Aquella familiar pudor de gas

—L’obsessió humana pels combustibles fòssils durant el segle XX.—

La història del segle XX ha estat marcada per una expansió sense precedents de l’ús de combustibles fòssils: primer el carbó, després el petroli i el gas. En l’actualitat continua augmentant el consum de cadascuna d’aquestes tres fonts fòssils a nivell mundial, encara que en algunes regions del món s’està produint una transició cap a fonts d’energia menys contaminants. Tot sembla indicar que el sistema de producció és addicte als combustibles fòssils. Com s’ha arribat a aquest punt? La situació a principis del segle XX era bastant simple: segons els càlculs de l’historiador Vaclav Smil, Occident, incloent la llavors emergent potència dels EUA, tenia el 30% de la població mundial i utilitzava el 95% dels combustibles fòssils extrets, majoritàriament carbó. Al llarg del segle, aquest elevat percentatge de consum energètic d’Occident va disminuir, però a les dècades finals encara assolia gairebé la meitat de tota l’energia comercial primària, mentre que la població occidental només suposava el 15%de la població mundial. Va ser necessari esperar fins el 2010 perquè un país no occidental, la Xina, superés els EUA i es convertís així en el major consumidor d’energia.

Consum de petroli (a l’esquerra) i de gas (a la dreta) per (1965-2021). Gràfiques dissenyades per l’autor gràcies a Our World in Data.

La primera font fòssil que es va utilitzar a gran escala va ser el carbó. Des de finals del segle XIX aquest combustible fòssil va esdevenir també una qüestió social i política. Com recullen alguns estudis, diversos dirigents de sindicats del carbó van arribar a ser influents líders polítics de partits d’esquerra. A principis del segle XX, s’extreia carbó en grans quantitats als Estats Units, el Regne Unit i Alemanya, però també, a menor escala, en altres països europeus com França, Àustria i Bèlgica, i a Rússia i el Japó. El carbó era essencial per al funcionament de trens i vaixells, així com per moure les màquines industrials que sustentaven l’expansió industrial del sistema capitalista. Per consegüent, els miners, de qui depenia la seva producció, gaudien d’un enorme poder de negociació, que no van dubtar a utilitzar per millorar les seves condicions.

Miners de Tyldesley (Manchester) davant el Miners Hall durant la vaga general de 1926. Wikimedia Commons.

Segons el politòleg Timothy Mitchell, aquestes circumstàncies van ser algunes de les raons per les que les elits polítiques i econòmiques britàniques es van bolcar en l’ús del petroli que no s’havia d’extreure al Regne Unit, com el carbó, sinó en zones del Pròxim Orient. A partir de la Primera Guerra Mundial i la dissolució de l’Imperi Otomà, aquestes zones es van trobar al centre de les disputes entre estats europeus i, en particular, entre França i el Regne Unit, a les que aviat s’uniria Estats Units a través de les seves companyies petrolieres. En qualsevol cas, el canvi a l’ús del petroli per part del Regne Unit també va ser obra del llavors primer lord de l’Almirallat, Winston Churchill, ja que l’ús del petroli oferia diversos avantatges sobre el carbó, com facilitar el proveïment de combustible dels vaixells, a més de fer-los més ràpids. Als Estats Units, tanmateix, el canvi del carbó al petroli per als vaixells es va produir durant la guerra hispano-estatunidenca de 1898.

Poc a poc, entre 1940 i 1970, el carbó va ser substituït pels hidrocarburs. No obstant, a partir de la dècada del 1970, l’atenció es va centrar en problemes mediambientals, que incloïen la salut dels miners, la contaminació atmosfèrica, la destrucció del paisatge a causa de la mineria a cel obert i la contribució del carbó a l’escalfament global. La producció d’hulla a Europa no ha deixat de disminuir des de la dècada del 1990, a un ritme superior al del seu consum: el 2021, la producció de carbó de la UE va ser de 57 milions de tones, quasi un 80% menys que les 277 milions de tones de 1990. Tanmateix, la producció mundial no només no ha disminuït, sinó que ha augmentat, principalment degut a l’augment del consum a la Xina i l’Índia. El 2013, es pensava que la Xina havia assolit el pic de la seva producció de carbó, però el 2021 va arribar a un nou màxim. Les previsions de l’Agència Internacional de l’Energia suggereixen que l’augment del preu del gas derivat de la invasió russa d’Ucraïna provocarà nous increments de la demanda de carbó. A escala mundial, per tant, el carbó està lluny de convertir-se en una energia del passat.

Monument als miners del carbó de Zonguldak, Turquia. Wikimedia Commons.

Tot i que el petroli només ha substituït el carbó en alguns usos des de la dècada del 1940, la seva història comercial va començar al segle XIX, en llocs tan distants com els Estats units, Rússia (avui, Azerbaitjan), Romania i Polònia. A la dècada del 1910 es van produir importants descobriments de petroli a les Antilles Holandeses (avui Indonèsia), Pèrsia (avui Iran), el Perú, Veneçuela i Mèxic. El 1920, les empreses britàniques, franceses i estatunidenques van firmar un acord històric sobre l’extracció d’hidrocarburs a l’Orient Mitjà. Aquest acord “de la Línia Roja” va donar origen a un càrtel d’empreses que, després d’alguns canvis entre els seus integrants, va dominar el comerç mundial de petroli durant els següents cinquanta anys. Pel que fa als llocs d’extracció, encara avui prop del 80% de les reserves mundials de petroli es troben en cinc països de la península Aràbiga.

A l’Amèrica del Sud, per altra banda, a principis del segle XX els interessos britànics i estatunidencs i, en menor manera, els canadencs i holandesos es van enfrontar per l’extracció, l’exportació i el desenvolupament dels mercats nacionals dels diferents estats sud-americans. Tanmateix, l’aplicació de l’anomenada “doctrina Monroe”, elaborada al segle anterior, va reforçar la posició dels Estats Units a l’Amèrica Llatina, mentre que, com a resultat de la Primera Guerra Mundial, els britànics van reduir-hi la seva influència i van començar a concentrar-se en l’Orient Mitjà.

A la dècada del 1950, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, els estats europeus van intentar reconstruir les seves economies destruïdes pels esdeveniments bèl·lics. En particular, en el cas dels països colonials, es va assistir a un fort augment de les activitats d’exploració i extracció a l’Àfrica, tant septentrional com subsahariana. Aquestes estratègies van conduir a descobriments de gas i petroli en països com Líbia, Algèria i l’Àfrica Equatorial francesa (avui dividida entre el Gabon, la República del Congo, la República Centreafricana i el Txad). Les dependències econòmiques i polítiques a les que conduirien aquests descobriments es mantindrien inclús després que els països africans obtinguessin la seva independència a la dècada del 1960, especialment en el cas de França.

Contràriament a l’afirmació de Mitchell sobre la major controlabilitat política del sector petrolier en comparació amb el sector del carbó, segons estudis més recents, els treballadors del petroli van tenir realment un impacte significatiu en les lluites socials de la seva època. Un exemple va ser la nacionalització de la indústria petroliera mexicana el 1938. També la vaga de treballadors del petroli a Veneçuela el 1936, que va assentar les bases de la llei marc d’hidrocarburs del 1943; més recentment, una altra vaga de treballadors del petroli el 1979 va acomplir un paper crucial en la revolució iraniana d’aquell any.

Aquesta tendència ha continuat, ja que les relacions neocolonials van substituir a les colonials (vegi’s el Gabon i el Níger) i les noves elits polítiques van recórrer a pràctiques extractivistes per seguir amb el negoci de l’exportació. Això s’aplica tant al petroli com al gas. Menys vistós que el petroli, potser per la seva invisibilitat o per no estar associat a les epopeies pioneres estatunidenques o a les produccions de Hollywood, el gas ha jugat un paper molt similar els darrers setanta anys. Tanmateix, fins a principis del segle XX, el gas, normalment extret juntament amb el petroli, es cremava com a residu, una pràctica que segueix vigent en algun països, amb conseqüències mediambientals molt perjudicials.

Crema de gas en una refineria de petroli. Wikimedia Commons.

A l’igual del petroli, el gas va ser objecte d’acalorades disputes al segle XX, i segueix sent-ho. Per exemple, durant els anys de la Guerra Freda, el govern estatunidenc no va deixar d’expressar la seva preocupació per l’estratègia comercial de la Unió Soviètica, que pretenia augmentar la dependència energètica dels països europeus, aliats dels Estats Units a la OTAN, del gas soviètic. Aquesta qüestió es va debatre amb freqüència als òrgans de seguretat de l’OTAN des dels anys cinquanta fins ben entrada la dècada del 1980.

En general, els hidrocarburs han estat un factor geopolític decisiu en la història del segle XX. Sovint s’ha parlat del peak oil (zenit del petroli) al llarg d’aquell segle: diversos analistes han intentat predir l’any en què es produiria el major consum de petroli, el clímax de l’era del petroli. Totes les prediccions realitzades fins avui han resultat errònies, sobretot arran del descobriment i l’explotació d’hidrocarburs no convencionals. Seria un error pensar que l’era dels hidrocarburs acabarà a causa de l’escassetat d’aquestes fonts d’energia, per molt finits que siguin aquests recursos en el nostre planeta. La història demostra que (a) una escassetat pot ser contingent, artificiosa i, per tant, reversible; i que (b), com va dir el xeic saudita Zaki Yamani, que va ser ministre de Petroli del seu país a la dècada del 1970, “l’Edat de Pedra no va acabar per manca de pedra, i l’Edat del Petroli acabarà molt abans que el món es quedi sense petroli”. Seran les decisions socials, polítiques i econòmiques les que provoquin la fi gradual de l’Era del Petroli, en alguns llocs molt abans que en d’altres. Però cal tenir en compte que el final de l’Era del Petroli pot no coincidir amb el final de l’Era de la Sobreexplotació del Planeta, com tot sembla indicar.

Roberto Cantoni
ICTA-UAB

Com citar aquest article:
Cantoni, Roberto. Aquella familiar pudor de gas. Sabers en acció, 05-04-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/aquella-familiar-pudor-de-gas/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.