Biogàs

—La llarga història de la producció de biogàs a partir de residus proporciona informació tant de les seves potencialitats com de les seves ambigüitats.—

Produir energia a partir de residus sembla una tècnica lloable en un moment en què les societats humanes s’ensorren sota el pes de les seves deixalles, alhora que aguaiten els perills de l’escassetat d’energia i l’escalfament global es converteix en una realitat cada cop més tangible. El “biogàs”, produït per la fermentació de la biomassa, és un recurs renovable i pot substituir el gas d’origen fòssil. És similar en la seva composició química perquè conté una proporció important de metà i diòxid de carboni. El procés sembla senzill i natural: la metanització, o “digestió anaeròbia”, es produeix espontàniament quan la matèria es manté sense oxigen a certa temperatura durant setmanes. És teòricament aplicable a qualsevol tipus de matèria orgànica i obre la possibilitat d’una producció substancial d’energia “verda” a partir de la gestió racional de les restes orgàniques procedents de diversos sectors: ramaderia, agricultura, masses forestals, indústria agroalimentària, aigües residuals i residus domèstics. Des de la dècada del 2010, el nombre de plantes de metanització s’ha disparat a les zones rurals, sobre tot a Europa, on les cúpules d’aquestes indústries creixen com si fossin bolets i ja formen part del paisatge del camp.

Una planta de metanització a França en l’actualitat. Ministère de l’Agriculture et de la Souveraineté Alimentaire.

A pesar de les seves proclamades virtuts, aquestes tecnologies no estan exemptes de crítiques per part de les persones que resideixen a les seves immediacions, així com pers grups relacionats amb el sector agrícola i la ciutadania en general. La producció de biogàs a gran escala genera molèsties (olors i, en el seu cas, transport de residus) i presenta riscos de contaminació de sòl, aire i aigua. Quan utilitza cultius agrícoles específicament dedicats a la producció d’energia, els usos alimentaris de la terra competeixen amb la seva explotació energètica, un problema agreujat amb la inestabilitat geopolítica i les incerteses sobre els subministraments. Per últim, cal tenir en compte també una paradoxa en aquest tipus de producció de gas: si bé no es pot afirmar que s’afavoreixi, no és menys cert que es legitima la producció de residus animals i, en definitiva, l’agricultura intensiva, que en si mateixa planteja greus problemes mediambientals, encara que només sigui des del punt de vista del canvi climàtic. A l’igual de la indústria del reciclatge, la indústria del biogàs bé podria alimentar el model extractivista causant dels mateixos problemes que suposadament ha de resoldre. Els mateixos problemes que es plantegen en el context agrícola s’apliquen també als residus municipals i industrials. En un món en constant cerca d’energia, el canvi d’estatus de residu a recurs energètic pot transformar un model indesitjable en un material valuós la producció constant del qual es fomenta. És possible un equilibri virtuós en aquest aprofitament energètic dels residus?

L’abocador Fresh Kills de Nova York, maig del 1973. US National Archives Catalog.

Per respondre aquesta pregunta resulta necessari examinar les dimensions tècniques, socials i mediambientals del biogàs. Existeixen diversos paràmetres que condicionen la capacitat del procés per oferir una producció d’energia funcional, ambientalment sostenible i socialment justa: l’escala de la instal·lació, l’origen i la naturalesa del substrat (residus urbans, residus d’abocador o preclassificats, residus agrícoles, forestals, animals o vegetals, algues verdes contaminants, etc.), la connexió de la instal·lació a una xarxa de gas o electricitat, la gestió pública o privada de la producció i, finalment, les persones beneficiàries i les persones perjudicades per aquestes activitats. Un repàs a la història del biogàs fa certa llum a la varietat d’organitzacions socials, formes tècniques i qüestions mediambientals al voltant d’un mateix projecte de producció de biogàs a partir de biomassa. Malgrat la retòrica de la novetat que envolta aquest tipus de projectes, la producció de biogàs a partir de residus es remunta a finals del segle XIX. Va començar a la ciutat, per la qual cosa la seva història ha estat abordada en algunes obres d’història urbana. Per exemple, a Exeter (Anglaterra), una planta de tractament d’aigües residuals produïa gas de l’enllumenat, a finals del segle XIX. Als anys trenta i quaranta del segle XX, algunes ciutats europees utilitzaven el biogàs de les aigües residuals urbanes: a Belfort (França), el biogàs s’utilitzava per escalfar una piscina, mentre que a diverses ciutats alemanyes, com Berlín i Munich, s’utilitzava com a combustible per a vehicles, sistemes d’enllumenat, calefacció i xarxes urbanes de gas. Aquestes instal·lacions van desaparèixer en gran manera després de la Segona Guerra Mundial. Per aquells anys, la tècnica es va estendre a les zones rurals i, per exemple, es va emprar a les vinyes de l’Algèria colonial per alimentar maquinària agrícola i industrial durant la Segona Guerra Mundial i fins ben entrats els anys cinquanta. També es va estendre entre 1950 i el 1980 a les granges de l’Índia, on, a escala familiar, s’utilitzava amb fins domèstics (cuines), però també agrícoles com, per exemple, operacions de bombeig. N’hi havia ja centenars a les dècades del 1950 i 1960 i van passar a ser milers a principis dels anys setanta.

Bomba Kirloskar de fabricació índia, distribuïda des de 1976 a les zones rurals de l’Índia. Labordoc, International Labour Organisation.

Aquests pocs detalls històrics són ja suficients per mostrar la varietat de models sociotecnològics en què s’inscriu la producció de biogàs segons territoris, usos i escales de producció. Encara queden molts aspectes per investigar per esclarir les possibilitats obertes per les tècniques de producció de biogàs a partir de residus i les qüestions suscitades al voltant de la justícia i la sostenibilitat. És interessant en aquest sentit recalar en el moment històric quan s’encreuen la “crisi dels residus” i la “crisi del petroli”. Aquests assumptes estan ressorgint a Europa i els Estats Units amb la mirada posada en la resolució del doble problema mediambiental i econòmic. Mentre algunes explotacions intentaven metanitzar els seus residus, els municipis van buscar explotar el biogàs produït pels residus urbans de caràcter orgànic, des dels llots recollits a les depuradores fins als residus domèstics. Va ser en aquests espais urbans on es van crear les instal·lacions que es mantindrien en el temps, mentre que les relacionades amb el món rural van tenir una vida més efímera. El cas de la recuperació del gas dels abocadors és un bon exemple de les ambigüitats que envolten aquestes tècniques. A l’Amèrica del Nord els abocadors s’han convertit en el principal mètode de tractament de residus, per la qual cosa el biogàs es transforma així en una font de contaminació i risc per a la població. El volum dels abocadors i l’enterrament desordenat de diversos tipus de residus (plàstics, detergents, runes, pesticides, electrodomèstics, etc.), inclosos els orgànics, provoquen la generació espontània del gas, cosa que comporta un fort perill d’explosió dels abocadors i la contaminació de l’aire amb productes més o menys tòxics. La seva canalització i tractament es converteix així en una necessitat sanitària i mediambiental, mentre que la seva conversió en energia és només una possibilitat. Amb el suport de l’Agència Estatunidenca de Protecció del Medi Ambient (EPA), un centenar d’instal·lacions d’aquest tipus van ser creades als anys setanta i vuitanta del segle XX en abocadors, en ocasions gegants, amb el fi d’abastir les xarxes elèctriques. Encara que semblaven solucions tecnològiques lloables, sembla que també van tenir com a efecte colateral el foment de l’enterrament de residus orgànics generadors de gasos tòxics en contextos urbans on ja existien greus problemes de justícia ambiental.

Portada de l’informe Opportunities for Landfill Gas Energy Recovery in Washington: Draft Profiles of Candidate Landfills and Current Projects, de l’EPA, juny del 1996. National Service Center for Environmental Publications (NSCEP), EPA.

La recerca resumida en aquest text s’inscriu en una línia de recerca l’objectiu de la qual és assenyalar trajectòries energètiques alternatives i fer llum als usos energètics que van ser econòmicament marginals en l’era dels combustibles fòssils i de les grans xarxes. Es tracta així de completar una historiografia que s’ha centrat en gran manera en aquests modes de producció dominants del segle XX. Els reptes energètics actuals requereixen una reflexió històrica sobre les possibilitats d’alternatives obertes en el passat. Els estudis històrics alerten sobre la idea preconcebuda que l’ús d’energies renovables és en si mateix una alternativa als modes de producció i consum dominants. La història del consum d’energia en els últims segles mostra que aquest tipus d’energies poden respondre a una lògica d’acumulació energètica i van produir debats en el passat al voltant de les “transicions energètiques”. Els estudis de casos particulars, situats en contextos concrets, revelen la varietat de models sociotecnològics que poden sorgir al voltant d’una mateixa font d’energia. A l’igual que altres fonts, la producció de biogàs està ancorada en tecnopolítiques particulars: les formes tècniques i les organitzacions socials que l’envolten expressen diferents visions del territori i de la seva vocació, alhora que encarnen projectes polítics a diferents escales i, a vegades, contradictoris. Aquests projectes poden donar més o menys importància a diversos objectius, com ara el benefici econòmic per al sector privat, la rellevància tecnològica per a una ciutat o un país, la redistribució dels recursos o l’accés de tota la ciutadania a una bona qualitat de vida. Poden així afavorir (o, al contrari, reparar) situacions d’injustícia ambiental relacionades amb el repartiment desigual de costos i beneficis en la producció, la gestió i el consum de l’energia.

Anaël Marrec
Centre d’histoire sociale des mondes contemporains/Labex DynamiTe

Com citar aquest article:
Marrec, Anaël. Biogàs. Sabers en acció, 05-07-2023. https://sabersenaccio.iec.cat/biogas/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.