L’inici d’un viatge a través de la producció de coneixement sobre la natura en les civilitzacions de l’antiguitat: Mesopotàmia, Egipte i la Grècia clàssica.

 

El terme «ciència» té diferents significats, tots legítims. No és gens fàcil distingir la ciència d’altres formes de conèixer. Però, si es vol comprendre les diferències entre la ciència i les altres maneres de construir  coneixements, és de gran interès la comprensió de les transicions i les interaccions contínues entre aquestes diferents vies cap al saber. La ciència ha experimentat grans canvis quant al seu contingut, forma, mètode i funció. No és possible escrutar el passat per trobar els orígens de la ciència moderna, atès que  en temps pretèrits la manera d’estudiar la natura va ser molt diferent a l’actual. En definitiva, la «ciència» no és un concepte situat per damunt del temps i de l’espai. No es pot entendre fora d’una societat i cultura concreta. El recorregut històric és, per tant, una perspectiva privilegiada per comprendre els diferents significats atribuïts a la paraula «ciència».

La ciència no va emergir d’un sol colp com a resultat d’una conjuntura històrica particular. És per això que no es pot erigir un moment fundacional particular. Per contra, es va tractar més aviat de desenvolupaments parcials i ambigus, dins del marc complex dels sistemes de creences tradicionals. Quan van aparèixer, les noves idees i els nous mètodes es trobaven més o menys entrellaçats en aquesta situació prèvia, o bé en conflicte més o menys obert amb aquesta, com es pot comprovar especialment durant el període que s’estén del segles VI a IV aC. Des de diferents punts de vista, aquest període marca el començament de la racionalitat científica occidental.

En el passat, l’estudi d’aquest període ha sigut obstaculitzat per una visió purament eurocèntrica, segons la qual hauria existit una cosa única entre el poble hel·lè o en l’esperit grec que va fer nàixer aquesta nova manera de pensar. De fet, la creença en un «miracle», un fet sense parangó i únic, ha bloquejat les investigacions. D’una banda, cal tenir en compte que altres civilitzacions situades encara més a l’Orient (la Xina i l’Índia, per exemple) van realitzar desenvolupaments semblants, i a aquests cal sumar els sabers mèdics, matemàtics o astronòmics dels diversos pobles d’Amèrica. D’altra banda, malgrat que el pensament grec antic conté aspectes originals, el desenvolupament d’una nova ciència va estar marcada per vincles sòlids amb sabers antics. En aquest sentit, cal subratllar el paper de les civilitzacions egípcia i mesopotàmica i la seua influència sobre Grècia. Les semblances entre les produccions característiques del pensament grec i la dels seus veïns del Pròxim Orient són tan importants com les diferències. Les continuïtats i les discontinuïtats en els diferents dominis són igualment fonamentals. En aquest sentit, el pas del mite al logos no va ser un procés de tall radical, sinó més aviat un producte de la  convivència de tots dos sistemes de pensament.

Contracte sumeri de venda d’una casa i un camp de Shuruppak (Museu del Louvre, París, 2600 aC). Wikipedia.

Gràcies a la conservació d’escrits sobre tauletes cuneïformes procedents de Mesopotàmia i papirs de l’antic Egipte, ha sigut possible conèixer els diversos interessos que van tenir aquests pobles en una gran diversitat d’àrees del saber. Un grup d’escribes especialitzats, vinculats als temples, eren formats a escoles on es transmetien coneixements bàsics per al funcionament dels grans complexos urbans sorgits en les civilitzacions fluvials deutores del Nil i del Tigris i l’Èufrates. Es necessitaven nombrosos sabers per a l’organització i el desenvolupament d’aquestes comunitats urbanitzades i densament poblades. A Mesopotàmia, la necessitat de la parcel·lació de camps, el registre del volum de les collites acumulades o la recaptació d’impostos van propiciar el desenvolupament de les matemàtiques, la geometria i l’aritmètica. A Egipte, la pràctica de determinats sacrificis de grans animals, com ara bòvids, va estimular el coneixement de la seua anatomia i l’estudi de les seues malalties i els seus remeis, un aprenentatge de gran valor en una societat agrària.

Papir veterinari de Lahun, 1800 aC. Wikipedia.

Una de les principals preocupacions de totes les civilitzacions antigues va ser la predicció del futur, l’esdevenidor dels pobles i les seues gents. Els sistemes de predicció i endevinació van ser múltiples i variats. Un dels més comuns a totes les civilitzacions, tant d’Orient com d’Occident, es va basar en l’escrutini del cel i l’estudi de les seues regularitats. Va ser el germen de l’astrologia.  En el cas de Babilònia, per exemple, es va convertir en un al·licient que va acabar propiciant una observació sistemàtica durant segles i l’acumulació d’amplis coneixements sobre el firmament, els planetes i les estrelles que van ser aprofitats posteriorment. La divisió de la volta celeste en els 12 signes zodiacals i l’elaboració d’un calendari són trets d’aquestes primeres aproximacions que han persistit fins a l’actualitat en els nostres calendaris. En realitat, la producció d’aquests sabers va estar guiada per interessos diferents als que avui empenyen el desenvolupament de la ciència. La veritat, però, és que va configurar una massa molt important d’informació necessària per al posterior desenvolupament del coneixement en el món grec.

Tauleta que testimonia l’albirament d’un cometa (segurament el Halley) l’any 164 aC (British Museum, Londres). Wikipedia.

La medicina ofereix un bon exemple del canvi produït en el pensament hel·lè. Els autors mèdics grecs van insistir repetidament en el fet que la medicina era un art basat en un mètode ben definit, el qual permetia realitzar importants descobriments. El debat no implicava únicament qüestions relatives al millor tractament que havia d’adoptar-se davant la malaltia, sinó també qüestions sobre el mètode mateix de la medicina i el tipus de verificació més exacte. Els grecs van definir un domini «màgic» i, de manera explícita, el van excloure de la medicina. Ningú no va arribar tan lluny en aquest sentit com el metge Hipòcrates de Cos  (ca. 460-370 aC), que exercirà una influència transcendental sobre Galè de Pèrgam  (ca. 129-207) i tota la medicina occidental fins al segle XX, amb la recuperació d’idees ambientalistes relacionades amb la millora de la salut. La polèmica iniciada pels escrits mèdics mostra que era possible superar les creences populars i les autoritats tradicionals. Tot això es va aconseguir, entre altres motius, per la competència entre moltes teories i grups de pensadors en el si d’un sistema on el funcionament de la polis grega fomentava tot allò que es refereix a l’art de la discussió i de la persuasió.

Hipòcrates a l’Asclepeion de Cos, amb el déu Asclepi al centre, segles II-III (Kos Archaeological Museum). Wikipedia.

A l’entorn de la darreria del segle IV aC, la medicina i les ciències de la vida oferien bons exemples de pràctica i d’investigació empírica. És cert que encara quedaven pendents ingredients substancials, com la rellevància de l’experiència per a una investigació sistemàtica. Tanmateix, l’argumentació fomentada per la cultura hel·lena, així com les pràctiques i els sabers produïts per les primeres civilitzacions del Pròxim Orient, van generar un fèrtil substrat en el qual va germinar, modelat pel pas dels segles, aquell conjunt ampli d’activitats humanes col·lectives que avui es reuneixen sota el concepte «ciència». Las pròximes entrades de Sabers en acció permetran viatjar en el temps per conèixer millor aquests canvis.

 

Carmel Ferragud
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Lloyd, Geoffrey. Le scienze biomediche nell’antichità greco-romana. In: Storia delle scienze. Natura e vita. Dall’antichità all’Illuminismo. Torino: Giulio Einaudi Editore; 1993, 14-101.

Zhmud, Leonid. The origin of the history of science in classical Antiquity. Walter the Gruyner: Berlín-New York; 2006.

Estudis

Lloyd, Geoffrey. Early Greek Science: Thales to Aristotle. New York: W.W. Norton & Co.; 1970.

Lloyd, Geoffrey. Greek Science after Aristotle. New York: W.W. Norton & Co.; 1973.

Brunshcwig, Jacques; Lloyd, Geoffrey. Diccionario Akal del saber griego. Madrid: Akal; 2000.

Lloyd, Geoffrey. Las aspiraciones de la curiosidad. La comprensión del mundo en la Antigüedad. Madrid: Siglo XXI; 2008.

Lloyd, Geoffrey. Aristóteles. Madrid: Prometeo Libros; 2008.

Nutton, Vivian. Ancient medicine. Londres-New York: Routledge Taylor & Francis; 2013.

Alic, Margaret. El legado de Hipatia: historia de las mujeres en la ciencia desde la Antigüedad hasta fines del siglo XIX. México: Siglo XXI; 1991.

Fonts

Chadwick, Jane; Lloyd, Geoffrey. Hippocratic Writings (Penguin Classics). Penguin Books; 1978.

Pàgines d'internet i altres recursos

Williams, Pearce. History of Science. Encyclopaedia Britannica. [Recurs online; últim accés 31 de maig de 2017]. Disponible en aquest enllaç.

Principe, Lawrence. History of science: Antiquity to 1700. [The Great Courses. Curs d’història de la ciència en 36 lliçons]. Disponible en aquest enllaç.

History of science in classical antiquity. Wikipedia, the free encyclopedia. [Actualitzada 28 de maig de 2020; últim accés 23 de juliol de 2020]. Disponible en aquest enllaç.