Darwinisme durant el franquisme

—Ossos, científics i prelats: L’Oreopithecus i l’evolució humana.—

Pòster de la pel·lícula Inherit the Wind (1960), d’Stanley Kramer. Wikipedia.

L’any 1961 es prohibia a tot el territori espanyol la projecció de la pel·lícula Inherit the wind. Era una decisió unànime de la Junta de Clasificación y Censura de la Dirección General de Cinematografía y Teatro. La pel·lícula, que havia obtingut quatre nominacions als Oscars i el premi del públic a Berlín, explicava el cas real del judici a un professor de Tennessee, als EUA, per haver ensenyat la teoria de l’evolució a les seves classes, l’any 1925. Els censors espanyols convenien que la pel·lícula difonia un “perillós contrast entre la teoria darwinista i la religió” i que el tema tractat, les “teories de l’evolució de l’espècie humana”, no era apte per al gran públic.

Efectivament, a l’Espanya de Franco, el tema de l’evolució de les espècies era considerat perillós, especialment si arribava a l’“home del carrer”. Però limitar l’anàlisi d’aquest fet al xoc entre ciència i religió ens proporcionaria una visió històrica no només pobra i incompleta, sinó esbiaixada. Durant el segle XIX, a Espanya, les teories de l’evolució i, concretament, el darwinisme, havien estat adoptades com a estendard de sectors progressistes, liberals i, sovint, anticlericals de la societat. Per contra, l’antidarwinisme (i, en general, l’antievolucionisme), unia els sectors més conservadors, antiliberals i catòlics. Aquesta polarització, compartida amb diversos països occidentals, forjava una dicotomia que oposava teories científiques de manera indestriable a models socials, ideologies polítiques, i opcions davant la religió. La dictadura de Franco lluitaria per aniquilar tot allò que quedava aglutinat en el costat liberal, on havien quedat ubicades també les teories de l’evolució, sobretot el darwinisme. Això va fer que l’esfera pública franquista, molt controlada, patís un silenci evolucionista general que duraria ben bé tota la primera dècada de la postguerra.

Després de la Guerra Civil, Franco va fundar un nou organisme per centralitzar, guiar i controlar la ciència espanyola. Es va anomenar Consejo Superior de Investigaciones Científicas i tenia la missió, com s’estipulava a les seves bases, de generar una ciència per servir a Déu i a la nació. La idea de ciència que pretenia promoure seguia la metàfora de l’arbre lul·lià de les ciències, emblema de la institució: totes les disciplines, de la paleontologia a la filosofia, hi eren representades per branques que emergien del tronc de la teologia. Sota l’ideari establert, la ciència ben feta no podia contradir per principi la veritat revelada. La “bona” ciència havia de ser, per força, catòlica. En aquest sentit, eren diverses les veus que alertaven que les teories de l’evolució contradeien les sagrades escriptures i oferien problemes al dogma catòlic. Els científics darwinistes més prominents de les universitats espanyoles s’havien exiliat durant la Guerra Civil o van ser depurats en començar la dictadura. Però a l’Espanya de Franco seguien existint científics que es dedicaven a estudiar l’evolució. Com conjuminaren ciència i nacional-catolicisme?

“A Venerable Orang-outang“, caricatura de Charles Darwin com un simi publicada a la revista satírica The Hornet, el 22 de març de 1871. Wikipedia.

A principis del segle XX, el darwinisme estava de capa caiguda a la comunitat científica internacional. Els mecanismes pels quals podia actuar la selecció natural proposada per Darwin no quedaven explicats amb les teories de l’herència vigents. En aquesta etapa, coneguda com l’“eclipsi del darwinisme”, prengueren més força teories de l’evolució alternatives, com el lamarckisme, els finalismes o els vitalismes. Tanmateix, als anys trenta, les idees de Darwin van renéixer gràcies en part a la recuperació de les lleis de Mendel i la seva aplicació a l’explicació de la selecció natural, juntament amb una sèrie de modelitzacions matemàtiques que aportaven una explicació científica coherent, amb models predictius que coincidien amb les proves naturals. Aquests canvis van fer ressorgir, amb una força especial a les darreries de la dècada de 1940, la teoria de Darwin, ara rebatejada com a “neodarwinisme”.

El neodarwinisme es va presentar com la teoria unitària capaç d’explicar a través de l’evolució totes les branques de la biologia, des de la paleontologia a la zoologia o la botànica, i per això se l’anomenà també “nova síntesi”. Comptà amb grans veus promotores, científics que alhora eren grans divulgadors, que propagaren aquesta visió sintètica. Sobretot des dels EUA, se n’orquestrà una campanya de difusió sense precedents. Aquests promotors van difondre un neodarwinisme explícitament oposat a explicacions immanents o transcendents no comprovables experimentalment. Sota aquesta premissa rebutjaven l’ortogènesi i el finalisme, teories que defensaven una direccionalitat i un fi en l’evolució sovint degut a una força motriu immaterial interna (vitalismes) o transcendent (teismes). Els textos fundacionals del neodarwinisme també rebutjaven el neolamarckisme, que defensava l’existència de canvis heretables apareguts com a resposta dels organismes per adaptar-se a l’ambient.

Però algunes d’aquestes tradicions tenien molts adeptes dins la comunitat científica internacional. El neolamarckisme, tenia (i seguiria tenint molt de temps) àmplia acceptació entre els científics francesos. I el finalisme i l’ortogènesi tenien molts defensors en la comunitat científica de països com França, Alemanya, Bèlgica, Suïssa… I també a Espanya, on, durant la dictadura, molts científics emfasitzaven en els seus treballs l’harmonia d’aquestes teories de l’evolució amb les sagrades escriptures. Sovint, com havia passat al segle XIX, els científics d’aquest grup eren també afins a sectors conservadors.

A l’esquerra, el biòleg britànic Julian Huxley, l’any 1922 (Wikipedia). A la dreta, el paleontòleg català Miquel Crusafont, ca. 1969 (Wikipedia).

Per contra, entre els promotors més remarcables del neodarwinisme n’hi havia que vinculaven obertament aquest nou paradigma amb les conviccions atees, com era el cas d’un dels anomenats pares del neodarwinisme, el genetista John B. S. Haldane (1982-1964), ateu profés i militant del partit comunista anglès. Altres presentaven el neodarwinisme com l’eina per superar i reemplaçar les religions revelades. Un dels principals promotors d’aquesta idea era el biòleg Julian Huxley (1887-1945), amic de Haldane i amb simpaties socialistes, promotor i primer director general de la UNESCO, institució que li oferia els mitjans per difondre aquest cosmovisió biologista al món.

A l’Europa conservadora i cristiana del moment, aquest conglomerat d’ateisme, comunisme, idees d’esquerres i amenaça de trencar l’ordre social establert, així com de fer caure les religions revelades que acompanyaven la difusió d’aquest nou paradigma científic van provocar urticàries. A l’Espanya de Franco, aquell còctel aglutinava tot allò contra el que el cop d’estat del 1936 s’havia alçat. Així, durant bona part del franquisme, el neodarwinisme fou criticat en el discurs oficial científic, sovint també en termes polítics i d’ordre social, i el finalisme teista fou promogut com a teoria de l’evolució acceptable i desitjable.

Diversos autors han assenyalat que el neodarwinisme no era ni tan nou, ni tan homogeni, ni tan sintètic com els seus promotors el venien. De fet, hi havia diversitat d’opinions i de visions científiques entre aquells qui es van aixoplugar sota el paraigües del neodarwinisme (de la mateixa manera que entre aquells que s’hi oposaven). Però l’etiqueta funcionava per aglutinar i cohesionar el grup i per construir i assenyalar les fronteres de l’ortodòxia científica, és a dir, oferia criteris per discernir entre allò que podia ser considerat coneixement científic i allò que no. El procés de negociació d’aquestes fronteres va ser llarg i no absent de controvèrsies. Els qui eren crítics amb aquell nou paradigma, que s’estava imposant com a hegemònic, o bé treballaven sense explicitar els seus desacords per no nedar contra corrent, o bé expressaven la seva indignació per l’exclusió gradual de les seves veus dels canals de circulació científics hegemònics (ortodoxos) sobre evolució.

Pel que fa a l’evolució humana, la teoria més acceptada aleshores era que la línia que portava a l’home havia aparegut al voltant d’entre un i dos milions d’anys enrere, al quaternari. Aquesta teoria establia un parentesc molt proper entre l’home i els simis antropomorfs, ja que la separació de les seves línies evolutives es considerava molt recent. La majoria de neodarwinistes eren partidaris d’aquesta postura. Però hi havia paleontòlegs que discrepaven d’aquesta visió i creien que la línia homínida era més antiga, i que es podia traçar fins al terciari. Una antiguitat major de la humanitat permetia desvincular-la de la resta dels animals durant més temps –sobretot allunyar-la dels simis antropomorfs– i entendre la seva evolució com un cas singular, especial. Aquesta opció va ser adoptada per diversos paleontòlegs catòlics com una explicació que casava millor amb la de les sagrades escriptures. Entre ells hi havia diferents científics de l’Espanya de Franco.

Esquelet connectat i pràcticament sencer d’Oreopithecus Bambolii trobat per Hürzeler l’any 1958 a les mines de Baccinello (Itàlia). Italian Paleontological Society.

A finals dels anys cinquanta, una troballa paleontològica que semblava ser la prova d’aquesta última teoria faria que, de retruc, la lluita entre el neodarwinisme i els seus crítics sorgís a l’esfera pública amb força. Va esclatar així una controvèrsia en què es barrejarien tradicions científiques, creences religioses, interessos professionals i agendes nacionalistes d’una manera indestriable. Tot plegat començaria quan, l’any 1954, un científic suís fou convidat per exposar una nova teoria davant d’una comissió d’experts en paleontologia de la Wenner-Gren Foundation for Antropological Research, de Nova York. Portava una mandíbula a la butxaca i una maleta plena d’ossos. Eren d’Oreopitecus bambolii i estaven datats al voltant d’uns 12 milions d’anys. I, el que era més important, per les característiques humanes que el pàleontòleg hi apreciava, defensava que eren d’un ancestre de l’home. Per tant, la teoria de Johannes Hürzeler (1908-1995), que era el nom de l’esmentat científic suís, no quadrava amb l’ortodòxia científica del moment. Al seu parer, aquells ossos demostraven que la línia que portava als humans s’havia separat de la resta de primats uns 10 milions d’anys abans del que es pensava. La teoria va fer portades als diaris més llegits d’arreu del món, començant per The New York Times i, immediatament, sense un sol article científic publicat encara sobre el tema, va esperonar la reacció de científics d’arreu, cadascun segons la seva agenda i tradició científica.

Alguns diaris van aprofitar per dir que la teoria de Hürzeler era un cop a la teoria de Darwin: Darwin s’est trompé (Darwin es va equivocar), apuntava en portada el diari francès de gran tirada Le Figaro. A França i Espanya, paleontòlegs locals aparegueren a la premsa defensant la nova teoria i reclamant una relaxació de l’hegemonia neodarwinista. Diversos paleontòlegs finalistes i catòlics van recolzar ràpidament la teoria de Hürzeler, però no van ser els únics. Aquesta nova teoria va fer que aquell sector de científics crítics amb el neodarwinisme sortís a l’esfera pública a defensar unes visions sobre l’evolució humana que no eren les hegemòniques i que, per tant, tenien menys oportunitats de ser escoltades i tingudes en compte. A Gran Bretanya, en canvi, la premsa, també a través de les veus de científics locals, es va afanyar a dir que la teoria de Darwin no estava, de cap manera, amenaçada per la nova teoria de Hürzeler.

Els científics experts consultats pels mitjans no havien tingut accés encara a les proves paleontològiques presentades per Hürzeler. Per tant, les seves opinions eren basades més en les seves tradicions científiques, sovint vinculades a interessos nacionalistes o creences religioses, que sorgides del curs de canals ortodoxos de discussió científica, com publicacions i congressos. L’Oreopithecus va desfermar la controvèrsia entre neodarwinistes i anti-neodarwinistes en uns termes que van configurar una dicotomia que semblava enfrontar l’escola evolucionista anglosaxona contra l’Europea continental.

La teoria de Hürzeler (i la fotografia del paleontòleg) a la portada de The New York Times de 10 de març de 1956, sota el titular “Recerca fòssil qüestiona la teoria de l’evolució de Darwin”. Italian Paleontological Society.

A l’Espanya de Franco, la teoria de Hürzeler va suposar un canvi radical en la visualització de l’evolució a l’esfera pública. La troballa d’un esquelet pràcticament sencer i connectat d’Oreopithecus l’any 1958, que semblava que permetria corroborar la teoria de Hürzeler, va fer portades a diaris tan llegits com La Vanguardia (aleshores anomenada La Vanguardia Española). Se li van dedicar reportatges monogràfics en revistes amb imatges a doble pàgina i color. Gràcies a l’Oreopithecus i a paleontòlegs espanyols com Miquel Crusafont i Pairó (1910-1983), que defensaven i volien divulgar una versió de l’evolució finalista i teista, la premsa franquista amb més tirada parlaria per primer cop a la gent del carrer sobre restes paleontològiques, evolució humana i ancestres de l’home amb imatges a tota pàgina.

L’Oreopithecus aconseguiria, també per primera vegada segons el relat dels diaris italians, que un cardenal assistís a una conferència de la Universitat de Roma. Seria una conferència de Hürzeler sobre la troballa, a la qual el Papa Joan XXIII hi va enviar el degà del Sagrat Col·legi Cardenalici, el cardenal Tisserant. Al dia següent, el Papa rebia Hürzeler en audiència. Hürzeler, fervent catòlic, seria conseller sobre matèria d’evolució en el Concili Vaticà Segon. La premsa internacional, i per suposat l’espanyola, es va fer ressò també de l’interès del Vaticà per la nova teoria. La condició de catòlic de Hürzeler serví per donar crèdit al científic o per desacreditar-lo, segons la teoria que es volia defensar, sovint per un conglomerat de motius que anaven més enllà dels entesos com a purament religiosos o purament científics.

Actualment, la controvèrsia científica sobre la classificació l’Oreopitecus bambolii, tot i ser un dels fòssils més ben descrits a nivell d’esquelet, es manté vigent. Se segueix discutint sobre les sorprenents característiques “humanes” que diversos científics li atorguen, com cert grau de bipedisme o polze amb capacitat de pinça de precisió. En els estudis científics més recents sobre l’Oreopithecus hi segueixen implicats el Museu d’Història Natural de Basilea, d’on va ser director Hürzeler, i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Aquest institut, fundat pel paleontòleg català durant el franquisme i dirigit per ell durant quasi dues dècades, és actualment un centre de referència mundial en terciari. La riquesa de la conca Vallès-Penedès en aquest tipus de fòssils ha estat clau per a aquesta fita. També cal considerar, però, el paper que hi ha pogut jugar la voluntat de trobar els orígens de la humanitat més enrere en el temps, en el terciari, entre aquells espècimens que prometien atorgar a l’home aquella singularitat que Crusafont (i també el seu amic Hürzeler) li pregonaven en concordança amb la seva fe catòlica. Una diversitat d’ingredients, no només “científics”, s’han de tenir en compte per entendre històricament les agendes científiques que van guiar la recerca de l’Institut Català de Paleontologia durant molts anys.

Les teories de l’evolució han estat un típic i tòpic exemple de la tesi del conflicte, és a dir, del suposat antagonisme essencial entre ciència i religió. Però quan ens endinsem en l’estudi històric de cada cas, com per exemple el de l’Oreopithecus, es comprova que una miríada d’interessos i agendes influeixen en la recepció, circulació i acceptació de les teories científiques. Sovint, la simplificació del xoc entre ciència i religió ha servit més per ocultar aquesta riquesa d’aspectes que per a reconstruir la història amb tota la seva complexitat.

Clara Florensa
CIUHCT-UL

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.