El gir ambiental

—Els problemes ambientals han guanyat presència a l’esfera pública durant les darreres dècades i han estat incorporats a l’agenda política i als mitjans de comunicació.—

Natura, societat i política es fonen avui en un tot indestriable, que reflecteix els nous temps que vivim. Aquesta és segurament la darrera etapa d’una llarga història de relacions dels humans amb el medi ambient, que sempre cal situar en temps i espais concrets per comprendre la seva lògica. D’entrada, solem pensar que les preocupacions ambientals només apareixen quan les societats han desenvolupat uns nivells importants d’industrialització i explotació de matèries primeres, fins al punt de posar en tensió els recursos naturals a l’abast o modificar severament els hàbitats. No obstant, sense descartar el seu creixement exponencial en els darrers dos segles, els conflictes ambientals tenen una llarga història, que abraça les societats industrials del segle XIX i, fins i tot, les agrícoles preindustrials, i es fonamenta bàsicament en les diferents relacions, percepcions, construccions culturals que els humans han fet de la natura. El gir actual, amb unes relacions socioecològiques profundament interrelacionades, té antecedents propers destacables, del final de la Segona Guerra Mundial ençà, que paga la pena comentar breument aquí.

Voluntaris d’Ocean Clean Up Group recullen plàstics en una platja de Bali, Indonèsia. OCG.

Les lluites ecologistes de la segona meitat del segle XX, sobretot centrades inicialment en l’oposició a l’energia nuclear i a la cursa d’armament de la Guerra Freda, però també com a crítica a un procés accelerat d’industrialització agressiu amb els recursos natural del planeta, s’han convertit progressivament en una arma de doble tall. Per una banda han estat assimilades com un peça més de la retòrica del poder, de les elits polítiques i econòmiques. Per l’altra, s’han convertit en una nova eina de lluita política i de reivindicació social de primer nivell en les generacions joves. Als temes sorgits sobretot als anys seixanta i setanta (contaminació d’aigües i aires, energia nuclear, combustibles fòssils, energies alternatives, conservació i preservació d’espais naturals, polítiques forestals, preservació de la biodiversitat, la capa d’ozó), s’hi ha afegit la preocupació per l’escalfament global del planeta i les conseqüències del canvi climàtic, així com la necessitat creixent de repensar la nostra relació amb la natura i imaginar estratègies alternatives de cara al futur. L’actual crisi de la covid-19, les característiques globals de la pandèmia, la sistemàtica explotació dels animals i la transmissió de virus entre espècies, els temporals, inundacions i altres catàstrofes recents, han agreujat encara més la preocupació per la nostra relació amb el planeta, i han tornat a posar a primera fila el tema ambiental, que havia quedat relegat a una posició secundària després de la crisi del deute del 2008. L’anomenat gir ambiental ha fet una volta més, en aquest cas, de gran importància, i ja està situat en una posició central de l’agenda política i social del segle XXI.

La torre del Werner-Gren Center a Estocolm, oberta el 1962. Wikipedia.

No podem descartar el mític 1962 com un any emblemàtic del gir ambiental, en el qual la biòloga nord-americana Rachel Carson (1907-1964) denunciava els efectes perniciosos del pesticida DDT. No obstant, a més dels riscos dels pesticides, la qüestió nuclear i la pluja àcida ja eren dos dels pilars principals del gir ambiental poc després del final de la de la Segona Guerra Mundial. A la dècada dels cinquanta, altres actors també hi van contribuir; per exemple, organitzacions internacionals com l’Organització de les Nacions Unides (ONU), l’Organització per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) o l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). El 1955, el Simposi internacional Man’s Role in Changing the Face of the Earth, promogut per fundació alemanya Wenner-Gren, reuní a Princeton (New Jersey) més de 70 experts de disciplines científiques i humanístiques diverses, de diferents parts del món, concernits per l’impacte real dels humans en el seu hàbitat. El 1972, deu anys més tard de la publicació de Silent Spring, L’Agència nord-americana per a la Protecció del Medi Ambient (EPA) va prohibir l’ús del DDT, malgrat l’oposició de la indústria química, que ja havia atacat sense pietat Carson després de la publicació del seu llibre. El mateix any, a Estocolm, l’ONU va organitzar un congrés sobre el Medi Ambient Humà (Conference on the Human Environment), amb representants de més de 100 països (sense el bloc comunista), i que, malgrat les dificultats per arribar a acords concrets, es convertí en un esdeveniment pioner en el gir ambiental global que havia de venir a les dècades següents. A la capital sueca hi van conviure de manera força convulsa les veus oficials de l’ambientalisme diplomàtic dels estats, amb grups d’activistes arribats de diverses parts del món amb agendes sovint radicals, allunyades de la correcció política dels delegats de la Conferència, i que reclamaven afrontar la profunda natura política del conflicte ambiental.

William Cronon el 2007. Wikipedia.

Segurament, una altra conseqüència del gir ambiental tingué també les seves derivades acadèmiques, amb l’emergència amb molta força, sobretot als Estats Units, d’una nova disciplina com la història ambiental. El tradicional estudi històric dels factors polítics i socials, que configuraren els estat-nació dels segles XIX i XX, o les grans narratives de la història universal o del progrés científic i tecnològic, es revisaven amb noves claus interpretatives, nous actors històrics i noves preguntes de recerca. William Cronon, un dels pioners de la nova història ambiental nord-americana, percebia per exemple als anys noranta aquest nou camp de recerca com un més entre les “noves” històries nascudes o reforçades als mítics anys seixanta, com la història del gènere o l’afro-americana, en les quals les categories d’anàlisi tradicionals es diluïen per donar veu a nous actors i noves categories. A més, el gir ambiental més acadèmic ha portat també associat un component activista molt important. No es tracta només, per tant, de grups ecologistes, protestes ciutadanes més o menys organitzades, sinó de la relació intensa d’aquest grups amb els acadèmics, i de l’emergència d’un nou expert-activista-ciutadà, sense distinció de categories, de la mateixa manera que la divisió entre cultura i natura ha esdevingut obsoleta.

Logo de l’Environmental Protection Agency dels EUA. Wikipedia.

Cal, per tant, una nova mirada crítica a les qüestions ambientals, parlar de formacions socioecològiques, i deixar de separar-nos de la natura, com si fos una entitat independent de nosaltres els humans, quan de fet es tracta de dos pols profundament entrellaçats. Aquesta nova aproximació és sovint criticada com a excessivament militant, i per tant perillosa de subjectivitats i posicionaments de part. També la podem entendre com una manera fresca i renovada d’abordar el gir ambiental, com una eina de renovació de la pròpia història i, així mateix, com un punt de partida de l’emergència de noves disciplines com l’ecologia política o les humanitats ambientals.

En la lluita per l’autoritat científica i el poder en general, la conflictivitat inherent a determinades qüestions ambientals debilita l’autoritat dels experts (enginyers, urbanistes, metges, representants de les administracions públiques, etc.) i esdevé així instrument de crítica de pilars importants de les nostres societats. De fet, les protestes dels activistes i dels ciutadans davant determinats conflictes ambientals formen part intrínseca de la cultura del nostre present. Necessitem per tant noves eines d’anàlisi crítica d’aquestes realitats complexes en una esfera pública en la que diferents protagonistes amb els seus interessos legítims han de tenir veu i, si pot ser, vot. Aquest és un dels reptes de les noves humanitats ambientals, que han de propiciar contextos post-disciplinaris on acadèmics, artistes, professionals, activistes, ciutadans han de compartir i discutir diferents visions de món i abordar problemes socials. La present pandèmia ens ha ensenyat de manera molt clara com un conjunt d’aspectes aparentment desconnectats de sobte convergeixen en un problema nou, comú, i que afecta de manera global tots els ciutadans, convertint així els virus en actors polítics de primera fila. Lluny de les antigues dicotomies entre cultura i natura, la covid-19 no té res a veure amb una possible revenja de la natura, sinó que ens proporciona noves eines d’anàlisi interdisciplinari i polièdric des de l’epidemiologia, la salut pública, les polítiques d’habitatge, els límits de l’explotació animal, el canvi climàtic, les desigualtats socials i la precarietat laboral. Dins d’aquest còctel socioecològic sembla que definitivament natura, societat i política s’han fos de manera irreversible.

Aquest és, doncs, un exemple més de la vigència del gir ambiental en el nostre present, amb característiques comunes i continuïtats des del final de la Segona Guerra Mundial, però ara amb novetats significatives. El gir ambiental és una categoria històrica, que canvia de significat amb el temps i ens ajuda a repensar la pròpia història de la ciència des d’una dimensió crítica i renovada.

Agustí Nieto-Galan
IHC-UAB

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.