—Dels lectors de cadàvers xinesos a la policia científica londinenca i el desenvolupament de les empremtes dactilars.—

 

Una de les àrees amb major recorregut en la participació d’experts és l’administració de justícia. Es coneixen exemples d’intervencions en assumptes criminals com homicidis o enverinaments, judicis civils relacionats amb patents o danys mediambientals, o en temes de males pràctiques relacionades amb la medicina i la farmàcia. També és necessari considerar les tasques del personal expert en la producció de regulacions i la seva posterior aplicació, per exemple, en el terreny de l’agricultura, el comerç de productes perillosos, l’alimentació o la salut pública. Aquestes regulacions poden també afectar ingredients crucials de la ciència, la tecnologia i la medicina, des de l’establiment d’estàndards de qualitat, fins l’expedició de títols acadèmics o el control d’activitats com l’experimentació animal o els assajos clínics, amb les seves corresponents implicacions ètiques i econòmiques.

Una de les sèries més famoses sobre la policia científica. Al món nord-americà l’expressió “CSI effect” fa referència a les falses expectatives creades per les representacions idealitzades de la ciència en els tribunals. Wikipedia.

Tot aquest univers d’interaccions comporta una canviant coproducció de la ciència i el dret, amb trets diferents segons els contextos, la qual cosa exigeix anàlisis detallades si es pretén abordar la complexitat de les interaccions. Per a tenir una imatge adient del problema resulta obligatori repassar els estudis sobre experts descrits en altres apartats i recórrer a la història de les relacions entre ciència i justícia en diversos contextos. El concepte de “cultura forense”, emprat per l’historiador Christopher Hamlin, permet abordar les formes de construir proves pericials en diferents ecosistemes legals. Inclou una gran varietat d’ingredients: les angoixes i preocupacions de les classes dominants; els delictes considerats com a més greus i el marc jurídic que legitima la mobilització de sabers pericials; les tecnologies probatòries i els estàndards de prova; i l’extensió del grup amb veu autoritzada per a actuar com a testimonis experts en judicis i tractar així sobre assumptes pericials dels casos. Tots aquests components d’una cultura forense estan íntimament connectats. Per exemple, el marc jurídic, així com les persones triades en cada cas, condicionen les tecnologies considerades com a acceptables per a la producció de proves pericials fiables i també estableixen prioritats en les seves formes de verificació i presentació en els tribunals.

El concepte de cultura forense permet analitzar situacions tan diferents com els lectors de cadàvers de la Xina imperial i la moderna policia científica de Scotland Yard de principis del segle XX. Són solament dos exemples d’una gran diversitat d’interaccions entre ciència i dret que modelen l’acció d’experts en l’administració de justícia. La medicina forense va tenir un llarg recorregut dins de la cultura xinesa. El llibre Xiyuan jilu, escrit al voltant de 1247 pel magistrat Song Ci (1186-1249), ha estat moltes vegades considerat com el primer gran tractat sistemàtic de medicina forense. Altres obres van organitzar els procediments per a inspeccionar cadàvers en la Xina imperial i van ser emprades pels oficials (wuzuo) fins al segle XX per a la redacció d’acurats informes de la investigació criminal. S’exhortava a recollir tots els detalls, tant del cos com del lloc dels fets. S’oferien indicacions per a distingir entre ferides reals i falses mitjançant filtres de llum. També es descrivien diversos indicis dels verins i tècniques per a distingir entre la immersió abans o després de la mort o per a descobrir familiars de les víctimes mitjançant gotes de sang. Aquestes obres van permetre crear uns informes estandarditzats que van legitimar així les pràctiques de la comunitat de funcionaris encarregats d’aquestes investigacions criminals.

Els noms dels ossos en el llibre de Song Ci segons una edició del segle XIX. Wikipedia.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX es van incorporar a la Xina diferents aspectes de la medicina legal europea que es van barrejar amb els sabers de la tradició xinesa. Es va prestar major interès a assumptes com les gotes de sang o la fauna cadavèrica, temes incipients en la medicina legal europea, que formaven part de les pràctiques tradicionals dels lectors de cadàvers. En aquest context híbrid i complex es va produir l’arribada de les noves tècniques policials durant les primeres dècades del segle XX, coincidint amb els intents d’europeïtzació propis de la Nova República Xinesa. Encara que van sorgir noves institucions de medicina legal, la pràctica de la inspecció cadavèrica va continuar fonamentada, en gran manera, en funcionaris formats envles pràctiques tradicionals formalitzades i estandarditzades durant la Xina imperial, amb major o menor incorporació de sabers procedents de la medicina legal europea, moltes vegades a partir d’obres japoneses. D’aquesta manera, en el primer terç del segle XX, van coexistir en la República Xinesa una diversitat de sabers i pràctiques, així com de professionals i experts, dins de diverses tasques relacionades amb l’administració de justícia, una diversitat que es va mantenir, amb noves transformacions, en la segona meitat de segle XX.

Maletí amb les eines emprades per Hans Gross per a la recollida d’indicis de l’escenari del crim. Procedent del Hans Gross Kriminalmuseum. GAMS.

Scotland Yard va ser un dels escenaris europeus més famosos de la nova policia científica, però moltes de les seves fites havien estat desenvolupades en altres cultures forenses. Una part procedien del continent europeu: les fonts d’inspiració van ser les obres de jutges d’instrucció com Hans Gross (1847-1915) o els treballs de policies francesos com Edmond Locard (1877-1966). Es tractava de sabers sorgits en contextos híbrids de pràctica judicial o policial amb una forta interacció amb la medicina legal del segle XIX. Una altra font d’inspiració van ser les peripècies de personatges literaris com els inspectors Lecoq i Sherlock Holmes creats per escriptors com Émile Gaboriau i Arthur Conan-Doyle. Les noves tecnologies estaven basades en l’anomenat “paradigma indiciari”. Es protegia el lloc dels fets per tal d’evitar-ne la contaminació i procedir així a la recollida acurada de restes, fins i tot aquelles més anodines i trivials, per a sotmetre-les a una anàlisi minuciosa, mitjançant tècniques més o menys basades en la ciència de l’època. A diferència dels metges forenses del segle XIX i la seva tasca solitària en els dipòsits de cadàvers, la nova policia científica treballava en equip, amb persones de formacions variades que podien emprar un ampli ventall de tècniques d’origen divers i aplicar-les a l’escenari del crim.

Una de les tecnologies característiques de la nova policia científica va ser l’ús de les empremtes dactilars. Havien estat emprades en les civilitzacions babilòniques, a Egipte o a la Xina antiga per a signar contractes, identificar fabricants, autenticar documents o, fins i tot, amb finalitat endevinatòria. També havien estat usades amb objectius similars a l’Índia, on van ser redescobertes per l’administració imperial britànica per als seus objectius de control del frau i suplantació de personalitat en operacions comercials i en assumptes de la governança colonial. Alhora, i amb més o menys interacció, les empremtes dactilars van ser objecte d’interès per part de metges i naturalistes. Per exemple, Jan Purkyne (1787-1869) va realitzar una de les primeres propostes de classificació a principis del segle XIX. Dècades més tard, Francis Galton (1822-1911), un familiar de Darwin, les va emprar per als seus treballs sobre l’herència de caràcters. En el terreny policial, els departaments pioners en l’ús de les empremtes dactilars van ser dirigits per Juan Vucetich (1858-1925) en la policia de la província de Buenos Aires i Edward Henry (1850-1931) en la policia colonial de l’Índia, després a Sud-àfrica i, finalment, a Scotland Yard, on va establir una de les primeres escoles de formació als inicis del segle XX. Cadascun d’ells va desenvolupar la seva particular versió de la classificació de Galton fins a crear sistemes propis que posteriorment foren adoptats, amb noves transformacions i adaptacions, en diversos països del món. El sistema de Henry i les seves variants va tenir una major circulació als països anglosaxons i gran part del nord d’Europa, mentre que el de Vucetich es va imposar a Amèrica Llatina i a Espanya.

La transformació de les empremtes dactilars en una tecnologia d’identificació va implicar superar molts problemes tècnics, organitzar bones classificacions i vèncer les resistències d’identificadors i identificats. En alguns països es van produir controvèrsies importants entre els especialistes en identificació, amb fortes tensions entre les comunitats acadèmiques i els professionals policials, mentre que en altres contextos es van donar situacions híbrides d’ús conjunt amb altres mètodes d’identificació com l’antropometria d’Alphonse Bertillon (1853-1914). Van ser majors les resistències i tensions entre les persones identificades, al principi limitades a grups marginals, delinqüents habituals i presos, tot i que va haver-hi diferents intents primerencs d’aplicar les empremtes dactilars a la identificació del conjunt de la població.

Empremta dactilar amb la seva classificació en la part superior segons el sistema ideat per Federico Olóriz Aguilera (1855-1912), un dels principals defensors d’aquest mètode d’identificació a Espanya. Enciende.

El seu ús en el control colonial a l’Índia o a Sud-àfrica, juntament amb els intents d’aplicació generalitzada per règims de caire feixista a Itàlia i França, van crear una imatge negativa de les empremtes dactilars que va limitar la seva posterior aplicació a tota la població en molts països europeus de la segona meitat del segle XX. A Espanya, per contra, el document nacional d’identitat, obligatori per un decret del govern franquista de març de 1944, va incloure la fotografia de l’individu i la seva empremta dactilar (inicialment del polze, més tard de l’índex). Aquest disseny, que sorprenia molts visitants europeus durant els anys seixanta i setanta, es va mantenir fins i tot bastants anys després de la mort del dictador.

Les empremtes dactilars com a tecnologia probatòria d’identificació van entrar en crisi a la fi del segle XX, amb l’arribada de les noves tècniques relacionades amb l’ADN. En diversos judicis celebrats entre aquestes dècades es van constatar errors judicials provocats per l’ús de les empremtes dactilars, a vegades a causa de pràctiques policials deficients o clarament fraudulentes. Un cas famós va ser la falsa identificació de Brandon Mayfield a partir d’una empremta parcial trobada durant la investigació dels atemptats amb bombes de Madrid el març de 2004. L’escàndol va revelar biaixos racistes i falta de protecció enfront dels abusos policials. En altres ocasions, les investigacions judicials van comprovar que alguns policies fabricaven proves falses per a resoldre casos amb rapidesa mitjançant l’aplicació artificial en escenaris del crim d’empremtes dactilars de persones sospitoses o empresonades. A totes aquestes fonts d’error es va unir la competència a principis del segle XXI de les anomenades empremtes d’ADN. Després d’uns anys de controvèrsies i casos mediàtics, aquesta tècnica introduïda als anys huitanta esdevingué un mètode estandarditzat que produïa resultats amb una extraordinària força probatòria, fins al punt que podia emprar-se per a refutar qualsevol indici aconseguit mitjançant antigues tècniques. Alguns dels casos més famosos d’aquesta mena van estar relacionats amb l’Innocence Project, un projecte creat l’any 1992 per un col·lectiu d’advocats, científics i activistes estatunidencs per tal de denunciar les errades judicials que afectaren molts presoners, de vegades condemnats a mort o cadena perpètua.

Un document nacional d’identitat imprès a Espanya durant la dictadura franquista. Col·lecció particular de l’autor.

L’exemple de les empremtes dactilars permet pensar molts trets definitoris de les cultures forenses. Hem vist que van respondre a diverses ansietats dels grups dirigents (el control de reincidents, la dominació colonial, la creació d’estats panòptics) i van comportar una gran varietat d’experts (administradors colonials, mèdics forenses, policia científica) amb diversa participació en els sistemes jurídics on es van emprar (l’Índia colonial, Sud-àfrica de l’apartheid, Anglaterra victoriana, Espanya franquista). Així doncs no és sorprenent la variat de reaccions davant l’ampli espectre d’usos: identificació de criminals, gestió de presoners, contractes comercials, documents civils, cèdules d’identitat, etc. La seva adopció no va suposar la resolució total dels problemes relacionats amb la identificació de persones. Per contra, va introduir nous tipus d’errors judicials i va propiciar formes de frau i suplantació de personalitat que eren impossibles amb les pràctiques pericials anteriors. Malgrat les grans esperances dels seus promotors, la seva reeixida aplicació va ser circumstancial i els seus triomfs, relatius. La fiabilitat de les empremtes dactilars va ser qüestionada amb l’arribada de noves tècniques, les quals també van donar lloc a controvèrsies, falsos positius, errors judicials i corrupció policial. És previsible que també les empremtes genètiques siguin reemplaçades per noves tècniques d’identificació en un futur no massa llunyà. Aquesta conclusió indica que, malgrat els somnis cientistes i els “efectes CSI”, serà necessari continuar pensant amb l’ajuda de la història els problemes de la gestió del saber expert en l’administració de justícia.

 

 

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Burney, Ian; Hamlin Christopher, eds. Global Forensic Cultures. Making Fact and Justice in the Modern Era. Baltimore: Johns Hopkins University Press; 2019. 

Golan, Tal. Laws of Man and Laws of Nature: A History of Scientific Expert Testimony. Cambridge: Harvard University Press; 2004.

Jasanoff Sheila. Science at the Bar: Law, Science, and Technology in America. Cambridge: Harvard Univ. Press; 1995.

Watson, Katheryn. Forensic Medicine in Western Society: A History. London: Routledge; 2011.

Estudis

Arapostathis, Stathis, Gooday, Graham. Patently Contestable. Electrical Technologies and Inventor Identities on Trial in Britain. Cambridge: MIT Press; 2013.

Asen, David, Dead Bodies and Forensic science: Cultures of Expertise in China, 1800-1949. Columbia University; 2012.

Bertomeu Sánchez, José Ramón. ¿Entre el fiscal y el verdugo? Mateu Orfila i Rotger (1787-1853) y la toxicología del siglo XIX. Valencia: PUV; 2019.,

Burney, Ian, Pemberton, Neil. Murder and the Making of English CSI. Baltimore: Johns Hopkins University Press; 2016. 

Chauvaud Fréderic. Les experts du crime. La médecine légale en France au XiXè siècle. Paris: Aubier; 2000. 

Cole, Simon. Suspect identities: A History of Fingerprinting and Criminal Identification. Cambridge, MA: Harvard University Press; 2002. 

Cuenca-Lorente, Mar. Poisons, trials and experts: HoST – Journal of History of Science and Technology. 2017;11: 75–96. 

Cranor, C. Toxic Torts: Science, Law and the Possibility of Justice. 2nd ed. Cambridge: University Press; 2016.

Ferrer Beltrán, Jordi, Vázquez, Carmen, eds. Debatiendo con Taruffo. Madrid [etc.]: Marcial Pons; 2016.

Guignard, Laurence. Juger la folie. La folie criminelle devant les Assises au XIXe siècle. Paris: PUF; 2010.

Ismard, Pauline. La démocratie contre les experts: Les esclaves publics en Grèce ancienne. Paris: Seuil; 2015.

Leclerc, Olivier. Le juge et l’expert. Contribution à l’étude des rapports entre le droit et la science. Paris: Libraire Génerale de Droit; 2005.

Lynch Michel, et al. Truth Machine: The Contentious History of DNA Fingerprinting. Chicago: University Press; 2008.

Sengoopta, C. Imprint of the Raj: how fingerprinting was born in colonial India. London: Pan Books; 2004. 

Pastore, Alexandre. Veleno. Credenze, crimini, saperi nell’Italia moderna. Bologna: Il Mulino; 2010.

Watson, Katheryn. Poisoned Lives: English Poisoners and their Victims. London: Hambledon; 2004.

Fonts

Foucault, Michel. Moi, Pierre Rivière, ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frère … Un cas de parricide au XIXe siècle présenté par … Paris: Gallimard; 1973. (trad. cast. Barcelona: Tusquets; 2001).

Gross, Hans. Manual del juez: para uso de los Jueces de instrucción y Municipales, Gobernadores de provincia, Alcaldes, Escribanos, Oficiales y Subalternos de la Guardia Civil, Agentes de Policía, etc. Madrid: La España Moderna; 1893.

Pàgines d’internet i altres recursos

Bertomeu Sánchez, José R. La ciencia y la ley en acción. Scilog. Disponible en aquest enllaç.

Gross, Hans. Kriminalmuseum. Disponible en aquest enllaç.

Orfila, Mateu (1787-1853). Obras y estudios. Disponible en aquest enllaç.

Truth Tobacco Industry Documents. Milions de documents referents als judicis sobre la indústria del tabac. Disponible en aquest enllaç.

Innocence Project. Disponible en aquest enllaç.