Ciència, llar i treball col·lectiu

—L’espai domèstic com a territori per a pensar les contribucions de les dones i les qüestions de gènere.—

Les llars són espais de coneixement. En elles han estat preparats i es preparen aliments i medicines, també s’han narrat, après, practicat i registrat receptes, s’han disseccionat i preservat animals i plantes i s’han creat i perfeccionat utensilis, ferramentes i instruments científics. No obstant això, els espais domèstics han estat conceptualitzats i entesos en la cultura patriarcal solament com a llocs per a les cures i els afectes, tasques considerades inferiors, assignades a les dones i subordinades a les masculines.

Al llarg dels segles, la producció d’alguns béns, sabers i cures va sortir de les llars i va afavorir la consolidació d’aquest espai extern, reservat als homes, com a espai únic de coneixement. A les universitats es van sumar en els segles XVI i XVII jardins botànics, teatres anatòmics, gabinets d’història natural i societats científiques. El segle XVIII va afegir els laboratoris institucionals i, en el següent, es van consolidar espais acadèmics generadors d’autoritat i coneixement com a reservoris únics d’activitats i experiències científiques que la historiografia ha mostrat com a masculines, és a dir, exercides o dirigides per homes en les jerarquies de l’epistemologia del seu temps. Al mateix temps, la barrera aixecada entre l’interior i l’exterior de l’espai domèstic va reforçar l’ordre jeràrquic de les activitats i els sabers que allí s’allotjaven. Les activitats domèstiques rares vegades es consideren “científiques” i gairebé mai s’engloben en la mateixa categoria que les produïdes fora, especialment si les realitzen les dones.

Beatrice Durham Bateson, la seva germana Florence Margaret Durham i William Bateson al 3er Congrés Internacional de Genètica celebrat a la Royal Horticultural Society de Londres el 1906. Wikipedia.

Els estudis feministes han revelat les llars també com a llocs d’aprenentatge, de curació i d’experimentació, així com de lluita política. A més a més, han mostrat el caràcter artificiós de la frontera entre el treball domèstic i les cures del treball artesà, intel·lectual i d’experiència científica. Quan es té en compte l’espai familiar com a generador de sabers, es fa visible la diversitat de llocs on es produeix i es posa en valor la producció col·lectiva fora de les institucions científiques, una producció generalment ignorada per la modernitat i oculta rere els seus temples de saber i autoritat. El valor d’aquesta producció està testificada en llibres de receptes, intercanvis epistolars entre dones i relats dels que van presenciar a les seves cases activitats científiques i artesanes. Les fronteres que diferencien les persones anomenades “professionals”, gairebé sempre homes, de les considerades “ajudants”, gairebé sempre dones, amb formació o no, nenes i nens, també es dilueixen i mostren l’heterogeneïtat de coneixements i destreses d’aquesta col·lectivitat, així com l’autoritat masculina que ha pretès sotmetre-la. L’autoria i l’autoritat de les dones no ha transcendit en la historiografia, en part per considerar-se masculines totes dues qualitats. El debat feminista que s’ha ocupat de les ciències i el gènere ha discutit sobre el significat que les pròpies dones atribueixen a la seva autoritat i poder dins i fora de les llars.

Com ha succeït amb les ciències, els sabers, els experiments i els instruments, els grups familiars han canviat amb l’accés a les institucions educatives, a la cultura i al patrimoni. De la cuina al laboratori, al llarg dels temps, la llar va estendre les seves seus i va repartir tasques que inclouen les ciències, les tecnologies i la salut, repartiment especialment visible en el cas de les parelles científiques. En aquest trajecte les dones han estat successivament naturalitzades i desnaturalitzades, els seus drets regulats i desregulats, els seus treballs, mantinguts uns i canviats uns altres, sempre romanent en els marges del reconeixement historiogràfic. En un exercici de recuperació, l’afirmació de la diferència entre els treballs exercits per les dones i els homes dins i fora de les llars ha anat en paral·lel a la reivindicació de la igualtat per a exercir-los.

Margarita Salas i Eladio Viñuela, al laboratori d’ambdós al Centro de Investigaciones Biológicas del CSIC, a Madrid, cap a finals de la dècada de 1960. CSIC.

En aquest trajecte, l’experiència experimental es va convertir en l’extensió de l’ordre patriarcal. Moltes dones, astrònomes, botàniques, entomòlogues i criadores d’animals i plantes, han fet treballs no reconeguts, en les seves llars o en espais aliens, amb les dones de la seva família i dels seus cercles socials, amb els seus marits i la seva prole o en solitari, ocultes rere familiars, supervisors i altres homes que sí que van rebre reconeixement. Les jerarquies de poder es reflecteixen en l’estructura visible dels grups de recerca formats gairebé sempre per un director, i primer autor dels resultats de les investigacions, deixebles (majoritàriament homes) i auxiliars (moltes dones que, sovint, treballaren sense salari sota una doble ocultació dins dels registres salarials i de l’activitat exercida). El grup familiar es replica en els espais acadèmics i aquesta estructura es reforça en les llars. La presència de les dones en institucions i en llars va generar el que Marsha Richmond i Don Opitz han denominat “domesticació”, entesa aquesta expressió en la seva doble accepció d’organització familiar i domatge dels experiments.

Les llars es constitueixen d’aquesta forma en reservoris del patrimoni familiar i, alhora, en fonts per a l’estudi de les dones i del gènere en la història de sabers i pràctiques científiques i mèdiques. Aquests espais contenen objectes quotidians i domèstics i productes resultants de les activitats de qui els van habitar: instruments científics, cartes, fotografies professionals i distincions, quan es tractava de científics. Els materials que van elaborar elles -quaderns de laboratori i de camp, col·leccions entomològiques, herbaris i instruments científics- rares vegades s’arxiven en repositoris institucionals. Conservats en les seves llars i en els de la seva descendència, dins de geografies i temporalitats familiars, aquests materials són eines que permeten localitzar les dones i les seves activitats i fer visibles les seves pràctiques, dins i fora d’elles. Aquestes fonts i les seves localitzacions suggereixen l’afectiu com a agent de coneixement i evoquen els espais de producció del saber com a espais híbrids.

Al llarg dels segles, moltes dones van desenvolupar les seves carreres científiques al costat de col·legues de professió amb els quals algunes es van casar. Aquesta estratègia, que feia compatibles els seus interessos personals, professionals i familiars, els va permetre a més fer front a les barreres que tractaven de mantenir-les fora d’espais acadèmics i professionals. Al mateix temps, va contribuir a la invisibilitat de les dones i de les seves contribucions. Considerades com a professionals menys adequades que els homes i exercint treballs no reconeguts, la seva pertinença a categories subordinades les ocultava dues vegades.

Gerty Cori al laboratori del Departament de Farmacologia de l’Escola de Medicina, Universitat Washington a San Luis, Missouri, el 1947, quan va rebre el premi Nobel de Medicina compartit amb el seu marit, Carl Cori, i amb Bernardo Houssay. The Nobel Prize.

El matrimoni va facilitar a dones com Maria Monclús Barberà (1920-2012) l’accés a xarxes professionals, establir contacte amb col·legues, participar en congressos i reunions científiques i gaudir d’estades de recerca als països on vivien i en altres als quals van viatjar amb els seus marits i la seva prole, encara que també va ajudar a ocultar el seu treball, interessos i identitats, considerats productes professionals d’ells. Aquesta genetista catalana, experta en la classificació i l’estudi de mosques Drosophila, va estudiar ciències naturals en la Universitat de Barcelona a principis de la dècada de 1940 i allí va conèixer el seu marit, Antoni Prevosti. Junts van començar a estudiar esquelets humans per a contribuir al camp de l’antropologia física i, acabats de casar, en l’estiu de 1949, es van iniciar en un espai disciplinar nou a Espanya: la genètica de poblacions de mosques Drosophila.

El canvi d’estat civil no va diluir la col·laboració que Monclús i el seu marit havien iniciat anys enrere, tampoc el naixement de la seva filla i dels seus dos fills; ans al contrari, la va reforçar. Així ho mostren les seves recerques, publicades algunes sense el nom de Maria Monclús, i els rastres que han deixat en els arxius: en el que preserven la seva filla i un dels seus fills a les seves cases familiars; en el fons Antoni Prevosti dipositat en la Universitat de Barcelona; en el seu propi, el subfons Maria Monclús inclòs dins del de Prevosti; i en altres arxius de col·legues.

María Monclús al XII Congrés Internacional de Genètica, Tòquio, 1968. Monclús és la segona asseguda a la primera fila per l’esquerra. Arxiu de la família Prevosti Monclús. Imatge proporcionada per la família Prevosti Monclús.

Les mosques, i la disciplina científica a la qual es van dedicar Maria Monclús i el seu marit, van cooptar la seva família i la seva llar com els va succeir a altres dones científiques amb les quals va compartir sabers i pràctiques. Les llistes de referències de les publicacions de María Monclús permeten identificar algunes d’elles: Natasha Sivertzeva-Dobzhansky (1901-1964), Elizabeth Wagner Reed (1912-1996), Frances Jack Gordon i Luretta Davis Spiess. La recerca de les seves trajectòries investigadores mostra que aquestes dones, que van treballar al costat dels seus marits i, moltes vegades, també amb les seves filles i fills, van liderar la producció de coneixement i, al mateix temps, van ser col·laboradores i ajudants en llocs que, amb la seva presència, van resultar híbrids: alhora domèstics i professionals, familiars i institucionals. Les seves recerques situen aquestes dones, i la genètica com a disciplina, en els laboratoris i en el camp, en excursions per a capturar mosques en família i també en les seves pròpies cuines i en les de les estacions experimentals on es van albergar. En aquests llocs, segons recorden les seves filles, preparaven l’esquer per a capturar mosques i emmagatzemaven temporalment els flascons on havien quedat retingudes. També preparaven els sopars que, al costat dels seus marits, filles i fills, van compartir amb col·legues. Les similituds de les seves vides les situen en una llarga genealogia de dones creadores, inventores, mestresses de casa i pensadores unides pels coneixements compartits i per la inspiració mútua.

La presa en consideració dels espais i dels temps compartits en família, de les llars i, més en general, dels espais de producció de coneixement aliens a les institucions acadèmiques, mostra les esferes visible i invisible de producció de sabers, així com les pràctiques que no estan en el mateix pla d’anàlisi i rellevància social, perquè la segona és la base de l’estructura de producció. Com mostra aquest capítol, les llars són una resistència a les barreres de gènere i fan patent la impossibilitat teòrica de separar els processos de sostenibilitat de la vida dels processos de producció de coneixement.

Marta Velasco Martín
Universidad de Castilla-La Mancha

María Jesús Santesmases
CCHS-CSIC

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.