El crani de la vídua Houet i la frenologia en els tribunals

—Les controvèrsies dels experts en els tribunals permeten entendre la coproducció de ciència i ordre social.—

La vídua Houet va desaparèixer misteriosament en setembre de 1821 a París. Tenia seixanta anys i, pel que sembla, havia amassat una gran fortuna. El seu gendre Robert i un còmplice van ser investigats, però la policia no va poder trobar el cadàver i ambdós sospitosos van romandre en llibertat. Deu anys més tard, una troballa casual va permetre reobrir el cas i, en abril de 1833, un jutge d’instrucció parisenc va exhumar el cadàver amb ajuda de metges. Sota una gran capa de calç, van trobar ossos d’un esquelet humà amb una soga al voltant del coll. No es va poder identificar amb facilitat perquè no hi havia trets visibles externs, ni pertinences personals per a ser reconegudes per parents o amics de la vídua.

Debats en els tribunals. Une cause célèbre d’Honoré Daumier, mitjans del segle XIX. Wikioo.

Un dels perits va ser Mateu Orfila (1787-1853), degà de la Facultat de Medicina de París i famós per les seves recerques toxicològiques i el seu manual de medicina legal. Per aquestes dates, Orfila acabava de publicar un tractat sobre exhumacions jurídiques que incloïa estudis pioners sobre la determinació del sexe, l’edat i l’altura mitjançant taules numèriques i correlacions basades en la mida dels ossos. Després de reconstruir l’esquelet, i utilitzant aquests nous mètodes numèrics, els perits van obtenir uns valors aproximats de l’alçada de l’esquelet que coincidien amb els trets físics de la vídua Houet segons la recordaven els seus veïns.

A l’exhumació del cadàver va participar Pierre-Marie-Alexandre Dumoutier (1797-1871), ajudant d’anatomia en la Facultat de Medicina i un dels més actius membres de la Societat Frenològica de París, creada dos anys enrere. Els frenòlegs com Dumoutier pensaven que es podien conèixer trets psicològics d’una persona mitjançant una cranioscòpia, és a dir, una inspecció minuciosa de del crani. Fent servir aquestes idees, Dumoutier va sorprendre a tots els presents quan, després de prendre el crani exhumat entre les seves mans, va afirmar que havia pertangut a una dona d’avançada edat, “irascible” i “avara”. També va enumerar altres trets de la personalitat que els veïns van identificar amb la vídua Houet. El fiscal va afirmar que, uns segles abans, tals afirmacions haguessin condemnat a la foguera a Dumoutier per les seves arts endivinatòries, quan en realitat no era sinó “un distingit alumne de Gall i Spurzheim”, els creadors de la frenologia, una disciplina que gaudia d’una edat daurada a la França de la dècada de 1830, amb nombrosos cursos, publicacions, societats i museus replets de motlles d’escaiola i cranis de criminals, com els que col·leccionava Dumoutier.

Caricatura d’Honoré Daumier d’una inspecció craniològica amb un model de frenologia en la part inferior dreta. Procedent d’Antoine Fabre, Némésis médicale illustrée, recueil de satires. París, 1840. Bibliothèque interuniversitaire de Médecine, París.

L’assumpte va ser àmpliament comentat a la premsa i va provocar una primerenca polèmica sobre l’admissibilitat de les proves pericials en els tribunals, un assumpte espinós i de llarga durada de les relacions entre ciència i llei: Quines proves ofereixen la seguretat suficient per a ser emprades en la presa de decisions? Com es relacionen amb altres tipus de proves, per exemple, els testimoniatges o les confessions? Quin grau de controvèrsia és permissible en aquestes proves? Quines disciplines són acceptables a cada moment i situació? El fiscal del cas de la vídua Houet estava equivocat en la seva apreciació històrica: mags, alquimistes, quiromàntics, etc. van ser admesos en tribunals en èpoques anteriors i posteriors. Potser s’hauria sorprès de conèixer que la policia dels inicis del segle XX va fer ús freqüent d’endevins i vidents per tal de descobrir pistes, per exemple, durant els successos violents de la Setmana Tràgica de Barcelona. Un manual alemany d’aquests anys recollia tota una sèrie d’aplicacions de les “ciències ocultes” per a la nova policia científica. El controvertit paper pericial de mèdiums, clarividents i hipnotitzadors es va mantenir en els tribunals durant tot el segle XX. En definitiva, el debat sobre l’admissibilitat de les proves pericials, i no solament en l’administració de justícia, no és fàcil de resoldre, ni amb el recurs a sabers suposadament consensuats, ni tampoc amb l’exhaurida dicotomia entre ciència i pseudociència. Tal com va apuntar un perit de mitjan XIX, aquesta qüestió planteja diferents alternatives problemàtiques: si es limita l’admissió a sabers plenament acceptats i consensuats hi ha un fort risc de menysprear gran quantitat de sabers recents, menys provats i potser controvertits, però també potser amb capacitat d’inspirar tècniques pericials més precises i sensibles que les antigues.

Portada del llibre Précis du système phrénologique du Dr Gall… París, 1838. Bibliothèque interuniversitaire de Médecine, París.

Les controvèrsies en els tribunals no es limiten a mètodes recents o situats en els marges de la ciència acadèmica. L’ús dels òrgans sensorials dels experts també pot conduir a controvèrsies, fins i tot quan es tracta de personatges reconeguts o mètodes usats de manera habitual. Les diferents capacitats corporals i habilitats sensorials poden conduir a dades i conclusions contraposades, producte de diferents entrenaments previs (per exemple, en l’ús d’un microscopi) o dels diversos marcs conceptuals sorgits de diferents formacions o experiències professionals. En els anys en què va aparèixer el cadàver de Houet, un mètode per a distingir sang humana de la d’altres animals es basava en l’olfacte dels perits. Un d’ells, Jean-Pierre Barruel (1780-1838), afirmava poder distingir, amb una simple gota de sang tractada amb àcid, la sang humana de la resta d’animals, la d’homes i dones, fins i tot la de dones rosses de les brunes! El mètode va ser emprat en nombrosos judicis, amb més o menys recels i dubtes, fins que, a mitjans dels segle XIX, es va produir un gran escàndol quan els perits implicats en un cas van arribar a conclusions contraposades: les mostres feien olor de sang humana segons uns, mentre que a altres els semblava sang de porc o de vaca. Per a poder fer la prova de Barruel amb èxit, va afirmar un dels comentaristes, calia tenir el nas de Barruel! Situacions semblants es van produir en altres casos, per exemple, en el reconeixement de matisos de colors (en els assajos químics del segle XIX) o patrons i coincidències visuals (com en les empremtes dactilars), i encara més amb els olors o sons (per exemple, en el reconeixement de la veu o de formes dialectals).

L’ús d’aparells i protocols pot introduir una aparent objectivitat mecànica, però no evita controvèrsies en les interpretacions, ni tampoc conclusions diferents degudes als diversos sentits de les persones expertes. Els nous “olfactes químics” de finals del segle XX a penes podien imitar els nassos dels millors enòlegs per a establir la qualitat dels vins i, encara menys, tenir la seva autoritat en aquesta matèria. De manera semblant, els programes de reconeixement automàtic d’empremtes dactilars d’aquests anys permetien oferir un grup de coincidències que, posteriorment, havien de ser minuciosament explorades per mirades expertes. Aquesta dependència de l’agudesa visual va ser una de les principals fonts de controvèrsies de les empremtes dactilars, fins i tot en els seus moments gloriosos del segle XX quan semblaven encarnar el mètode més segur i infal·lible d’identificació. A principis del segle XXI, aquesta dependència del judici i l’habilitat de l’expert es va transformar en un problema quan les empremtes dactilars van conviure, i moltes vegades van competir, amb les empremtes d’ADN, els resultats de les quals es podien expressar de manera matemàtica, en forma d’una aclaparadora probabilitat de coincidència en la identificació. Quan se’ls preguntava sobre aquestes qüestions, els perits en empremtes dactilars no podien oferir un percentatge matemàtic per a informar del grau de certesa en la identificació, més enllà d’un nombre de coincidències, més o menys arbitrari i canviant segons els marcs legals i països.

Imatge d’un pulmó d’un nounat que, “havent respirat molt poc”, no sura a l’aigua. Un exemple de fals positiu de la prova de la docimàsia pulmonar per als infanticidis. Recollit al treball de Séverin Icard «Une nouvelle méthode de docimasie pulmonaire», Annales d’hygiène publique et de médecine legal, 1918, 4 (30): 259-278. Bibliothèque interuniversitaire de Médecine, París.

L’ús de l’objectivitat mecànica dels instruments o de dades numèriques aclaparadores ha conduït a ocultar incerteses i a posar sordina a debats molt necessaris, amb nefandes conseqüències com ara les falses imputacions o els fastigosos ingredients racistes de certes intervencions policials, com en el cas Mayfield descrit en un altre punt. Els estudis disponibles sobre la història de les ciències forenses i la violència sexual també reflecteixen biaixos de gènere, classistes i racistes, en general entremesclats amb valors morals i religiosos que criminalitzen determinades pràctiques i toleren fins a cert punt altres, per la qual cosa condicionen la seva persecució judicial en un sentit i un altre. Aquests desequilibris i biaixos es poden comprovar també a través del tractament penal de l’infanticidi o l’avortament. Diversos assajos pericials, més o menys fal·laços, van ser desenvolupats en aquest sentit i, d’aquesta manera, van restar valor als testimoniatges de mares i familiars. El més popular va ser la docimàsia pulmonar. Esbossat ja en el segle XVII, consistia a submergir els pulmons de la criatura en aigua: si els òrgans respiratoris suraven es considerava signe de que havia arribat a inhalar aire i, aleshores, que la mort s’havia produït després del naixement. Durant els segles següents, fins ben entrat el segle XX, molts tribunals van considerar aquest assaig com a prova concloent d’un delicte d’infanticidi, malgrat les primerenques crítiques per part de la comunitat mèdica respecte a les múltiples fal·làcies i falsos positius d’aquest mètode. Només amb l’arribada de les noves lleis sobre l’infanticidi de mitjan segle XX es va produir un canvi substancial en el tractament d’aquesta mena de delictes amb un major pes de les proves psicològiques per a abordar l’estat de les mares.

Tal com ocorre amb l’infanticidi, diversos assajos, càlculs o instruments han permès la legitimació de sabers controvertits per a patologitzar o criminalitzar comportaments considerats socialment perillosos, incloent també aspectes de la vida personal com les orientacions sexuals. Un exemple són les tècniques falomètriques (entre elles la pletismografia del fal·lus) amb les quals el psiquiatre txec Kurt Freund (1914-1996), director de l’Institut Sexològic de Praga, pretenia determinar objectivament determinades “desviacions” sexuals a mitjans del segle XX. Una de les seves primeres aplicacions va ser la detecció de l’homosexualitat entre reclutes txecs que pretenien eludir així el servei militar obligatori. Es basava en canvis de dimensió del penis quan els subjectes eren sotmesos a imatges d’individus nus. Malgrat els dubtes sobre la seva validesa, i les tensions de la Guerra Freda, les tècniques falomètriques de Freund van traspassar el teló d’acer i milers d’homes de tot arreu van ser diagnosticats mitjançant aquest i altres mètodes similars, per a ser sotmesos a càstigs, presó o tractaments com la castració terapèutica o les descàrregues elèctriques. Malgrat que Freund i els seus col·legues txecs consideraven poc efectius aquests tractaments i advocaven per despenalitzar l’homosexualitat al seu país, a Gran Bretanya els seus mètodes van ser emprats per a aplicar teràpies d’aversió i tractaments d’electroxoc.

Imatge de la pel·lícula A Clockwork Orange dirigida per Stanley Kubrick en 1971 i inspirada en la novel·la d’Anthony Burgess (1962). Representa l’aplicació d’una teràpia d’aversió per a evitar les tendències criminals, similar a les esmentades al text. Wikipedia.

Els exemples podrien multiplicar-se fins a l’infinit i suggereixen mantenir la prudència fins i tot amb sabers poc controvertits, encara que siguin presentats com a fets que parlen per si mateixos o mitjançant l’objectivitat mecànica d’instruments i el pes aclaparador de les matemàtiques. Les regles d’admissibilitat de proves pericials, establertes en alguns sistemes legals anglosaxons, tampoc han resolt la gestió de les controvèrsies en els tribunals. La més coneguda, la denominada “regla Frye”, va ser introduïda en 1923 per la Cort Suprema dels Estats Units per a descartar l’ús del detector de mentides per no estar “generalment acceptat” per la comunitat científica. Les limitacions d’aplicació d’aquesta regla van ser evidents i van conduir a modificacions diverses, com ara la més recent “regla Daubert”, sorgida a les darreries del segle XX amb el debat judicial de la responsabilitat de l’empresa Merrel Dow Pharmaceuticals per un medicament (Bendictin) que va provocar seriosos danys en embarassos. La nova regla era més exigent pel que fa a requisits d’admissió dels sabers pericials als tribunal i va permetre, en el cas esmentat i un bon ventall d’altres, deixar impunes els crims comesos amb productes químics o medicaments perillosos, sota l’argument de no estar prou constatada la relació entre tòxics i malalties.

Fotografia policial de Gabrielle Bompard, acusada d’haver participat en un brutal assassinat l’any 1890. El jurista Jules Liegeois va al·legar que Gabrielle havia actuat inconscientment sota el control de la hipnosi, segons les idees que va exposar en el seu treball De la suggestion et du somnambulisme dans leurs rapports avec la jurisprudence et la médecine légal. París, 1889. Wikipedia.

En el cas de la vídua Houet, la medicina legal del seu temps es va enfrontar amb la popularitat de la moderna frenologia. Ambdues tenien capacitat, limitada però, per tal de determinar la identitat d’un esquelet enterrat durant més d’una dècada. No hi havia cap regla d’admissibilitat i els jutges francesos tenien plena capacitat per a escoltar tants perits com consideressin. No obstant això, els metges de la Facultat de Medicina van fer tot el possible per a deixar fora del judici el frenòleg Dumoutier, que es va conformar amb uns moments de glòria als diaris de París, seguits malauradament per fortes crítiques i acudits ridiculitzadors de tota mena. Tanmateix, Dumoutier va continuar vivint amb aquestes crítiques i va continuar enriquint la seva col·lecció de cranis i col·laborant amb la justícia durant la resta de la seva vida.

A la fi del segle XIX, i amb arrels més o menys discutides amb els sabers frenològics de Dumoutier, la criminologia de la “Nuova Scuola” de Cesare Lombroso va establir trets corporals relacionats amb la criminalitat que van produir també fortes controvèrsies, entre altres qüestions, per l’assumpte de la responsabilitat penal. Crim i bogeria van continuar sent font freqüent de controvèrsies en els tribunals, des de les persones acusades que afirmaven estar sota els efectes de la hipnosi o en episodis de somnambulisme, com ara el famós judici de Gabrielle Bompard a la fi del segle XIX, fins a casos mediàtics com la matança de l’illa noruega d’Utøya en 2011, els conductors suïcides suposadament afectats per epilèpsia o demència transitòria, o els moderns escàners cerebrals del segle XXI que prometen establir l’agressivitat o convertir-se en moderns detectors neurobiològics de mentides. No sembla que es puguin resoldre d’un cop de ploma aquestes i altres controvèrsies pericials en els tribunals, ni tampoc sembla que es pugui prescindir d’elles sense greus riscos per a l’administració de justícia.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.