La Querelle des femmes, de Cristina de Pizán a Josefa Amar.—

 

Històricament, la ciència ha tingut, i encara té, un paper fonamental en l’elaboració de teories sobre la diferència sexual: en la conceptualització dels sexes i en la definició de les característiques i funcions que els són pròpies, en l’establiment de pautes per a la seva identificació i també en la instauració de normes per a la seva atribució. En el procés de construcció de coneixement sobre el cos sexuat, la ciència ha reflectit i alhora ha potenciat l’assignació de valors culturals diferenciats i jerarquitzats als cossos masculí i femení, contribuint així de manera decisiva a la legitimació de la desigualtat de dones i homes. Existeix, no obstant això, una llarga història de crítiques de les dones al coneixement hegemònic. La labor de reafirmació de les societats patriarcals desenvolupada per la ciència ha estat contestada per les dones almenys durant set segles, encara que va ser en el XX i XXI, paral·lelament al seu accés massiu a l’educació universitària, quan les veus que reclamaven la despatriarcalització del saber van aconseguir major influència en el si de les institucions acadèmiques. El fet que sigui un fenomen poc conegut mostra la vulnerabilitat de l’autoria femenina durant els processos de transmissió d’aquesta.

Una dona armada amb un fus galopa cap a un cavaller. França, finals s. XIII. Ms 229, fol. 328r. Beinecke Rare Book and Manuscript Library, Yale University.

Comunament es coneix com a “polèmica dels sexes” el debat secular entorn de la naturalesa, aptituds i valor moral dels sexes que ha travessat la història d’Occident. Filòsofs, teòlegs i científics de tots els temps han expressat les seves idees sobre aquestes qüestions controvertides, però entre els segles XIV i XVIII el fenomen va prendre una dimensió nova i un nom propi: querella de les dones o querelle des femmes, tal i com és més habitualment conegut. El debat es va iniciar a França, encara que aviat es va estendre per tota Europa i, més tard, també cap a Amèrica. Durant el llarg lapse de temps en què va florir l’humanisme, es va desenvolupar la filosofia experimental i el projecte il·lustrat va irrompre amb força en l’escena cultural i política, el debat entorn de la naturalesa i la capacitat de les dones per a l’excel·lència va impregnar tots els àmbits de la societat. Les discussions es van plasmar en multitud de tractats específics que menyspreaven les dones i les acusaven dels majors mals, així com d’intrínseca incompetència, mentre que en altres escrits, per contra, es defensaven les seves capacitats físiques i morals i s’enaltien els seus valors intel·lectuals. La qüestió s’abordava en textos que presentaven el tema de manera monogràfica, però el debat va transcendir també a diferents disciplines i multitud de gèneres literaris, des de la poesia als tractats mèdics o pedagògics, epístoles, obres religioses i també tot tipus de paratextos, prefacis o pròlegs.

Justa entre una dona i un frare dominic. França, finals s. XIII. Ms 229, fol.99v. Beinecke Rare Book and Manuscript Library, Yale University.

Durant la segona meitat del segle XIII, quan de la mà de l’orde dominic les universitats europees van adoptar la filosofia natural aristotèlica, dins i fora d’aquestes institucions van ressorgir antigues tradicions misògines que entenien les dones com a éssers de naturalesa defectuosa, febles i de flac enteniment. A partir de l’última dècada del segle XIV, un nombre important d’estudioses va intervenir amb fermesa en defensa de les dones. Van ser erudites, filòsofes naturals, llevadores, religioses, físiques o alquimistes que, sense establir vincles formals amb les institucions científiques, van participar activament en els cercles intel·lectuals més dinàmics de la seva època. Havien estat instruïdes a casa per voluntat de les seves famílies o après de manera autodidacta, contravenint la decisió de marginar-les dels recursos educatius disponibles en el seu entorn. Elles van denunciar els qui malparlaven de les dones i van donar suport a les tesis que defensaven les seves aptituds, mostrant-se especialment crítiques amb la tradició aristotèlica.

Cristina de Pizán (1364- ca. 1430) asseguda en una càtedra impartint davant un grup d’homes. París, ca. 1410-1414. Ms Harley 4431, fol. 259v., British Library, London.

Cristina de Pizán (1364-1430), una humanista que va viure del seu treball intel·lectual en la cort parisenca, va ser la primera a participar obertament en un debat candent en el seu entorn. A la seva obra La ciutat de les dames va reivindicar el talent de les dones: “la seva intel·ligència no sols és capaç de comprendre i assimilar les ciències sinó d’inventar-ne algunes noves de tal profit per a la humanitat que resultaria difícil trobar-ne d’altres més útils”. I va qüestionar, també, els discursos misògins sobre el cos femení qualificant-los de “pur disbarat” i argumentant que “les dones poden saber per la seva pròpia experiència corporal que algunes coses d’aquest llibre [el Secreta mulierum, un tractat misogin de la tradició aristotèlica] no tenen més fonament que l’estupidesa.”

Del conjunt divers de temes discutits durant la querella, la fisiologia femenina i la capacitat de les dones per al govern, el matrimoni i l’accés a l’educació van centrar en bona mesura els debats. En 1488, l’erudita bresciana Laura Cereta (1469-1499) va entendre que els atacs que rebia la seva activitat per part d’alguns col·legues humanistes es basaven en la misogínia i significaven un greuge per a totes les dones. Va elaborar una defensa de l’educació de les dones en la qual sostenia que “la naturalesa ha concedit a tots per igual una mateixa autorització per a aprendre.”

Durant la querelle des femmes, també va haver-hi un nombre significatiu d’homes, encapçalats pel metge Enrique Cornelio Agrippa (1486-1535), que van contribuir al debat amb influents tractats en defensa de les dones i les seves capacitats per a l’excel·lència. En la segona meitat del segle XVI, metges defensors del galenisme van discrepar dels corrents aristotèlics sostenint que els sexes masculí i femení eren igualment perfectes en si mateixos. Nicole Liébault (c.1542-c.1588), Lucrezia Marinella (1571-1653) i Cristina de Pizán, totes filles de metges, van fer importants contribucions en la refutació de tractats sobre “els defectes” de les dones, tot i cridant l’atenció sobre el caràcter opressiu de la institució matrimonial.

Retrat de Marie de Gournay (1565-1645). Gravat original de Jean Mathieu, publicat al frontispici de l’edició de 1641 de Les advis ou les presens de la demoiselle de Gournay. Wikipedia.

En el segle XVII, en una Europa molt creativa que explorava nous horitzons intel·lectuals a través de l’ús de la raó i de l’experimentació, va emergir una xarxa de dones erudites compromesa amb el fet de “permetre a les dones l’accés a totes les ciències”, com ho va formular Marie de Gournay (1565-1645), la degana de totes elles. Des de París, Utrecht, Londres, la Haia o Dublín, van contribuir a delinear noves vies de recerca en els àmbits disciplinaris de la seva activitat, unes vies que traçaven camins alternatius al coneixement misogin. També van treballar per establir entre elles relacions de suport mutu, creant una trama d’aliances per afavorir la seva autoritat i el seu prestigi. Van formalitzar aquestes relacions mitjançant comunicacions epistolars i enfortint les seves reputacions a través de l’afirmació i el reconeixement públic i dels seus assoliments.

La fermesa exhibida per les dones per qüestionar sabers que les menyspreaven no va estar exempta ocasionalment d’amargor i fins i tot d’irritació. Però tampoc d’una aguda ironia, com la que va adoptar Marie de Gournay en el seu Greuge de dones (1626), quan va acusar els homes de veure “amb més claredat l’anatomia de la seva barba que l’anatomia de les seves raons”. O la de la religiosa mexicana i gran erudita Juana Inés de la Cruz (1648-1695), quan en la seva Resposta a Sor Filotea (1691), un escrit que és més aviat una contestació a una diatriba misògina del bisbe de Puebla, es va atrevir a assenyalar amb gran sentit de l’humor les limitacions del mètode de coneixement usat pel mateix Aristòtil:

Inici de la Resposta a Sor Filotea de Juana Inés de la Cruz, publicada per primera vegada pòstumament a Sevilla el 1700, precedida de la carta del bisbe de Puebla. Imatge procedent de l’edició de 1714. Wikipedia.

“Doncs, què us podria explicar, Senyora, dels secrets naturals que he descobert mentre cuinava? Veig que un ou s’uneix i es fregeix en la mantega o en l’oli i, contràriament, s’esbocina en l’almívar; veure que perquè el sucre es conservi fluït només cal tirar-li una molt mínima part d’aigua en què hi hagi romàs codonyat o una altra fruita agra; veure que el rovell i la clara d’un mateix ou són tan contràries, que en els uns, que serveixen per al sucre, serveix cada una de per si i junts, no. Per no cansar-vos amb aquests disbarats, que només refereixo per donar-vos notícia completa del meu natural i crec que us farà riure; però, senyora, què podem saber les dones sinó filosofies de cuina? Bé ho va dir en Luperci Lleonard, que bé es pot filosofar i preparar el sopar. I jo acostumo a dir, veient aquestes cosetes: si Aristòtil hagués cuinat, molt més hagués escrit.”

Antiope i Otrera, reines de las amazones, lluitant juntes contra l’enemic. París, ca. 1403. Giovanni Boccaccio, De claris mulieribus, Bibliothèque Nationale de France, Ms. Fr. 598, fol. 30v.

A partir del segle XVII, comença a tenir presència en els debats un discurs que s’allunyava de les posicions oposades que defensaven la inferioritat o la preeminència o superioritat de l’un o l’altre sexe, un “feminisme racionalista” que combatia els prejudicis a favor d’un concepte de raó, entesa com un principi neutre igualment a la disposició d’homes i dones. Durant la Il·lustració, el protagonisme de la naturalesa com a determinant de la capacitat i el valor atribuït als sexes va cedir el protagonisme a l’educació, que va passar a situar-se en el centre del debat. A Espanya, Josefa Amar y Borbón (1749-1833) va escriure sobre la necessitat d’educació física i moral de les dones i va defensar la seva participació plena en els nous espais institucionals de producció de coneixement.

La història de les crítiques de les dones a les conceptualitzacions de la diferència sexual que les menyspreaven i les excloïen és poc coneguda. Aquest fet revela la capacitat de la ciència patriarcal per a mostrar-se com un tot homogeni i sense fissures, legitimant així la seva hegemonia com a única forma possible de fer ciència. I al mateix temps permet reflexionar sobre la riquesa oculta subjacent dins de la multitud de veus que han participat en la construcció de coneixement científic.

 

 

Montserrat Cabré i Pairet
Universidad de Cantabria

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Glantz, Margo. Ciencia y experiencia en la querella de las mujeres: Sor Juana. In: Mabel Moraña y Yolanda Martínez-San Miguel, Nictímene… sacrílega, Estudios coloniales en homenaje a Georgina Sabat-Rivers, México: Universidad del Claustro de Sor Juana; 2003, p. 173-85.

Gournay, Marie de. Escritos sobre la igualdad y en defensa de las mujeres. Edición y notas de Montserrat Cabré y Esther Rubio. Madrid: CSIC; 2014.

Pomata, Gianna. Was there a Querelle des Femmes in Early Modern Medicine? Arenal, 2013; 20 (2): 313-341.

Estudis

Aichinger, Wolfram; Bidwell-Steiner, Marlen; Bosch, Judith; Cescutti, Eva, eds. The Querelle des femmes in the Romania. Studies in honour of Friederike Hassauer. Wien: Verlag Turia und Kant; 2003.

Allen, Prudence, The concept of woman. Vol. I: The Aristotelian revolution, 750 BC- 1250 AD. Grand Rapids, Michigan: W.B. Eerdmans; 1997.

Allen, Prudence, The concept of woman. Vol. II: The early Humanist reformation, 1250-1500. Grand Rapids, Michigan: W.B. Eerdmans; 2002.

Bolufer, Mónica. La vida y la escritura en el siglo XVIII. Inés Joyes: Apología de las mujeres. Valencia: Universitat de València; 2008.

Cabré, Montserrat. Cristina de Pizán. La ciudad de las damas, 1405-2005. Santander: Universidad de Cantabria; 2005. Catálogo de exposición [versión impresa y versión electrónica en CD].

Dubois-Nayt, Armel; Henneau, Marie-Elisabeth; Von Kulessa, Rotraud, eds. Revisiter la ‘querelle des femmes’. Discours sur l’égalité/inégalité des sexes en Europe, de 1400 aux lendemains de la Révolution. Saint-Étienne: Publications de l’Université de Saint-Étienne; 2015.

Harth, Erika. Cartesian women: Versions and subversions of rational discourse in the Old Regime. Ithaca: Cornell University Press; 1992.

López Cordón, María Victoria. Condición femenina y razón ilustrada: Josefa Amar y Borbón, Zaragoza: Prensas Universitarias de Zaragoza; 2005.

Muñoz Fernández, Ángela. Las cuestiones de Minerva. ‘Problemata’ en torno a la acción femenina en los debates culturales del siglo XV castellano. In: García Herrero, María del Carmen; Pérez Galán, Cristina, eds. Mujeres de la Edad Media: actividades políticas, socioeconómicas y culturales. Zaragoza: Fernando el Católico; 2014, p. 139–165.

Pal, Carol. Republic of women. Rethinking the Republic of Letters in the seventeenth century. Cambridge: Cambridge University Press; 2012.

Serrano, Elena. Mujeres y ciencia en la España de la Ilustración. Investigación y ciencia, 2015; 463: 40-41.

Vargas, Ana. La Querella de las Mujeres. Tratados hispánicos en defensa de las mujeres (siglo XV). Madrid: Fundamentos; 2016.

Fonts

Agnesi, Maria Gaetana et alia. The contest for knowledge: debates over women’s learning in eighteenth century Italy. Chicago: Chicago University Press; 2005.

Amar y Borbón, Josefa. Discurso sobre la educación física y moral de las mujeres. Edición de María Victoria López-Cordón. Madrid: Cátedra/Universitat de València; 1994. [Edició original en aquest enllaç]

Astell, Mary. A serious proposal to the ladies, part I and II. Wherein a method is offer’d for the improvement of their monds. Edited by Patricia Springborg. Peterborough: Broadview Literary Texts; 2002.

Cavendish, Margaret. El mundo resplandeciente. Traducción de Maria Antònia Martí Escayol. Madrid: Siruela; 2017.

Cereta, Laura. Collected letters of a Renaissance feminist. Transcribed, translated and edited by Diana Robin. Chicago: Chicago University Press; 1997.

Chaves Tessler, Carmen, ed. Josefa Amar y de Borbón, Discurso en defensa del talento de las mugeres, y de su aptitud para el gobierno, y otros cargos
en que se emplean los hombres. Dieciocho, 1980; 3 (2): 144-159 [adaptació accessible en aquest enllaç].

Marinella, Lucrezia. The nobility and excellence of women and the defects and vices of men. Edited and translated by Ann Dunhill. Introduction by Letizia Panizza. Chicago: Chicago University Press; 1999.

Pizán, Cristina de. La ciudad de las damas. Traducción de Marie-José Lemarchand Malantain. Madrid: Siruela; 1995, 2001.

Pizán, Cristina de. La rosa y el príncipe. Selección y traducción de Marie-José Lemarchand. Madrid: Clásicos Medievales Gredos; 2005.

Van Schurman, Anna Maria. Whether a Christian women should be educated. Edited and translated by Joyce L. Irwin. Chicago: Chicago University Press; 1998.

Pàgines d’internet i altres recursos

BIESES – Bibliografía de escritoras españolas / Bibliography of Spanish Women Writers, ISSN: 2659-2924. Disponible en aquest enllaç.

Cabré, Montserrat. Una historia oculta: el adorno femenino en el pensamiento de las mujeres del siglo XV. Conferencia organizada por el Aula Interdisciplinar Isabel Torres de Estudios de las Mujeres y de Género, Universidad de Cantabria, Santander, 15 de marzo de 2011. Disponible en aquest enllaç.

Le “Non!” de la Rose. Christine de Pizan et les femmes. Junio 2019. Université de Lausanne. Disponible en aquest enllaç.

Querelle. Obres d’autores escrites en francès, italià,anglès i llatí. Disponible en aquest enllaç.

Revisiter la querelle des femmes. Société Internationale pour l’Étude des Femmes de l’Ancien Régime. Disponible en aquest enllaç.