—Gènere, biomedicina, cultures visuals i tecnologies reproductives.—

 

En la cerca d’una definició de cos, els estudis de gènere mostren la seva historicitat. El canviant significat del terme evoca una genealogia de cultures científiques que mostra cossos de dones i d’homes immersos en pràctiques de representació de cures i sociabilitats. Pelvis, gònades, abdòmens, extremitats i cervells, al costat de totes les funcions atribuïdes a aquests òrgans, han estat descrits i qualificats per cultures temporals, que han situat anatomies i capacitats en mitjans socials, culturals i d’invenció de professions, autoritat i coneixement expert. Els mons de les classificacions dicotòmiques han situat les dones i els homes en un ordre social en el qual el gènere fabricava el cos. Com assenyala l’apartat dedicat a l’androcentrisme, a partir del segle XVIII els valors burgesos identificaren les dones amb la propagació de l’espècie i de la nació. La ciència els imprimia sobre la conceptualització i les representacions del cos femení sexualitzat en tots els seus elements, des de la pell fins als ossos, amb l’essència de la feminitat en la seva predisposició perfecta a la reproducció. En el segle XX, el valor de l’embrió i del fetus visualitzable va desplaçar el cos reproductor femení a l’ombra, posant el focus en el producte del seu ventre, un producte diagnosticable i protegit per la biomedicina. Se van posar en mans de les dones i dels estats tecnologies per a prevenir i també acabar un embaràs no desitjat amb una eficàcia sense precedents i amb una seguretat acceptable.

En el segle XVIII va prendre força el paradigma dimòrfic de la interpretació dels cossos humans. Se va consolidar així una manera de classificar-los i descriure’ls de manera dicotòmica, és a dir, com a masculins o femenins, dues categories obligatòries i mútuament excloents. Aquesta interpretació estava connectada amb valors socials, també dicotòmics, que assignaven al cos femení una funció, la reproducció, és a dir, la propagació de la raça humana, mentre que reservaven per al cos masculí la producció material, conceptual i espiritual. Els elements i les funcions del cos femení van ser considerats i narrats com a derivats i perpetuadors de la funció reproductora, missió i destinació de les dones.

Els debats científics i socials sobre el maneig de la reproducció i les solucions tecnològiques per a possibilitar el control de la fertilitat, que es van multiplicar a Occident a partir del segle XIX, van esquerdar la unió entre el femení i el reproductiu i, a partir de mitjan segle XX, entre la sexualitat i la reproducció. Els processos de vulcanització de la goma a partir del segon terç del segle van ser l’origen de la producció industrial del preservatiu, la primera revolució tecnològica anticonceptiva i, fins avui, l’única els destinataris de la qual van ser homes. Com assenyala Nelly Oudshoorn, la consolidació social, científica i comercial de la prevenció de l’embaràs com a assumpte que concerneix l’univers femení continua sabotejant la recerca i, en definitiva, la posada en marxa de mètodes anticonceptius masculins, més enllà del preservatiu.

El paper de la medicina per a desenvolupar i sancionar l’accés a les tecnologies anticonceptives es va consolidar amb l’anticoncepció hormonal, encara que es va iniciar en alguns països europeus i als Estats Units dècades abans, a principis del segle XX, quan es van fundar els primers consultoris de birth control. Se promovia allí l’anticoncepció per mitjà de la seva medicalització i, en definitiva, la seva respectabilitat. En el discurs de la infermera estatunidenca Margaret Sanger, potser la representant més coneguda del moviment sanitari i social del control de la natalitat, l’anticoncepció era una eina per a l’alliberament sexual de les dones i, al mateix temps, un mitjà per a alleujar la càrrega dels embarassos i la nombrosa descendència per a les dones pobres i per a les institucions públiques. Aquests arguments encaixen en dues posicions ideològiques, entrellaçades en les propostes de Sanger. D’una banda, l’anticoncepció com a mitjà per a exercir el que, des de la dècada de 1990, va consolidar-se com a discurs dels drets reproductius i, per un altre, l’anticoncepció des de les polítiques de població que, en contextos globals i locals, defineixen qui pot reproduir-se i qui no.

La píndola anticonceptiva femenina, que la historiografia lliga i deslliga de la responsabilitat d’establir la separació entre sexualitat i reproducció, va complir seixanta anys en 2020. L’oficina de control de medicaments dels Estats Unitat (FDA, Food and Drug Administration) va autoritzar en 1960 que Enovid es comercialitzés com a anticonceptiu. Era un producte que la farmacèutica Searle portava ja alguns anys venent amb una sèrie d’indicacions terapèutiques lligades a la “regulació de la menstruació”. A Espanya, en un moment en el qual la dictadura militar catòlica havia decidit començar a obrir-se al món, la píndola va arribar amb escàs retard, malgrat que la venda i divulgació de mètodes anticonceptius eren delicte en el codi penal. La seva adscripció a la categoria de “regulador menstrual”, que va perdurar oficialment fins a la despenalització del comerç i coneixement anticonceptiu en 1978, va ser prou elàstica per a albergar indicacions socials de l’anticoncepció si la consulta mèdica així ho valorava o si respectava i accedia a la demanda dels seus pacients.

Envàs d’Enavid, anovulatoris de la farmacèutica Searle, c. 1964. El producte, que en altres països, inclosos els Estats Units, era conegut com a Enovid, va circular a Espanya sota el nom d’Enavid. Museum of Contraception and Abortion.

La determinació del sexe ha estat explorada al llarg dels segles com a part d’una cultura social que havia esperat un hereu home patrimonial i biològic. L’epistemologia dimòrfica va assignar al sexe un valor classificador principal i va estudiar casos que no encaixaven en ella, com ara el denominat hermafroditisme o tots els casos de gònades ambigües i de difícil assignació. Era una manera de disciplinar els cossos amb la finalitat d’ajustar les persones, adultes i nounades, en un dels grups. A l’autoritat epistèmica del laboratori va contribuir la determinació de la cromatina sexual en la dècada de 1940 que es va trobar en cèl·lules de femelles animals i també en l’espècie humana, de manera que es va poder establir que a qui li mancava era un home. La determinació del sexe biològic va descansar en l’assignació del parell XX per a les dones i el parell XY per als homes des que un grup de citogenetistes, entre els quals es va convocar una dona, Patricia Jacobs, va establir en 1960 el cariotip humà estàndard: 24 parells de cromosomes i un parell de cromosomes sexuals. La biologia co-construïa el dimorfisme biològic incorporant el cromosòmic al dimorfisme dels òrgans sexuals i reforçant-lo com a base biològica del dimorfisme cultural.

Al mateix temps que facilitava el maneig de la reproducció mitjançant el control de la fertilitat, la biomedicina va contribuir a mantenir la cohesió entre el femení i el reproductiu en ocultar el cos de les dones embarassades i mostrar el dels seus fetus, per la qual cosa es reforçava, d’aquesta manera, la seva funció reproductora en donar-la per descomptat.

L’observació de l’embaràs va mantenir els secrets del sexe de l’ésser nonat fins al part. La dècada de 1960 va “manufacturar” les imatges del fetus públic, com el va denominar Barbara Duden, tant en la premsa com en el laboratori i en la clínica. En la premsa, les fotografies de Lennart Nilsson van popularitzar el fetus aïllat del cos de la dona embarassada. Les fotos, gairebé totes de fetus morts, es van fer servir des de llavors tant en campanyes contra l’avortament com en guies d’embaràs. Aquest doble ús va fer de la cultura visual fetal un conjunt d’imatges simbòliques d’ocultació del cos de les dones i de suposada autonomia fetal. La biomedicalització del fetus va expulsar el cos de les dones de la representació de l’embaràs i va generar una epistemologia visual i política que exhibeix així la seva contingència: les imatges assignaven vida abans del naixement, mentre el cariotip fetal va autoritzar l’avortament si es detectaven malformacions fetals.

En el laboratori, la citogenètica va posar a punt els mètodes d’obtenció dels cromosomes de cèl·lules fetals trobades en el líquid amniòtic extret per punció abdominal del cos de les embarassades. Mentre s’estabilitzava la citogenètica com a tecnologia biomèdica de diagnòstic d’anomalies, considerades com a desordres unes vegades, singularitats sense expressió clínica unes altres, el nombre, la forma i la grandària cromosòmics es van convertir en articuladores de la genètica mèdica. El conjunt de cromosomes d’un ésser viu, ja conegut en algunes espècies, va posar l’espècie humana en el focus d’una tecnologia que va estabilitzar la seva capacitat diagnòstica precisament en mostrar el cariotip fetal: la determinació cromosòmica del sexe fetal es comprovava al naixement.

En la clínica, l’ecografia va oferir l’anatomia fetal en directe. La conversió dels ultrasons en imatges va produir el retrat fetal en les pantalles connectades al dispositiu de detecció de les ones. Els problemes de fertilitat havien conduït a l’estudi cromosòmic de parelles heterosexuals infèrtils i a la identificació de cromosomes sexuals no estàndard. XXY, X0 i altres combinacions eren classificacions cromosòmiques noves que es van ajustar a la clínica prèvia: baixa alçada, dificultats d’aprenentatge, trets de síndrome de Down i absència de menstruació es van correlacionar amb cromosomes qualificats com a anòmals. Aquesta va ser la clínica que va estabilitzar el sexe dicotòmic malgrat la resistència de la biologia, mentre les imatges ecogràfiques fetals s’assemblaven a les de Nilsson.

Els estudis sobre cossos, biologies reproductives i genètica mèdica continuen interactuant amb les polítiques identitàries de gènere i amb les pràctiques reproductives de l’espècie humana, en les recerques i en les narratives sobre l’ordre social i les seves jerarquies. Inseparables entre si, constitueixen avui un camp molt fructífer d’anàlisi i debat.

 

 

Agata Ignaciuk
Universidad de Granada

María Jesús Santesmases
CCHS-CSIC

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Duden, Barbara. Disembodying women: Perspectives on pregnancy and the unborn. Cambridge: Harvard University Press; 1993.

Hopwood, Nick; Flemming, Rebecca; Kassell, Lauren, eds.  Reproduction. Antiquity to present day. Cambridge: Cambridge University Press; 2018. 

Ignaciuk, Agata; Ortiz Gómez, Teresa. Anticoncepción, mujeres y género. La píldora en España y Polonia (1960-1980). Madrid: Los Libros de la Catarata; 2016.

Estudis

Delgado Echeverría, Isabel. El descubrimiento de los cromosomas sexuales: un hito en la historia de la biología. Madrid: CSIC, 2007.

Drucker, Donna J. Contraception: A Concise History. Cambridge, M.A.: MIT Press, 2020.

Fausto-Sterling, Anne. Cuerpos Sexuados. Trad. Ambrosio García Leal. Barcelona: Melusina, 2006.

Ignaciuk, Agata. No man’s land? Gendering contraception in family planning advice literature in state-socialist Poland (1950s-1980s). Social History of Medicine. 2020; 33 (4):1327–1349.

Jülich, Solveig. The making of a best-selling book on reproduction: Lennart Nilsson’s «A child is born». Bulletin of the History of Medicine. 2015; 89 (3): 491-525.

Olszynko-Gryn, Jesse. Technologies of contraception and abortion. In: Hopwood Nick, Flemming, Rebecca; Kassell, Lauren, eds. Reproduction. Antiquity to present day. Cambridge: Cambridge University Press; 2018. p. 535-51.

Ortiz Gómez, Teresa; Ignaciuk, Agata. The fight for family planning in Spain during late Francoism and the transition to democracy, 1965-1979.  Journal of Women’s History. 2018; 30 (2):38-62.

Oudshoorn Nelly. The male pill: a biography of a technology in the making. Durham: Duke University Press, 2003.

Pfeffer, Naomi. The reproductive body: In: Cooter, Roger; Pickstone, John V., eds. Medicine in the twentieth century. Amsterdam: Harwood Academic Publishers; 2000, p. 277-290.

Prescott, Heather M. The morning after. A history of emergency contraception in the United States. New Brunswick, N.J.: Rutgers University Press; 2011.

Santesmases, María Jesús. Circulating biomedical images: Bodies and chromosomes in the post-eugenic era. History of Science, 2017; 55 (4): 395-430.

Santesmases, María Jesús. Women in early human cytogenetics: An essay on a gendered history of chromosome imaging. Perspectives on Science. 2020; 28 (2): 170-200. 

Fonts

Margaret Sanger papers. Disponible en aquest enllaç.

Edith Wallace, California Institute of Technology. Disponible en aquest enllaç.

Generation to reproduction, Universidad de Cambridge. Disponible en aquest enllaç.

Mujeres en la historia de la biología y la biomedicina. Disponible en aquest enllaç.

Archivo online de fuentes para la historia de la anticoncepción en España. Disponible en aquest enllaç.

Pàgines d’internet i altres recursos

Making Visible Embryos. Universidad de Cambridge. Disponible en aquest enllaç.

Fetus 18 weeks. Disponible en aquest enllaç

Museum of Contraception and Abortion. Disponible en aquest enllaç.

Contraception Collection, Dittrick Medical History Center, Case Western University. Disponible en aquest enllaç.

Reproductive Justice Is for Everybody: In Conversation With Donna J. Drucker. Disponible en aquest enllaç.

Fotografies fetals del suec Lennart Nillson des de 1965. Disponible en aquest enllaç