—Llocs on es van dur a terme processos de transformació de matèries primeres en un gran nombre de productes de consum.—

Apotecaria Tacuinum sanitatis. Viena, ca. 1400 Points (Alcohol & Drugs History Society).

Els apotecaris eren un tipus d’artesans fonamentals i molt reconeguts en temps medievals. Durant un nombre variable d’anys s’ensinistraven en els rudiments de l’ofici amb un mestre, i cobraven al final un sou minso. De fet, aquesta era la forma mitjançant la qual aprenien la major part dels artesans, i també aquells que es dedicaven a la medicina, com els barbers-cirurgians i la major part dels metges. Només una mínima part dels metges medievals es van educar a les universitats. L’aprenent no podia abandonar la llar del seu patró fins que no acabava el període contractual, i es comprometia a servir el seu mestre en tot el que fora lícit i honest. Aquell estava obligat a alimentar-lo i vestir-lo. Passat el temps convingut, si tenia prou diners, el jove apotecari podia obrir el seu propi obrador. Molts, no obstant això, es convertien en assalariats o oficials d’altres apotecaris més poderosos. Era molt habitual que en un mateix taller convergiren el propietari —com a mestre—, altres apotecaris de categoria menor i un grup variable d’aprenents i d’esclaus, en funció de la categoria de l’amo. A més, va ser molt comú que les esposes dels apotecaris treballaren amb els seus marits i que en enviduar continuaren amb la gestió del taller.

Les habilitats que havia de desenvolupar un apotecari per dur a terme la seua tasca eren nombroses, i hi havia una literatura molt important d’arrel clàssica i àrab que permetia compondre moltes de les seues receptes. Els instruments que poblaven els seus tallers així ho mostren: alambins (la destil·lació i la sublimació van ser els procediments recomanats per obtenir les virtuts íntimes dels productes animals, vegetals i minerals necessàries per elaborar medicines), balances, sedassos, espàtules, flascons i objectes de molt diverses formes i materials per conservar i transportar els productes, morters, calderes i altres eines; i biblioteques cada vegada més nodrides d’obres mèdiques, receptaris i antidotaris. Una apotecaria medieval no era massa diferent de les del segle XIX. En ambdues, la presència de ceràmiques (albarels) per conservar els ingredients i per preparar els medicaments era molt abundant, i oferien una imatge singular de colors i formes diverses que avui ens les fan considerar autèntics objectes artístics. Hem de tenir també en compte que monestirs, convents i hospitals van poder disposar de la seua pròpia apotecaria per al servei del clergat resident, com també dels malalts pobres i altres persones que calia atendre en aquells llocs.

Apotecaria del monestir de San Niccolò (Prato, s. XIV).Wikimedia.

En efecte, una de les característiques més comunes dels apotecaris va ser l’enorme varietat d’activitats i de productes que podien manufacturar. La fabricació de medicaments (pocions, olis, emplastres, sucs, xarops, aigües, pólvores, píndoles), de fet, no era sovint la més important de les seues tasques, i hi havia nombrosos remeis casolans i elaborats per remeiers que la gent solia adquirir. Durant els segles medievals va ser bastant habitual que l’apotecari fora sinònim d’especier, ja que al costat dels medicaments oferien espècies per a la cuina, i molt més: productes tintoris (per a teixits i pigments per als pintors), confits, melmelades, fruita seca, paper, tinta, pólvora, perfums i objectes de cera (per a il·luminació, exvots, rituals religiosos, etc.). El principi clau que permetia tota aquesta producció era el mètode d’elaboració: la formulació. Des d’un punt de vista tècnic, produir medicaments no era tan diferent de produir vins especiats, tinta o salses. A partir d’uns productes simples se n’obtenien d’altres compostos seguint uns procediments semblants: decocció, decantació, filtració, destil·lació, conservació en sucre o mel, maceració, dissolució, polvorització… Amb el temps, totes aquestes ocupacions van formar part de la tasca de diferents oficis més especialitzats. Fet i fet, es pot comprovar que l’apotecari va ser durant molt de temps un tècnic polifacètic que va tenir només parcialment com a ocupació la fabricació de medicaments. N’hi va haver també que van acabar practicant la medicina i la cirurgia gràcies a les seues habilitats.

Imatge d’una apotecaria on s’aprecia la varietat de productes. Fresc del castell d’Isogne (Vall d’Aosta, s. XV).Focus.

Els apotecaris, entre molts altres artesans i també personatges amb elevada formació, i això inclou els clergues, es van interessar per l’alquímia, una disciplina ben allunyada de la imatge esotèrica i desinformada que se’n té sovint en l’actualitat. El terme procedeix de l’àrab al-kimiya, i al seu torn del grec chymeia. Literalment, significa “l’art de la fusió [de metalls]”, però el seu interès no es va confinar únicament a la transmutació de metalls, sinó també a determinats aspectes de la química i la tecnologia mineral, a més dels seus vincles amb la producció de remeis medicamentosos. Encara que l’ideal era aconseguir una panacea que curara tot, això no deixava de ser una quimera, però pel camí van trobar altres procediments més subtils que permetien obtenir nombrosos productes útils. Qualsevol còdex d’alquímia medieval arreplegava receptes per a la síntesi i la refinació de productes com ara sal d’amoníac, sal àlcali, l’alum, sal de l’àcid tartàric o pigments com el vermelló, la cerussa, el mini, etc. També, a vegades, recollien la manera de fabricar coles o esmalts. Igualment, explicaven processos de purificació de metalls a través de la sublimació, la destil·lació, la dissolució, la coagulació, la precipitació o la cristal·lització. L’alquímia va pretendre englobar els aspectes tecnològics dins d’un marc teòric. Això va implicar que fora vista com una disciplina vinculada a la filosofia natural i no una mera art mecànica.

Encara que l’alquímia va tenir els orígens en l’hel·lenisme grec, en realitat amb prou feines va transcendir al món llatí. No així el llegat àrab, que serà traduït en part i incorporat a l’Europa cristiana. Entre els segles IX i X, els àrabs van compondre un elevat nombre de tractats originals sobre alquímia. Els treballs de Jàbir ibn Hayyan, altament especulatius, traduïts per Gerard de Cremona (Liber de septuaginta) en són un exemple. Ar-Razí també va arribar traduït, amb un component molt més tècnic i, posteriorment, el tercer autor destacat va ser el metge persa Avicenna. Va ser ja durant el segle XIII que es va fer un intent seriós d’assimilar la important massa de treballs d’alquímia àrabs. En aquest sentit, cal destacar el gran interès prestat per clergues com Albert el Gran (c. 1200-1280) o Roger Bacon (c. 1219-1292), que evidencien la favorable recepció d’aquests textos per l’escolasticisme. Però, el treball de major projecció va ser la Summa perfectionis de Geber. A aquest, en van seguir d’altres, com el de Joan Peratallada (o de Ròcatalhada) (De consideratione quintae essentiae), ja enmig d’una tibant polèmica de caràcter religiós sobre l’acceptació o la condemna i prohibició de les pràctiques alquímiques. Tanmateix, finalment se’n va produir una important difusió entre diferents sectors de la societat que hi estaven interessats.

Un tractat alquímic del segle XV. Aurora Consurgens, Zürich Zentralbibliothek de Zurich, Ms. Rh. 172 (Saint Gall, segle XV). Wikipedia.

Els últims estudis han destacat el component experimental de molts textos alquímics, que no es poden entendre sense fer referència a una complexa varietat de productes, operacions i instruments. L’alquímia va tenir una forta i canviant relació amb altres corrents intel·lectuals i religiosos, la qual cosa també va introduir noves idees, pràctiques i objectius, des de la transformació dels metalls en or fins a la purificació espiritual, la prolongació de la vida o, en un sentit molt més pràctic i circumspecte, l’obtenció de materials d’interès tecnològic o productes terapèutics mitjançant tècniques com la destil·lació o la sublimació. Com també va passar amb altres corrents intel·lectuals durant la baixa edat mitjana, una de les característiques del període va ser una major interacció entre l’alquímia i el debat religiós dins dels diversos corrents de la teologia cristiana. Finalment, es va produir una major connexió de l’alquímia amb la medicina i la farmàcia, cosa que va afavorir tant l’ús de nous productes descoberts als laboratoris alquímics (per exemple, tot el nou ventall de destil·lats amb allò que ara en diem «alcohol»), així com nous usos o diferents preparacions amb productes utilitzats durant segles en la medicina (per exemple, compostos de plom, coure, arsènic, sals, etc.).

 

 

Carmel Ferragud
IILP-UV

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

García Ballester, Luis; López Piñero, José Mª; Peset, José Luis, coords. Historia de la ciencia y de la técnica en la Corona de Castilla, vols. 1-2 (Edad Media). Valladolid: Junta de Castilla y León; 2002, p. 865-914.

Estudis

Alexandre-Bidon, Danièle. Dans l’atelier de l’apothicaire : histoire et archéologie des pots de pharmacie : XIIIe-XVIe siècle. París: Picard; 2013.

Cifuentes, Lluís. La ciència en català a l’Edat Mitjana i el Renaixement. Barcelona-Palma de Mallorda: Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears; 2006. 2 ed.

De Vun, Leah. Prophecy, alchemy, and the End of Time: John of Rupescissa in the Late Middle Ages. Nova York: Columbia University Press; 2014.

Ferragud, Carmel; Bertomeu, José Ramón. Mirades sobre l’alquímia a la València baixmedieval: un procés judicial sobre la producció de l’or potable (1440-1445). 2015. Afers; 82: 421-446.

García Ballester, Luis. La búsqueda de la salud. Sanadores y enfermos en la España medieval. Barcelona: Península; 2001.

Joly, Bernard. Histoire de l’alchimie. París: Vuibert-Adapt; 2013.

Newman, William R. Medieval Alchemy. En: Lindberg, David C.; Shank, Michael H., dirs. The Cambridge history of Science. Vol. 2: Medieval Science. Cambridge: Cambridge University Press; 2015, p. 548-568.

Pereira, Michela.  Per una història de l’alquímia a la Catalunya medieval. En:  Joan Vernet; Ramon Parés, dirs. La Ciència en la història dels Països Catalans. Dels àrabs al Renaixement, Valencia: Institut d’Estudis Catalans-Universitat de València; 2004, p. 455-482 .

Pereira, Michela.  Cap als orígens de l’alquímia medieval: presència d’alquimistes i desenvolupament de les doctrines de l’alquímia a les Illes Balears (segles XIII-XV). En: Història de la ciència a les Illes Balears. Vol. I: L’Edat Mitjana. Govern de les Illes Balears: Conselleria d’Economia, Hisenda i Innovació, Palma; 2006, p. 153-169.

Bénézet, Jean-Pierre. Pharmacie et médicament en Méditerranée occidentale (XIIIe -XVIe siècles). París: Honoré Champion; 1999.

Vela, Carles.  L’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1378-1381). Barcelona: CSIC; 2003.

Pàgines d’internet i altres recursos

Cifuentes i Comamala, Lluís, dir. Sciència.cat DB Base de dades de la ciència i la tècnica en català en l’Edat mitjana i el Renaixement [actualitzada en 2020; consulta 20 de juny de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Concòrdia i patrimoni. Tresors de la farmàcia catalana. Commemoració del 5è centenari de l’edició del llibre de la Concòrdia dels apotecaris de Barcelona, 1511-2011 [Catàleg d’ exposició] [consulta 25 de juny de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Figuerola i Pujol, coord. Pharmakoteka. Base de dades de medicaments antics [consulta 25 de juny de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Museu da Farmácia. Lisboa. [actualitzada en 2015; consulta 25 de junio de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Plantes, remeis i apotecaris. El jardí medieval del monestir de Pedralbes [Exposición] [actualitzada el 20 de juny de 2020; consulta 25 de junio de 2020]. Disponible en aquest enllaç.

UNESCO. Memoria del mundo. Manuscritos medievales de medicina y farmacia [actualizada en 2917; consulta 25 de junio de 2020]. Disponible en aquest enllaç.