—Definició, característiques i exemples de la denominada «Big Science».—
Els estudis històrics sobre ciència, medicina i tecnologia mostren la manera en què l’activitat científica i tecnològica s’ha anat transformant al llarg del temps. Per exemple, a partir de la segona meitat del segle XIX, la investigació científica va deixar de ser l’ocupació d’un grup d’erudits reduït per a convertir-se definitivament en una pràctica professional, tal com s’ha vist en un altre apartat. D’aquesta manera, el segle XX va experimentar un augment espectacular en el nombre de professionals de la ciència i de la tecnologia, que va ser acompanyat d’un increment formidable en la producció científica. La ciència i la tecnologia van créixer amb passes de gegant, i es van fer cada vegada més grans, igual que els instruments emprats per a aprofundir en la comprensió del funcionament de la naturalesa. Fins i tot el concepte mateix d’instrument científic va haver de redefinir-se. Allunyat d’aquells «teoremes fets llautó» que fins al segle XIX havien sigut els principals protagonistes de la pràctica científica, les noves eines emprades per a indagar sobre el comportament de la naturalesa es van transformar en complexos sistemes tecnològics que requerien instal·lacions i infraestructures noves, així com uns majors recursos econòmics i de personal. Tot un símbol d’una nova època.
Organigrama del Projecte Manhattan. Wikimedia.
L’activitat científica es va convertir o en un treball especialitzat i jerarquitzat, sotmès a una cada vegada major burocràcia. Es va instal·lar, en l’àmbit de la investigació cientificotecnològica, un model de generació del coneixement basat en els models de producció característics del món industrial. i finançat, principalment, pels estats. Va ser així como al llarg del segle XX van poder desenvolupar-se i consolidar-se en l’àmbit de la investigació tota una sèrie de projectes interdisciplinaris, de gran complexitat i grans dimensions, en els quals es feia necessària la col·laboració de nombrosos científics i tècnics de diferent formació i procedència. Bona mostra d’això són alguns dels més coneguts esforços en l’àmbit de la investigació científica i tecnològica de l’última centúria, des del Projecte Manhattan fins al col·lisionador d’hadrons (LHC) de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN), passant pel telescopi espacial Hubble o el Projecte Genoma Humà. Entre els resultats més recents i destacats d’aquesta mena de col·laboració es troben les observacions del bosó de Higgs, la partícula elemental que faltava per a poder completar el model estàndard i que explica el mecanisme pel qual s’origina la massa de les partícules. El bosó de Higgs va ser detectat per primera vegada en 2012, després de més de vint anys d’esforços per la comunitat científica, en dos grans experiments realitzats en el LHC. L’èxit d’aquestes experiències va ser possible gràcies a la construcció i operació d’aparells d’una complexitat i un rendiment sense precedents en l’àmbit de la física d’altes energies i els resultats van ser publicats en sengles estudis de referència, cadascun signat per uns tres mil autors.
Túnel del LHC (CERN). Wikimedia.
Des d’un punt de vista històric, va ser el desenvolupament del programa espacial estatunidenc per l’Administració Nacional de l’Aeronàutica i de l’Espai (NASA) el que va consolidar en la dècada de 1960 el terme Big Science com una categoria amb la qual referir-se a aquells projectes que requerien una organització a gran escala, un pressupost elevat i complexos instruments o aparells tecnològics per a poder dur-se a terme. Sense oblidar altres aspectes crucials per al seu desenvolupament, com el paper dels mitjans de comunicació i dels interessos militars. Certament, la premsa, la ràdio i la televisió van ser (i són) fonamentals per a fomentar el suport públic i polític a aquests projectes. Bona mostra d’això és la pràctica que sembla haver-se instal·lat a l’hora de comunicar els assoliments i troballes d’aquests projectes de grans dimensions, a través de multitudinàries rodes de premsa, una cosa poc habitual en la investigació científica a una altra escala. D’altra banda, la seguretat nacional ha sigut part del discurs que ha sustentat la investigació, el desenvolupament i la innovació, i s’ha utilitzat fins i tot per a justificar projectes que no tenien aplicacions militars directes. Per tot això, els principals trets de la megaciència solen resumir-se en les denominades cinc emes (pel seu nom en anglès): money (diners), manpower (mà d’obra), machines (màquines), media (mitjans de comunicació) i military (exèrcit). Uns aspectes que no necessàriament han d’estar presents per igual en tots els projectes que podem identificar com a Big Science, però que han jugat un paper important en multitud d’aquests.
Sala de Control de Vol de l’Agència Espacial Federal Russa a Korolev (Rússia). Wikimedia.
La percepció que l’activitat científica havia canviat de manera significativa amb la posada en marxa i consolidació d’aquesta mena de projectes, almenys en determinats camps, va portar diferents autors a plantejar la idea que la megaciència havia sigut la pràctica experimental científica predominant del segle XX, amb una sèrie de característiques pròpies que la diferencien de la manera que s’havia cultivat la ciència amb anterioritat, entre les quals també s’incloïa, per exemple, la dificultat de distingir entre la investigació bàsica de l’aplicada, tal com posen de manifest diversos estudis històrics sobre el desenvolupament de la física després de la Segona Guerra Mundial.
No obstant això, no es pot obviar algunes de les controvèrsies que s’han derivat de l’ús de l’expressió Big Science com una categoria historiogràfica. En primer lloc, el terme sembla definir-se, per oposició, al que es podria denominar una ciència menor, és a dir, una ciència de petita dimensió que, encara que aparentment necessita menys recursos i infraestructures, no hi ha dubte que ha contribuït i contribueix de manera notable al desenvolupament cientificotecnològic. Estretament relacionada amb aquesta visió està la percepció que l’èxit d’aquests grans projectes facilita als buròcrates la imposició de línies d’investigació prioritàries sense necessitat d’atendre l’intercanvi d’idees de la comunitat científica.
Radiotelescopis del Mullard Radio Observatory a Haslingfield, Cambridge. Unsplash.
D’altra banda, malgrat que l’etiqueta Big Science sol utilitzar-se per a fer referència a aquells projectes que comporten una gran mobilització de recursos humans i econòmics, desenvolupats a partir de la Segona Guerra Mundial, la veritat és que diverses civilitzacions van escometre amb anterioritat projectes científics a gran escala, tal com posen de manifest el Museu d’Alexandria (al segle III ANE) o la Casa de la Saviesa de Bagdad (en el segle IX). Entre totes les disciplines científiques, potser l’astronomia haja sigut una de les més proclius a desenvolupar grans projectes col·laboratius, finançats pels poders polítics, tal com posen de manifest la creació en el segle XV de l’Observatori d’Ulugh Beg (1394–1449) a Samarcanda i l’establiment en el segle XVI a l’illa de Hven d’Uraniborg, el lloc on Tycho Brahe (1546–1601) va desenvolupar gran part de les seues investigacions. Altres iniciatives, com la catalogació i el cartografiat que en el segle XIX es va tractar de realitzar de les posicions de milions d’estreles en l’Astrographic Catalogue i la Carte du Ciel, posen també de relleu la magnitud i ambició d’alguns projectes cooperatius a gran escala en relació amb aquesta disciplina. Tot això sense oblidar les qüestions i problemes ètics que es deriven d’aquest tipus d’iniciatives. I és que, en projectes tan amplis i amb tants participants, qui és el responsable últim de l’èxit o fracàs d’un projecte i/o de les seues conseqüències? Quina responsabilitat tenen els científics i enginyers que, simplement, efectuen el seu treball en la cadena de producció del coneixement científic?
Vista d’Uraniborg inclosa a Atlas Maior (1665). Wikimedia.
En qualsevol cas, l’estudi d’allò que denominem Big Science continua sent rellevant des d’un punt de vista tant històric com sociològic, mentre permet aprofundir en aspectes com el paper que exerceixen els interessos comercials en el desenvolupament de l’activitat científica i tecnològica, la necessitat d’una autonomia intel·lectual que permeta a la comunitat científica triar els diferents àmbits sobre els quals investigar o les responsabilitats ètiques i socials dels qui es dediquen a la ciència i la tecnologia.
Pedro Ruiz-Castell
IILP-UV
Com citar aquest article:
Ruiz-Castell, Pedro. La megaciència. Sabers en acció, 17-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/la-megaciencia-cat/.
Per a saber-ne més
Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.
Lectures recomanades
Agar, Jon. Science in the Twentieth Century and Beyond. Cambridge: Polity Press; 2012.
Galison, Peter; Hevly, Bruce, eds. Big Science: The Growth of Large-Scale Research. Stanford: Stanford University Press; 1992.
Krige, John; Pestre, Dominique, eds. Companion to Science in the Twentieth Century. New York: Routledge; 2003.
de Solla Price, Derek J. Little Science, Big Science – and Beyond. New York: Columbia University Press; 1986.
Weinberg, Alvin M. Reflections on Big Science. Cambridge (Mass.): MIT Press; 1967.
Estudis
Capshew, James H.; Rader, Karen A. Big Science: Price to the Present. Osiris. 1992; 7: 2-25.
Galison, Peter. How Experiments End. Chicago: University of Chicago Press; 1987.
Hallonsten, Olof. Big Science Transformed: Science, Politics and Organization in Europe and the United States. Palgrave Macmillan; 2016.
Hermann, Armin; Krige, John; Mersits, Ulrike; Pestre, Dominique. History of CERN, Volume I: Launching the European Organization for Nuclear Research. Amsterdam: North Holland; 1987.
Hoddeson, Lillian; Kolb, Adrienne W.; Westfall, Catherine. Fermilab: Physics, The Frontier and Megascience. Chicago: Chicago University Press; 2008.
Kevles, Daniel J. The Physicists: The History of a Scientific Community in Modern America. New York: Knopf; 1978.
Kevles, Daniel J. Big Science and Big Politics in the United States: Reflections on the Death of the SS and the Life of the Human Genome Project. Historical Studies of the Physical and Biological Sciences. 1997; 27: 269-297.
Seidel, Robert W. A Home for Big Science: The Atomic Energy Commission’s Laboratory System. Historical Studies in the Physical and Biological Sciences. 1986; 16: 135-175.
Smith, Robert W.; Tatarewicz, Joseph N. Counting on Invention: Devices and Black Boxes in Very Big Science. Osiris. 1994; 9: 101-123.
Weinberg, Alvin M. Reflections on Big Science. Cambridge: MIT Press; 1967.
Westfall, Catherine. Rethinking Big Science: Modest, Mezzo, Grand Science and the Development of the Bevalac, 1971–1993. Isis. 2003; 94: 30-56.
Altres fonts
ATLAS Collaboration. Aad, G.; Abajyan, T.; Abbott, B. et al. Observation of a new particle in the search for the Standard Model Higgs boson with the ATLAS detector at the LHC. Physics Letters B. 2012; 716 (1): 1-29. Disponible en aquest enllaç.
CMS Collaboration. Chatrchyan, S.; Khachatryan, V.; Sirunyan, A. M. et al. Observation of a new boson at a mass of 125 GeV with the CMS experiment at the LHC. Physics Letters B. 2012; 716 (1): 30-61. Disponible en aquest enllaç.
International Human Genome Sequencing Consortium. Lander, E.; Linton, L.; Birren, B. et al. Initial sequencing and analysis of the human genome. Nature. 2001; 409: 860–921. Disponible en aquest enllaç.
