Els llocs de l’acció sanitària

—Els canvis de l’organització sanitària a Espanya durant el segle XX i les transformacions en l’àmbit internacional.—

Durant la primera meitat del segle XX, l’organització sanitària a Espanya es dedicà a la prevenció de les malalties dominants, que eren predominantment infeccioses: tuberculosi, sífilis, paludisme, tifus, mortalitat materna i infantil, fam i malalties derivades de la pobresa i les condicions higièniques deficients. Per prevenir-les, es buscava la higiene i la salubritat del medi ambient (aigua, aire, sòl) i del medi social (habitatge, escoles, locals  públics i privats). La medicina liberal vuitcentista s’exercí inicialment en consultoris privats, on el metge de capçalera atenia tots els sectors de la societat, excepte els exclosos, que eren atesos en hospitals per a pobres i asils de beneficència. Al començament del segle XX l’escenari de la pràctica mèdica en l’àmbit públic foren els dispensaris municipals i les campanyes sanitàries, l’educació en la higiene i les campanyes preventives i de vacunació. Va ser un model d’atenció social i sanitària basat en la idea de la prevenció. Un model articulat amb una administració sanitària municipal, amb escassos recursos econòmics i tècnics, coordinat pels instituts nacionals de sanitat en l’administració central i altres institucions de caràcter provincial i municipal. En aquesta trama institucional actuaven els inspectors de sanitat com a agents de salut, i també les infermeres i especialment les visitadores de salut pública. Hi havia també altres institucions com les gotes de llet o les escoles i els instituts de puericultura, l’objectiu de les qual era reduir la mortaldat infantil instruint les mares i donant-los els mitjans per a la supervivència dels bebès.

Contaminació de l’aigua i dels aliments. Il·lustracions publicades a la revista FUN l’agost de 1866.

 Al començament del segle XX la majoria de la població espanyola vivia en comunitats rurals, per la qual cosa portar el sanejament, la higiene i l’assistència al medi rural es va convertir en un dels objectius polítics. Las elits dirigents i les classes burgeses eren conscients que la malaltia i la pobresa eren les causes principals del subdesenvolupament, i viceversa, de manera que calia trencar aquesta espiral que perjudicava el desenvolupament social, l’avanç cap a la modernitat i el benestar de la població. Per això, en 1883 el parlament espanyol va crear una comissió de reformes socials i més tard un institut del mateix nom, seguint la ideologia liberal reformista. Més tard, al començament dels anys 1920 es va crear una comissió sanitària per eradicar la fam i les seues seqüeles, el deficient desenvolupament orgànic, el cretinisme, el goll i una sèrie de deficiències psíquiques, especialment en comarques molt pobres com les Hurdes (Extremadura). En aquestes campanyes de reformisme medicosocial van participar metges il·lustres com Gregorio Marañón i Ángel Pulido, amb el suport de la monarquia i de les altes esferes de l’Església. El rei Alfonso XIII i l’arquebisbe de Plasència van formar part del Patronat de les Hurdes, creat en 1922 per impulsar les campanyes d’intervenció en la zona. Bastava amb garantir una economia agrària de subsistència, educar la població perquè adoptara hàbits higiènics, combatre la fam i iodar l’aigua potable. Les tecnologies diagnòstiques i els recursos terapèutics eren molt limitats, però algunes senzilles intervencions de l’higienisme mèdic podien donar grans resultats.

Viatge del monarca Alfons XIII a les Hurdes (Càceres). Campúa.

Després de les dues guerres mundials, les innovacions tècniques, que a vegades tenien un origen bèl·lic, i els nous sistemes nacionals de salut van posar les institucions hospitalàries en el centre del model assistencial. Es van fundar els nous sistemes nacionals de salut com a llocs d’especialització professional i innovació tecnològica. La medicina més avançada ja no era viable com a professió liberal exercida en el consultori mèdic particular, requeria especialització, infraestructures tecnològiques i equips mèdics. Aquesta tendència es va anar aguditzant cap a finals del segle XX.

Instituto Nacional de Higiene Alfonso XIII, Madrid, anys 1930, destruiït durant la Guerra Civil. Portal Madrid+d.

Des de mitjan segle XIX les epidèmies de còlera i febre groga van fer que els estats establiren restriccions en forma de quarantenes. Aquestes mesures condicionaven la lliure circulació i el moviment de persones i mercaderies. Els llatzerets a les fronteres marítimes i fluvials, com també els cordons sanitaris, plantejaven dificultats al lliure comerç internacional. Aquest va ser el punt de partida d’una nova diplomàcia sanitària que es va iniciar amb les conferències sanitàries internacionals, els congressos d’higiene i demografia i les conferències internacionals sobre tuberculosi, beneficència, sífilis o higiene escolar. Aquestes reunions van impulsar el paper dels experts en salut pública i van accentuar la dimensió política de la salut. També es van estendre les xarxes d’experts i les representacions de científics per acordar dosis, estàndards biològics i de productes serològics com les vacunes. Fruit d’això va ser la creació d’una Oficina Internacional d’Higiene Pública a París (1907) i d’un Comitè d’Higiene en la Societat de Nacions (1920) per pal·liar els efectes devastadors de les epidèmies (grip, tifus) i la fam ocasionades per la Gran Guerra. Quan una immensa pandèmia de tifus assolà els territoris fronterers entre Polònia i Rússia en 1921, conscient de la dimensió internacional de l’emergència sanitària, el Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions va impulsar un congrés i una comissió internacional d’epidèmies per frenar l’amenaça de l’extensió per tota Europa. Per aconseguir-ho calia superar tensions diplomàtiques i conflictes bèl·lics. Superar aquestes tensions, no sense una dosi excepcional de diplomàcia, va poder donar origen a un ambiciós programa de sanitat internacional finançat per una organització filantròpica, la nord-americana Fundació Rockefeller, que a través del seu comitè sanitari internacional va finançar programes per a formar experts en salut pública, va impulsar la creació d’un Servei d’Epidemiologia Internacional amb seus a Ginebra i Singapur, i la d’un Centre Mundial de Documentació sobre Salut Pública, amb seu en el Palais des Nations de Ginebra, a més de programes concrets per a avançar en l’estandardització de productes biològics (vacunes, sèrums, nutrients, medicaments), impulsar programes de prevenció del paludisme, la malnutrició i atallar el consum d’opi i la mortaldat infantil. Els experts en salut pública internacional de la Societat de Nacions van ser el nucli fundacional de l’Organització Mundial de la Salut (Ginebra, 1946), com a òrgan consultiu internacional de les Nacions Unides en matèria de salut.

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

La conferència sanitària internacional promoguda per l’Organització Mundial de la Salut a Alma-Ata (1978), capital del Kazakhstan soviètic, en plena guerra freda, va fer pública una declaració programàtica que marcà un nou rumb a la sanitat internacional i posà l’accent en la importància de l’atenció primària i la medicina comunitària. Això va obrir les portes a l’aparició d’un moviment de cooperació sanitària internacional amb organitzacions no governamentals molt actives com Metges sense Fronteres, Medicus Mundi, Salvem els Xiquets i una infinitat d’ONG sanitàries de menor dimensió. Un segle abans s’havia creat la Creu Roja Internacional com a organització neutral d’atenció a ferits i malalts en els conflictes bèl·lics. També, en circumstàncies excepcionals, el Socors Roig Internacional o les Brigades Internacionals foren formes d’activisme sanitari associat a un compromís polític pels drets humans i la democràcia.

Josep Lluís Barona Vilar
IILP-UV

Com citar aquest article:
Barona Vilar, Josep Lluís. Els llocs de l’acció sanitària. Sabers en acció, 08-02-2021. https://sabersenaccio.iec.cat/els-llocs-de-laccio-sanitaria/.

Per a saber-ne més

Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles.