Dades, meteorologia i comerç

—Les tensions entre ciència pública i ciència privada a través de les polítiques i pràctiques de l’intercanvi de dades meteorològiques.—

La meteorologia és un afer de dades. El valor econòmic d’aquestes dades començà a capitalitzar-se a la dècada del 1920, quan l’ús generalitzat del telègraf permeté transmetre dades en temps quasi real. Alguns meteoròlegs crearen consultories privades que oferien previsions del temps dirigides a diverses àrees agrícoles, energètiques, pesqueres, de transports o recreatives, una activitat que s’anomenà habitualment meteorologia industrial.

Meteorologia industrial: Previsió realitzada per Irving Krick Associates Inc. Encarregada per uns estudis cinematogràfics, 8 de desembre de 1938. Bulletin of the California Institute of Technology (1938) 47(1).

Fou després de les grans guerres, però, quan l’excedent de meteoròlegs formats per cobrir les necessitats de l’aviació suscità l’explosió del sector privat en aquest àmbit. Per exemple, als Estats Units, l’any 1951, la Du Pont Company, que havia col·laborat prèviament amb el Projecte Manhattan, establí un departament de meteorologia per planificar els treballs exteriors (excavacions, pintura i instal·lacions elèctriques) necessaris per construir la planta atòmica de Savannah River. L’any 1953, 17 de les seves plantes situades en regions costaneres disposaven d’un servei meteorològic propi que procurava previsions de grans onades, marees, ventades o huracans. En altres plantes, es calculava la velocitat i direcció del vent per predir la dispersió de contaminants. A diferència de les previsions que oferien els serveis meteorològics públics a través de l’Agència Federal de Meteorologia (National Weather Bureau, NWB), els departaments de Du Pont coneixien íntimament tant el terreny com el funcionament de cada planta, de manera que proporcionaven una informació meteorològica ajustada a les seves necessitats específiques. Tan lucratiu es projectava el negoci, que l’any 1953 Du Pont fundà una sucursal pròpia (Severe Weather Advisory Service) dedicada a la meteorologia industrial. Als Estats Units, cap a l’any 1960, n’hi havia 36 de registrades; 81 als volts de l’any 1980, i més de 2200 l’any 1996.

Meteorologia industrial: Esquema de la dispersió de gasos i control de la pol·lució de l’aire i de l’aigua. George F. Collins (1953). Meteorology in a Chemical Industry, Weatherwise 6(2), 34-35.

Als Estats Units, el NWB fou clau per al desplegament de la meteorologia industrial privada. Les diverses estacions governamentals a la superfície, aèries, marítimes i, a partir dels seixanta, també els satèl·lits, recopilaven dades que eren distribuïdes mitjançant els circuits de teletip d’aquesta agència federal. L’any 1953, l’agència adquirí el mandat jurídic de garantir “l’accés sense restriccions”, deia la llei, a les dades meteorològiques recopilades amb recursos públics. Amb un argumentari que ens recorda les promeses de l’open data en l’actualitat, la llei reconeixia els beneficis que la lliure circulació de dades tenia per a la ciència i per a la transparència de l’Estat, alhora que admetia que l’objectiu principal d’aquesta política era recolzar la creixent indústria meteorològica privada. Precisament per evitar que el sector públic competís amb el sector privat, la mateixa llei separava les tasques del NWB de les del sector privat: els serveis meteorològics federals s’encarregarien de preparar previsions de tipus general, publicar alertes de fenòmens severs i mantenir les infraestructures de recopilació i distribució de dades. Per la seva banda, el sector privat oferiria, segons aquestes regulacions, previsions personalitzades dirigides a sectors i activitats ben concretes.

Estacions a la superfície. Meteoròleg observant les dades de l’estació del National Weather Bureau del Castell de Belvedere, Central Park de Nova York, 1961. National Weather Service.

La distinció entre el tipus d’informació meteorològica produïda pel govern i pel sector privat es traduí en un llenguatge que oposava els termes dades bàsiques als productes o serveis. Aquesta distinció ressonava amb l’oposició entre ciència bàsica i ciència aplicada, una dicotomia prevalent en la política científica de l’època. Era un plantejament que corresponia més a una eina discursiva per tal de justificar la comercialització de la informació meteorològica que no pas a una distinció essencial entre diferents tipus de dades. Mentre les primeres es consideraren com a béns públics –és a dir, objectes d’interès general l’accés als quals tothom hi té dret–, els segons foren reservats al benefici privat.

La idea de les dades com a bé públic i la política d’accés sense restriccions penetrà l’Organització Meteorològica Internacional de les Nacions Unides (WMO) a finals dels anys cinquanta de la mà dels representants dels Estats Units. Algunes institucions ja havien començat a practicar l’intercanvi de dades ocasional i bilateral a través de l’Organització Internacional de la Meteorologia creada l’any 1873, quan les dades eren relativament barates de recopilar i tenien poc valor econòmic  –perquè sovint arribaven un cop la tempesta ja havia passat. Es tractava ara d’organitzar un intercanvi sistemàtic a gran escala: tots els estats oferirien les seves dades a la WMO i aquestes podrien ser usades lliurement per qualsevol estat. L’expectativa de tenir accés a dades es convertí en un incentiu important per formar part de la WMO, especialment per a aquells estats amb infraestructures de recopilació de dades vulnerables o inexistents. Més enllà dels ideals internacionalistes que sovint acompanyen l’imaginari de la pràctica meteorològica, per als governs dels Estats Units era una manera d’aconseguir dades meteorològiques d’arreu del planeta necessàries per a les seves campanyes militars i per al seu transport comercial aeri i marítim, que no podia recopilar d’una altra manera atès que no disposava de recursos financers suficients ni d’autoritat política per poder-ho fer.

Un dels esforços més sonats de la WMO per promoure l’accés a les dades sense restriccions fou el World Weather Watch (WWW) posat en marxa l’any 1963. L’ambició del WWW era construir les infraestructures de comunicacions i els centres de processament de dades necessaris per distribuir, analitzar i emmagatzemar les dades recopilades per tots els observatoris d’arreu del planeta. La gran posada en escena del WWW tingué lloc l’any 1978-1979, quan es dugué a terme l’Experiment Meteorològic Global (amb el nom oficial de First GARP Global Experiment). Dissenyat a imatge de l’Any Geofísic Internacional de 1957-1958, les dades recopilades per més de 3100 estacions a la superfície, 1300 globus sonda, 200 boies, 110 vaixells, 80 avions i 9 satèl·lits (sí, també Meteosat), s’emmagatzemaren en 3 centres de càlcul i es distribuïren entre tots els sol·licitants dels més de 150 països participants. Aquesta infraestructura esdevingué, de facto, la pedra angular de la que sorgiria el Global Climate Observing System que actualment coordina la recopilació i distribució de dades sobre l’atmosfera, els oceans i les superfícies continentals.

First Global GARP Experiment. Esquema de l’arxivament i distribució de dades recopilades per vaixell, boies i avions. General Plan and Implementation Program, 1977-1982. Intergovermental Oceanographic Commission Technical Series 16, 1977. UNESCO.

Aquest model afavoria l’accés a les dades per part d’estats, organitzacions i individus que altrament no hi tindrien accés. Tanmateix, l’èmfasi en la producció i la distribució de dades eclipsava els problemes associats amb el seu ús. Durant l’Experiment Meteorològic Global, l’ús de les dades fou altament desigual perquè només alguns governs, corporacions i elits acadèmiques disposaven de recursos tècnics, logístics, financers i humans per processar-les i analitzar-les i, per tant, obtenir-ne alguna mena de benefici. Aquest argument era a la base d’algunes veus opositores a l’intercanvi de dades, verbalitzades sobretot per representants d’estats en desenvolupament al llarg dels setanta i vuitanta: calia acompanyar l’accés sense restriccions a les dades amb polítiques que afavorissin el seu ús.

Altres veus també s’hi oposaven, però per raons ben diferents, especialment a Europa. Per exemple, des dels anys cinquanta, el servei meteorològic nacional britànic (l’actual Met Office) entenia el valor comercial de les dades com una forma de recuperar el cost de producció de dades i del manteniment de les infraestructures. Les organitzacions meteorològiques francesa, belga i alemanya tenien visions similars. Usant llenguatge meteorològic, aquestes organitzacions tenien el mandat de produir tant dades bàsiques com serveis, competint així amb el sector privat. Al Regne Unit, aquestes polítiques es catapultaren amb l’arribada de Margaret Thatcher i la seva obstinació per generar un sector públic més eficient, que instava el govern a justificar les inversions demostrant el valor no només de les previsions industrials realitzades per l’Estat, sinó també de les pròpies dades. Així, per exemple, a banda de la previsió per cada localitat concreta, l’any 1985 el Met Office començà a oferir dades sobre la temperatura màxima per £1. La frontera entre les funcions de l’Estat i les del sector privat, així com entre els conceptes dades bàsiques i productes de valor afegit, o entre bé públic i mercaderia, era ben escorredissa.

Un altre signe de la difusa frontera entre dades públiques i privades fou l’anomenada Resolució 40 que s’aprovà unànimement l’any 1995 a la WMO i que encara és vigent a dia d’avui. L’objectiu d’aquest acord era cloure els debats internacionals establint un marc comú per a la distribució de dades. En continuïtat amb les pràctiques prèvies, distingia entre dades essencials i addicionals i, tal com passa sovint en les organitzacions internacionals, fou deliberadament ambigua a l’hora de definir-les.

Durant les dècades del 1980 i 1990, també als Estats Units la relació públic-privat i la política de distribució de dades establertes als anys cinquanta grinyolaven. L’abaratiment dels instruments de mesura i la introducció de mètodes computacionals, recolzades amb polítiques neoliberals de l’època, incentivaren un nou mercat: el de la pròpia recopilació de dades. Part de la capacitat governamental de produir dades bàsiques o essencials es privatitzà gradualment. Un exemple significatiu atenia al sistema meteorològic per satèl·lit que Ronald Reagan va plantejar de privatitzar l’any 1981, fins aleshores operat de manera exclusivament pública per la NASA, l’Administració Nacional dels Oceans i de l’Atmosfera (National Oceanic and Atmospheric Administration, NOAA) (successora del NWB) i el Departament de Defensa. El congrés s’hi oposà, argumentant que més del 95% del mercat de dades satèl·lit pertanyia al propi govern a través d’agències com la NOAA, les Forces Armades, el Departament d’Agricultura, el d’Energia o la Associació Federal d’Aviació (Federal Aviation Association), entre d’altres. Emprar diners d’una part del govern per finançar una altra part del govern era contrari a l’organització de recursos americana, en contrast amb la visió britànica on el fet que els compradors de dades fossin majoritàriament administracions públiques no era pas problemàtic. A més, els crítics amb la privatització argumentaven que els drets de propietat sobre dades posarien en perill l’intercanvi internacional necessari per a moltes activitats militars i comercials d’interès per als Estats Units. El debat es clogué amb una llei de 1992 que prohibia la privatització de qualsevol element del sistema meteorològic per satèl·lit.

A més de la privatització progressiva de sistemes de producció de dades públics (del qual el sistema satèl·lit se n’escapà), en aquests anys es crearen diverses empreses privades de recopilació de dades que tenien com a principal client diverses administracions públiques. Per exemple, des de l’any 1995, i és una xifra que s’ha mantingut prou estable fins ara, la NOAA inverteix uns $20 milions anuals en la compra de dades a corporacions privades que operen xarxes de mesura a la superfície, aèries i satèl·lits: dades sobre llamps, cobertura de neu, velocitat de les onades, entre d’altres. Cal dir, però, que si bé aquest tipus de dades contribueix a la intel·ligència sobre l’atmosfera, els oceans i les superfícies continentals, no s’usen directament per fer previsions del temps.

Això sí, aquesta base corporativa constituí un precedent per a les set empreses operadores de satèl·lits que l’any 2007 van iniciar les negociacions per poder vendre a la NOAA perfils de temperatura, humitat i pressió atmosfèrica, el tipus de dades que sí que s’usa per fer previsions. Dues empreses en particular, GeoOptics i Spire Global, iniciaren les seves vendes l’any 2020 i compten, a data d’avui, amb més de 120 satèl·lits en òrbita. La NOAA opera 19 satèl·lits, només dos dels quals produeixen aquest tipus de dades. Aquestes empreses no amaguen les seves aspiracions a substituir part del sistema governamental de meteorologia per satèl·lit en un futur proper. Ara bé, com controlar la qualitat de les dades, si per raons de confidencialitat industrial els mètodes amb els quals han estat processades són intraçables? Com casar l’accés restringit via llicències i quotes amb tendències creixents cap a l’open data? I si la informació sobre un huracà devastador només arriba a aquells que l’han pagada? I si una dada no té valor comercial, però sí que en té de científic, estètic, ètic o social?

Producció privada de dades: Satèl·lits meteorològics en una de les sales blanques dels laboratoris de Spire Global. Spire Global.

En meteorologia, com en altres àmbits, l’autoritat epistèmica per produir dades navega constantment entre la ciència i el mercat. A mesura que l’accés a les dades esdevé subjecte a llicències, tarifes i subscripcions, es desestabilitza la frontera entre bé comú i mercaderia o entre dades bàsiques o essencials i serveis o dades addicionals. I és que el que considerem una dada és, en el fons, una qüestió de relacions. Importa com s’han construït, quins valors, judicis i jerarquies codifiquen, per què han estat pensades d’aquesta manera, com varien i quines implicacions tenen per a la meteorologia i la societat.

Gemma Cirac-Claveras
Institut d’Història de la Ciència (iHC-UAB)

Com citar aquest article:
Cirac-Claveras, Gemma. Dades, meteorologia i comerç. Sabers en acció, 21-03-2022. https://sabersenaccio.iec.cat/dades-meteorologia-i-comerc/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.