Aprendre a observar

—La cultura visual de l’aula permet descobrir les pràctiques docents, els rols de docents i discents i la configuració de les disciplines científiques.—

“El posa també a aprendre dibuix, a què adquireixi el sentit de la forma, únic camí per arribar a adquirir el del fons. I el mètode d’ensenyament és enginyós com pocs. Li fa dibuixar ocellets de paper en totes les postures i projeccions, doncs els ocellets, a més de ser objectes amb volum, afecten formes geomètriques.”

Miguel de Unamuno, Amor y pedagogía (1902)

Amb la ploma carregada d’ironia d’Unamuno, Amor y pedagogía constitueix un exemple de “la mania pedagògica” que va caracteritzar el positivisme científic i la seva translació didàctica a finals del segle XIX i principis del segle XX. Els defensors d’aquella filosofia creien en una educació harmònica de la persona (predominantment, encara l’home) com a fórmula de progrés i, per això, defensaven que la seva formació integral havia de contenir un ensenyament combinat de ciències, arts plàstiques, música, educació física i higiene. Aquesta formació havia de tenir lloc tant a l’aula com durant la visita a museus o a les excursions a la natura. Les fletxes paròdiques d’Unamuno, a pesar de formar part d’aquell món, apunten a la mitificació de la ciència i, en concret, a la litúrgia dels seus mètodes d’ensenyament.

Aula de la Facultat de Medicina, Universitat de Barcelona. Anuari de 1906.

Però, a més, aquest exemple planteja també la centralitat de la visualitat a l’aula en el període esmentat. Aprendre a observar formava part dels processos de modernització i racionalització que van contribuir a fer dels espais i els mitjans d’ensenyament l’estratègia educativa per disciplinar els estudiants des de mitjan segle XIX. El punt de partida consistia a entendre que l’observador aprèn a mirar sota un conjunt limitat de regles, pràctiques i codis.

Al llarg del segle XIX, es van produir alguns canvis fonamentals en la història de la cultura visual europea que van tenir com a eix central més l’observador –objecte i subjecte de la modernitat– que les representacions visuals. Fins llavors, la cambra obscura havia participat en la configuració de l’observador als segles XVII i XVIII, i romania com a base objectiva de veritat visual. Des de principis del segle XIX, es va produir una ruptura amb els models clàssics de visió i de l’observador, de manera que l’experiència visual es va centrar en la visió subjectiva, la productivitat de l’observador i la proliferació i circulació de signes i objectes. En això va jugar un paper decisiu un conjunt d’instruments òptics, des de l’estereoscopi a la fotografia, que no s’han d’entendre de manera aïllada, sinó com a part concurrent de múltiples discursos (filosòfics, estètics, científics, tecnològics) solapats amb marcs institucionals i forces socioeconòmiques. Es tracta de dispositius que van participar en la modernització impulsada pel capitalisme, que buscava una nova economia cultural basada en la circulació i la comunicació, mitjançant la reproducció, la creació industrial i en sèrie d’imatges a partir de tècniques diverses. Tot això va comportar una reorganització del coneixement i el desenvolupament de noves pràctiques socials.

Sala de projeccions, Facultat de Medicina, Universitat de Barcelona. Anuari de 1906.

En la societat de masses sorgida a partir de la segona meitat del segle XIX, els mitjans (projectors d’imatges, instruments, espècimens, representacions visuals) van ser el punt d’intersecció de diferents públics, tant el dels espectacles d’entreteniment o les demostracions científiques com l’educat a les aules. Els arguments visuals van ser part de les noves formes de creació, ordenament i transmissió de coneixement científic mitjançant la publicació d’atles i llibres, i van configurar disciplines bàsiques com la química o la física, o noves ciències universitàries.

En aquest context, un nombre creixent d’editorials, cases comercials i fabricants d’instruments i aparells fotogràfics van proliferar en el món euroamericà des de finals del segle XIX, dedicades a la producció i circulació de dispositius òptics i diapositives. Els fabricants francesos de plaques, de microscopis de projecció i d’aparells de transparències (Deyrolle, Molteni, Radiguet, etc.) van tenir un paper destacat en la indústria europea de la imatge fixa. Com a resultat, la projecció d’imatges a l’aula va transformar la didàctica de les ciències.

A l’esquerra, portada del catàleg comercial d’Émile Deyrolle, 1912. A la dreta, detall interior del mateix catàleg, on es pot veure el material de projecció Internet Archive.

Des del punt de vista docent, la projecció de plaques de vidre permetia augmentar la dimensió dels objectes, de manera que el professorat podia complementar el seu discurs amb la visió dels mateixos. Els seus estudiants aprenien així a observar, alhora que escoltaven l’explicació impartida. La informació visual dels objectes projectats sostenia els arguments orals, superant les possibilitats de la parla, de manera que una breu seqüència de diapositives facilitava la comunicació de gran quantitat d’informació i permetia la demostració comparada. Tot això es podia realitzar en poc temps i destinat a molts estudiants alhora. Fins a la consecució tècnica del color en la imatge fotogràfica, acolorir les plaques de vidre, intervenir en la representació i crear objectivitat va permetre la consolidació d’aquest recurs i la seva perduració en el temps.

Així, a l’inici del segle passat, la modernitat pedagògica desenvolupada en àmbits docents d’Alemanya i França va transformar l’ensenyament científic a les aules, no només a les universitàries. El disseny arquitectònic va convertir l’aula en la quinta essència dels espais docents, allí on es feien evidents les jerarquies de l’ensenyament i les formes d’adquirir coneixement. A l’aula, el professor, els seus ajudants, mossos i bidells i, finalment, els alumnes, ocupaven posicions fixes, estrats que marcaven relacions socials jeràrquiques. Al seu torn, l’aula compendiava, a través de les activitats i pràctiques desenvolupades pels protagonistes esmentats, el coneixement generat, col·leccionant i arxivant en altres llocs de la facultat, tals com la biblioteca, el museu, el laboratori, la sala de dissecció i la clínica. A l’aula, el projector i les imatges se situen com a intermediaris entre professorat i estudiants. Hi conviuen altres recursos visuals: làmines i cartells pengen de les parets, peces naturals i models artificials es troben disposats en vitrines o es porten dels museus universitaris, a més de pissarres mòbils i taules de demostració, atès que la introducció d’una “innovació docent” rarament suposa l’abandonament brusc de les metodologies tradicionals.

“Kodak Educació Visual”, George St, Sydney, 1933-1938. Material d’educació visual per a escoles. Museums Victoria Courtesy of Kodak (Australasia) Pty Ltd.

Les fotografies de les aules de principi del segle XX confirmen el triomf d’allò visual a l’aula, la centralitat de la mirada, la litúrgia de l’observació. En l’experiència sensorial de l’alumnat a l’aula, si bé les capacitats auditives i tàctils es van posar en joc, en diferent grau, la vista va adquirir un paper preponderant. A l’aula, tot estava disposat per dirigir la mirada de l’estudiant, per ensenyar-lo a mirar. En aquell espai, per tant, tenia lloc una formació disciplinant.

En les últimes dècades, la història de la ciència ha establert un diàleg fecund amb la història de l’educació i els estudis visuals i de cultura material, de tal manera que ha demostrat com les pràctiques didàctiques han jugat un paper central en el procés que va dur al desenvolupament de les disciplines científiques en el món contemporani. Un reflex eloqüent d’aquesta novetat és la proliferació i pluralitat dels objectes d’estudi: llibres de text, pràctiques pedagògiques en diferents espais de formació, instruments i aparells de projecció, atles, plaques de vidre, diapositives, etc. Un arsenal de fonts històriques que ajuden a la reconstrucció de la ingent cultura material de la ciència en els últims dos-cents anys. El resultat aconseguit fins ara posa de manifest la dimensió política, social i econòmica de l’educació científica i la seva rellevància en la construcció de la societat capitalista contemporània.

Alfons Zarzoso
Museu d’Història de la Medicina de Catalunya

Begoña Torres
Societat Catalana d’Història de la Medicina

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.