La ciència al zoo

—La recerca científica als zoos durant els últims dos segles ha oscil·lat entre les promeses incomplides i la generació de coneixements inesperats.—

 

Quan es van fundar els primers jardins zoològics a la primera meitat del segle XIX semblava que s’inaugurava una nova era en la història natural. En declaracions molt semblants, els zoos de París (fundat el 1793), Londres (1828), Dublín (1831), Àmsterdam (1838) i Berlín (1844) destacaven la promesa científica de la seva institució. Era un compromís que, en principi, no pot estranyar, si tenim en compte les institucions responsables d’aquestes fundacions el Muséum national d’histoire naturelle de París, la Zoological Society of London (ZSL), la Royal Zoological Society of Ireland i la Societat Zoològica d’Àmsterdam, Natura Artis Magistra.

El zoo de Berlín va ser promocionat per Alexander von Humboldt (1769-1859), qui, en una carta al rei de Prússia, va posar l’accent en el fet que es tractava d’“un institut que promet tant per a les ciències”. En la seva declaració fundacional, la ZSL concebia els animals “com a objectes de recerca científica, no d’admiració vulgar”. Així doncs, el nou zoo vuitcentista volia distanciar-se tant de les menageries de l’aristocràcia com dels espectacles itinerants de feres. De cop, els naturalistes tindrien la possibilitat d’observar nombrosos animals exòtics sense sortir de les metròpolis.

Però la realitat va ser diferent i l’agenda científica del zoo aviat es va revelar com una promesa incomplida. Ja a mitjan segle XIX, molts naturalistes es mostraven decebuts. El 1864, el famós divulgador de la història natural alemany Alfred Edmund Brehm (1829-1884) advertia: “En general, no es pot ignorar que els jardins zoològics han contribuït molt poc a la ciència”.

Però… per què? Es poden oferir diverses raons per explicar-ho. La promesa científica del zoo va ser sobretot un tòpic per justificar-ne el costós finançament. Els naturalistes de l’època estaven més acostumats a disseccionar animals morts que a observar bèsties vives. A la zoologia, regnaven la taxonomia i l’anatomia comparada, així que semblava que el principal benefici del zoo per a la ciència era el subministrament de cadàvers de criatures exòtiques. Per desgràcia, a més, la mortalitat a les gàbies era altíssima.

El que sonava tan bé a la teoria resultava molt difícil a la pràctica. El 1889, el zoòleg anglès Ray Lankester (1847-1929) considerava que els zoològics eren una oportunitat perduda per a la recerca científica: “Aquí i allà es publiquen observacions de tant en tant, però encara no s’han realitzat grans avenços, probablement degut al fet que els animals són extremadament difícils de mantenir sota observació”. També s’argumentava que el comportament dels animals en captiveri no era “natural” i, per tant, les observacions fetes al zoo eren d’escàs valor científic. Però hi havia una raó més.

Des dels seus inicis fins avui, el zoo ha estat sempre una institució híbrida. Com que els zoos depenien econòmicament de la venda d’entrades, els seus gestors havien d’adaptar-se als desitjos dels visitants. Així, l’oci “va guanyar” davant la ciència. A partir de la meitat del segle XIX, el zoo es va “democratitzar” contra la seva pròpia voluntat. Satisfer la curiositat dels visitants es va convertir en la missió suprema, així que observar el comportament d’un mono enmig d’un públic sorollós, amb canalla rient, estava molt lluny de la tranquil·litat d’un laboratori o d’una estació biològica fora de la ciutat.

Va triomfar l’anatomia sobre la ciència dels éssers vius? L’entreteniment popular sobre la generació de nou coneixement? En realitat, tal com ocorre amb altres espais de ciència, la història del zoo del segle XIX resulta més complexa. A pesar dels dubtes dels naturalistes més “clàssics” i les condicions aparentment adverses, hi havia recerca al voltant de les gàbies, encara que no seguia un pla ben meditat i executat com prometien els fundadors dels zoos. El saber generat era més aviat el fruit de la casualitat, eren coneixements eclèctics i oportunistes, no tan sistemàtics com potser hagués agradat als seus promotors. Les dades obtingudes depenien de les circumstàncies de cada moment i de les iniciatives de persones particulars.

Un exemple vistós del que diem són les visites de Charles Darwin al Regent’s Park Zoo, a Londres. El 1838, observant el comportament d’un jover orangutan, en va destacar la semblança amb el comportament humà, tot això vint-i-un anys abans de la publicació de L’origen de les espècies. Més tard, i amb l’ajuda de cuidadors, Darwin va dur a terme experiments amb l’àguila batallaire, el duc blanc, els jardiners i els conills d’Assam, per completar així la seva teoria de l’evolució. Per al seu llibre L’expressió de les emocions en l’home i en els animals (1872), Darwin va encarregar a l’artista Joseph Wolf dibuixos d’un macaco negre de Sulawesi del zoo per captar-ne les expressions de calma i alegria.

Un altre exemple: dos naturalistes de primer ordre com Étienne Geoffroy Saint-Hilaire (1772-1884) i Richard Owen (1804-1892) intentaven solucionar el gran enigma de com el cangur donava a llum o, més ben dit, com l’embrió diminut arribava de la vagina a la bossa de la mare. Ambdós van reclutar, ja al primer terç del segle XIX, els “seus” respectius zoològics a París i Londres per dissenyar un programa de recerca amb el fi de resoldre el problema ex visu. Es va generar així una discussió amb la participació de molts altres zoos europeus.

El caràcter híbrid del zoo també era un espai ideal per dur a terme el programa d’aclimatació que perseguia adaptar espècies d’utilitat econòmica al clima d’Europa. Es podria definir com un programa de “ciència aplicada” des de supòsits lamarckistes: la introducció de noves espècies proporcionaria força de tracció (camells), llana (llames, cabres d’Angora), plomes i ous (estruços, faisans i altres aus) i carn (noves espècies de porc, entre d’altres).

L’aclimatació va ser una altra promesa que el zoo del segle XIX mai no va aconseguir complir. Tanmateix, a pesar del fracàs d’aquest programa “oficial”, va emergir de manera informal una altra agenda de recerca en història natural. En oposició a la zoologia acadèmica, amb el seu enfocament en l’anatomia i la sistemàtica, aquest “moviment de reforma” postulava enfocar-se en l’animal viu, els seus hàbits i comportament. Per a aquests naturalistes, el zoològic va ser un indret clau, juntament amb els museus d’història natural i les associacions d’aficionats. Un cas destacat en aquesta línia va ser l’ornitòleg Oskar Heinroth (1871-1945), a qui el Zoologische Garten de Berlín va oferir la possibilitat d’investigar durant molts anys un gran nombre d’anàtids. Les seves observacions contínues del creixement dels ànecs i de la seva interacció social no hagués estat possible a la natura. Avui es considera Heinroth com un dels pares de l’etologia, si bé cal destacar el paper clau que van jugar en les seves investigacions les seves dues dones, Magdalena (1883-1932) i Katharina (1897-1989).

Les enormes dificultats dels zoològics per mantenir vius els animals exòtics i crear condicions de vida adequades per a ells (nutrició, reproducció, hàbitat) van dur al desenvolupament d’una nova disciplina: la “biologia del zoo”. El seu formulador principal va ser el suís Heini Hediger (1908-1992). El seu concepte de “territori” va tenir gran influència i va conduir a intents d’adaptació, al màxim nivell possible, del recinte en el zoo a l’hàbitat natural de l’animal, per deixar-lo viure en grups socials i facilitar l’“enriquiment ambiental”. El zoo del segle XX es va “cientifitzar” amb ingredients procedents de la medicina veterinària (vacunes incloses), al cria organitzada (a través d’un registre d’individus compartit entre els zoos) i la reproducció assistida (fecundació in vitro inclosa).

Per últim, als tres pilars esmentats del zoo (recerca, oci i educació), s’hi va sumar la conservació, encara que de formes molt diferents. En el període entre les dues guerres mundials, directors de zoos a Alemanya i Àustria, com Lutz Heck (1892-1983) a Berlín i Otto Antonius (1885-1945) a Viena, ambdós nazis de primera hora, van tenir la pretensió de recrear la megafauna extingida d’Europa Central. La idea (que després es va mostrar científicament errònia) era creuar “cap enrere” el bestiar i els cavalls domèstics per recrear l’aurochs o ur euroasiàtic (el toro primigeni) i el tarpan (el cavall salvatge).

Aquesta concepció del zoo com a repositori per (re)crear espècies va sobreviure, encara que amb mètodes diferents, basats en els avenços de la genètica. Primer la sang i més tard els teixits dels animals exòtics van aportar el material orgànic per crear i alimentar “bancs biològics”. El “zoo congelat”, la criopreservació de l’ADN amb nitrogen líquid a 196 graus sota zero, és l’última tecnologia per aprofitar la massa biològica del zoo. Així, anticipant els desitjos d’una ciència del futur, s’alimenta el somni que un dia més o menys llunyà es podran recrear espècies.

Durant el segle XX, l’agenda científica del zoo va ser invocada una vegada i una altra. Encara que amb matisos, la conservació d’espècies amenaçades va guanyar cada vegada més protagonisme. Aquesta tendència a definir-se cada cop més com una moderna “Arca de Noè” s’ha intensificat a les darreres dècades del segle passat i fins l’actualitat, quan el zoològic s’ha enfrontat a severes crítiques per part de grups de defensa dels drets dels animals, que veien el zoo com una “presó d’animals”. En veure com se’n qüestionava la legitimitat, el zoo ha apuntat als seus intents de reintroduir a la natura espècies en perill d’extinció, com per exemple el cavall de Przewalski a Mongòlia. Però, per als animalistes, el compromís del zoo per salvar la biodiversitat del planeta és, simplement, una afirmació infundada, que amb prou feines produeix resultats viables, només una llicència per intentar justificar-ne l’existència. Aquests grups afirmen que mantenir animals exòtics en zoològics és totalment inadequat per a les seves necessitats específiques. Per tant, haurien de tancar o convertir-se en ecoparcs.

Ara mateix, de fet, no està clar quin serà el futur dels zoos. Tal com ha intentat mostrar aquesta mirada al passat, els últims dos segles, la diferència entre la formulació d’un programa sobre el paper de la ciència al zoo i la seva posada en pràctica ha estat enorme. El zoo ha hagut de negociar sempre el seu desenvolupament en un context sociocultural en canvi permanent. Aquesta adaptació ha determinat també la recerca d’animals exòtics als recintes. Veurem com evoluciona aquesta dinàmica relació en una realitat marcada fins ara per promeses incomplides i sorpreses inesperades.

 

 

Oliver Hochadel
IMF-CSIC

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.