—Tecnologies, fronteres i control de l’espai.—

 

De què parlem quan parlem de tecnologia? La majoria de discursos sobre la història de la tecnologia als mitjans de comunicació (i en bona part del món acadèmic) se centren en unes poques innovacions, a les quals s’atribueixen grans impactes socials revolucionaris que van definir el seu present i en van marcar el futur. Alguns exemples paradigmàtics són la màquina de vapor de la “Revolució Industrial” del segle XIX o les omnipresents “noves tecnologies” de la “Revolució Digital” del segle XXI. Tanmateix, tal i com argumenta l’historiador David Edgerton, aquest tipus de narratives centrades en la innovació simplifiquen la realitat, reprodueixen vells discursos propagandístics sobre el poder taumatúrgic de la tecnologia i tenen profundes conseqüències polítiques.

Si s’analitzen les tecnologies en ús, diu Edgerton, és fàcil comprovar que al segle XX no només van ser rellevants la bomba atòmica, els avions supersònics, els gratacels, la clonació o el dron, sinó també el kalàixnikov, la bicicleta, la uralita, el preservatiu o el filferro espinós. Per entendre d’una forma més rigorosa els paisatges materials del passat (i del present) cal ampliar la mirada i incloure tant allò vell com allò nou que conviuen contemporàniament. I si s’aspira a una història global de la tecnologia, que no naturalitzi les relacions de poder hegemòniques, cal desplaçar el focus d’atenció des de les històries centrades en la innovació, amb protagonistes que acostumen a ser homes blancs en països rics, cap a una història de les tecnologies en ús, que inclogui totes les geografies, tots els tons de pell i tots els gèneres.

Per avançar en aquesta direcció cal examinar, en primer lloc, la mateixa paraula “tecnologia”. Les paraules no són innocents, sinó marcs a través dels quals es llegeix la realitat. Tenen la seva història, els seus significats canvien i van cristal·litzant a mesura que successives comunitats les utilitzen amb objectius concrets en contextos específics. Historiadores com Ruth Oldenziel i Eric Schatzberg han estudiat com el significat actual de la paraula “tecnologia” és recent i va néixer associat a una voluntat de més reconeixement social per part del món de l’enginyeria. Al segle XIX, la paraula “tecnologia” es referia a un camp d’estudis: era el “discurs sobre la tècnica”, el “logos sobre la techné”. No es referia ni a objectes materials ni a forces històriques, sinó a les disciplines que estudiaven els processos productius en un sentit ampli, englobats aquests darrers sota categories com “arts útils”, “manufactures”, “indústria” o, ja a finals de segle, el que es va anomenar “ciència aplicada”.

Al llarg de les dècades de 1920 i 1930, el terme alemany “Technik” es va ressignificar als Estats Units i es va associar a la cultura material de base científica i relacionada amb l’enginyeria. Va esdevenir part central d’una filosofia de la història determinista i apologètica del capitalisme que concebia la tecnologia com a motor històric del “progrés”. La substitució del terme “arts” pel terme “tecnologia”, per exemple, va implicar que les pràctiques artesanals, on es trobaven més fàcilment obrer i treballadors qualificats (i obreres i treballadores qualificades), passessin a un segon pla en relació a les pràctiques dels enginyers. Des de llavors, és més fàcil pensar com a “tecnologia” un dron que una concertina de filferro de ganivetes. En aquest primer episodi de “Tecnologia en acció” ens centrarem precisament en aquestes concertines per proposar una mirada històrica a la materialitat de les fronteres europees.

Allò que amaga el mar (i la tecnologia). “Vistas para o Avesso do Mar” (sèrie), acrílic sobre tela, 136×200 cm, d’Isabel Simões. Fotografia de Bruno Lopes, Galeria Bruno Múrias (Lisboa). Agraïm a l’artista la seva amistosa disponibilitat per a la reproducció de la pintura.

Durant les últimes dècades, l’anomenada “Europa Fortalesa” s’ha erigit sobre un complex sistema sociotècnic de control del moviment humà. L’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes de la Unió Europea (FRONTEX) hi ha tingut un paper crucial gràcies al seu creixent pressupost i a l’extensió formidable de les seves capacitats d’actuació conferides des de l’anomenada “crisi de refugiats” de 2015. Aquest sistema sociotècnic està fet de lleis, regulacions, constitucions, acords diplomàtics de deportació, protocols sanitaris i comercials, discursos sobre els i les immigrants… No obstant, també està fet de coses. Sens dubte, tecnologies punta (high-tech): drons i sensors electroòptics, càmeres infraroges, radars i sonars d’última generació, controls biomètrics automatitzats, satèl·lits amb imatges d’alta resolució, software de GPS i ingents bases de dades digitals. Però si fem una mirada no innovocèntrica a la materialitat d’aquesta Europa Fortalesa, com proposa Edgerton, no deixarem de veure el més visible: la persistència de tecnologies velles o simples (low-tech). Juntament amb pistoles, porres i gas pebre, centenars de kilòmetres de tanques i filferro espinós amb les seves múltiples variants i formes, totes ja amb molts anys i patiment a sobre, constitueixen la marca del paisatge fronterer.

De fet, el mur de Berlín va ser una simple paret de ciment armat, i el mur de Nicòsia segueix sent, en alguns dels seus trams, una pila de bidons de gasolina, somiers metàl·lics i enderrocs que divideix la ciutat. Ambdós amb molt de filferro espinós oxidat. Al final de la cadena, sempre hi ha un objecte que travessa la carn i la fa sagnar. I sense aquesta acció violenta (o la seva amenaça), el sistema sencer pot deixar de funcionar.

El primer ús a gran escala de la concertina amb filferro de ganivetes a les fronteres europees va ser als enclavaments africans de Ceuta i Melilla. Als anys 1990, l’exèrcit espanyol va construir una tanca de tres metres d’alçada al llarg de la frontera amb el Marroc. El 2005, se’n va doblar l’alçada i es va aixecar una segona tanca. El buit entre ambdues va ser omplert amb filferro de fulles tallants. El resultat van ser múltiples lesions per a qui va intentar travessar-les i dues morts per hemorràgies. La pressió social va motivar la retirada d’aquest material fins que els nous governs el van tornar a implantar a la part superior de les tanques de les anomenades “zones sensibles” de pas potencial. El 2014, el Marroc va construir el seu propi cordó de filferro coincidint amb nous tractats comercials amb Espanya. Stop Mare Mortum i altres entitats per la defensa del dret a migrar han denunciat el fet que les polítiques de cooperació al desenvolupament de l’Estat Espanyol i de la Unió Europea estiguin cada cop més condicionades per una opaca agenda de control migratori.

Filat amb concertina de ganivetes i filferro espinós al camp de refugiats d’Idomeni, agost de 2016. Fotografia de Ferran Aragón.

L’estiu de 2015, centenars de milers de refugiats i refugiades fugien de la guerra de Síria. A les portes d’Europa, les persones refugiades van topar de cara amb el filferro de fulles tallants que havia estat desplegat en molts punts fronterers, especialment de l’anomenada “Ruta dels Balcans”. També es van topar amb les concertines migrants d’Afganistan, Iraq, Nigèria, Eritrea i altres regions amb conflictes bèl·lics, extrema pobresa, fam i persecució política.

Amb el know-how obtingut a Ceuta i Melilla, i amb tota una nova gama de flamants dissenys de fulles tallants, una empresa amb seu a Màlaga, l’European Security Fencing, es va convertir en un actor cobejat per molts governs europeus. Aquesta empresa, per exemple, va fabricar bona part del filferro de les fronteres entre Grècia i Macedònia del Nord i entre Hongria i Sèrbia. La primera tecnologia de contenció que s’hi va desplegar mitjançant una ràpida operació militar va ser una simple concertina: un material relativament barat, de ràpida instal·lació, anunciat avui com a “sostenible” i que té el seu origen en un material més vell que les pel·lícules de l’oest: el filferro espinós.

El filferro espinós va ser patentat als Estats Units cap al 1870 i consistia en unes pues de metall entrellaçades entre dues cordes de filferro. Es podia fabricar fàcilment i en grans quantitats. Els seus primers dissenys es van pensar per a les vaques, que van substituir els bisons, durant la colonització de les Grans Planes i el genocidi associat dels pobles nadius. A finals de segle, el filferro espinós estava present en un sens fi de paisatges agrícoles i ramaders de tot el planeta.

El llegat colonial espanyol de filferro espinós a les Filipines, 1899. Wikipedia.

Aviat es va utilitzar per impedir el moviment d’éssers humans en llocs tan allunyats com el sud d’Àfrica i l’Extrem Orient. Per una banda, a les guerres Bòer i Russo-Japonesa es va començar a implementar un sistema militar que va tenir el seu màxim clímax mortífer al Front Occidental de la Primera Guerra Mundial: la guerra de trinxeres. Amb unes fosses, una metralladora i una línia espessa de filferro espinós n’hi havia prou per frenar l’avanç de tropes d’infanteria i de cavalleria. De la ingent producció de filferro espinós van sorgir variacions en el seu ús com els embullats chevaux de frise i les primeres concertines. De la seva ocasional escassetat, van sorgir versions com el filferro de fulles tallants a partir de filferro pla encunyat, sense eix reforçant i sense galvanitzar. A Charles Chaplin se’l coneix per una imatge icònica entre els engranatges de Temps Moderns, però en va produir altres de memorables entre trinxeres i filats a Armes a l’espatlla! i El Gran Dictador.

Filferro espinós utilitzat durant set dècades d’ús gairebé ininterromput a Rivesaltes (Catalunya Nord, França), novembre de 2013. Fotografia de Jaume Valentines-Álvarez.

Per altra banda, els exèrcits britànics a Sud-àfrica i els espanyols a Cuba van idear un altre ús terrible per al filferro espinós: tancar enemics en un perímetre d’acer. El cim de la barbàrie va arribar amb els camps de concentració: de refugiats republicans a Rivesaltes al sud de França, de població jueva i gitana a Mauthausen durant la Segona Guerra Mundial, de dissidents polítics als camps soviètics del Gulag, de guerrillers anticolonials a Tarrafal a Cap Verd o de persones migrants de nou a Rivesaltes. A partir de la segona meitat de segle, la versió de concertina amb filferro de ganivetes es va començar a utilitzar en presons i centres psiquiàtrics, de manera similar a com s’empra actualment en centres de detenció d’immigrants com el de Paranesti a Grècia. La tecnologia és essencialment la mateixa, coexisteixen les diferents versions de pues i fulles tallants i el seu principi de funcionament és universal: el dolor.

Tanca i filferro espinós tallats per alicates anònimes. Fotografia anònima.

Influït pels treballs de Michael Foucault, Olivier Razac ha mostrat que el filferro espinós s’ha convertit en un instrument biopolític per a la gestió espacial dels cossos. Reviel Netz ha incidit més en la capacitat d’aquesta tecnologia per dibuixar línies divisòries de petites i enormes dimensions, de desplegar-se i produir-se a gran escala, globalment i centralitzadament, i d’esdevenir part essencial de l’“ecologia de la modernitat”. Mirant la tecnologia amb perspectiva històrica, aquests autors ens han ensenyat com la història animal i la història humana no només s’encreuen sinó que comparteixen un mateix passat i un mateix futur. Quan avui observem el filferro espinós i de fulles tallants a la frontera d’Europa, és important reflexionar sobre el grau en què aquesta realitat contemporània té la mateixa lògica espacial i arrels materials. És necessari entendre el seu paper capital en la construcció d’un sistema sociotècnic de control del moviment humà basat en el dolor i la violència.

Tot i així, no podem oblidar altres tecnologies: aquelles que han servit i serveixen per esquivar aquests instruments de segregació. Avui algunes són apropiacions de noves aplicacions de telefonia mòbil. Un exemple n’és la geolocalització i l’enviament d’informació en temps real a través de xarxes socials de suport a les migrants que peregrinen a la Ruta dels Balcans o als “coiots” que travessen el desert entre Mèxic i els Estats Units. Algunes altres d’aquestes tecnologies són molt velles i van en direcció a les Canàries: els caiucs pesquers africans, que es troben en desús per la sobreexplotació de l’Atlàntic per part de grans companyies pesqueres europees. Unes altres són ben petites: alicates i cisalles per tallar el filferro i mantes i peces de metall a les soles de les sabates per saltar les tanques. I hi ha altres “instruments” el principi de funcionament dels quals també és universal: la solidaritat, que tant temen els grans senyors de l’Europa Fortalesa i de dellà.

 

 

Ferran Aragón
Investigador independent
Col·lectiu Allaqqat

Jaume Sastre-Juan
IHC-UAB
Col·lectiu Allaqqat

Jaume Valentines-Álvarez
CIUHCT / FCT-NOVA, Universidade Nova de Lisboa
Col·lectiu Allaqqat

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Edgerton, David. Innovación y tradición: Historia de la tecnología moderna. Barcelona: Crítica; 2007 [2006].

Netz, Reviel. Alambre de púas: Una ecología de la modernidad. Madrid, Buenos Aires: Clave Intelectual, Eudeba; 2015 [2004].

Estudis i fonts

Dijstelbloem, Huub. Borders as Infrastructure. The Technopolitics of Border Control. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press; 2021.

Khosravi, Shahram. Yo soy frontera. Autoetnografía de un viajero ilegal. Barcelona: Virus; 2021.

Kline, Ronald. Construing Technology as Applied Science: Public Rhetoric of Scientists and Engineers in the United States, 1880-1945. Isis. 1995; 86 (2): 194-221.

Krell, Allan. The Devil’s Rope: A Cultural History of Barbed Wire. London: Reaktion Books; 2003.

Latonero, Mark; Kift, Paula. On Digital Passages and Borders: Refugees and the New Infrastructure for Movement and Control. Social Media + Society. 2018; January-March: 1-11.

Lindqvist, Svante. Changes in the Technological Landscape: the Temporal Dimension of Growth and Decline of Large Technological Systems. In: Granstrand, Ove, ed. Economics of Technology. Amsterdam: Elsevier; 1994, p. 271-288.

Marx, Leo. Technology: the Emergence of a Hazardous Concept. Technology and Culture. 2010; 51 (3): 561-577.

Oldenziel, Ruth. Making Technology Masculine: Men, Women and Modern Machines in America, 1870-1945. Amsterdam: Amsterdam University Press; 1999.

Palazón, José. Varios inmigrantes heridos tras un salto de la valla de Melilla en 2005 (fotografia). Disponible en aquest enllaç.

Razac, Olivier. Historia política del alambre de espino. Santa Cruz de Tenerife: Melusina; 2015 [2009].

Schatzberg, Eric. Technology: Critical History of a Concept. Chicago: University of Chicago Press; 2018.

Ullrich, Maria. Media Use during Escape. A Contribution to Refugees’ Collective Agency. Spheres. Journal for Digital Cultures. 2017; 4: 1-11. Disponible en aquest enllaç.

Veronica Guajardo, Information Seeking, Technology Use, and Vulnerability among Migrants at the U.S.-Mexico Border. The Information Society. 2016; 32 (3): 176-191.

Pàgines d’internet i altres recursos

Stop Mare Mortum, “La Mediterrània.” [citada 30 Mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.

Manuale di formazione. Campagna Frontexit. [citada 30 Mar 2021]. Disponible en aquest enllaç

Manuel Stagars, “David Edgerton on ‘Digital Technology and Change’” [actualitzada 20 Jun 2017; citada 30 Mar 2021]. Disponible en aquest enllaç (sketch de Digital Transformation: Visions of Nations, Companies, and People, disponible en aquest enllaç).

Patentes de alambre de púas. Google Patents [citada 30 Mar 2021]. Disponible en aquest enllaç.

European Security Fencing. “Ventajas de usar concertinas”. [citada 30 Mar 2021]. Disponible en aquest enllaç (on es pot llegir en primer terme: “Sostenibilidad y reciclaje: No produce ningún impacto ambiental en el momento de su instalación, ya que no produce ningún residuo de obra. Además es desmontable y reciclable”).