasta per la natura, o el que ell mateix descriu com “[un] curiós contemplador de la natura”. Un d’aquests casos es produeix durant el seu viatge de Lleó a Ovideo, quan s’endinsa en una frondosa vall i queda astorat per la seva pròdiga vida. L’experiència esglaiadora transcendeix qualsevol classificació i la raó és impotent per transmetre el poderós sentiment que li provoca aquesta visió de la natura:

Es inexplicable cuán grata sensación causa su amenidad en el ánimo de los que le ven viniendo desde los áridos campos de Castilla. Un estrecho y fresco valle que el río Bernesga atraviesa y fertiliza corriendo de Norte a Sur … y sobre todo cierta frescura y fragancia, que de todos estos objetos participa el ambiente, hieran de tal manera los sentidos del caminante, que excitan en su alma agradables sensaciones, y la llenan sin arbitrio de paz y de alegría. 

Carlos de Haes, Lagunas (Piedra) (ca. 1872). Oli sobre llenç enganxat a llenç. Museo del Prado.

Aquesta part del viatge sol·licita al poeta en Jovellanos. A l’“Epístola a Bátilo”, ofereix una imatge de l’exuberant natura de la vall del Bernesga. Les convencions poètiques neoclàssiques de l’idil·li, basades en la tradició del locus amoenus arcàdic, estructuren els primers versos de l’epístola. Els versos inicials pinten una imatge de l’entorn concret de la vall del Bernesga, i la veu poètica emana del seu entorn i apel·la directament als sentits:

Verdes campos, florida y ancha vega,
donde Bernesga próvido reparte
su onda cristalina; alegres prados,
antiguos y altos chopos, que su orilla
bordáis en torno, ¡ah, cuánto gozo, cuánto
a vuestra vista siente el alma mía! 
¡Cuán alegres mis ojos se derraman
sobre tanta hermosura!

Gravat, Jovellanos (1798). Biblioteca Digital Memoria de Madrid.

L’espai esmentat mitjançant el trop del locus amoenus (“lloc idíl·lic”) dins de la poètica neoclàssica es restringeix en gran manera a l’entorn immediat i present que envolta el parlant. A l’Epístola a Bátilo, tanmateix, l’espai idíl·lic retratat al principi es torna inestable tal com la imaginació del parlant sobrepassa els seus límits espacials per percebre una dimensió molt més elevada i abstracta: l’univers animat. L’hospitalari riu Bernesga i el seu entorn immediat apareixen ara com a pretext per contemplar el disseny de la natura i les forces de la vida que hi sorgeixen:

Es más noble su esfera: el universo
es un código; estúdiale, sé sabio. 
Entra primero en ti, contempla, indaga
la esencia de tu ser y alto destino. 
Conócete a ti mismo, y de otros entes
sube al origen. Busca y examina
el orden general, admira el todo,
y al Señor en sus obras reverencia. 

Estos cielos, cual bóveda tendidos
sobre el humilde globo, esa perenne
fuente de luz, que alumbra y vivifica
toda la creación…

Els Diarios de Jovellanos, que abasten el període comprès entre agost de 1790 i gener de 1801, ofereixen valuosos esbossos de la seva contínua apreciació de la vitalitat de la natura. Als Diarios es destaca no només el concepte de misteri de la natura que tant atreia els romàntics, sinó també la idea que no pot haver-hi respostes segures (o purament científiques) a les preguntes sobre les forces immanents de la vida que vinculen l’ésser subjectiu amb el regne natural. Per tant, no té dubtes a l’hora de reconèixer “la flaca raó de l’home”. La visió de Jovellanos als Diarios sobre la relació entre el jo i la natura és més dialogant i integral del que sembla a primera vista. En altres paraules, la natura és esquiva, enigmàtica, present i viva precisament en aquells espais conceptuals que aparentment transmeten el seu caràcter llegible, científic i passiu. El cas és que l’estudi de la natura es va desplegar per a Jovellanos al llarg d’un gradient que va des del finit a l’infinit, del cognoscible a l’incognoscible, del particular a l’universal i de l’analític al subjectiu. La natura podia ser captada a través de les mesures de les “ciències útils”, però aquestes mateixes mesures científiques, tal com avançaven en els seus objectes de recerca i intentaven determinar majors unitats vitals, apuntaven cap a l’insondable Absolut. Reconeix, a la seva Oración pronunciada en el Instituto Asturiano, sobre el estudio de las ciències naturales de 1799, que aquest estudi sintètic més ampli, concebut en la seva major amplitud i totalitat, pot considerar-se com una nova ciència de la força vital de la natura; una nova ciència, a més, capaç de guiar la humanitat cap a un coneixement més perfecte de si mateixa.

Portada, Diarios (memorias íntimas) (1915) de Jovellanos. Biblioteca Virtual del Principado de Asturias.

Jovellanos obre l’Oración invocant els antics que van contemplar per primera vegada la natura com una extensió de l’univers. A continuació, admira diverses figures científiques, com Francis Bacon i Joseph Priestly. Tanmateix, reserva els elogis més grans per a l’“immortal [Comte de] Buffon”, i queda clar a l’Oración que coneixia bé la Historia Natural de Buffon. Aquesta obra enciclopèdica va estimular l’avanç de la teoria vitalista a les ciències de la vida. La visió orgànica del món que Jovellanos examina al llarg de l’Oración està impregnada dels conceptes vitalistes dels que es fa ressò l’obra de Buffon i aspira a traçar una nova ciència de la força vital de la natura. El seu llenguatge està plegat a més d’al·lusions a la terminologia vitalista que s’havia infiltrat a les ciències de la vida a finals del segle XVIII gràcies en gran manera a Buffon. Mentre que Jovellanos emplea termes com “escala de la natura” i “immensa cadena dels éssers” que evoquen la composició jerarquitzada i estàtica de la natura associada a la gran cadena de l’ésser, amplia igualment el significat de termes com “gran sistema”, “vitalitat”, “animació” i “moviment” per transmetre l’esdevenir vital de la natura. És evident que la seva admiració per Buffon a l’Oración és més que casual, sobretot a la llum de les seves referències a altres naturalistes de renom, com Jacob Theodor Klein, Bernard Germain de Lacépède, Ferchault de Réaumur i Carl Linnaeus.

Jovellanos passa a continuació a considerar els moviments del sistema solar i les infinites galàxies que omplen els cels. Una ubiqua “natura activa”, proposa, impulsa l’univers: és una força vital generada en la incessant activitat de reproducció i conservació que vincula tot organisme viu:

¿No veis esa dilatada región que se extiende entre los cielos y la tierra? A vuestros ojos se presenta vacía; pero ¡cuál será vuestro asombro cuando os convenzáis de que está henchida y penetrada de aquella naturaleza activa, benéfica, y a la que se da el nombre de elemental, porque parece ocupada perennemente en la sucesiva reproducción de los entes y en la conservación del todo! 

Làmina CXXVII: El Jaguar. Georges Louis Leclerc “Comte de Buffon”. Historia Natural General y Particular … traducida por Joseph Clavijo y Faxardo. Madrid, a la impremta de la vídua d’Ibarra, 1792, p. 233. Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico.

El terme “natura activa” en aquest context de les ciències naturals i de la vida evoca el principi vitalista actiu que no només Buffon, sinó també John Needham i Jean-Baptiste Lamarck van teoritzar dirigint la força vital de la natura. Dins d’aquesta natura activa, el sol per a Jovellanos “vivifica tot allò que existeix”, i els seus rajos penetren en tot organisme i li proporcionen una escalfor vivificant. Quan reflexiona sobre “l’actiu i oficiós regne animal”, planteja la qüestió de la vida humana específicament. Amb la microscòpia i l’embriologia en ment, sosté que la vida engendra vida, atès que el propi cos humà és un sistema extraordinàriament complex i meravellós sostingut per la seva força vital inherent. Cada part del cos, i cada cèl·lula minúscula, conté al seu interior el seu propi cosmos de relacions vitals:

La vida misma es alimento de la vida, y los vivientes de otros vivientes. Nosotros mismos, nuestra carne, nuestra sangre, nuestros huesos encierran dentro de sí numerosas familias de otros vivientes, que acaso encerrarán también en sí y darán morada y alimento a otros y otras vivientes. 

Carlos de Haes, Delfinado (ca. 1864). Oli sobre paper enganxat en cartró. Museo del Prado.

La construcció del cos, així doncs, no només reflecteix, sinó que participa íntimament de la força vital de la natura. Jovellanos exclama: “[¡]cuán portentosa es su fuerza!”. En considerar la natura com un “imperi de l’existència” unificat, com l’anomena Jovellanos, l’individu estaria ben equipat per contemplar un món dinàmic format i sostingut per una força vital unificadora. També a l’Oración utilitza el terme “èxtasi” en tot el seu poder transcendent per indicar el sentiment apassionat que es desperta en l’individu que és capaç de connectar amb la natura i percebre, encara que sigui fugaçment, l’abast d’aquesta força. Hi ha també un significat moral i socio-epistemològic en la captació de la connectivitat de la natura. Com suggereix Jovellanos, una reavaluació de la força vital unificadora de la natura ofereix una perspectiva privilegiada dels complexos processos de l’entorn concret de l’individu, de les relacions interpersonals, dels vincles amb les comunitats socials i, en última instància, de l’ideal del jo subjectiu que s’infereix a través de l’Absolut. En contacte amb la natura, així doncs, l’individu podia treballar cap a models ulteriors i millorats de la societat i adquirir un coneixement cada cop més ampli i extracientífic dels llaços que unien el particular i l’universal. Gràcies a Jovellanos, podem apreciar fins a quin punt una epistemologia vitalista a Espanya no només va exercir un paper en l’expressió d’una subjectivitat expansiva respecte a la natura, sinó que també va desafiar l’autoritat de la raó il·lustrada en revelar com les meravelles inefables de l’univers animat oferien un nou tipus de comprensió sobre la vida.

Nicolás Fernández-Medina
Pennsylvania State University

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.