Agricultura, administració i violència

—La gestió del treball a les plantacions colonials i els nexes entre imperialisme, capitalisme, tecnologia i raça.—

Els relats més comuns sobre el canvi de models de gestió als espais productius se centren en les fàbriques. A finals del segle XIX, les indústries lligades a la producció tant de béns de consum de massa com de luxe van créixer a un ritme sense precedents. L’augment de la varietat dels articles manufacturats, així com la major complexitat de l’organització fabril i de la jerarquia a la feina, van plantejar nous reptes a la coordinació del procés productiu i al control del treball. Confrontats amb la dificultat d’imposar un ordre tècnic i social en organitzacions cada vegada més especialitzades, els empresaris van confiar el govern de les seves indústries a enginyers. El sistema de “gestió científica” de Frederick Winslow Taylor és la icona del triomf de l’estandardització a la fàbrica, acompanyada d’una idea molt específica d’“eficiència”. Es buscava la maximització de l’output per unitat de treball, energia i temps, alhora que es perseguien altres objectius més polítics en un marc de gran contestació obrera. Aquest sistema s’assentava en dos principis bàsics: la codificació de procediments amb la finalitat de facilitar el reemplaçament del personal obrer i el govern de la fàbrica a partir de la recopilació i l’anàlisi de dades.

No hi ha cap dubte que aquests sistemes d’informació i les seves tècniques associades –és a dir, els objectes i els processos burocràtics necessaris per al registre, arxiu, accés i comunicació de dades– van transformar l’administració industrial cap a l’any 1900. Investigacions històriques més recents han mostrat la modernitat de formes d’organització productiva en altres contextos, cronologies i geografies com, per exemple, les plantacions colonials del Sud Global a inicis del segle XIX. A primera vista, la relació entre agricultura esclavista i mètodes quantitatius de gestió no resulta evident. Les plantacions, malgrat la seva gran dimensió, han estat representades durant molt de temps com a institucions arcaiques, primitives i governades únicament mitjançant el fuet. Tanmateix, un examen atent de les pràctiques mostra que moltes d’aquestes empreses agrícoles compartien característiques de les fàbriques del segle XIX: separació entre propietat i gestió, estructura organitzativa multijeràrquica, estandardització en la recollida d’informació, anàlisi de la productivitat i pràctiques d’avaluació de l’eficiència. Des de finals del segle XVIII i durant tot el segle següent, diverses estratègies sofisticades de gestió i control de la producció, recolzades en meticulosos registres comptables, van garantir el cultiu de sucre, cafè i cotó de forma molt rendible a les plantacions del Carib i del Brasil, així com també del sud dels Estats Units.

Fotografia de colons en una plantació de São Tomé. Fundação Mário Soares / Ana, Luís e Pedro Nogueira de Lemos. Casa Comum.

Aquesta altra genealogia de l’administració del treball mostra una íntima connexió entre comptabilitat i violència racial. De fet, i en contra dels relats fonamentats en la ineficiència dels règims de treball forçat, no hi va haver cap incompatibilitat entre el poder burocràtic d’aquestes estructures agrícoles i l’esclavitud o el servilisme, més aviat tot el contrari. L’autoritat quasi total sobre la vida social de les plantacions va permetre una gestió del procés productiu més precisa que la que era possible en indústries o en explotacions amb personal assalariat. Per tant, és convenient considerar el binomi tecnologies de la informació i treball forçat com a part d’un mateix projecte de dominació.

Per entendre aquestes formes modernes de poder i violència em centraré en un territori concret: São Tomé, que he pogut estudiar amb detall dins d’una recerca realitzada en el marc del projecte ERC “The Colour of Labour: Racialized Lives of Migrants”, a l’Instituto de Ciências Sociais de la Universidade de Lisboa. Aquesta antiga colònia portuguesa del Golf de Guinea és un espai exemplar per analitzar les interseccions entre imperialisme, esclavitud i capitalisme de llarga durada. Al segle XVI, amb el sucre i la mà d’obra de persones capturades a la costa africana, s’hi va consolidar un sistema de plantació colonial que es va estendre a bona part del globus. L’esclavitud i la deshumanització de dones i homes, experimentades en aquestes plantacions, van ajudar a reforçar idees sobre diferències i jerarquies racials que van marcar les relacions laborals dels segles següents i que sobreviuen fins els nostres dies. Quan la canya de sucre i els enginyers sucrers es “van trasplantar” al Brasil a mitjans de 1500, São Tomé es va convertir en un dels nodes més importants de la xarxa de tràfic de persones a través de l’Atlàntic.

Les plantacions no van ressorgir fins 1850, quan el negoci del tràfic esclavista va arribar a la fi. Primer es va plantar cafè, un cultiu que, al llarg de la dècada de 1880, va deixar passar el cacau en resposta a les necessitats del mercat mundial. El cultiu del cacau va coincidir amb l’abolició de l’esclavitud a l’imperi portuguès, tot i que, a la pràctica, el règim laboral va canviar poc. Els nous marcs legals, amb la figura jurídica del contracte laboral, no poden enganyar sobre el caràcter servil del treball a São Tomé: es prohibia a homes i dones abandonar les plantacions i eren recontractats amb coerció fins al final de les seves vides.

Foto postal amb un retrat de treballadors en una plantació a São Tomé. Fundação Mário Soares / Ana, Luís e Pedro Nogueira de Lemos. Casa Comum.

Més de 60.000 treballadors van ser reclutats forçosament a Angola. Les plantacions de cacau a São Tomé van créixer i es van multiplicar fins a estendre’s per quasi tota la superfície de l’illa. L’expansió va anar acompanyada d’una creixent sofisticació burocràtica. A finals del segle XIX, moltes empreses agrícoles colonials s’havien transformat en societats anònimes privades en mans de nombrosos accionistes i gestionades a distància des de la capital de l’imperi, Lisboa. Els seus directors elaboraven informes sobre la situació financera i agrícola, establien els dividends i decidien la inversió del capital restant. Al seu torn, nomenaven l’administrador a São Tomé i delegaven en ell els poders necessaris per gestionar el dia a dia de la plantació. Les decisions de la direcció a Lisboa es basaven en l’anàlisi d’un conjunt de documents comptables elaborats als tròpics. Aquests documents, que ajudaven els directors a visibilitzar i escrutar tot el procés de producció a l’illa, eren, alhora, essencials per a la planificació detallada de totes les tasques agrícoles i el govern diari de la plantació.

A partir dels registres burocràtics d’una d’aquestes empreses, la Companhia da Roça Vista Alegre, és possible entreveure “en acció” les modernes tècniques de gestió del treball. Creada el març de 1903, aquesta empresa estava dirigida per tres directors a Lisoba i un administrador a São Tomé. Aquest últim, ajudat per nou empleats europeus, comandava el destí de 170 treballadors africans, dones i homes, i uns 70 infants. Vista Alegre era una empresa molt petita en comparació amb altres plantacions de São Tomé, que comptaven amb milers de treballadors. El seu gran llegat històric són els registres plens de detalls sobre les seves activitats que avui es custodien a l’Arxiu Històric Ultramarí de Lisboa.

Full de distribució de servei diari, Plantació Vista Alegre. Arxiu Històric Ultramarí, Lisboa.

A la base del sistema d’informació de la companyia Vista Alegre estaven els fulls de distribució de serveis diaris. Aquestes fitxes impreses i normalitzades establien la relació entre les diferents operacions vinculades al cultiu del cacau i el treball mesurat en dies de treball i nombre de treballadors. Totes les tasques necessàries per obtenir un cacau de bona qualitat havien de realitzar-se en el moment exacte: preparació i neteja del terreny, plantació d’arbres d’ombra, obertura de clots, fertilització, sembra del cacau, poda, escarda, collita, ruptura, fermentació, assecat, classificació, ensacat i transport. Els fulls de distribució del servei diari van permetre la coordinació entre el cicle del cacau, la pràctica agronòmica i el treball forçat.

D’aquests documents se’n desprèn que, per cada mes de 1909, l’administrador de São Tomé va calcular la distribució dels serveis necessaris per a la producció de cacau tenint en compte un total de 6.000 dies de treball. Per exemple, al febrer, més d’un terç del temps es va dedicar a desbrossar els terrenys. A l’abril, la recol·lecció i la ruptura del cacau ocupaven la majoria de les persones treballadores. A l’agost, al final de la collita i a l’estació seca, el personal de la plantació es va concentrar en l’obertura de clots per plantar nous arbres de cacau. Tot i que el treball variava al llarg de l’any, les matemàtiques eren sempre les mateixes: tots els homes, dones i infants estaven permanentment ocupats i tota unitat de treball estava comptabilitzada.

Foto postal amb treballadors contractats plantant arbres de cacau. Fundação Mário Soares / Ana, Luís e Pedro Nogueira de Lemos. Casa Comum.

Els balanços anuals resumien les activitats d’un cicle de cacau. Més enllà del resum dels mapes de distribució dels serveis diaris, aquests balanços registraven els moviments hospitalaris, les visites mèdiques, la facturació de la botiga, els canvis en el contingent de personal africà i les observacions meteorològiques. D’un sol cop d’ull, els directors a Lisboa podien assabentar-se de tots els elements que influïen en la producció i així mostrar als administradors l’èxit o el fracàs de les seves decisions. Aquests balanços permetien conèixer el nombre de dies i persones dedicades a cada tasca de forma global i avaluar la productivitat dels treballadors comparant amb els mapes d’anys anteriors. Es podia així planificar noves inversions en infraestructures, ampliar la superfície cultivada i decidir sobre noves contractacions. Juntament amb els balanços anuals, els inventaris eren una altra peça fonamental. Aquest tipus de registre servia per a la gestió diària de les existències de la plantació, així com per habilitar les hipoteques necessàries per a l’obtenció de préstecs.

La voluntat de control absolut sobre el treball justificava i modelava aquesta pràctica comptable moderna. Però aquest projecte de control no s’ha de confondre amb el consentiment. A les plantacions, les persones treballadores es van resistir de múltiples formes: frenant el ritme de treball, robant, incendiant les collites o atemptant contra la vida d’europeus. Més freqüentment, optaven per la fuga, que privava els administradors de força de treball i, en conseqüència, de capital. Als mapes mensuals i anuals hi ha un element permanent: els “fugidos”. El recompte d’aquests individus mostra tant les pèrdues ocasionades per les fugues en l’economia de la plantació com l’esperança dels administradors a recuperar-los. La presència reiterada de l’ítem “capturado” mostra el caràcter habitual de les “caceres humanes”, realitzades amb la complicitat de les autoritats colonials.

Companhia da Roça Vista Alegre, Marca Registrada. Arxiu Històric Ultramarí, Lisboa.

L’estudi dels registres burocràtics associats a l’organització del treball en les plantacions colonials permet afegir una altra dimensió als relats històrics sobre les tecnologies agrícoles, habitualment centrats en la millora científica de les llavors, l’ús de maquinària i fertilitzants, o en el paper d’enginyers químics i agrònoms. De la mà d’aquest complex sociotècnic, també existent a São Tomé, diversos sistemes d’informació van administrar la vida quotidiana de les plantacions i van fer de la gestió dels cossos un element essencial per al seu funcionament. Aquesta mirada als coneixements i les pràctiques comptables ens permet ressituar, en l’espai i el temps, les històries de les modernes tecnologies de gestió del treball. I així recordar l’estreta, tot i que sovint oculta, relació entre tecnologia, capitalisme, violència i règims de treball forçat.

Marta Macedo
Instituto de Ciências Sociais, Universidade de Lisboa

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.