—La traducció científica, entre la fidelitat extrema al text original i l’útil adaptació al públic destinatari.—

 

Sant Jeroni, patró dels traductors, en el quadre pintat el 1480 per Domenico Ghirlandaio, “Sant Jeroni al seu estudi”. Jeroni d’Estridó (Sant Jeroni) va traduir la Bíblia (de l’hebreu, l’Antic Testament, i del grec, el Nou Testament). El resultat es coneix com la Vulgata. En el seu honor, el 30 de setembre (dia de la seva mort) se celebra el “Dia Internacional de la Traducció”, per decisió adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 24 de maig de 2017. Wikipedia.

Les expressions que conformen el títol d’aquest escrit s’han manejat amb freqüència per referir-se, per una banda, a la dificultat dels traductors en general per ser completament fidels als textos originals: “traduttore, traditore” (“traductor, traïdor”). L’altra expressió es refereix a l’aparició d’unes traduccions franceses al segle XVII, les “belles infidèles” (les “belles infidels”), amb la intenció d’apropar els autors clàssics a la gent comú, però suprimint-ne part del contingut: paraules malsonants, escenes que poguessin atemptar contra la moralitat del moment, etc. També en la història de la traducció científica hi ha traïdors i infidels i, en aquesta història de traïció, han existit raons morals de “protecció” al lector. Tanmateix, en altres ocasions la infidelitat d’aquests traductors ha revertit en benefici dels destinataris i ho ha fet per raons molt diferents de les al·ludides.

En aquest sentit, no és necessari a hores d’ara ponderar la rellevància de les traduccions dutes a terme durant segles, gràcies a les quals s’ha potenciat l’intercanvi de sabers entre pobles i s’ha permès l’avenç del coneixement i la seva construcció “global”. En aquest procés han participat els mateixos traductors: llurs tasques gairebé mai s’han limitat a la versió de paraules d’unes llengües a unes altres, sinó que s’han estès a la recopilació, l’adaptació i la difusió dels textos objecte de la seva atenció.

No obstant, convé recordar que la pràctica de la traducció especialitzada ni ha estat uniforme al llarg del temps ni l’han exercit persones amb la mateixa formació: el més habitual és que en l’actualitat qui la desenvolupen posseeixin una titulació en traducció, mentre que fins al segle passat acostumaven a ser els mateixos científics els protagonistes. El que no ha canviat tant és el conjunt de circumstàncies que envolten el procés traductor i el seu resultat: ideologies, creences o motivacions tant dels traductors com, sobretot, dels que estan darrere de llur labor, finançant-la o possibilitant-la, condicionant d’aquesta manera el que es tradueix i com es tradueix.

Així, per exemple, aquests interessos són els que han fomentat la difusió d’unes obres, però no d’altres, i d’uns determinats gèneres discursius en detriment d’altres. Respecte això, quan es lloen les reconegudes traduccions medievals arabo-llatines efectuades a la península Ibèrica als segles XII i XIII no sempre es fa èmfasi en la selecció practicada pels seus impulsors: es van escollir preferentment els tractats transmesos en àrab més “penetrats” pels grans autors de l’antiguitat clàssica, en general, textos teòrics i filosòfics, alhora que menyspreaven aquells altres amb major influència de la ciència oriental, normalment de tipus pràctic. Una mica més tard, sobretot als segles XIV i XV, aquests últims textos pràctics, de caràcter més aplicat, van ser els preferits per traslladar-los a les llengües vernacles i l’hebreu. És evident que els propòsits dels que movien els fils d’unes i altres traduccions no eren els mateixos.

L’ull, segons el metge nestorià Hunayn ibn Ishaq, en un manuscrit del voltant de 1200. Hunayn ibn Ishaq va ser el més prolífic traductor de textos científics, sobretot mèdics, entre el grec, el siríac i l’àrab al Bagdad del segle IX. Wikipedia.

Més enllà del fet que diversos interessos hagin permès o potenciat la traducció d’uns llibres i no d’uns altres, la finalitat de cada traducció concreta i el públic destinatari han tingut molt a veure amb el producte final aconseguit. Un exemple palmari es troba en Hunayn ibn Ishaq, metge siríac del segle IX i figura sense parió de la traducció científica. Va exercir el seu treball a Bagdad, compassant l’elaboració de la seva pròpia obra amb la traducció des del grec cap al siríac i, des d’ambdós, a l’àrab. El que sorprèn és que en aquestes traduccions d’escrits de medicina es poden detectar estils diferents, d’acord amb qui les hi hagués encarregat i la seva intenció. D’aquesta manera, en les que va practicar des del grec al siríac, dirigides en la seva majoria a grans personalitats del món mèdic bagdadí, va ser més fidel al contingut original sense preocupar-se perquè se’n ressentís la forma, amb la qual cosa de vegades els textos es feien difícils d’entendre. Però en les que l’àrab era la llengua meta, orientades a funcionaris i savis de la cort, generalment d’origen persa i sense relació amb la pràctica mèdica, va posar esment en els aspectes formals, perseguint la claredat i l’elegància del text, encara que en aquest viatge es perdés quelcom del contingut. Segurament aquest tipus de traïció al text font avui seria tractat dins del “calaix de sastre” de la divulgació. Una divulgació, això sí, no pensada per l’autor original, sinó disposada pel traductor.

El públic destinatari va pesar així mateix en la decisió que, a mitjan segle XIII va prendre un altre gran traductor, Sem Tob ben Isaac de Tortosa, quan es va aventurar a traduir a l’hebreu, el Kitab al-tasrif Abulcasis, un compendi mèdic en trenta tractats. En la seva traducció, apareguda amb el títol de Sefer ha-Shimmush (Llibre de la pràctica), Sem Tob va creure oportú refer els dos primers capítols dels cinc que en el text original integraven el tractat vint-i-nou perquè, com que estaven dedicats als noms de les plantes en grec, siríac i persa, va pensar que els futurs usuaris jueus de la seva obra en traurien escàs profit. D’aquí que els substituís per un glossari de noms de plantes medicinals en hebreu amb els seus equivalents en àrab, llatí i romanç. No sembla desencertada la infidelitat al text Abulcasis en aquest punt, doncs certament, a un metge jueu que exercís a Catalunya, per exemple, no li servirien de res els equivalents grecs, siríacs o perses del nom d’una planta medicinal. Molt més li interessarien els occitans, catalans, castellans, àrabs o, inclús, llatins, perquè aquestes eren les llengües que s’empraven en el seu entorn. El mateix devien pensar, per esmentar un darrer cas, els encarregats de traduir a Espanya els diccionaris mèdics vuitcentistes procedents d’altres països europeus. Els traductors  van modificar de debò diverses entrades per acomodar-les als públics lectors, tal i com succeeix, per exemple, a l’apartat dedicat a les aigües medicinals,  on les al·lusions a les lleis vigents dels diferents països europeus van ser reemplaçades per dades rellevants d’aigües i lleis espanyoles.

Plat o tallador judeoespanyol amb escuts catalans i estrelles de David, del segle XIX, una mica posterior a la traducció hebrea que Sem Tob ben Isaac de Tortosa va dur a terme del Kitab al-tasrif d’Abulcasis. Wikipedia.

El que fins a principis del segle XX semblava tan lògic, avui sembla impensable, atesa l’afecció dels traductors científics amb el text de la llengua d’origen i el seu intent de mantenir, sigui com sigui, la fidelitat a l’original. De fet, inclús qui contracta el traductor es permet el luxe d’obligar-lo a usar determinats temes i, fins i tot, a deixar paraules en anglès, sense permetre-li substituir-les pels seus equivalents correctes en la llengua d’arribada, amb l’argument que, d’una altra manera, es podrien mal interpretar o confondre. Malgrat tot això, aquest ajust del contingut, practicat fins èpoques recents, no mancava de sentit, perquè sense ell era freqüent que el text traduït, per molta que fos la quantitat de la informació atresorada, no pogués complir la funció per a la qual es va escriure i per la que es va traduir, atès que no s’ajustava a qui, en teoria, estava dirigit. Això, amb tot, no pot ni plantejar-se en un context com l’actual en què –tal com ha estat assenyalat més amunt– no només ha canviat l’ofici de traductor, sinó la traducció en si, amb tot el que comporta. Si aquest “contractista” al que al·ludíem no és capaç ni d’entendre que, per descomptat, cal traduir tots els termes, difícil croada la de que comprengui que fins i tot podria ser convenient condicionar part del contingut per tal que no perdi la seva utilitat.

“The Book Hunters”, il·lustració realitzada el 1907 per Gordon Grant i publicada a la revista Collier’s el 1909. Wikipedia.

És possible que aquesta adaptació no tingui la mateixa importància en tots els àmbits de la ciència, però en alguns d’ells podria ser rellevant: hi ha tractats de medicina interna, compostos als Estats Units d’Amèrica, en què s’apleguen malalties de gran prevalença en l’entorn on s’han escrit, però que potser no tinguin excessiva incidència en altres llocs on s’estudiaran i seran peça clau en la formació dels futurs metges. Uns metges, que acabaran sabent molt d’unes malalties que, tal volta, no afrontin mai quan exerceixin la professió, mentre que n’hi haurà d’altres, habituals als seus països, de les que potser no sàpiguen massa, atès que, en no ser pròpies de l’hàbitat on vivien els autors dels manuals originals, no van creure necessari introduir-les-hi. Si aquestes traduccions haguessin ocorregut un parell de segles enrere, els traductors no haurien dubtat a afegir les malalties necessàries per tal que l’obra complís la seva missió, al marge de la desaparició o no d’aquelles dolències menys freqüents en llur ambient.

No seria escabellat que els actuals promotors de les traduccions cuidessin que s’adeqüessin al seu potencial públic lector, encara que això impliqui realitzar diverses versions diferents, depenent d’on s’hagin de comercialitzar. És clar que això suposaria més despeses que la producció d’una única versió, la qual cosa podria entrar en conflicte amb interessos editorials. Aquests interessos, amb el pas del temps i si segueixen així les coses, podrien acabar substituint els esforçats traductors científics per unes fredes i insensibles màquines de traducció automàtica.

 

 

Bertha M. Gutiérrez Rodilla
Universidad de Salamanca

 

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.

Lectures recomanades

Contamine, Geneviève, eds. Traduction et traducteurs au Moyen Âge. Pariís: Éds. du CNRS; 1989.

Fischbach, Henri. Translation, the Great Pollinator of Science. In Wright, Sue Ellen,  Wright, Lelan D., eds. Scientific and Tecnical Translation. Amsterdam: J. Benjamins; 1993: 89-100.  

Estudis

Albir, Amparo. La notion de fidélité en traduction. Paris: Didier Érudition; 1990.

Delisle, Jean, Woodsworth, Judith, dirs. Les traducteurs dans l´histoire. Otawa: Presses de l´Université d´Ottawa ; 1995.

Feliú, Eduard y Arrizabalaga, Jon. El pròleg de Semtov ben Issac, el Tortosí, a la seva traducció hebrea del Tasrif d´Abu-l-Qassim al-Zahrawi”. Tamid [article a Internet]. 2000-2001 [citat 20 mar 2021]; 3: 65-95. Disponible en aquest enllaç.

Micheau, Françoise. Mécènes et médecins à Bagdad au III/IX siècle. Les commanditaires des traductions de Galien par Hunayn ibn Ishaq. In Jacquart, Danielle, ed. Les voies de la science greque: Études sur la transmission des textes de l’Antiquité au dix-neuvième siècle, Genève: Droz; 1997 147-179.

Montgomery, Scott L. Science in Translation. Chicago: Chicago University Press; 2000.

Troupeau, Georges. Le rôle des syriaques dans la transmission et le exploitation du patrimonie philosophique et scientifique grec. Arabica. 1991, 38: 1-10.

 Vickery, Brien C. Scientific Communication in History. Lanham: The Scarecrow Press; 2000.