Viure en un món tòxic

—La producció d’ignorància ambiental en un món marcat per violències lentes i forts desequilibris en el repartiment dels riscos tòxics.—

En els dos últims segles s’ha produït un increment exponencial de les substàncies potencialment tòxiques. A principis del segle XXI es pensava que existien al voltant de 100.000 productes químics en el mercat, dins d’un marge des d’uns 85.000 registrats als Estats Units fins a uns 140.000 productes estudiats en el sistema REACH de la Unió Europea. Un recent estudi, basat en una anàlisi més àmplia d’inventaris de 19 països, ha estimat que circulen més de 350.000 productes químics i mescles comercials d’aquests. L’estudi assenyala que hi ha un grup d’entre 50 i 70 mil productes de les propietats i els riscos tòxics dels quals hi ha molt poca informació. Aquestes noves substàncies conviuen amb altres amb efectes negatius ben coneguts durant molt de temps.

Una dona del districte Samastipur (estat de Bihar, India) mostra lesions a les seves mans produïdes pel consum d’aigua amb compostos d’arsènic. Es calcula que són milions les persones afectades. Fotografia d’Umesh Kumar Ray.

Un exemple de substàncies amb efectes tòxics ben coneguts des d’èpoques remotes són els compostos de l’arsènic. Aquest element va ser conegut com el “rei dels verins” per tractar-se d’una de les eines favorites per a enverinaments criminals durant el segle XIX. El seu escàs sabor i olor, el seu color blanc i la seva textura van permetre confusions amb aliments i productes de la vida quotidiana. A les darreries del segle XIX, com va ocórrer amb altres verins, es va desenvolupar tot un conjunt de medicaments arsenicals de gran èxit, el més popular dels quals va ser el denominat “Salvarsan”, un fàrmac utilitzat contra la sífilis popularitzat per part de Paul Ehrlichper part de Paul Ehrlich (1854-1915). A principis del segle XX, molts altres compostos arsenicals s’empraven com a mata-rates, plaguicides, medicaments, cosmètics, colorants, papers pintats i, fins i tot, com a tractament preservatiu dels cereals després de la recol·lecció. Aquesta àmplia presència va facilitar l’adquisició per a usos criminals i la seva presència en aliments, aigua, entorns laborals i sòls agraris. L’ús de plaguicides arsenicals va provocar la mort de treballadors i intoxicacions alimentàries a gran escala, com el famós cas de la cervesa adulterada de Manchester a inicis del segle XX. A mesura que va avançar aquest segle, els problemes van ampliar la seva escala fins a adquirir un caràcter global i, en les primeres dècades del segle XXI, els perills de l’arsènic afecten grups amplis de població, una conseqüència de la seva disseminació en terres i rius, així com dins d’altres ecosistemes, on produirà durant moltes dècades danys terribles a la fauna i la flora. Durant el segle XIX, les accions públiques per a lluitar contra els perills de l’arsènic es van concentrar principalment en l’enverinament criminal, el qual produïa una gran alarma entre les classes dominants. En realitat, aquests crims eren un problema relativament petit que, tanmateix, va mobilitzar gran quantitat de recursos i va assenyalar la direcció de les primeres recerques toxicològiques. Mentre els recursos es dirigien a aquestes vies, es va prestar poca atenció a una altra mena d’enverinaments, molt més prolongats, invisibles i massius, els que tenien lloc en fàbriques i llars.

Un altre exemple de productes tòxics van ser els compostos del plom. Han estat emprats des de l’antiguitat i els seus efectes, tant per intoxicació aguda com per crònica, són ben coneguts des de fa segles. La cerussa (una mescla de carbonats de plom) va ser emprada per a arrebossar parets, com a matèria prima de pintures i com adherent en llenços. Durant el segle XIX es va convertir en el pigment blanc més habitual, emprat per a pintar edificis, vaixells, cotxes de cavalls i, més endavant, vagons de tren. Les dades sobre la seva perillositat es van continuar acumulant. Mentre obrers i pintors patien malalties del sistema nerviós i digestiu, l’ús de ceràmica vidriada amb esmalts de plom va provocar brots de forts còlics estomacals en diverses ciutats europees, com ara l’anomenat “còlic de Madrid”.

Encara que existien alternatives, les empreses van mantenir la producció de plom i van bandejar les prohibicions, tant en llocs de treball com en llars, recipients i vehicles. Quan les restriccions van arribar, els enverinaments van continuar en zones deprimides, on els habitants no podien sufragar les despeses associades a l’eliminació del verí o adoptar productes més segurs. Entre les víctimes, amb alteracions del desenvolupament del sistema neuronal, van figurar moltes criatures de classes desfavorides que jugaven dins d’entorns empastifats de pintura de plom. La gasolina amb plom, introduïda durant la dècada de 1930, va produir una altra font de contaminació a gran escala, fins la prohibició del seu ús a les darreries del segle XX en altres països. Els residus acumulats de les bateries de plom de cotxes també han estat una font de problemes greus. El 2008, divuit nens van morir i centenars van sofrir dolències estomacals i neurològiques en un petit poblat del Senegal, prop de Dakar, com a conseqüència de l’acumulació de residus de plom de bateries reutilitzades per diferents objectius.

Paper tèrmic d’una factura sotmès a combustió. El bisfenol A (BPA) és una substància utilitzada amb freqüència des dels anys seixanta del segle XX per a fabricar plàstics, resines i papers tèrmics com els de les factures. Durant l’estiu de 2020 l’agència europea (ECHA) va restringir el seu ús en papers, pels seus potencials efectes com a disruptor endocrí. Wikipedia.

Els exemples anteriors mostren que molts tòxics, de forma semblant als compostos del plom i arsènic, han ocasionat problemes relacionats amb riscos laborals, salut pública, adulteració d’aliments i danys mediambientals, per la qual cosa la seva gestió i regulació mobilitza un gran ventall de disciplines i marcs legals. Aquesta fragmentació de sabers i regulacions ha estat considerada com un dels grans problemes per tal d’assolir una correcta gestió dels riscos tòxics. Aquests riscos es van ampliar i diversificar amb la intensificació química de l’economia durant el segle XX, la qual cosa va comportar l’arribada d’un munt de substàncies de síntesis, moltes de les quals, com el DDT, els bifenils policlorats o les anilines aromàtiques, hagueren de ser retirades del mercat, davant una aclaparadora quantitat de proves sobre la seva perillositat. Moltes noves substàncies van crear nous reptes, impossibles d’abordar amb els plantejaments anteriors. Per exemple, el descobriment durant la dècada de 1980 dels disruptors endocrins (substàncies amb capacitat de produir efectes nocius en quantitats molt petites), així com l’estudi dels mutàgens i de les substàncies cancerígenes, va posar en qüestió la possibilitat d’establir un llindar de seguretat, és a dir, un límit màxim de concentració per sota del qual aquestes substàncies podien emprar-se sense risc en entorns laborals o productes alimentosos.

La naturalesa esmunyedissa dels tòxics s’ha exagerat sovint per a produir ignoràncies deliberades i justificar així la inacció pública i proporcionar vies de fuita a les indústries per tal d’eludir regulacions. La producció deliberada d’ignorància ha estat afavorida per l’acció de “mercaders del dubte”, personatges similars als que van col·laborar amb la indústria del tabac per a retardar la seva regulació fins a finals del segle XX. D’altra banda, les condicions de producció dels sabers toxicològics promouen la recollida incompleta de dades, per exemple, en entorns laborals marcats per la precarietat i la mobilitat, la qual cosa es combina amb llacunes de saber, o ciència sense fer, per a produir una infravaloració dels riscos tòxics.

Diferents tipus d’aproximació s’han anat succeint, des dels intents de prohibir mitjançant normatives estrictes dins d’àmbits com l’agricultura o l’alimentació, fins a l’ús de dosis màximes o llindars de risc per a permetre el comerç de productes amb quantitats suposadament segures de tòxics. El càlcul de riscos, amb la finalitat d’establir compensacions o redactar pòlisses d’assegurances, va ser una altra manera de gestionar els riscos durant el segle XX, sobretot en entorns laborals, on els desequilibris de poder, habituals en les relacions laborals, van jugar en molts casos un paper més rellevant que els estudis toxicològics disponibles. A l’inici del segle XXI, i malgrat l’increment d’acords internacionals i normatives locals de tota mena, les mesures semblen estar encaminades a una convivència amb els productes tòxics, l’efecte nociu dels quals es pretén limitar, ja no evitar, mitjançant restriccions per a les activitats perilloses, litigis contra empreses contaminants, compensacions per a persones afectades, reconeixement oficial de zones i espècies protegides, estàndards ambientals i de salut per a limitar la circulació de determinats productes, solucions tecnològiques de caire divers, i campanyes de promoció de comportaments privats o col·lectius per tal d’afavorir accions reparatives com el reciclatge, l’agricultura sostenible o la disminució d’ús de plàstics i altres productes contaminants.

Tomoko in her bath. Fotografia d’Eugene Smith, 1972. Aquest fotògraf nord-americà, juntament amb Ishikawa Takeshi, va donar a conèixer a les víctimes japoneses de Minamata, amb les aclaparadores imatges publicades a la revista Life al mes de juny de 1972. Smithsonian American Art Museum, 1983.63.1276.

Els estudis disponibles subratllen el fracàs dels diversos procediments de regulació dels productes tòxics durant el segle XX. També mostren que la violència lenta i invisible dels tòxics no es reparteix per igual. Afecta sobretot els grups subalterns i, d’aquesta manera, reforça desequilibris de poder, discriminacions racistes, biaixos de gènere, desigualtats econòmiques i dominacions colonials. La combinació de tots aquests ingredients pot produir autèntiques “zones de sacrifici”, és a dir, territoris sotmesos a la violència descontrolada dels tòxics generats per indústries químiques, mineria extractiva, agricultura intensiva o el comerç de deixalles perilloses.

El vaixell de càrrega Probo Koala de la companyia Trafigura, una empresa emplaçada a Singapur, que mercadejava a principis del segle XXI amb productes del petroli altament tòxics dins de la costa oest d’Àfrica. Amnistia internacional.

Alguns exemples de zones de sacrifici són les àrees afectades per tòxics o radiació per les catàstrofes conegudes de Bhopal, Minamata, Txernòbil o Palomares. També serveixen d’exemple les ciutats xilenes de Quintero i Puchuncaví, on els denominats “homes verds” van ser afectats per l’acció de metalls pesants, o les àrees de selva fumigades amb productes perillosos a Vietnam o Colòmbia durant accions de guerra. Un altre exemple, en aquest cas il·lustratiu del denominat “imperialisme tòxic”, és el periple del vaixell de càrrega panameny Probo Koala el 2006. La companyia propietària, Trafigura, va tractar de desfer-se dels residus en diversos llocs (Malta, Itàlia, Gibraltar, Nigèria, etc.), però va trobar resistències i preus elevats per als tractaments. Va aconseguir un acord per un preu inferior amb una companyia local de Costa d’Ivori que es va encarregar de realitzar l’abocament en diversos punts dels voltants d’Abidjan durant la nit del 19 d’agost de 2006. Milers de persones van ser ateses pels serveis mèdics i, segons les estimacions, almenys quinze van morir. Al febrer de 2007, la companyia va arribar a un acord amb el govern de Costa d’Ivori per a evitar futures investigacions. Els judicis celebrats en altres països es van saldar amb resultats semblants, sense que fos possible realitzar un estudi acurat de la zona afectada i sense un registre adequat de víctimes i efectes mediambientals. Encara al 2021 estan en marxa iniciatives legals.

El viatge del vaixell de càrrega Probo Koala revela moltes escletxes de la regulació global de les mercaderies que permeten traslladar els riscos tòxics a zones de sacrifici, en una fugida deliberada de les legislacions més restrictives. Aquesta situació es produeix també dins dels estats, fins i tot en la concentració d’indústries contaminants dins dels barris més desfavorits de les ciutats. Les persones lluitadores contra aquestes injustícies ambientals han d’enfrontar-se a la violència invisible dels tòxics, als desequilibris de sabers i ignoràncies favorables a les indústries i, en moltes ocasions, també a una brutal repressió contres les veus dissidents, tal com reflecteixen informes com el realitzat per la Universitat de Queensland, que va documentar 1.558 assassinats d’activistes ocorreguts en cinquanta països diferents entre 2002 i 2017, entre ells l’activista hondurenya Bertha Cáceres (1973-2016). Aquestes circumstàncies fan que la transformació de dades toxicològiques, amb les seves incerteses i llacunes, en accions polítiques sigui un procés arriscat i complex, tant per a moviments mediambientals com per a sindicats. Davant l’absència de suport legal i acadèmic, les comunitats de víctimes han posat en marxa pràctiques alternatives per a la recuperació de cossos enverinats i paisatges degradats. Mitjançant diverses estratègies es poden realitzar accions reparadores basades en nous tipus de prova, com “epidemiologies populars” per tal de recollir dades, i aplicar així formes alternatives de justícia que reparin els desequilibris epistèmics i econòmics.

Bertha Cáceres (1973-2016), activista hondurenya assassinada en 2016. Havia guanyat diversos premis per la seva defensa decidida dels drets de poblacions indígenes enfront dels projectes de construcció de preses hidroelèctriques i indústries extractives de grans multinacionals. Wikipedia.

Els exemples mostren que els tòxics són productes socio-tecnològics, dotats d’una ontologia precària, suficientment plàstica i esmunyedissa, que permet la seva circulació dins de molts contextos (laborals, domèstics, ambientals) i afavoreix que puguin travessar fronteres polítiques i desafiar així formes variades de control per a causar problemes a diferents escales: local, regional, estatal, transnacional i global. A causa de les seves peculiaritats materials, els tòxics produeixen sovint situacions inesperades, alterant substancialment l’escenari de la seva aparició i incomplint les promeses dels seus grups promotors. No convé oblidar, no obstant això, que es tracta de productes extrets, fabricats, mantinguts o permesos per pràctiques socials i culturals contingents, immerses dins de relacions de poder, fortes desigualtats i violències més o menys visibles. En aquest context, per exemple, moltes reglamentacions han sorgit per a salvaguardar el comerç mundial, en lloc de prevenir delictes contra les persones treballadores, consumidores o el medi ambient en general. D’aquesta manera, el món tòxic dels segles XIX i XX s’ha construït tant a partir de la perillosa materialitat dels verins, com mitjançant desequilibris epistèmics de diversa mena, així com gràcies a pràctiques de producció d’ignorància, regulacions fragmentades i injustícies ambientals que han propiciat un desigual repartiment de costos i beneficis entre les víctimes i els grups contaminadors.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.