El gènere dels enverinaments

—Un crim femení? Les múltiples imatges dels enverinaments al segle XIX.—

The Love Potion. Oli de 1903 de la pintora anglesa Evelyn De Morgan (1855-1919). De Morgan Centre, Londres.

A pesar de ser formes poc habituals d’homicidi durant el segle XIX, i ser gairebé irrellevants des d’un punt de vista purament estadístic, els crims per enverinament despertaven l’interès popular fins al punt de generar autèntics pànics en determinats moments. Es va arribar inclús a parlar d’una autèntica “epidèmia d’enverinaments”. Els temors eren generats pel caràcter secret d’aquest tipus de crim i la gran dificultat per protegir-se’n, atès que en la majoria d’ocasions tenia lloc al domicili mateix de la víctima i, moltes vegades, eren perpetrats pel seu entorn familiar. En realitat, els crims per enverinament no suposaven més del 2 al 3% del conjunt d’homicidis. Exagerats o no, el cert és que la xifra de casos d’enverinament coneguts va augmentar des de la dècada del 1820 i va tenir el seu punt de major incidència a mitjan segle XIX. Totes aquestes circumstàncies, unides a l’aparició de noves tècniques de detecció dels verins, van fer del segle XIX un període clau en el desenvolupament de la toxicologia.

La combinació de crim i enjudiciament proporcionava elements atractius per a un públic ampli, i així propiciava una forta repercussió als mitjans, tant actualment com en el passat. Els diaris del segle XIX incloïen moltes referències a aquests crims, donaven l’oportunitat al públic d’oferir la seva opinió i generaven debats sobre la innocència o culpabilitat de l’acusat. Els mòbils del crim eren gairebé sempre els mateixos: pobresa, cobdícia, orgull, amor i odi. En diversos punts del continent europeu, alguns casos van assolir una immensa popularitat gràcies al fet que contenien elements altament atractius per als lectors. A França, el cas de Madame Lafarge, una dona jutjada i condemnada a cadena perpètua el 1840 per suposadament enverinar el seu marit, va reunir els toxicòlegs més influents del moment i va ser seguit amb atenció per mitjans de tot arreu. Un altre dels casos més estudiats és el de l’escocesa Madeleine Smith, acusada d’enverinar el seu amant amb arsènic però absolta per manca de proves al judici celebrat el 1857. Aquest cas va posar de manifest que disposar de proves circumstancials com ara la compra del verí o inclús cartes amb un contingut inculpatori innegable no era suficient per determinar la mort o condemna d’aquestes suposades enverinadores. Al segle XIX, la presumpció d’innocència podia mobilitzar-se amb més expectativa d’èxit quan es jutjava una dona atès que, en jurats formats majoritàriament per homes, els estereotips culturals del moment jugaven al seu favor. En els casos de sentències condemnatòries, els dubtes sobre la seva implicació al crim semblaven disminuir la seva culpabilitat.

Judici contra Madeleine Smith el 1857 celebrat a Edimburg. Wikipedia.

Entre els dos casos condemnats, també a Espanya es troben referències a aquest tipus de crim. El 1844 les revistes mèdiques i la premsa espanyola es van fer ressò d’un suposat enverinament succeït a Madrid. Una dona, Pilar Campé, va ser acusada d’enverinar i suplantar la identitat de la seva amiga, María Bonamot, amb l’objectiu de resultar beneficiada econòmicament pel seu testament. A més dels ingredients ja esmentats, que causaven gran alarma social en el context europeu, el cas Bonamot va comptar amb diversos factors addicionals que van contribuir a la seva popularitat. Per una banda, les dates del judici van coincidir amb la creació de la càtedra de Medicina Legal a les Facultats de Madrid i Barcelona. A més, va suposar la participació com a perits d’alguns dels personatges espanyols més influents en la toxicologia espanyola, com Pere Mata i Fontanet (1811-1877). El suposat enverinament comptava, a més, amb un altre factor clau a mitjan segle XIX: havia estat comès per una dona.

Detall de la notícia que recull els delinqüents i tipus de delicte comès a la província de Màlaga el mes de gener de 1850. El Clamor Público, 23/02/1850. Biblioteca Nacional de España.

Les representacions populars sobre els enverinaments acostumen a estar repletes d’estereotips que poden ser força distants de la realitat reflectida a les estadístiques més fiables disponibles. En aquest perfil popular del crim d’enverinament és senzill topar-se amb afirmacions com ara un “crim femení”  o un “crim dels pobres” . Les estadístiques disponibles per al segle XIX mostren amb claredat que entre les persones acusades de crims d’enverinament el nombre d’homes era força superior al de dones. Aquestes dades contrasten, com s’ha dit, amb la molt estesa creença que l’enverinament era un “crim femení”, caracteritzat per suposats trets atribuïts a les dones, com ara el secret, la premeditació o l’engany. És evident que aquestes imatges es veien afavorides per la seva consonància amb els estereotips de gènere predominants a les societats europees dels segles XIX i XX. Moltes obres publicades en aquells anys, tant acadèmiques com destinades a públics més amplis, van servir per reforçar aquestes visions.

És fàcil trobar obres de finals del segle XIX i principis del segle XX en què s’afirma sense rubor que l’enverinament era un crim de les dones i de la covardia. El criminòleg italià Cesare Lombroso (1835-1909) va establir a la seva obra La donna delinquente (1893) alguns trets comuns a les enverinadores. Segons la seva descripció, aquestes dones eren intel·ligents, manipuladores i grans creadores de ficció, ja que eren capaces d’inventar històries convincents i crear coartades. En una línia força similar, l’advocat i historiador del dret Julio César Cerdeiras (1900-1956) va recollir, en una obra de 1925 titulada Sobre el delito del envenenamiento, afirmacions com ara que “de deu cops, set, el delicte d’enverinament és obra de la dona”. La suposada debilitat física de la dona, que comportava dificultats per perpetrar assassinats amb violència extrema, és una de les característiques que serveixen com a argument explicatiu en alguns casos. Aquestes afirmacions, basades en biaixos de gènere, mantenien que era el “crim de la covardia” atès que la dona “no pot manejar amb força un ganivet, ignora el maneig d’una arma de foc i, sobretot, tem veure la víctima en el moment de sofrir el cop”, segons va afirmar el jurista espanyol Luis Jiménez de Asúa (1899-1970). És cert que, en comparació amb un altre tipus d’homicidi, el percentatge de dones sospitoses és força elevat, però la suposició que la majoria dels crims d’enverinament eren comesos per dones és totalment falsa. En realitat, encara que la proporció entre homes i dones era similar, la diferència residia en què el nombre de víctimes a mans de les dones era més gran, possiblement perquè el verí era habitualment introduït al menjar o a les begudes administrades a la víctima, un escenari típicament femení. La cuina es va convertir en un espai privilegiat per aquest tipus de crim, fet que va reforçar la idea popular de crim típicament comès pel sexe femení.

Aquesta caricatura apareguda a Punch el setembre de 1849 mostra que l’accés a alguns verins com l’arsènic era relativament senzill a mitjan segle XIX. El 1851 es van promulgar una sèrie de mesures recollides a The Arsenic Act que establien el registre de la seva venda i la coloració de l’arsènic per facilitar-ne la detecció. Wellcome Collection.

La història de l’enverinament ha estat excessivament influïda per un reduït nombre de casos que van assolir gran popularitat a la seva època, molts cops pels trets poc habituals dels criminals, tant des del punt de vista de gènere com de classe social. El cas Bonamot n’és una bona mostra. Les estranyes circumstàncies en què es va produir la mort van cridar l’atenció de les autoritats. Bonamot s’havia sentit indisposada després de prendre alguns alguns aliments preparats per Pilar Campé, la qual cosa va requerir atenció mèdica. Un escrivà es va presentar posteriorment per autoritzar una disposició testamentària en què Maria Bonamot declarava hereva única a Pilar Campé. Les circumstàncies del canvi no van fer més que agreujar les sospites sobre la beneficiària del testament. Durant el judici, el fiscal va argumentar que els canvis al testament van ser realitzats per Pilar Campé, que havia suposadament suplantat la identitat de María Bonamot. Una comissió formada per perits amb una formació diversa, que incloïa metges i farmacèutics, va determinar que la causa de mort era un enverinament per opi o algun dels seus preparats. Les discrepàncies sorgides entre els membres de la comissió van donar pas a una controvèrsia entre experts per refermar la seva autoritat, tal com s’ha discutit en altres entrades.

En el cas Bonamot, els experts implicats van haver de defensar els seus punts de vista basant-se en una toxicologia en construcció, plagada d’incerteses i rectificacions freqüents. Els perits havien de convèncer no només la comunitat científica, sinó també fora d’ella, on l’expectació per aquestes “grans causes d’enverinament” estava creixent.

Una altra de les claus del crim d’enverinament al segle XIX van ser els múltiples esforços per aconseguir-ne la detecció a través dels recursos que oferia la nova toxicologia. En moltes ocasions, l’enverinament tenia lloc al domicili de la víctima, sense la presència de possibles testimonis, per la qual cosa les proves acusatòries es limitaven a les proporcionades pels perits. Es tractava, per tant, d’un repte per als toxicòlegs, que havien d’oferir proves suficientment decisives i fiables per substanciar una acusació d’assassinat per enverinament. Existien moltes dificultats en aquest terreny perquè el crim per enverinament no produïa, en molts casos, signes de violència visibles. A més, els efectes del verí podien ser confosos freqüentment amb els produïts per una malaltia, tal com va succeir en el cas de l’enverinament de María Bonamot.

Els estereotips sobre la dona presents tant a la literatura com al cinema han influït en la imatge popular de la dona enverinadora. Dues caràtules de dues famoses pel·lícules sobre enverinaments comesos per dones. A l’esquerra, Arsenic and Old Lace (1943). Internet Movie Database. A la dreta, Madeleine (1953). Internet Movie Database.

En aquest context replet de zones fosques és possible que l’espectacular augment en el nombre de casos d’enverinament detectats a les dècades del 1830 i 1840 estigués més relacionat amb una millora en els mètodes d’anàlisis químiques que no pas amb un increment substancial de la criminalitat en matèria d’enverinaments. En qualsevol cas, resulta evident que les estadístiques disponibles han de ser tractades amb certes cauteles. Com s’afirmava en obres sobre els enverinaments, la major part d’aquests delictes quedaven “ignorats per a la societat i per tant per a la justícia”, per la qual cosa no es podia concedir a les estadístiques “la veracitat necessària per poder basar-hi un raonament en què assentar conclusions exactes”. Aquestes incerteses permeten explicar el pes de les ansietats socials entorn al crim d’enverinament i l’àmplia circulació d’estereotips amb valors culturals hegemònics en manuals de toxicologia i criminologia, com ara els relacionats amb la dona enverinadora.

Mar Cuenca Lorente
IILP-UV

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.