Energia: passat i present

—Sense caure en el tecnooptimisme, ni tampoc en el col·lapsisme, la història de l’energia permet repensar els reptes del present en termes de justícia ambiental.—

Esperonats pels reptes actuals, els estudis sobre la història de l’energia han experimentat un gran desenvolupament els últims anys. Compten amb una llarga tradició de treballs en el camp de l’economia, la història social, l’antropologia, la història de les tècniques o, més recentment, la història ambiental i la història de la ciència. Molts economistes del segle XIX van reflexionar sobre el paper del carbó en les transformacions recents de les societats industrials, incloent Karl Marx, els escrits sobre problemes ambientals del qual han rebut nova atenció els últims anys, o William S. Jevons, que va publicar el clàssic treball The Coal Question el 1865. Ja en aquest treball s’explicava que el consum de carbó a Anglaterra havia augmentat enormement en les dècades anteriors, malgrat que les noves màquines de vapor de Watt eren més eficaces i estalviaven carbó respecte a les anteriors màquines de Newcomen. Seguint les alertes d’aquesta “paradoxa de Jevons”, molts estudis posteriors han mostrat que l’arribada de tecnologies més refinades i menys contaminants pot contribuir a incrementar l’ús dels combustibles, augmentar-ne el preu, crear problemes de subministrament o incrementar-ne l’impacte en el medi ambient i en la salut per les noves possibilitats per expandir una nova tecnologia que perfeccionava la seva eficiència.

Mineria del carbó a Le Creusot, Saône-et-Loire (França) al voltant del 1874. Gravat d’H. Linton a partir d’un altre de Jules D. Férat (1829-1906). Wellcome Collection.

Els historiadors francesos que van convergir al voltant de la denominada École des Annales van reflexionar sobre qüestions com ara la desforestació, l’ús dels molins hidràulics i eòlics. Aquests estudis van ser rellevants per a la conceptualització de la noció de “sistema tècnic” per part de Bertrand Gille, el tractat d’història de la tecnologia del qual (1978) va fer un gran èmfasi en els canvis materials i fonts d’energia, així com en la interacció entre tots aquests ingredients. Aquests treballs, juntament amb els procedents de la més recent història ambiental a partir de la dècada del 1980, van remarcar la importància de les escales de llarga durada (longue durée) en l’anàlisi de les connexions entre societats i energia.

En el context anglosaxó, l’obra de Lewis Mumford, Technics and Civilization (1934), va desenvolupar una influent classificació de les grans etapes de la tecnologia (“Eotècnica”, “Paleotècnica” i “Neotècnica”), on els materials emprats i les fonts d’energia també desenvolupaven un paper central. A mitjan segle XX, amb els nous estudis geològics sobre el “zenit del petroli” (peak oil), les etapes de Mumford es van ampliar i van servir de base per a grans relats sobre les “transicions energètiques” com, per exemple, aquells que assenyalaven una evolució des dels combustibles sòlids (carbó) cap als líquids (petroli) i gasosos (gas natural i, finalment, hidrogen), tal com van popularitzar les obres de Jeremy Rifkin (The Hydrogen Economy) a principis del segle XXI. Molt més elaborat i fonamentat històricament és el més recent manual de Václav Smil, autor d’influents informes anuals sobre l’estat de l’energia en les dues últimes dècades. Com altres obres populars, la seva empra una noció molt àmplia d’energia, on s’inclouen una gran quantitat d’efectes fisiològics, així com transformacions relacionades amb l’agricultura, la ramaderia i altres activitats econòmiques. Smil ofereix un relat de llarga durada, des de “les societats de caçadors-recol·lectors fins a l’actual civilització fòssil”. Explica les grans transformacions socials i culturals a través dels canvis en l’ús de l’energia i construeix així un relat de progrés centrat en les innovacions tecnològiques que van permetre un consum més intensiu de l’energia, amb escassa atenció als problemes ambientals, polítics o econòmics que, per regla general, són supeditats a les mutacions en els usos i tipus d’energia. La seva aproximació està perfectament reflectida en el títol del seu llibre més recent: How the World Really Works: A Scientist’s Guide to Our Past, Present and Future (2022).

L’atractiu d’aquestes narratives del progrés organitzades entorn de seqüències d’edats (edat del carbó, edat del petroli, futura edat de l’hidrogen, etc.) és evident. També tenen implicacions polítiques substancials, tal com s’ha assenyalat en el recent llibre de Jean-Baptiste Fressoz (“Sans transition”). Fonamentat en les idees de David Edgerton sobre “The Shock of the Old”, Fressoz recorda que les fonts d’energia velles i noves estan interconnectades i s’acumulen en el temps, no es reemplacen, ni són substituïdes les unes per les altres. Explora així aquesta “simbiosi de les fonts d’energia”, és a dir, com les diferents fonts d’energia interactuen i es donen suport mútuament. Per exemple, la fusta va ser crucial per a la mineria del carbó i els primers processos d’extracció de petroli, mentre que la maquinària impulsada pel petroli va revolucionar les operacions de les mines, fent-les més eficients i productives. D’altra banda, l’ús de la fusta com a combustible es va incrementar exponencialment amb l’arribada del carbó mineral en el segle XIX. O altre exemple: mai s’ha cremat tantes quantitats de combustibles fòssils (gasolina, carbó, gas) com en l’actualitat, quan s’anuncia una nova era d’energies renovables. Avui com en el passat, els avanços les noves energies depenen d’un major consum de les fonts d’energia que es pretenen reemplaçar. Després de posar en dubte la possibilitat d’una veritable “transició energètica”, Fressoz analitza el protagonisme d’aquesta noció en les polítiques de l’energia d’últims anys que han modelat els imaginaris socio-tecnològics hegemònics.

Extracció de petroli a Bakú (Azerbaidjan) a principis del segle XX. Forma part del llibre The Romance of Modern Chemistry (1909), que presenta la història de la química com una succesió de progressos tecnològics, incloent el petroli. Science History Institute’s Digital Collections.

Als debats en l’esfera pública cal tenir en compte les fortes campanyes de propaganda realitzades per les indústries de l’energia per tal de, per exemple, qüestionar els efectes sobre el canvi climàtic produït pels combustibles fòssils o la perillositat associada al transport i a la producció de determinades fonts d’energia com el carbó o l’energia nuclear. Aquesta última indústria disposa d’una llarga tradició en aquest sentit, com les campanyes a la dècada del 1950 que assenyalaven les virtuts dels “Àtoms per a la Pau”. Va ser una excel·lent oportunitat per tal que el govern dels Estats Units estengués a l’àmbit de l’energia civil la superioritat tècnica que havia assolit militarment amb les bombes nuclears. Aquesta iniciativa va oferir a nombrosos països de la seva esfera d’influència la possibilitat d’instal·lar centrals nuclears amb la promesa de disposar d’una font d’energia pràcticament inesgotable, juntament amb la possibilitat d’altres desenvolupaments industrials i mèdics dels compostos radioactius. Aquesta aliança també va implicar que els EUA augmentessin la seva influència en aquests països dependents del seu assessorament tècnic, de l’enviament de materials i altres formes de control, així com del desemborsament d’ingents quantitats econòmiques i d’assumir els riscos ambientals inherents a aquesta tecnologia. Aquestes campanyes van permetre contrarestar parcialment la imatge perillosa de l’energia nuclear augmentada pels accidents nuclears de Three Mile Island (1979), Txernòbil (1986) i Fukushima (2011), així com el problema sense resoldre dels diversos tipus de residus radioactius, temes abordats per Tatiana Kasperki en el seu treball per a aquesta secció.

Enfront d’aquests grans relats i campanyes publicitàries, en ocasions amb implicacions geopolítiques, els estudis històrics han introduït altres matisos, problemes i conceptes revisats en aquest capítol. S’han qüestionat també les visions sobre el tecnooptimisme i altres formes del solucionisme tecnològic, més o menys connectat amb un relat de progrés lineal a través de successives etapes que, gràcies als avenços de la ciència, ha conduït a la situació actual. Un exemple és el llibre de l’historiador de la ciència José Manuel Sánchez Ron amb el significatiu títol d’Energía: Una historia del progreso y desarrollo de la humanidad. Aquests relats acostumen a assumir que els problemes actuals seran superats amb futures solucions tecnològiques o technofixes. S’assumeix així que la tecnologia aconseguirà remeiar els problemes existents, inclús els causats per ella mateixa. Els repetits anuncis del descobriment de l’energia per fusió nuclear –neta, barata i inesgotable– són una prova més en dates recents.

A l’extrem oposat es troben els treballs que s’inspiren, de formes diverses, en la idea del col·lapse. Existeix una diversitat de plantejaments i treballs més o menys acadèmics, des dels supervendes de l’antropòleg Jared Diamond, que revisa panoràmicament les causes de l’enfonsament de diverses societats del passat, fins a obres més recents de la “col·lapsologia”, com les realitzades per Pablo Servigne i Raphaël Stevens, amb la intenció de delimitar un conjunt d’estudis en aquest terreny. Sense entrar en matisos, es podria dir que es tracta d’una versió inversa del tecnooptimisme, on el paradís de la modernitat és reemplaçat per una crisi de subministraments i problemes ecològics que condueixen a la fi de la civilització occidental. En les últimes dècades s’han publicat una gran quantitat de treballs d’aquest tipus, alguns d’ells més propers a la literatura de ciència-ficció que a les investigacions acadèmiques. Els estudis més rigorosos es nodreixen dels informes sobre els límits del creixement de la dècada dels anys setanta, així com dels estudis geològics sobre el zenit del petroli i altres combustibles fòssils, ja formulats a mitjan segle XX. També s’inspiren en la constatació de la crisi climàtica en curs causada, en part, per la crema massiva de combustibles fòssils que seguirà provocant una considerable degradació de les condicions de vida a la Terra, que afectarà amb major intensitat a les poblacions més fràgils.

Els nous estudis sobre la història de l’energia han intentat superar aquestes imatges estereotipades per estudiar les canviants relacions de les societats amb l’energia disponible en cada moment, així com la desigual distribució de recursos en cada moment i la seva capacitat per propiciar canvis. En la història de la ciència, la termodinàmica del segle XIX ha estat considerada habitualment un dels temes centrals per comprendre la constitució de la física moderna. Thomas S. Kuhn va dedicar un dels seus treballs més famosos a abordar les qüestions relacionades amb la prioritat en els descobriments de les lleis de conservació de l’energia. Seguint aquesta empremta, però amb les noves perspectives de la història social i cultural, els treballs d’autors com Crosbi Smith van remarcar les connexions entre les investigacions termodinàmiques i les cultures religioses presbiterianes dels territoris del nord d’Anglaterra i Escòcia on van viure molts dels seus primers impulsors (James Joule, William Thomson i James Maxwell). El seu treball mostrava el paper dels públics destinataris i els contextos locals, sense descartar també la dimensió internacional del problema. La interacció entre ciència, ideologia i religió en el terreny de la termodinàmica ha estat explorada en molts altres treballs posteriors, entre ells els que revisa Cara Dagget en aquesta secció, incloent les seves mateixes recerques sobre la relació entre treball industrial, capitalisme i els imaginaris de les energies fòssils.

La imbricació d’energia i política ha estat analitzada des d’altres punts de vista per historiadores com Gabrielle Hecht sota el prisma de la “tecnopolítica”: la interacció sense solució de continuïtat entre conglomerats tecnològics, industrials i polítics que propicien diverses formes de deliberació i presa de decisions dins de determinades estructures econòmiques, relacions socials i formes culturals. Els seus treballs sobre l’energia nuclear a França són significatius en aquest sentit: les polítiques dels governs del general Charles de Gaulle cap a una suposada independència energètica s’entrecreuen amb els projectes d’enginyeria per establir centrals nuclears a tot França durant la dècada del 1960. El text d’Anaël Marrec dins d’aquest capítol ofereix altres exemples de “tecnopolítica” en el context de les energies denominades renovables, en concret, l’ús de residus urbans per produir biogàs.

La connexió entre energia i forma de govern ha estat també assenyalada en el conegut llibre Carbon Democracy de Timothy Mitchell, on argumenta que el creixent ús de carbó mineral a les societats industrials va permetre a les organitzacions sindicals de miners paralitzar la indústria mitjançant vagues i altres formes de mobilització. Les seves reivindicacions de millores laborals i socials es van estendre a altres treballadors i van establir els equilibris necessaris per a les democràcies modernes. El petroli, en canvi, no requeria tanta concentració de mà d’obra per a la seva extracció i, a més, podia ser transportat fàcilment mitjançant petroliers i oleoductes, la qual cosa va crear condicions adequades per a formes de colonialisme i governs autocràtics a l’Orient Mitjà. Aquesta tesi ha estat matisada des de diversos punts de vista, segons recull Roberto Cantoni en la seva entrada en aquesta secció, entre altres qüestions, per la seva perspectiva anglocèntrica i la seva escassa aplicabilitat a nivell global.

Jove miner a West Virginia (EUA) a principis del segle XX segons una fotografia realitzada per Lewis Hine (1874-1940), un fotògraf nord-americà que va col·laborar amb el National Child Labor Committee per documentar el treball infantil en mines i indústries. National Archives.

Les crisis dels darrers anys han incrementat l’interès per les relacions entre energia i geopolítica a escala global. L’historiador Per Högselius ha destacat la complexitat de les interaccions entre els sistemes sociotecnològics associats a l’energia i els protagonistes de la política internacional: grans multinacionals, estats reguladors i productors, organitzacions internacionals, ciutadania i activistes, amb la seva diversa capacitat d’acció. El problema de la interdependència energètica ha modelat diverses polítiques d’acumulació, explotació i diversificació de fonts, alhora que va impulsar grans obres transnacionals (per exemple, oleoductes i gasoductes) o va propiciar acords entre països (com la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, embrió de la futura CEE), així com tensions, guerres i diverses formes de colonialisme energètic.

La correlació entre imperialisme i fonts d’energia, especialment en el cas del petroli, és un tema present en molts estudis, així com l’anomenada “maledicció” dels recursos minerals o energètics, és a dir, les conseqüències paradoxalment negatives que comporta la presència d’aquests recursos per a les poblacions que viuen al seu voltant, particularment per als països de l’anomenat Sud Global. Un dels aspectes d’aquesta “maledicció” dels combustibles fòssils és la vinculació entre el subministrament d’energia i la seguretat nacional dels països occidentals, un tema encara candent després de la invasió russa d’Ucraïna iniciada l’any 2022. Resulta especialment interessant analitzar històricament el paper dels sistemes energètics en la configuració de la geopolítica mundial i els ordres nacionals. La història recent ha obligat a investigar fins a quin punt els combustibles fòssils han estat una raó (o una excusa) per a pràctiques imperialistes en el món postcolonial, tal com comprova Roberto Cantoni en el text inclòs en aquest capítol.

En definitiva, els estudis revisats indiquen que la història de l’energia és “per sobre de tot, una història de decisions polítiques, militars i ideològiques”, tal com han afirmat els sociòlegs ambientals Debra J. Davidson i Matthias Gross al seu Handbook of Energy and Society. És una història complexa que no es pot acoblar a relats simples basats en visions tecnooptimistes o col·lapsistes. És necessari tenir en compte interessos contraposats, desigualtats de poder i injustícies ambientals. Són qüestions que entronquen amb els problemes del present. L’Atles de Justícia Ambiental, dirigit per Joan Martínez Alier, ha documentat 722 conflictes ambientals en la categoria de “combustibles fòssils i justícia energètica”, que ascendeixen a 876 si es considera també l’energia nuclear. Totes aquestes qüestions han estat abordades per part d’investigacions acadèmiques procedents d’àrees com la història de la tecnologia, la història ambiental, els estudis postcolonials o l’ecologia política. Aquesta secció presenta una selecció de treballs recents per conèixer els plantejaments teòrics, les fonts emprades i els objectius d’un conjunt selecte d’estudis innovadors respecte el desafiament que suposa (re)pensar el paper de l’energia en la història i el seu impacte en l’actualitat. Els materials audiovisuals aportats en l’apartat de recursos online permeten ampliar moltes de les qüestions anteriors.

José Ramón Bertomeu Sánchez
IILP-UV

Ignacio Suay-Matallana
IILP-UV

Com citar aquest article:
Bertomeu Sánchez, José Ramón, i Suay-Matallana, Ignacio. Energia: passat i present. Sabers en acció, 01-03-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/energia-passat-i-present/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.