Els hospitals i les especialitats mèdiques

—La revolució tecnològica en la medicina del segle XX.—

Des de finals del segle XIX una sèrie de factors van impulsar un creixent procés d’especialització dins de les professions sanitàries. El tradicional metge de capçalera, capaç de resoldre qualsevol problema de salut que afectara els ciutadans —especialment en el seu paper de metge de capçalera— va anar sent substituït cada vegada més per una àmplia sèrie d’especialistes. L’avanç imparable dels especialistes mèdics va tenir com a escenari principal l’entorn urbà més que el medi rural, i va ser una conseqüència de l’auge de la investigació experimental en el diagnòstic i la terapèutica, del desenvolupament tecnològic i de les indústries sanitàries, i també dels canvis en les demandes socials. Si des de l’edat mitjana hi hagué de fet un pluralisme assistencial consistent en una llarga llista de sanitaris mèdics, cirurgians, barbers, queixalers, curanderos, veterinaris, apotecaris i llevadores, al començament del segle XX, en el si de la medicina i en els llocs on aquesta s’exercia es crearen especialitats com la cirurgia, la ginecologia, la pediatria, la psiquiatria, la dermatologia i la sifilografia, l’odontologia i l’oftalmologia, que en endavant serien el punt de partida d’altres especialitats i subespecialitats d’acord amb nous sabers i tecnologies.

Cirurgià barber medieval i el seu instrumental. Tomás Cabacas.

Sens dubte, el greu problema de les malalties dels xiquets i la intolerable mortaldat infantil van impulsar l’interès i la demanda de metges que s’ocuparen específicament d’aquests problemes. El mateix va succeir amb la ginecologia i els riscos de l’embaràs i el part, que eren causa d’una elevada mortaldat materna. Igual va ocórrer amb la psiquiatria i les malalties mentals, les de transmissió sexual o les dentals. Les demandes socials (especialment les de les burgesies urbanes emergents) van impulsar certes especialitats i noves tecnologies que obriren noves expectatives i territoris inexplorats. El descobriment dels anestèsics gasosos, com l’èter i el cloroform, va obrir les portes a l’anestèsia quirúrgica, i la troballa dels grups sanguinis va permetre establir compatibilitats i incompatibilitats i va donar pas a les transfusions sanguínies i les tècniques d’hemostàsia. D’altra banda, la doctrina microbiana del contagi va fer veure la importància de l’asèpsia i l’antisèpsia tant en els llocs públics com en els privats, en l’aigua potable, en les escoles, en els llocs de treball, en els dormitoris o en els quiròfans. Tot això va crear un nou context per a la pràctica de la cirurgia, una cirurgia antisèptica que va permetre l’accés a les cavitats internes de l’organisme animal i humà en superar les tres grans barreres tradicionals del desenvolupament de la cirurgia: el dolor, l’hemorràgia i la infecció. Això va ser el punt de partida de les especialitats quirúrgiques i de les noves tecnologies que permetirien accedir a òrgans i teixits, fer trasplantaments i incorporar avanços tècnics com el làser, el bisturí elèctric o els robots.

Hospital medieval de Brujas. Sobre Bélgica.

Tot aquest desplegament professional, tecnològic i conceptual va tenir com a principal escenari els hospitals, que al llarg del segle XX van experimentar una profunda transformació en la seua estructura, organització interna i funció social. Convé recordar que en l’antic règim els hospitals, associats al concepte de caritat, dirigits per certs ordes religiosos i organismes municipals, foren centres d’assistència social destinats a pobres, marginats, orfes i vagabunds per a atenuar el dramàtic impacte de la pobresa i la marginació social. Ja el reformisme liberal vuitcentista va aplicar lleis contra la pobresa, les anomenades lleis de beneficència, que convertiren els hospitals en institucions de beneficència, juntament amb els asils que acollien xiquets abandonats o esgarriats, ancians, vídues i, en general, la població marginada. En alguns casos eren centres d’aïllament i reclusió, com els llatzerets, els asils psiquiàtrics i les maternitats, institucions que exercien una important labor d’assistència i control social en què la pràctica sanitària no era essencial, sinó una cosa imprescindible, però complementaria.

Hospital general de València, fundat el 1512. Actual biblioteca pública de la ciutat.

Durant el segle XIX, la medicina clínica s’exercí en consultoris privats i en hospitals generals, amb institucions i activitats complementàries especifiques, com els dispensaris i les campanyes sanitàries per a prevenir el paludisme, la tuberculosi, la sífilis, la mortaldat infantil o el tracoma. Des de finals del segle XIX el desenvolupament de la medicina experimental basada en la serologia i la bacteriologia, entre altres tècniques de laboratori, va transformar l’àmbit assistencial. Una de les conseqüències va ser l’especialització professional en la qual va influir l’ampliació dels coneixements i les demandes socials i econòmiques. El contagi i les malalties infeccioses i epidèmiques es van reinterpretar d’acord amb el nou paradigma microbià i la fisiologia i la terapèutica van adquirir una orientació experimental que requeria noves instal·lacions, laboratoris i mètodes d’anàlisi, diagnòstics i terapèutics, així com acords internacionals sobre dosis i estàndards i una indústria florent per a la difusió de les noves tècniques entre la població. Tot això va afavorir el desenvolupament tecnològic i les perspectives més localistes del cos humà i de les malalties.

Narrenturm (Torre dels bojos), Viena. Disenyada per l’arquitecte Canevaley. Construïda el 1784 per l’Emperador Joseph II, s’inspira en el panòptic de Jeremy Bentham. Vivir en el Mundo.

D’altra banda, l’estadística demogràfica i epidemiològica delimitava i servia per a mesurar l’impacte de les malalties en els grups socials. Les dades que oferien periòdicament els indicadors epidemiològics es van convertir en fonament de les polítiques mèdiques d’intervenció social. D’altra banda, l’auge de les professions sanitàries, les noves especialitats i les polítiques de salut van consolidar el poder mèdic i van legitimar el monopoli de les pràctiques curatives i el seu control social enfront de l’intrusisme. Per aquesta raó es van crear organitzacions com els col·legis professionals (de metges, d’odontòlegs, de farmacèutics, de veterinaris, d’infermeres…), associacions d’especialistes en pediatria, ginecologia, traumatologia, venereologia i altres. A més, hi hagué una explosió de revistes i publicacions de cada especialitat, congressos i programes de formació d’especialistes, instituts d’investigació i serveis i sales als hospitals. Aquest procés d’expansió professional es va consolidar a mitjan segle XX en el marc dels sistemes nacionals de salut, en què els hospitals es van convertir en els centres per a la incorporació de les tecnologies més innovadores i l’imparable procés de reorganització assistencial i especialització mèdica. Nous àmbits com l’al·lergologia, la reumatologia, l’oncologia, l’hematologia… són alguns exemples que permeten entendre el procés de subespecialització que en els últims anys ha portat a l’aparició d’especialitats com la cirurgia de trasplantaments, la medicina esportiva o les cures pal·liatives.

La universalització de l’assistència en el marc dels sistemes de salut de l’estat de benestar i la revolució tecnològica impulsada per les indústries de la salut han transformat l’assistència sanitària especialment des de mitjan segle XX. Primer van ser els raigs X (1896), que van aportar l’assoliment inèdit de visualitzar l’interior de l’organisme sense posar en risc la seua integritat. Després va venir l’electrocardiografia (1903), aplicada a la investigació sobre la fisiologia cardíaca i més tard a la clínica. Les grans catàstrofes sanitàries de principis del segle XX i les dues guerres mundials van impulsar la gran expansió de la indústria farmacèutica (antibiòtics, analgèsics, vitamines, tranquil·litzants, psicofàrmacs, quimioterapèutics, sèrums, vacunes, antivirals…) i finalment la revolució en les tècniques diagnòstiques derivades de la física de partícules i de l’electrònica aplicades a la medicina. Si durant els anys 1950 van ser les anàlisis clíniques, l’ecògraf i la cirurgia amb làser les principals novetats tècniques, a partir de 1970 la confluència de la informàtica, la microelectrònica i la física de partícules va revolucionar la capacitat de visualització i intervenció en el cos humà. Fruit d’això ha estat l’ús clínic de l’escàner, les tècniques d’endoscòpia, el marcapassos, la tomografia axial computeritzada (TAC), la ressonància magnètica o la tomografia per emissió de positrons (PET). Tecnologies al servei del diagnòstic i la terapèutica que han donat a la medicina un immens poder sobre el cos humà i la malaltia.

Josep Lluís Barona Vilar
IILP-UV

Com citar aquest article:
Barona Vilar, Josep Lluís. Els hospitals i les especialitats mèdiques. Sabers en acció, 12-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/els-hospitals-i-les-especialitats-mediques/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.